lunes, 21 de julio de 2014

El perill de dissoldre l’encarnació per un embut


(Articlet que he publicat a la revista sacerdotal catalana Bon Pastor 55-56, a la secció "Anunciar la Paraula")


Joan resumeix la fe cristiana en un sol verset: "La Paraula s’ha fet carn, i ha habitat entre nosaltres" (1,14). Però “no tots l’han reconegut”. Més tard, sant Agustí arribarà a dir que en els filòsofs pagans ell podria trobar paral·lels de tot el NT, excepte per aquest punt: "El Logos es va fer sarx (carn, realitat humana)".

Les cartes de Joan donen la clau per superar "el perill de la mala interpretació":

1Jn 4, 1-3 “Estimats, no us refieu de qualsevol que sembli inspirat; més aviat poseu-lo a prova per veure si és de Déu, perquè corren pel món molts falsos profetes. Reconeixereu
l’Esperit de Déu d’aquesta manera: l’esperit que confessa que Jesucrist ha vingut realment en la carn (s’ha fet realment home), és de Déu, però l’esperit que nega Jesús no és de Déu; aquest és l’esperit de l’Anticrist. Heu sentit a dir que arribava, i ara ja és al món…”

«A Joan, li preocupa en particular l'esperit enganyós (Mt 7,15) i vol oferir un criteri senzill per discernir (com Pau a 1Co 12,3). La pedra de toc és l'encarnació de Jesucrist, condició de la mort redemptora. És el que "vam veure i palpam" davant d'un docetisme incipient. En comptes de "no confessa" alguns manuscrits grecs i versions llegeixen "tot Esperit que dissol Jesús", és a dir, que dissol la seva realitat humana en aparença o separa la seva realitat humana de la funció messiànica» (L. Alonso Schökel).

Negar la realitat de l'encarnació té conseqüències molt greus: Jesús no hauria estat el nostre Salvador, ja que només un home pot salvar la humanitat. Ni el gran sacerdot que obre el nostre accés a Déu (cf. He 4,14). Ni hauria salvació del cos ni comunió real entre Déu i la persona. «No hi ha res al Cristianisme que sigui més central que la realitat de la humanitat de Jesucrist» (W. Barklay). «Al llarg dels segles ha suposat un obstacle per als que pretenen arribar a Déu mitjançant una sèrie de tècniques mentals i morals que menyspreen les limitacions de l'existència humana i busquen la salvació en el coneixement» (F. Martin).

El papa Francesc n’ha fet una relectura pastoral a l’Evangelii Gaudium, de la qual ressaltaré algunes formulacions que em semblen suggerents:

«Avui, que les xarxes i els instruments de la comunicació humana han aconseguit desenvolupaments inaudits» (87)… «Molts intenten escapar dels altres cap a la privacitat còmoda o cap al reduït cercle dels més íntims, i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli. Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals només per mitjà d'aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que es puguin encendre i apagar a voluntat. Mentrestant, l'Evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l'altre, amb la seva presència física que interpel·la, amb el seu dolor i els seus reclams, amb la seva alegria que contagia en un constant cos a cos. La veritable fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens va invitar a la revolució de la tendresa»(88).

«El retorn al sagrat i les recerques espirituals que caracteritzen la nostra època són fenòmens ambigus. Més que l'ateisme, avui se'ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no busquin apagar-la en propostes alienants o en un Jesucrist sense carn i sense compromís amb l'altre»(89). «En altres sectors de les nostres societats creix l'estimació per diverses formes d’“espiritualitat del benestar” sense comunitat, per una “teologia de la prosperitat” sense compromisos fraterns o per experiències subjectives sense rostres, que es redueixen a una recerca interior immanentista» (90).

Ho repeteix sovint en comentar la Paraula: «Tocar la carn de Crist, prendre sobre nosaltres aquest dolor pels pobres. La pobresa, per a nosaltres cristians, no és una categoria sociològica o filosòfica i cultural: no; és una categoria teologal. Diria, potser la primera categoria, perquè aquell Déu, el Fill de Déu, s'abaixà, es va fer pobre per caminar amb nosaltres pel camí. I aquesta és la nostra pobresa: la pobresa de la carn de Crist, la pobresa que ens ha portat el Fill de Déu amb la seva Encarnació. Una Església pobra per als pobres comença amb anar cap a la carn de Crist» (A la Vigília de Pentecosta amb els moviments 18 de maig de 2013).


jueves, 3 de julio de 2014

Novelas y dietarios de guerra


La verdad es que me costó la decisión de  leer la “Trilogía del siglo, The Century” de Ken Follet. Me había gustado mucho la saga medieval (Los pilares de la tierra,  1989 y Un mundo sin fin 2007), así como su adaptación televisiva.

Pero acabé enganchándome a esta magna recreación histórica de los eventos bélicos que conmemoramos en estos días (La caída de los gigantes, 2010 sobre la Iª Guerra Mundial y El  Invierno del Mundo, 2012 sobre la IIª Guerra Mundial). Desde la perspectiva de 5 familias de varias nacionalidades (terratenientes ingleses, mineros y sindicalistas galeses, diplomáticos y militares alemanes y austríacos, nobles y obreros rusos y ciudadanos estadounidenses) el autor reconstruye el gran relato de nuestro tiempo. La memoria de padres y abuelos continuada en los hijos y nietos, en los amigos y amantes, de relaciones oficiales y de bastardos escondidos, revisamos el cañamazo de los principales acontecimientos históricos.

Hoy tengo que devolver a la Biblioteca Municipal el libro Voces robadas  publicado por Zlata Filipovic y Melanie Challenger (Barcelona, 2007).

Ahora que El diario de Ana Frank cumple 60 años, leo apresuradamente esta antología de diarios de guerra de otros niños y adolescentes víctimas de los más cruentos conflictos bélicos del siglo XX. La Iª y IIª Guerras Mundiales (1914-1918 y 1939-1945), el Holocausto (1939-1945), Vietnam (1964-1973), los Balcanes (1991-1995), la Segunda Intifada (2000) y la Guerra de Irak (2003).

Me han recordado como yo también, a mis 20 años, llevaba un Diario cubano en los días de la invasión de Bahía de los Cochinos, Cuba. A la una de la madrugada del 1 de Mayo 1961 nos hicieron levantar de la cama para revisarnos hasta debajo de las colchonetas y ocupar nuestro colegio. Unos milicianos, entre risotadas, abrieron mi Dietario sin ningún pudor, pero no lograron descifrar mi caligrafía estraña y difícil. Aquel día decidí pasarme del castellano a mi lengua materna catalana para redactar todo lo referente a la historia de mi vida.