 |
| El pou d'on bevia el poble i l'estàtua al claustre del Monestir |
INTRODUCCIÓ: PREGAR AMB EL LLIBRE D'AVE MARIA
Al monestir de sant Bernat de La Real vaig fer el noviciat, i la memòria
del claustre de dos pisos es manté dominada per la blanca imatge del beat Ramon
Llull, que a mi sempre m’ha semblat un gegant. De la cisterna dels monjos, en
bevíem nosaltres i els feligresos per a refrescar-nos d’una manera gairebé
ritual.
El beat residí
diverses vegades en aquest monestir de Santa Maria (o de Sant Bernat) de la
Real. Probablement durant el període de formació a Mallorca (entre 1265 i
1269), i el 1274, on hauria escrit diversos llibres importants, entre ells el Llibre d’Ave Maria que l’escultura
d’Andreu Orell Salvà (1952) mostra obert a les mans.
Després que els monjos tornaren a Catalunya (1835), els Missioners dels
Sagrats Cors es feren càrrec del monestir (1897) i crearen la valuosa
«Biblioteca Balear». Enguany, amb motiu
de l’Any Llull (700 aniversari de la seva mort) m’ha semblat escaient obrir el Llibre
d’Ave Maria i oferir un breu comentari al poble feel perquè s’abeuri de les
seves aigües fresques. En aquestes pàgines de la revista COMUNICACIÓ n’oferesc
la primícia de la introducció i esper que enguany facem la publicació íntegra.
El Llibre d'Ave Maria
 |
| El mestre amb el llibre de l'Ave Maria obert |
El Llibre d’Ave Maria és una petita joia, que forma part del Romanç
d’Evast e Blaquerna.[1] «A significança de les cinc nafres les quals nostre senyor Déu Jesucrist
prengué en l’arbre de la vera creu… el
llibre està departit en cinc llibres» per «donar doctrina i regla» a cinc
estaments de gents: El primer estat és de matrimoni; el segon, de religió; el
tercer, de prelatura dels bisbes; el quart, de la senyoria apostòlica del papa
i cardenals; el cinquè, de la vida ermitana[2].
Presentam el nostre Llibre comprès dins el segon, capítols LXI - LXVI, amb la
introducció que escrigué mossèn Salvador Galmés que encara no ha perdut la seva
bellesa[3]:
«La segona part del
Blanquerna[4], qui
tracta de la vida regular o estament de religió, dividit en ordre de dones i
ordre d’homes, acaba amb el dolç llibre d'Ave Maria, rica gemma lul·liana que
fa de tancadura.
«Blanquerna fo abat d'una abadia molt honrada...
Tots jorns cogitava Blanquerna com pogués honrar Nostra Dona per alcuna novella
manera» Es la perpetua inquietut d'amor en afany constant de trobar noves manifestacions,
car les velles li semblen poc dignes i poc expressives.
En sis capítols animats i suggestius, l’ autor
desplega el seu concepte de l’educació i honrament a «la regina del cel e de
tota la térra e la mar».
Es verament emotiu el primer d'aquests capitols, on
Ramón exposa l’honrament a Nostra Dona per salutació continua i universal:
salutació de part dels ángels i de tots els sants de gloria; de part dels
cristians, justos i pecadors; de part dels infidels qui «semblant natura e
figura han del teu FILL» — li diu — , qui «boques han ab qué et sabrien lloar
si et coneixien; cor han ab qué et purien amar, mans ab qué et purien servir,
peus han ab qué porien anar per les tues carreres. Tu est digna que per totes
gents e que en totes terres fosses coneguda, servida, amada, lloada» Ave Maria!
En els altres capitols; igualment aflamats d'amor i frescos d'ingenuitat que fa
pensar en Fra Angélic, l' autor exercita aquella poderosa facultat animatriu,
tan caracteristicament seva, fent-los moure, amb gracia i naturalitat, dins
ambients locals distints per a cadascun, a saber: la vida ordinaria de
l'interior del monestir (gratia plena); la de la relacio civil exterior
(Dominus tecum); una aventura cavalleresca (benedicta tu in mulieribus); un
sínode diocesá on és propugnada la fundació d’estudis arabics com el de Miramar
(benedictus fructus ventris tui); uns episodis de vida pastoral en les selves i
muntanyes (Santa Maria, ora pro nobis) insinuant les missions rurals que segles
mes tard ocuparien la caritat d’un Sant Vicenç de Paül.
Tot exulta i vibra d’optimisme novicial: la llevor
d’apostolat s'infla i germina amb la rica sava d aquella jocunda primavera
lul·liana de Montpeller, bellament florida de projectes i d’esperances, que un
estiu cru i una tardor eixuta havien d’assecar en llur major part. Pero ell
«anant anava e sembrant sembrava», com diu L’autor anònim de la Vida coetánia de Ramón: escampant sement
d’amor i de bellesa i d'intel-ligéncia. A nosaltres ens toca de regar amb
devoció i Déu, si li plau, donará l'increment».
[1]
Corregim el nom del protagonista de Blanquerna
en Blaquerna, perquè avui ja se sap que la ena s’afegí per raons
eufòniques a mitjan segle XIV i no abans en domini linguístic català. Cf. Romanç d’Evast e Blaquerna. Ed. crítica
d’Albert Soler i Joan Santanach. NEORLl, vol. VIII, p. 10. Patronat Ramon
Llull. Palma, 2009. També defensen que seria més adient dir «Romanç» que
«Llibre».
[2] Pròleg del Romanç d’Evast e Blaquerna.
[3] Llibre d’Amic e Amat. Llibre d’Ave Maria. Els nostres clàssics. Barcelona, 1927.
[4] Blanquerna: Respectam en aquesta citació l’ortografia de Galmés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario