jueves, 24 de septiembre de 2009

QUE A LLUC, HI RENEIXI L'ESPERANÇA


Homilia del P. Antoni Vallespir, msscc amb motiu del Jubileu de les Franciscanes Filles de la Misericòrdia (Lluc 30.5.2009)

1. Vivim temps difícils i de canvis paradoxals. Tenim a la nostra disposició grans possibilitats, comoditats i avanços tecnològics que ni tans sols imaginàvem fa pocs anys, però també vivim dins un món de grans desorientacions: crisi econòmica i social, ecològica i política, pobresa, exclusió, violència, manca de sentit... Mig món es mor de fam o de set, amb l’agravant que es podria alimentar amb el que sobra a l'altre mig. La nostra societat actual ha optat per cercar la felicitat i el sentit de l'existència en els valors més materials i també individualistes de la tècnica, el consum, el poder, la seguretat, l'èxit fàcil , els diners... Els valors més immaterials com l'espiritualitat, la cultura, l'ètica, la naturalesa, l'amor, la solidaritat... queden arraconats... Moltes persones compartim una inconformitat existencial que té que veure amb la necessitat de cercar i trobar sentit a la vida. És l'esperança de molts.
Pensam que l'ésser humà necessita recuperar la seva dimensió espiritual i tenim la intuició de què l' espiritualitat cristiana (i, en concret, en el vostre cas, la franciscana), poden tenir alguna cosa a dir en aquest temps de desorientació. Ho podem fer , ho podem fer, recuperant l'esperança.
2. La nostra esperança té un nom: Jesucrist. Està fonamentada en un fet: la seva resurrecció. Tot el que conté l'esperança cristiana, capaç d'esperar contra tota esperança, neix del crucificat que ha estat ressuscitat per Déu. La seva resurrecció és fonament i garantia de la nostra i amb ella obri per a tota la humanitat un futur de vida plena:”Déu que ressuscità al Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres per la seva força” ( 1Cor 6,14).
La mort no té la darrera paraula. És el que creien les nostres germanes i germans màrtirs del Coll per això es mantingueren ferms davant els qui es deixaven dur per la violència i la intransigència. Moriren perdonant, és a dir, donant testimoni de la seva esperança. La fam, les guerres , els genocidis, no són l'únic horitzó de la història. El sida, la metralleta, el càncer, els anys...no acaben amb la persona, aquesta pot esperar alguna cosa més del que es pot esperar dels homes i del món.
La resurrecció de Jesucrist ens revela que Déu està de part del crucificats i en front als seus crucificadors. Ell posa la justícia on els homes posen injustícia i violació. La resurrecció és la darrera paraula de Déu sobre el destí final dels maltractats. La misèria, l'atur, la humiliació, l'explotació no és la realitat definitiva de les nostres vides... I qui, mogut per l'Esperit de Jesús, treballa per ser just i humà, inclús enmig dels abusos i injustícies, un dia coneixerà la justícia...
La resurrecció de Jesucrist ens revela, sobre tot, que hi ha perdó per l'home. La salutació del ressuscitat és la pau i no la venjança. Per això podem mirar fit a fit les nostres pròpies injustícies i pecats sense caure en la irresponsabilitat de l'home contemporani que pretèn sempre culpabilitzar els altres sense confessar-se ell mateix pecador.” On abunda el pecat, és molt abundant la gràcia de Déu” ens diu Sant Pau (Rm 5,20). Per això Déu és per nosaltres el Déu de l'esperança (Rm 15,13). No només el creador que, al principi, posà en marxa la vida, sinó el ressuscitador que, al final, realitza la nova creació. Déu està al principi i al final. Per això” no posam la nostra confiança en nosaltres mateixos, sinó en Déu que ressuscita els morts” (2Cor 1,9)

3. Per això creim que la persona humana té futur. Amb la ressurrecció de Jesucrist, Déu introdueix en la història humana una cosa que ha de ser captada com a nova. No es tracta d'una cosa que l'home pugui aconseguir amb el seu esforç mitjançant la racionalitat científica i tècnica, sinó de la nova possibilitat que Déu ofereix al món i que l'home pot acollir com a gràcia.
En la història humana no tot són números i dades, el futur de l'home no es redueix a projectes i programes. Per això, l'esperança que brosta de Crist ressuscitat pot mantenir-se i créixer “contra tota esperança”(Rm 4,18). Inclús en moments de crisi, incertesa i pessimisme.
Des d'aquesta esperança cristiana, qualsevol moment de la història és sempre un temps que no conté encara tota la justícia, l'alliberament i la vida que esperen a la persona humana. Mai estam en el món millor. Tot es pot millorar i transformar. La història no ha acabat, sempre és possible el canvi, la transformació, la lluita per una humanització més plena. Si nosaltres ens hi arriscam, ens convertirem en persones positives, sembradores d'esperança dins un món que tant la necessita.

4. Vet aquí com Maria és signe d'esperança. La irrupció de Déu en la vida de Maria de Natzaret demanant-li la seva disponibilitat per ser mare del Messies esperat, no fa d'ella una persona especial, aïllada de la realitat del poble. Ben al contrari, l'anunci la fa pelegrina, com avui vosaltres, i la fa sortir a camí a la necessitat de l'altre. Des del principi del misteri de l'Encarnació, ens marca el sentit i el compromís de l'esperança que ens mou cada dia. Demanem-li avui a ella, que ens mostra Jesús, que ens ajudi a seguir la tasca del seu Fill, que vol dir seguir amb l'esforç per fer un món millor, de fer realitat el Regne de Déu, de la voluntat de mirar cap el futur i en profunditat.
S'ha escrit que “el cristianisme només acompleix vertaderament la seva missió si encomana esperança als homes”. Els profetes, qualsevol profeta de veritat, els d'ahir i els d'avui, tot mirant al passat anuncien el Regne futur. Jesús viu amb la confiança posada en Déu, “Abbà”, i l’encomana al poble, que parla d'ell com a fortalesa, roca, castell, refugi, emparat “als braços de la mare”, esperança: “Tu ests la meva esperança” (Sal 71,5). Que aquesta pujada a Lluc, com a pelegrins i pelegrines, ens ajudi a tots a reforçar la nostra esperança.

Antoni Vallespir Llompart, msscc


No hay comentarios:

Publicar un comentario