D. Miquel Costa i Llobera, el gran poeta de Mallorca, visqué de 1854 a
1922, a cavall entre mitjan segle XIX i principis del XX, temps tempestuosos de
la 1ª República i la restauració de la monarquia, l’acceptació o el rebuig de
la Constitució, les guerres carlistes i les colonials, la desamortització dels
bens de l’Església, la Setmana Tràgica de Barcelona, l’esclafit de la 1ª guerra
mundial... El poeta, pessimista i
preocupat, contra els embats de la tempesta i la confusió de Babel, aixeca els
ulls al cel i cerca refugi a Montserrat primer i després a Lluc. I prega:
“Oh Reina nostra
eterna, Verge, Mare!
- Mai vostre poble perillà com
ara...”
Crec que tots estam d’acord en què vivim uns
temps molt crítics. Escarrufen les xifres dels que pateixen l’atur a ca nostra (122.600 a l’atur en temporada alta),
la quantitat de famílies mallorquines sense cap membre que faci feina (29.100), un vertader “drama”. Les
retallades que patim i que no sabem fins on arribaran, la pèrdua de l’estat del
benestar, la falta d’oportunitats pels joves que emigren fins a cotes que no es
veien fa molts d’anys, els desnonaments forçosos que han deixat molta gent al
carrer (46.559 a España en el
primer trimestre, 517 diaris). Les retallades a la cultura del nostre poble
i a la nostra llengua, sofertes com agressions a la identitat. Les contínues
manifestacions de protesta són un bon exponent de l’estat de malestar i de
indignació. L’Església, per la seva banda, ha proclamat l’Any de la fe perquè
també l’esperit està malalt i en crisi, i ja és hora de posar-hi remei.
El Santuari de la reina de les muntanyes de Lluc
fa temps que sofreix aquesta crisi econòmica de molt aprop. La manca de
subvencions de les institucions per a mantenir l’escolania, que és un dels bens
culturals més prestigiosos de l’illa. I ara, per afegitó, ha sofert un cap de
fibló que ha provocat uns danys avaluats en 1.800.000€.
Molta gent es demana: I com és que Déu i la
Mare de Déu permeten això? Pregunta difícil de respondre, especialment pels que
són víctimes de la crisi com el patriarca Job. Els amics li feien discursos,
però Job havia perdut l’hisenda i els fills, la dona i la salut.
La gent comenta: “Tenim un sistema
capitalista podrit”. Repassem el programa del magnificat, el càntic de Maria: “Derroca
els poderosos del soli i exalça els humils”.- Molts es confessen: “Vivíem per
damunt de les nostres possibilitats, gastàvem més del que guanyàvem, ens
endeutàvem sense límits”. Visquem, idò, amb més sobrietat, agraïts del què
tenim, responsables de què no es tudi res.- Un amic em deia: “Jo crec que la
Mare de Déu vol que siguem pobres”. A lo millor és l’hora de fer aquesta
pregària: “Senyor, no em faceu ric perquè no caigui en l’egoisme; ni em faceu
pobre, perquè no hagi de robar; donau-me el que he de menester per viure amb
dignitat”.- El poble aixeca la bandera: “Lluc és la voluntat d’un poble”.
Reparem el santuari, defensem la nostra identitat, eduquem els fills en l’amor
de pàtria i de fe.- “És la llar de la mare”. Tan de bo aprenguem a viure com
una família, unida per la fe en Déu i la solidaritat amb els germans.
La pregària de Costa i Llobera que ha obert aquesta
homilia diu: “Oh Reina
nostra eterna, Verge, Mare! - Mai vostre poble perillà com
ara... - Mes ai! Com dic paraules d’esperança?” Aquesta hauria d’esser la
nostra inquietud: Com deim paraules encoratjadores? Com donam esperança a la
gent? Com som capaços, entre tots, de vèncer el mal temps i d’obrir per a
tothom perspectives de futur?
Acabarem aquesta celebració cantant la salve
a la Mare de Déu de Lluc. Esper que a tots ens encoratgi. Ella que és poderosa
“esperança nostra” (Mare de Déu) i que sempre ha estat dels nostres, dels
pobres i dels humils (Patrona del poble mallorquí).
(Fotos d'Antoni Capellà.- Cantà la coral de La Real.- Hi assistiren alguns membres de la directiva de l'Associació dels Antics Blauets)
