Hem començat les festes de Lluc amb el pregó del músic i escriptor Carles Garrido. En publicam alguns fragments escollits, precedits de la presentació que li feu el P. A. Vallespir: Nasqué a Barcelona l’any 1950 però ha viscut la major part de la seva vida a les illes on arribà l’any 1976. Era el temps del post-somni hippie, època d’una tornada a la naturalesa i al paisatge. Les illes oferien una alternativa a la vida crispada de la gran ciutat. Tanmateix i per desgràcia, una cosa que està a punt de desaparéixer. Ha treballat al Diario de Mallorca del que fou subdirector. Dirigí també la primera època del dominical Brisas d’on sorgí la gran enciclopèdia de Mallorca. També seguia publicant al Baleares. Dirigí algunes sèries de TVE a Balears com, per exemple: “Mallorca mágica, Menorca mágica, o Palma antiga”. Entre les seves obres cal destacar “El caminante de Empúries” (1999) i “Te lo contaré en un viaje”, un pare que acompanya la malaltia de la seva filla.
Carlos Garrido començà dient: “no podia haver triat un personatge més atípic i heterodox que jo”, “un rockero que es guanya la vida escrivint”.
"En Toni Vallespir i un servidor vam coincidir a un moment en que gent molt diversa, i de vegades en aparença contradictòria, es va aplegar per defensar una causa: la integritat de l'entorn del monestir de la Real. Alguna cosa important estava passant a Mallorca quan missioners i "rockeros" feien front comú per combatre una forma de governar que després s'ha revelat tal com era: incompetent i corrupta.
Estem a Lluc, l'altaveu emocional de Mallorca. I no hi ha un lloc més adient per reclamar una recuperació de valors. Valors ètics, valors de respecte, valors d'afecte, valors de sinceritat, valors d'humilitat, valors sobretot d'humanitat.
No hem de desitjar que tornin els temps de les comissions, els "pelotasos", les fortunes ostentoses, la prepotència i les coses mal fetes. Perquè tot això va ser possible a costa de gent desprotegida. Famílies des-estructurades, joves sense futur, comunitats en exclusió social, immigrants lliurats a condicions de vegades infrahumanes. I a costa també de la destrucció de part del nostre patrimoni natural i de l'equilibri paisatgístic.
Heus aquí la filosofia d'aquests temps, la seva gran equivocació. "Cada paradís té el seu preu". No és ver. Amic meu, el paradís no es pot comprar. S'ha de guanyar. Per això és paradís. Els valors que te duen cap a la integritat i l'harmonia, allò que podríem dir metafòricament "el paradís", no estan a la venda. S'han de guanyar.
Aquesta nova època que ara comença està marcada per diverses necessitats:
- S'haurà de tornar a la força cap a criteris de major equitat social, sinó els conflictes seran inevitables.
- Els polítics haurien de abandonar d'una vegada per totes el seu guinyol de desqualificacions i baralles estèrils. La gent els demana eficàcia, serietat, responsabilitat.
- Els mitjans de comunicació - sobretot els públics- han de deixar de prioritzar convulsivament només l'index d'audiència. Han de fer la labor pedagògica i educativa que moralment els pertoca. I fomentar sobretot la intel·ligència, el criteri, l'anàlisi.
- Hem de conservar la naturalesa i el patrimoni històric. El nostre món té la greu responsabilitat de no malmetre l'herència dels seus avantpassats. Hem de ser capaços de donar a les generacions que han de venir un medi ambient en condicions, un conjunt de fets culturals que expliquin la nostra història i el nostre caràcter.
El teatre de la naturalesa ens repeteix constantment un missatge. Ningú no és imprescindible, els bens materials passen i es perden. Només sobreviu l'amor. Un sentiment tan senzill com l'afecte familiar o social. Com l'esforç per les coses ben fetes. Com el servei als altres entès com un deure i no a la manera d'un privilegi. Amor no forçosament metafísic, sinó considerat com la recerca d'allò que ens omple d'un sentiment de plenitud i eternitat.
Cada posta de sol és una pàgina de llibre. I ens diu que la veritat està al cor, no a la butxaca.
A Mallorca tenim el privilegi de gaudir d'uns paisatges plens de significació i simbolisme. Lluc, els seus boscos, les muntanyes, el santuari, els camins, els racons amb aigua i vegetació, els records històrics. Són tresors que ens parlen d'aquesta vida profunda que roman al fons de totes les coses. Lluc és un paisatge espiritual.
I dic espiritual amb el sentit més universal, emocional, extensiu, multicultural i més enllà de les diferents visions religioses. Espiritual com allò que et mou per dins, que dona sentit a la teva vida, que et fa lluitar i viure amb plenitud. Un sentit espiritual que pot ser compartit, fins i tot, per missioners i "rockeros".
Espiritual vol dir una cosa. No hi ha valor sense esforç, sense participació, sense consciència. Sense amor.
El paradís no es pot comprar, senyors especuladors. El paradís s'ha de guanyar”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario