Pregar amb el Llibre d'Ave Maria de Ramon Llull

En aquest mes de Maig presentaré algunes maneres de pregar a Nostra Dona Santa Maria que presenta el beat Ramon Llull. Amb motiu de l'Any de Llull, que acabam de cloure, vaig publicar un fulletó sobre aquest tema i ara el podrem aprofitar. Agraesc també al bon amic i professor de la UIB Biel Camps que preparà un Glossari per ajudar a entendre el català medieval.

El pou d'on bevia el poble i l'estàtua al claustre del Monestir

              

INTRODUCCIÓ: PREGAR AMB EL LLIBRE D'AVE MARIA 

Al monestir de sant Bernat de La Real vaig fer el noviciat, i la memòria del claustre de dos pisos es manté dominada per la blanca imatge del beat Ramon Llull, que a mi sempre m’ha semblat un gegant. De la cisterna dels monjos, en bevíem nosaltres i els feligresos per a refrescar-nos d’una manera gairebé ritual.

El beat residí diverses vegades en aquest monestir de Santa Maria (o de Sant Bernat) de la Real. Probablement durant el període de formació a Mallorca (entre 1265 i 1269), i el 1274, on hauria escrit diversos llibres importants, entre ells el Llibre d’Ave Maria que l’escultura d’Andreu Orell Salvà (1952) mostra obert a les mans.

Després que els monjos tornaren a Catalunya (1835), els Missioners dels Sagrats Cors es feren càrrec del monestir (1897) i crearen la valuosa «Biblioteca Balear».  Enguany, amb motiu de l’Any Llull (700 aniversari de la seva mort) m’ha semblat escaient obrir el Llibre d’Ave Maria i oferir un breu comentari al poble feel perquè s’abeuri de les seves aigües fresques. En aquestes pàgines de la revista COMUNICACIÓ n’oferesc la primícia de la introducció i esper que enguany facem la publicació íntegra.

El Llibre d'Ave Maria

El mestre amb el llibre de l'Ave Maria obert
 

El Llibre d’Ave Maria és una petita joia, que forma part del Romanç d’Evast e Blaquerna.[1] «A significança de les cinc nafres les quals nostre senyor Déu Jesucrist prengué en l’arbre de la vera creu…  el llibre està departit en cinc llibres» per «donar doctrina i regla» a cinc estaments de gents: El primer estat és de matrimoni; el segon, de religió; el tercer, de prelatura dels bisbes; el quart, de la senyoria apostòlica del papa i cardenals; el cinquè, de la vida ermitana[2]. Presentam el nostre Llibre comprès dins el segon, capítols LXI - LXVI, amb la introducció que escrigué mossèn Salvador Galmés que encara no ha perdut la seva bellesa[3]:

«La segona part del Blanquerna[4], qui tracta de la vida regular o estament de religió, dividit en ordre de dones i ordre d’homes, acaba amb el dolç llibre d'Ave Maria, rica gemma lul·liana que fa de tancadura.

«Blanquerna fo abat d'una abadia molt honrada... Tots jorns cogitava Blanquerna com pogués honrar Nostra Dona per alcuna novella manera» Es la perpetua inquietut d'amor en afany constant de trobar noves manifestacions, car les velles li semblen poc dignes i poc expressives.

En sis capítols animats i suggestius, l’ autor desplega el seu concepte de l’educació i honrament a «la regina del cel e de tota la térra e la mar».

Es verament emotiu el primer d'aquests capitols, on Ramón exposa l’honrament a Nostra Dona per salutació continua i universal: salutació de part dels ángels i de tots els sants de gloria; de part dels cristians, justos i pecadors; de part dels infidels qui «semblant natura e figura han del teu FILL» — li diu — , qui «boques han ab qué et sabrien lloar si et coneixien; cor han ab qué et purien amar, mans ab qué et purien servir, peus han ab qué porien anar per les tues carreres. Tu est digna que per totes gents e que en totes terres fosses coneguda, servida, amada, lloada» Ave Maria! En els altres capitols; igualment aflamats d'amor i frescos d'ingenuitat que fa pensar en Fra Angélic, l' autor exercita aquella poderosa facultat animatriu, tan caracteristicament seva, fent-los moure, amb gracia i naturalitat, dins ambients locals distints per a cadascun, a saber: la vida ordinaria de l'interior del monestir (gratia plena); la de la relacio civil exterior (Dominus tecum); una aventura cavalleresca (benedicta tu in mulieribus); un sínode diocesá on és propugnada la fundació d’estudis arabics com el de Miramar (benedictus fructus ventris tui); uns episodis de vida pastoral en les selves i muntanyes (Santa Maria, ora pro nobis) insinuant les missions rurals que segles mes tard ocuparien la caritat d’un Sant Vicenç de Paül.

Tot exulta i vibra d’optimisme novicial: la llevor d’apostolat s'infla i germina amb la rica sava d aquella jocunda primavera lul·liana de Montpeller, bellament florida de projectes i d’esperances, que un estiu cru i una tardor eixuta havien d’assecar en llur major part. Pero ell «anant anava e sembrant sembrava», com diu L’autor anònim de la Vida coetánia de Ramón: escampant sement d’amor i de bellesa i d'intel-ligéncia. A nosaltres ens toca de regar amb devoció i Déu, si li plau, donará l'increment».

---

[1]  Corregim el nom del protagonista de Blanquerna en Blaquerna, perquè avui ja se sap que la ena s’afegí per raons eufòniques a mitjan segle XIV i no abans en domini linguístic català. Cf. Romanç d’Evast e Blaquerna. Ed. crítica d’Albert Soler i Joan Santanach. NEORLl, vol. VIII, p. 10. Patronat Ramon Llull. Palma, 2009. També defensen que seria més adient dir «Romanç» que «Llibre».

[2] Pròleg del Romanç d’Evast e Blaquerna.

[3] Llibre d’Amic e Amat. Llibre d’Ave Maria. Els nostres clàssics. Barcelona, 1927.

[4] Blanquerna: Respectam en aquesta citació l’ortografia de Galmés.

La voz más profética del Episcopado español

Anoche asistí a una cita de excepción. Cáritas nos trajo a la isla la visita del franciscano Santiago Agrelo, obispo de Tánger, en la frontera con Marruecos. Nos reunimos a salón lleno, en el mismo lugar donde hace unos días habló el cardenal Müller, en la Jornada de Cristo Sacerdote, dicen que en desacuerdo con la apertura del papa Francisco. No fui testigo de primera mano,  no me apeteció acudir.

Don Santiago debe ser el obispo de la Conferencia Episcopal Española que habla con más autoridad evangélica en defensa de los pobres. Pobres que no se quieren ver y se tapan tras calificaciones que los deshumanizan: Sin-papeles, ilegales, emigrantes… Como si fueran la gran invasión del sur que hace peligrar nuestra seguridad y bienestar. Don Santiago se declara decepcionado por igual de los 4 partidos más grandes que se presentan a las elecciones, sin propuestas en sus programas para estos hombres, mujeres y niños maltratados, huidos, hambrientos. Como si no hubiera derechos humanos. Como si fuera un delito soñar en un futuro para su familia, tener una pizca de esperanza... Como si tuviéramos la propiedad de los bienes y ellos… la mala suerte!

Agradeció la feliz idea de haberlo llevado por la mañana a visitar las playas del Arenal: Quedó impactado por la legión de negritos cargados de sombreros y gafas entre blancos que desean ponerse morenos, emborrachándose de cerveza y abundancia.

Lamentó con franqueza la esquizofrenia de nuestra Iglesia española: Una pila de documentos bien hechos, difíciles de leer, desmentidos por la TV católica y una práctica cobarde y cómplice. Falta de convencimiento de que nuestro lugar –por impositivo evangélico- es siempre con los maltratados y sufridos, aunque sea contra razón y “contra Dios mismo” (que dijo Benedicto XVI).

Confesó que había venido tras las huellas del VIIº Centenario de Ramon Llull. Enamorado de su amor por la verdad, por la búsqueda de la verdad (amor a la vida, al hombre, a Jesucristo, a la Iglesia). Su amor por el diálogo (respetuoso, con todo el mundo, sin imposiciones).

Me vinieron a la memoria otros encuentros que han dejado huella en mi vida: Con Hélder Cámara en Barcelona, Oscar Romero en Santo Domingo, Juan Gerardi en Guatemala, Ernesto Cardenal en Madrid… Santiago Agrelo en Palma…

PREGÀRIA PASQUAL A LA LLUM DEL CÀNTIC I DE L’AMIC I L’AMAT (III)

5. La proximitat i l’encontre dels amants

“Al acercarse al amado, el amante se emociona y turba. El recuerdo del Amado emociona al Amigo”.

AA 58. «Anava l'Amic desitjant el seu Amat, / i s’encontrà amb dos amics/ que amb amor i amb plors se saludaren, / i s'abraçaren i es besaren. / L’Amic es desmaià: tan fortament / li recordaren els dos amics el seu Amat».

AA 117. «Es trobaren l'Amic i l'Amat, / i  foren testimonis / de llur encontre / salutacions i abraçades, / besades i llàgrimes i  plors. / I demanà l'Amat a l'Amic / en quin estat es trobava: / en presència del seu Amat / l’Amic estava en estat de perplexitat».

AA 43. «L'Amic tocava a la porta / de seu Amat / amb cops d'amor i esperança. / Escoltava l’Amat els cops / del seu Amic, / amb humilitat, pietat, / paciència i caritat. / La divinitat i la humanitat / obriren les portes, / i entrà l'Amic a veure el seu Amat».

Ct 5, 2 ««Jo dorm, i el meu cor vetla... / Fresseig. És l’estimat qui toca! / “Obrim,  germana meva”. 5, 4 «Però el meu estimat passà la mà / per la fenella de la porta. / I per ell les entranyes s'estremeixen. 5,5 M'aixec a obrir al meu estimat...». 5,6 “Me’n vaig a obrir al meu estimat. / Ell, però, ja no hi era”

“Puede comprenderse este párrafo como un sueño desde «Jo dorm», con lo que el desarrollo de la acción quedaría más claro. La Sulamita (del Cantar de los Cantares) se despierta y no ve a Salomón que antes estaba en sus sueños. Es posible también una interpretación de carácter simbólico. La Sulamita espera a su amado. El amado llega, se manifiesta y da señales de su presencia (voz, llamada, mano). Ella sale a su encuentro abriendo, pero él ha desaparecido. La unión no se realiza. El versículo luliano concluye con el encuentro del Amigo y el Amado. Los golpes a la puerta son golpes de amor y esperanza. Son fuerzas mentales que por tanto se hallan en el interior del Amigo”.

“En el interior también está el lugar de acogida del Amado. La situación es semejante en ambas obras, si bien en detalle difieren. En otros versículos el lugar interior está señalado con las palabras «albergue, jardín»… El «jardín» en la obra luliana como sitio de encuentro de los amantes no es imagen de la persona, sino de la disposición interior del Amigo para recibir al Amado”.

AA 230. «Vingué l’Amat a l’hostal del seu Amic / a albergar-s’hi, / i el seu Amic li féu un llit de pensaments, /i els sospirs i  els plors el servien. / I l’Amat pagà la seva estada deixant-li / els seus records”.

AA 163. «L’amor i el desamor s'encontraren / en un verger on parlaven secretament / l'Amic i l’Amat...» (cf. 26).

“La Sulamita invita a su amigo a saborear las frutas que ha reservado para él”.

 Ct 4, 12 «Ets un jardí tancat, / germana meva, esposa. / Ets un jardí tancat, / una font sense emprius”.  16 «...— Entri el meu estimat al seu jardí / i assaboreixi els fruits deliciosos”.

--- PER A PREGAR: Estam sempre a punt per a donar a tothom que ho demani raó de la nostra esperança?

6. Glorificació de l ‘estimat

“En ambas obras se trata repetidas veces de la veneración al amado. El Amigo «canta» (cf. 184) y describe las cualidades superiores del Amado”.

AA 37. «Demanaren a l’Amic / si canviaria per un altre el seu Amat. / Respongué: “I quin altre és milor / i més noble que el bé sobirà? És etern, / infinit en grandesa, poder, saviesa, / amor i perfecció?”

En el Càntic demanen a la Sulamita:

Ct 5, 9-12 « Què té el teu estimat que altres no tenen, / oh la més bella de les dones? / Què té el teu estimat que altres no tenen,  que així ens conjures?

- El meu estima és blanc i vemell; / destaca entre milers. / El seu cap és or pur; / els seus rínxols, violes de palmera, / com el corb, negres. / Els seus ulls són coloms / al costat de les síquies, / que es banyen amb llet / i hi reposen devora ...» etc.

“El Amigo nombra las cualidades divinas de su Amado. Entre ellas se cuenta la hermosura y la magnificencia, que no se refieren al aspecto externo, sino a su ser divino y sus acciones. En los versículos lulianos no hay digresiones semejantes. Todo está más estrictamente referido al contenido y la intención del texto. Por eso el elogio sobre el Amado no sólo se basa en la alegría para quien alaba, sino también quiere —como muchos otros versículos— incitar a la evocación del ser querido.

En el Cantar la alabanza da lugar a imágenes ricas. La naturaleza aparece en su abundancia. En el texto luliano el mundo visible representa  al Amado. Por ejemplo simboliza al Amado el pájaro que hace recordar al Amigo su Amado cantando”.

AA 27. «Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. / Vingué l’Amic, que digué a l’ocell: / “Si no ens entenem pel llenguatge, / entenguem-nos per l’amor, / car en el teu cant es representa / als meus ulls el meu Amat».

“Leyendo la obra de Lulio, la forma exterior resuena como un eco del Cantar, alimentada por elementos amorosos provenzales. La terminología es más delicada, más intelectual. La forma de la paradoja abunda y el simbolismo es más rico e intenso. Lulio ha espiritualizado el amor divinizándolo”.

--- PER A PREGAR: Canviaríem per un altre el nostre Déu? Rubricaríem aquelles paraules de 1 Pere 1,8 “No l’heu vist però l’estimau”?

Jaume Reynés Matas, MSSCC

PREGÀRIA PASQUAL A LA LLUM DEL CÀNTIC I DE L’AMIC I L’AMAT (II)

1   2.   Desig i malaltia

Al Càntic,  «enferma» significa que está necesitada de amor, que sufre por la ausencia de su amado”.

Ct 5, 8 «Donzelles de Jerusalem, / jo vos conjur: Si trobau l´estimat, / sabreu què li heu de dir? Digau-li / que malalteig d’amor”.

Ct 2, 5 «Reviscolau-me amb panses, / enfresqueïu-me amb pomes, / que malelteig d’amor”.

A l’obra de Llull, el sofriment és remei que cura la malaltia de l’amor. “Varios versículos expresan que el Amigo se encuentra enfermo, añora a su Amado y que el Amado le cura, con sus dones, su presencia o el recuerdo. La desgracia que sufre el Amigo por amor está descrita como sufrimiento corporal: hambre, sed, calor, frío y sobre todo enfermedad. El amor produce los pensamientos que le martirizan (treballs, ànsies, llanguiments) y que por otro lado le hacen recordar las virtudes del Amado. El amor es curado y crece con los pensamientos y recuerdos. El anhelo y sufrimientos en el Amigo son a la vez, paradójicamente, la mayor felicidad”.

AA 23. «L’amic estava malalt  / i en tenia cura 1'Amat: / de mèrit el peixia / i amb amor 1'abeurava / i paciència el colgava, / d'humilitat el vestia / i amb veritat el medicava».

AA 339. «L’amic tingué fam, set, calor i fred, / pobresa, nuesa, malaltia i tribulació; / i s’hauria mort si no hagués tingut / record del seu Amat, / Ell, que el guarí amb esperança, / memòria, i amb la renuncia d'aquest món, / i amb el menyspreu  al blasme de la gent».

AA 208. «L’amor es posà malalt / quan l’Amic oblidà el seu Amat; / i l’Amic emmalaltí, / car, per multitud de records, / el seu Amat li dóna treballs, / ànsies i llanguiments” (cf. 245).

--- PER A PREGAR: Quines són les nostres  malalties? És la distracció i mediocritat, o és la passió per Déu i la humanitat?

2    3.  Incomprensió i menyspreu de la gent

“Las gentes no comprenden su pasión. Le menosprecian y maltratan. A menudo llaman «foll» (loco) al Amigo”.

AA 12. « Amic foll, ¿perquè destrueixes / la teva persona i despens els teus diners, / i deixes els delits d'aquest món, / i fas que et menyspreï tota la gent?” / Respongué: “Per honrar els honraments / del meu Amat, Ell, que és / per més homes desamat i deshonrat, / que honrat i estimat».

“En este versículo puede verse la actitud del Amigo: Por su amor soporta el desprecio. El desprecio así como la enfermedad es una de las etapas necesarias en el camino a Dios. Es una prueba para el fiel. Pertenece a la valoración cristiana del sufrimiento. La Sulamita por su parte conoce el ser despreciada y maltratada.  Pero la Sulamita no conoce la actitud ascética de quien utiliza el dolor como medio de purificación y perfección”.

Ct 5, 7 «M'han encontrat els guardes / que fan la ronda per la vila: / m’apallissen, em féren, / m’arranquen el mantell / els guardians de la murada”.  

--- PER A PREGAR: Com reaccionam davant les incomprensions i menyspreus de la gent? El nostre amor arriba a tenir un punt d’apassionament?

3    4.  El “despertar” de l’amant

“¿Hay relación entre los conceptos lulianos «despertarse, estar despierto, dormir» y «morir» y «despertar, velar» y «dormir» del Cantar?

Para designar que el Amigo olvida a su Amado, Lulio usa las expresiones «dormir» y «morir». Con el «despertar» se reanuda el amor; el Amigo piensa y se acuerda de su Amado y el amor vive en él y media entre ambos”.

AA 240. «Es dormí l'Amic i morí l’amor, / car no tingué de què viure. / Es despertà l'Amic i reviscolà l’amor en els pensaments que l'Amic / trameté al seu Amat».

AA 276. «L'Amat i l’amor vingueren / a veure l'Amic que dormia. / L'Amat cridà el seu Amic / i l’amor el despertà. / I l’Amic obeí l’amor / i respongué al seu Amat».

Al Càntic, hi ha passatges relacionants amb el simbolisme lul·lià:

Ct 5, 2 «Jo dorm, i el meu cor vetla... / Fresseig. És l’estimat qui toca! / “ Obrim,  germana meva, amiga meva, / que duc el cap humit de rou / i els rínxols de serena.”  5, 5 «M’aixec a obrir al meu estimat...».

PER A PREGAR: Dormim amb un ull vigilant? Obrirem als qui ens toquin la porta aquesta nit?

Il·lustracions de Marc Chagall