jueves, 15 de abril de 2010

III de Pasqua: “Senyor, vós em coneixeu bé...”


Ahir vàrem començar unes sessions de lectura comunitària dels evangelis de Pasqua al poble de Selva. Encara que coincidia amb el partit del Reial Mallorca, ens reunirem unes 40 persones al Casal de Cultura. Tenguérem la sort d'un evangeli excepcional (Jn 21,1-19), ple de llums transcendents i de connexions amb la nostra realitat.


1. Nosaltres som els deixebles de la barca

El capítol 21 s’afegí a l’evangeli de Jn, quan aquest ja s´havia conclòs, per respondre una pregunta ben moderna: Com s’apareix Crist al temps d´avui? Cita 7 deixebles de la primera hora, però inclou a tots els de qualsevol temps, també a nosaltres del 2010. “Pescar a la barca de Pere” es refereix a les tasques de la vida quotidiana, allò que sant Marc anomena “tornar a Galilea”, com es revela Crist ressuscitat a les penes i esperances de la nostra família, del nostre lloc de feina, del nostre poble. “Pescar a la barca de Pere” es refereix, sobretot, a la vida de l´Església amb la tasca encomenada de “pescar homes i dones” per l’evangelització.

Nosaltres també ens passam tota la nit feinejant amb suor, sense resultats. No pescam res a la família (rutina, dificultats de bon enteniment, separació, divorci, fracàs en l´educació i en el diàleg pares-fills, fills-pares). No pescam res a la feina i el que és pitjor, de vegades, ni aconseguim “pescar” una feina (tants d´anys i tanta de suor per uns resultats tan magres...). No pescam res a la parròquia o a la comunitat religiosa i... què és de difícil fer una església més acollidora i participativa! Què o com ho farem per suscitar noves vocacions laicals, sacerdotals, religioses, si el jovent només viu el moment present i no vol compromisos? Com així tot ha canviat tant? I Jesús és mort o és viu?


2. Ell està molt a prop, però no el reconeixem

Aquesta és la Bona Nova. A l´albada, Jesús s´atura sempre a la nostra platja, ens hi acompanya des de l’altra riba, “però no el reconeixem”. Ens cal una mirada més contemplativa per descobrir que és el Senyor. (I com ho farem si només reparam les coses d´aquí baix?). Hauríem de pensar que cada dia és una nova oportunitat (i que Déu ens alliberi d’un ja està fet). Hauríem de viure sempre en actitud de servei (i no nuus com Pere, sinó amb el davantal posat per servir). Hauríem de cercar menys protagonisme personal i donar més espai als altres i a Déu. Hauríem d´aprendre a conjugar millor “la regla de tres” dels cristians, que vol dir aplicar l´estil de la Trinitat (tres persones i un sol Déu, moltes diferències i una comunió; creixem quan vivim pels altres i els ajudam a que siguin ells mateixos; és més important ser que tenir; som més feliços quan donam que en replegar, no compartim segons simpaties o interessos sinó mirant les necessitats de cadascú; no hi ha amor més gran que entregar la vida pels amics...). Créixer tant en la fe i en l´esperança que no necessitem preguntar-li qui és; ja sabrem reconèixer-lo a la celebració de l´eucaristia i al perdó dels pecats i a tants de sagraments i de moments on Ell se’ns apareix ressuscitat d´entre els morts...


3. Fer-li declaració pública d´amor

Que cresqui sempre el nostre amor. L´evangeli d´avui ens presenta Sant Pere com el nostre model. Un home generós i entusiasta, però també una mica fanfarró i molt cregut. Covard davant les bromes d´una criada fins al punt de negar que coneixia Jesús. Massa sovint distret, defraudat de no veure més èxits, mancat de recursos quan arriba un imprevist. Però Pere també és humil i, quan Jesús l´examina públicament, plora el seu pecat i no s´empegueix de donar testimoni públic de la seva estimació. Contesta que és cristià i que ha apresa la llicó: “Senyor, vós ho sabeu tot, vós sabeu que vos estim”.

No vos sembla que hem arraconada la nostra fe al camp privat i que en donam poc testimoni públic? Ës més fàcil creure que ens entenem directament amb Déu, sense mediacions comunitàries ni eclesials. Pregam tan sols quan en tenim ganes. Creim quan ens surt de dins, sense compromisos ni càrrecs públics. Però Jesús ens pregunta avui: “M´estimes? Aleshores, pastura les meves ovelles, col·labora en la pastoral, pren un compromís de fe a la teva família, a l´associació de pares, al grup de joves o de la tercera edat, a la parròquia, a la diòcesi.... Confirma els germans en la fe”.

Avui ens falta un seguiment de Jesús que arribi fins al sacrifici, fins a la vellesa, fins a la mort. “Quan eres jove, feies el que volies i anaves on volies; però a les teves velleses les coses han canviat molt: ara són els joves qui manen, moltes vegades no t'ho consulten i et duen allà on no vols... M´estimes o no m´estimes? Només m´estimes quan les coses van bé o, fins i tot, quan et claven a la creu?”


Aquest diumenge, el podem reconèixer viu al nostre llac de Tiberíades. Ens hi trobam junts, segurament cansats i decebuts. El Senyor ens vigila des de l´altra banda del riu, tan indefensos com infants en braços de sa mare. Ens dirigeix les mateixes preguntes: M’estimes, malgrat les teves caigudes? Pastures bé la guarda que tens encomanada, amb preferència pels xotets més tendres? Tens la sensació de què ja no fas allò que voldries i que ara et toca deixar-te conduir? Et desanima que molts d’amics abandonin el camí? Obrim-li el cor, augmentem la nostra fe (encara que sigui petita com una cirereta de pastor), tornem confiar el nostre futur a les seves mans... Diguem-li una vegada més: “Senyor, vós em coneixeu bé, i sabeu que vos estim”.


No hay comentarios:

Publicar un comentario