S’esdevingué una vegada que l’abat anà
a fer les paus amb un pagès que havia ocupat una vinya del monestir. Blaquerna
el saludà dient: “Dominus tecum”…, però el pagès no li féu cas, i es meravellà l’abat
de què la salutació no tengués poder ni eficàcia. Aleshores pensà que li
convenia abaixar-se, i s’agenollà davant el pagès, encara que el cellerer el
reprenia com si humiliàs, així, tot el monestir.
Mes l’abat
respongué que “gran
humilitat féu lo Fill de Déu” quan s’encarnà i morí en creu, i que “armes de
monjo són humilitat, caritat, paciència, oració… Tan devotament, i tan humil,
pregava l'abat repetint: «Dominus tecum», que el pagès es penedí de la injúria que feia a l'abadia… “e pregà l'abat
que li donàs vianda del monestir, per la qual pogués viure en vida ermitana”. L’abat
li edificà una altra cel·la, perquè pogués contemplar a Nostre Senyor i Nostra Dona segons
les paraules del «Dominus tecum».
Ramon Llull, per a superar l'agravi i la divisió,
no trobà millor camí que el de l’abaixament. Ja l’assenyala sant Pau a l'himne de Flp 2,6-9,
quan l’aplica al mateix Fill de
Déu que “es va fer no res” a l'encarnació. I san Lluc al magnificat de Maria (Lc
1,46-55) i a l’exhortació del mestre: «El qui
s'humilia, serà exaltat» (Lc 18, 14).
Blaquerna enraona: «Gran humilitat féu
lo Fill de Déu qui volc ésser tot en la verge santa Maria home e Déu, e volc
que en la creu fos turmentat e ahontat e mort».
Si et ve de gust, contempla aquest moviment
d’ascens i descens en el Llibre
d’Amic i Amat: «Sobre l’amor, està molt amunt l’Amat i, sota l’amor, està
molt avall l’Amic. I l’amor, que està enmig, davalla l’Amat fins a l’Amic, i
puja l’Amic fins a l’Amat. I d’aquest davallar i d’aquest pujar viu i pren
començament l’amor pel qual pateix l’Amic i l’Amat és servit» (258).
Demana
a Déu aquesta virtut i mira de fer-te «servidor de “Dominus tecum», al servei de la
reconciliació.
