Primero, en la sala dedicada a Ramon Llull, yo mismo presenté una explicación de lo que a mí me dice la pintura: Un icono postconciliar del Pueblo de Dios, llamado todo a la santidad: 2 sacerdotes, 2 hermanos coadjutores, dos monjas y 1 laica, 4 MSSCC y dos FFM, tres mujeres y cuatro hombres que, en el aprieto definitivo, supieron responder con excelencia a las únicas preguntas que cuentan: "Y vosotros, ¿quién decís que soy YO? ¿Me amas más que estos?" Identificados por el martirio con el Crucificado. Quemados por el fuego de las balas y del odio, por el fuego del perdón que pone tizones encendidos sobre la cabeza de los verdugos, por el Fuego de Dios que cura todas las heridas. Unos rostros jóvenes, transparentes, glorificados. Luego leí el poema que tuve tiempo de escribir en los dos meses que pasé en la Ermita, en mi lengua materna:
M’agrada entrar a l’antiga Ermita joaquimiana
a l’hora foscant, quan les ombres s’estenen... sobre el pla
i es desperten els telediaris amb notícies calentes
i fantasmes de fredes guerres fratricides,
de nacions i de banques a rescatar amb urgència,
de gent insaciable que s’alimenta de sospirs,
de l’esport, d’una ànsia de poder i de diners,
d’una ració de feina... i uns cèntims de tendresa.
La claror d’una llàntia parpelleja sobre els rostres
clavats en creu, despullats dels cossos tangibles, només
cares espirituals i ulls oberts que em miren fit a fit,
m’escanegen tot nu, sense vels ni secrets.
Crucificats pel martiri amb el Crucificat,
no hi ha clavells de sang. Dues palmes al vent
i la flama de foc d’un incendi d’estiu
que es fa més viu pel vent, pel terbolí de vent.
Foc que crema l’altar i encén les ànimes
pre-conciliars, sí, però més evangèliques
que qualsevol concili,
puix no dubtàreu gens en respondre al triple
examen de l’amor: ’M’estimau més que aquests?”,
ni en promulgar el dogma infal•lible de fe:
el qui dóna la vida prova l’amor més gran.
Prudència, laica amb una santedat d’alta graduació,
i viuda, amaga un nieró de somnis
entre la cabellera, d’esser mare de molts.
Des del cimal més elevat, estén els braços protectors,
com la parra de pàmpols i raïms que els vermadors
convertiran en Vi de Sang, de Llàgrima del Crist.
Missioners del Sagrats Cors.
El Pare Simó sempre, lluny de protagonismes,
pregunta si es podria dir “Miquel Pons i Companys”.
Miquel transmet amb lentes de llum ultraviolada
la llum que ve d’enfora, la Galàxia de Déu.
El bon Germà Francesc, amb més cos que ningú,
de fang de terra roja com un bon fill d’Adam.
I el Germà Pau Noguera, l’únic que fan més vell
de tan jove com era, quan li tallen la bauma dels 19 anys.
Missioneres Filles de la Misericòrdia i de la Compassió,
Mares de la tendresa dels desheretats,
Germanes dels perseguits per l’alt delicte de pensar
que és possible la fal•lera d’estimar a tothom.
M’agrada asseure’m a l’esglesieta de Sant Honorat
quan l’ombra i el besllum, els colors, l’ull obert
projecten la il•lusió que sou ressuscitats,
i toca un rellotge l’hora que tots ressuscitem
molt més joves, més purs i transparents.
Me compensaron las palabras de sor Miquela: "Antes no entendía la pintura, ahora me encanta después de escuchar su interpretación".
P. Gaspar Alemany presidió la eucaristía en conmemoración del Primer Mártir (Jesús), de nuestros Mártires del Coll y de nuestra disposición renovada a dar testimonio de nuestra esperanza. A su lado concelebramos el P. Miquel Mascaró, Delegado de Mallorca, el P. Josep Amengual, postulador de la Causa de Beatificación, el P. Ricard Janer, el P. Toni Vallcaneras y yo.
Al final, P. Miquel Mascaró bendijo la nueva capilla mientras el coro de Mª. Antonia entonaba el himno de los mártires.
Hubo un brindis sencillo y fraternal/sororal, mientras el sol ya se escondía sobre los montes y se encendían las lucecitas que se divisan desde el mirador de Sant Honorat.
Fotos tomada por la blaueta Mª Llucia Oliver y el amigo Kolau Lluca.
