martes, 18 de mayo de 2010

Memòries i Records del P. Bartomeu Pericàs (6)

Records de La Real

En aquests dies en què s’ha renovat el claustre de l’antic Monestir, contaré alguns records de com era La Real quan jo hi vaig anar. Hi havia el forn a un lloc que estava al costat de la Biblioteca actual, i estava en molt mal estat, bastant brut, bastant deixat, i ho varen voler urbanitzar una mica i varen començar a tomar parets. Allà encara hi havia moltes parets que eren de terra piconada. Aleshores qui feia les obres era son pare del Pare Rafel Juan Mestre, que ja l’havien jubilat de Lluc (Sa Fonda) i vivia a Palma. Venia, i li ajudava el Germà Manera.

Aleshores va fer l’entrada en aquest departament amb aquell arc que va imitar el del costat que és el que ara puja amb una escala al segon pis. Dins aquesta terra piconada de les parets hi trobàrem les restes romàniques, aquella sanefa amb puntes de diamant d’estil romànic, que pensaren sempre que degueren pertànyer al primer Monestir.

Aquí on hi ha la Biblioteca, al pis que podríem dir a ras del corredor de la planta baixa, aquí on hi ha el portal, allà hi havia una sala d’on partia casi al fons, una escala de pedra molt menjada; a això li deien s’Abadia.

Quan havien pujat aquesta escala, arribàvem a un sala allà on, quan érem nins, hi estudiàvem i hi fèiem classe. A aquesta sala hi donava aquella finestra gòtica, que encara hi és, i que té aquella forma no del tot llarguera, sinó que a la part superior es divideix en dues petites semicircumferències i que a la part exterior hi ha esculpit l’escut del fundador del Monestir, Don Nuno Sanç, amb els calderons.

Per fer la Biblioteca tot això se va haver de tirar i se va haver de canviar. Al costat, aquí on hi ha la sala capitular, encara no era nostre, sinó que era d’aquell senyor que desprès ho va donar a l’església de La Real. Per lo tant allà nosaltres no hi teníem domini. La Biblioteca va començar amb aquella demolició. Es va construir la gran sala cúbica, i la fusta en que se feren fer aquells corredorets per a arribar als prestatges, crec que el Pare Munar la va aconseguir de Sant Cayetano. I lo demés, l’obra de picapedrer la va fer el pare de l’Hermano Manera i la part de ferreria que hi ha la va fer el ferrer de La Real, mestre Antoni, que era molt bona persona.

Aquella escaleta de caragol, la idea la va donar el Germà Abrines. Desprès se va urbanitzar tot allò una mica i un cert temps –jo ja no hi era- fins i tot va arribar a ser el Noviciat.

Els llibres que hi havia a La Real

Començaren senzillament amb lo que tenia l’antiga Biblioteca. El Pare Munar amb aquell nas que tenia per conèixer les coses de valor ja va comprar algunes coses; però qui va donar una ma forta, crec que va ser el Pare Josep Verd, que en motiu de la seva Missa va rebre un donatiu (1000 duros). També va comprar, per 4000 pts., la biblioteca de D. Jeroni Rius. El cert és que jo encara, a aquests llibres, en part els he vists que els anaven col·locant; record que en vaig fullejar algun. (Un record personal meu és que el P. Munar diverses vegades em va mostrar un volum, bastant gruixat, sobre el Beat Ramon, amb cobertes marronenques, dient-me: “Aquest va ser el primer llibre d’aquesta Biblioteca”. El títol és: “Disertaciones históricas sobre el Beato Ramon Llull”, de Custurer. R. J.)

Crec, també, que la família Monlau, del carrer de Sant Feliu, va fer el donatiu d’una biblioteca que era en part de matèries jurídiques (sobre tot de ciències)... (Això fou molt més tard, principis dels anys 70. El P. Munar fa una breu síntesi d’aquesta donació: l’iniciador de la biblioteca Monlau va ser D. Pedro Felipe Monlau, cèlebre metge a Madrid, Acadèmic de la Llengua. El seu fill Pep, catedràtic d’Institut, es va casar amb una mallorquina i la traslladà a Mallorca. Els seus fills, set, tots eren fadrins. Els va sortir una oportunitat de vendre la planta baixa del carrer de Sant Feliu i varen oferir la biblioteca al P. Munar. Quan s’havia buidat la sala, resultà que no es va vendre, però els llibres ja eren a La Real. El fons d’aquesta col·lecció és molt variat: literatura, història, filosofia, ciències... R. J.) Llavors, clar, entre barats que va fer el P. Munar i altres llibres que va anar adquirint, se’n va anar enriquint poc a poc la biblioteca.

Record, com a cosa curiosa, que quan emprengueren aquesta obra de la Biblioteca, els Estudiants per una certa temporada –no sé si era una vegada a la setmana, o era per una temporada- se privaven de fruita, i amb lo que s’estalviava de comprar fruita s’aportava al fons per a fer front a les despeses de la Biblioteca.

El servei militar

Jo vaig fer el servei militar. Quan me cridaren a quintes, abans de la guerra, me donaren per inútil, per estret de pits que deien, i només servia per a serveis auxiliars; emperò llavors va venir la guerra i varen cridar tots els de serveis auxiliars i me vaig haver d’incorporar a files; el meu quarter era el del Carme. En el quarter del Carme ens reunírem un caramull d’estudiants de capellà, i allà un cabo ens ensenyà de fer la instrucció a fi de que sabéssim fer guàrdies, i quan vàrem saber tot això ens passaren a fer guàrdia els diumenges. Entràvem els diumenges de bon matí i sortíem els dilluns. Durant la setmana podíem anar cadascú al seu Seminari; allà vaig conèixer un caramull d’estudiants de capellà i també de frares d’altres ordes: franciscans, teatins, etc.

A l’entretant m’ordenaren de subdiaca, i ja deien que teníem Ordres Majors, i els d’Ordres Majors estaven lliures del servei d’armes, i aleshores ja me vaig alliberar de les guàrdies. A mi me varen fer com assistent –criat- del Capellà. I el Capellà era un Missioner, es a dir, un de la Congregació de la Missió, i me va dir “no te preocupis, ves-te’n i no importa que venguis que jo ja m’arreglaré”. Per lo tant jo vaig passar una temporada que només anava al quarter per alguna cosa diríem de tipus jurídic; anava a cercar cada dia els dos panets que me pertanyien i llavors els final de mes cobràvem lo que se deia sobres, que me pareix que eren tres pessetes cada dia, o una pesseta o dues; bé, al final de mes no sé si eren trenta o quaranta pessetes que anàvem a cobrar al quarter.

Però llavors quan vaig cantar Missa, ja vaig començar a fer el servei militar com a Capellà. Lo primer de tot sé que me destinaren a Alcúdia on hi anava els dissabtes el capvespre, i els diumenges hi deia dues o tres Misses: a Alcanada, al Malpàs on hi havia una bateria antiaèria, etc. Llavors me destinaren a l’Hospital Militar, a Palma, on hi vaig estar una temporada llarga. A l’Hospital Militar hi anava a dir Missa els de matins a les monges i llavors cada dia havia de fer visita als malalts, i atendre si hi havia funerals, extremuncions, etc.


Me record que una vegada quan donava la Comunió als malalts, tenia una monja que m’anava al davant, davant, i me senyalava el lloc a on estava el llit del soldat que volia combregar; els soldats ja ho sabien, s’incorporaven; amb això se n’incorpora un i jo li don la Comunió, i sent aquella monja que comença a dir: “ay, Dios mío, ay Dios mío, cómo se atreve a comulgar!” i tot el temps que ens n’anàvem va fer jaculatòries d’aquestes. I llavors, jo li vaig preguntar, ¿què ha passat?, i diu, “es que éste no se ha confesado, etc.”, i jo li vaig demanar, “¿i que t’ets confessat? Diu: “una vez me confesé con mi padre!” i res, ho deixàrem fer i el Bon Jesús va obrar com li va parèixer... indirectament amb aquell pobre soldat.

Llavors encara vaig fer de Capellà a Comandància Militar. A Comandància Militar hi havia d’anar a dir Missa cada dia a les dotze, que es Capità General era molt devot i volia Missa a les dotze. Però era a n’aquell temps que per dir missa no havíem d’haver menjat ni begut cosa alguna des de les dotze de la mitja nit, i per lo tant me tocava que no podia menjar res, i a damunt, m’havia d’aixecar a les quatre del de matí, per la meditació, perquè estava a San Cayetano i la cosa anava com anava; menos mal que després jo aprofitava per anar a fer una altra dormideta i prendre una mica de força.

En aquells temps molts d’estudiants de la Congregació feien el servei militar, perquè, aleshores ja n’hi havia un bon grupet i tots varen quedar militaritzats, perquè hi havia vàries promocions, vàries quintes militaritzades; sé que el Pare Guillem Pasqual feia juntament el servei amb el Pare Gual i els dugueren, me sembla, al Fort d’Enderrocat. Una vegada el Pare Munar, quan arribaren d’Enderrocat, li va demanar: “Hermano Pascual com vos va pel quarter?”. Diu, “no molt bé”; “i què li passa?”; diu “el Capità ja m’ha enviat dues o tres vegades al mateix lloc”; diu: “i a on vos envia?”; –diu: “a la mierda!”

Fotografies: El beat Ramon en el claustre de sant Bernat.- Com estava el claustre en temps del Fundador.



1 comentario:

  1. o alvorecer desse santo homem ao se encontrar no fim de sua missão

    ResponderEliminar