El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual (1)

1.           Una visió transfigurada del paisatge de la Serra

 Dijous dia 6 d’Octubre vaig assistir, a l’Institut d’Estudis Baleàrics, a la presentació del llibre de Francisca Llabrés, El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual, publicat per la editorial Moixonia.  

18 escriptors han reinterpretat la llegenda per aixecar la veu contra la violència de gènere: “Un eslògan contemporani que podria encapçalar qualsevol de les nostres manifestacions als carrers” (Sara Rivera, 109). Voldria compartir-ne alguns comentaris.

Carles Amengual, metge i botànic selvatgí, que puja a Lluc a peu dues vegades cada setmana tocant les xeremies, ha escrit una pàgina que esdevindrà un clàssic de descripció del paisatge:

“Saps, lector, que el camí és com una odissea homèrica a on el caminaire –o navegant pelàgic- ets tu, en una travessa farcida d’esculls i llocs planers, de gegants i monstres, d´àngels i dimonis, d’amors i tragèdies, però sempre amb la brúixola adreçada allà dalt, a la Bella Dona... Saps quin gaudi és aquest?” 

“A una banda i altra de camí veig l’estepa de flor lilenca i la de flor blanca, que s’aferren a la llana de les ovelles; la mata llentisclera, sempre verda i austera; la viola de penyal, cofoia mirant-me des del seu refugi elevat; el romaní de la flor blava i aroma camforat, que en Bernat de la rondalla ha anat a cercar lluny, molt lluny enmig de la mar, i el triple fruit de l’olivella, sempre unit com els bons germans; els aglans de l’alzina, que esperen transformar-se en farina de pa o llom de sobrassada; l’oliv, que vol ser i fer el millor oli daurat; l’humida murtera, d’ancestral aigua d’olor; l’albó de blanca flor, que ens acompanya al paradís dels camps elisis; el groguenc trepó, a qui li cau la floreta i la fulla no; la ceba marina, de llarga tija i coronades flors; el pi que suporta, estoic, les ventades lloberianes; l’espinós espàrec, que sense vergonya em mira orgullós; l’ametler solitari, de flor rosada i blanca, rondejada pel vent de febrer; el cirerer de pastor, nadalenc i punyidor; el xiprell, ue taca de rosat la tardor; l’arboça que mareja en menjar-ne més d’una; la falguera, que en una nit bi un dia floreix i grana; la figuera del penyal, del’ocell deutora; el valent garrover, que no té por a la sequera; l’espinós ginebró, de castanyoles pageses; l’alegre magraner, mira’m i no em toquis” (20-21).

“Bella Dona, benvolguda i estimada, amorosa i somrient; amb tu vaig pel vell i bell camí al bosc sagrat, i amb tu també vaig amb entusiasme al camí interior de la divinitat..., i l’una i l’altra, la de dins i la de fora, em fan entendre que som u en l’origen i la destinació” (22).

Festa de la Mare de Déu de Lluc a Ciutat (Tots-Sants 2015)

(en català)

Quan entram a la Basílica del Santuari de Lluc, a la primera capella dedicada al baptisteri, hi trobam una espècie d’iconostasi (d’exposició d’icones) de tot el santoral mallorquí.

El bisbe de Mallorca don Jesús Murgui va escriure:  “Són dels nostres pobles, porten llinatges comuns entre nosaltres. Reberen el Baptisme a les nostres parròquies, i la primera catequesi i la Confirmació i l’Eucaristia. En la nostra Església refermaren la vocació cristiana i reberen l’específica de cadascun a la vida religiosa, en Congregacions d’origen mallorquí. Trobaren la fe dins les seves famílies. Venim d’una casta de màrtirs”. D’una raça de sants.

Tres figures resplendeixen al cel de Mallorca : SANTA CATALINA THOMÀS GALLARD, canonesa agustina del convent de Santa Magdalena (Valldemossa, 1531-Palma, 1574).- SANT ALONSO RODRÍGUEZ GÓMEZ (Segòvia, 1533-Palma,1617), jesuïta després d’enviudar i  mallorquí d’adopció.-  SANT JUNÍPER SERRA, franciscà, gran missioner i colonitzador de Califòrnia (Petra, 1713-Carmel, 1784), acabat de canonitzar pel papa Francesc. 

Par damunt de tots els sants mallorquins n’excel•leix un de barbaflorida, per la seva importància i la seva universalitat. Canonitzat per la devoció popular, esperam que prest sigui finalment declarat Beat i Doctor de l’Església: BEAT RAMON LLULL, seglar  (Ciutat de Mallorca, 1232-1316). 

Comptam també amb la BEATA Sor FRANCINAINA CIRER, Germana de la Caritat (Sencelles, 1781-1855). I amb un estol de màrtirs de la guerra del 36, 7 en total: BEAT PERE GELABERT AMER, Jesuïta (Manacor, 1887-Tavernes,1936).- BEATA MARIA DELS ÀNGELS GINARD MARTÍ, Zeladora del culte eucarístic (Llucmajor, 1894- Madrid, 1936).- Quatre MSSCC, relacionats amb la nostra Congregació i amb aquesta Església de Palma, P. SIMÓ REYNÉS SOLIVELLAS  (Mancor de la Vall, 1901-Barcelona, 1936). P. MIQUEL PONS RAMIS (Llubí, 1907-Barcelona, 1936), antic blauet. G. FRANCESC MAYOL OLIVER  (Vilafranca de Bonany, 1871-Barcelona, 1936).  G. PAU NOGUERA TRIAS  (Sóller, 1916-Barcelona, 1936). Donaren la vida juntament amb dues franciscanes filles de la misericordia: Sor CATALINA CALDÉS SOCIAS (Sa Pobla , 1899-Barcelona, 1936). Sor MIQUELA RULLAN RIBOT (Petra, 1903-Barcelona, 1936).- P. Jesús Eduard Massanet Flaquer (Capdepera, 1899-Lleida, 1936), mercedari.

“Llavors un dels ancians em va preguntar: Aquests que van vestits de blanc, ¿qui són i d’on vénen? Jo li vaig respondre: Senyor meu, vós ho sabeu. Ell em digué: Aquests són els qui vénen de la gra tribulació”.

(castellano)

Pero el retablo principal de la Basílica de Lluc está dedicado a aquella que los payeses de Sa Pobla llaman “sa Santa”, la Reina de les Muntanyes de Lluc.  Subir a Lluc es como penetrar en el Salón del trono y del Cordero, acompañados por la Reina Madre, a recibir audiencia del Hijo bendito de su vientre, nuestro Hermano Mayor.

Capella de la Mare de Déu de Lluc de Palma

A todos nosotros nos hace siempre bien subir al Santuario de Lluc, antesala del paraíso, donde se respira  lo que el poeta llamó “una saba antiga i pura, que fa el cor més mallorquí” (aquella savia antigua que hace nuestro corazón más mallorquín). Nosotros que vivimos en los “últimos tiempos”:  No porque sepamos que el mundo ya se va acabar, sino porque hemos llegado a una novedad que no habíamos imaginado, a un ritmo vertiginoso que no podemos seguir. Venimos de una crisis universal que cuestiona todos los valores que considerábamos intocables y que pone nuestro planeta en peligro de una gran catástrofe si no somos capaces de corregir el rumbo. “Las predicciones catastróficas ya no pueden ser miradas con desprecio e ironía. A las próximas generaciones podríamos dejarles demasiados escombros, desiertos y suciedad” (Papa Francisco, Laudato Si,161).  Todos venimos “de la gran tribulación”. Marcados en la frente como siervos de Dios, seguidores del Hijo que lleva en brazos nuestra madre Santa María. Necesitamos subir a su Santuario (Hogar de nuestra familia mallorquina y espiritual) para volver a escuchar las Bienaventuranzas que nos hacen herederos de los santos, nuestros antepasados.

Hoy las acabamos de proclamar en la versión del Sermón de la Montaña, y yo quisiera repetirlas ahora con un aire lucano: “Dichosos los pobres en el espíritu, porque de ellos es el reino de los cielos”. La Virgen de Lluc que “se va fer petita per inspirar més amor”, que se hizo Morena “per les passades dolors”, que nos enriquece con sus bendiciones y nos señala el camino de la humildad.

“Dichosos los que lloran, porque ellos serán consolados”. Es lo que pide la salve que la escolanía entona cada día en nuestro nombre: “A ti clamamos, a ti suspiramos gimiendo y llorando”. Nos han encomendado enjugar todas las lágrimas que podamos.

Sant Juníper Serra

“Dichosos los sufridos (los que aguantan, los resistentes), porque ellos heredarán la tierra”. Los que se comprometen en el cuidado de esta “Casa común” que es la isla de Mallorca y la quieren proteger y defender de los que la venderían por intereses corruptos.

“Dichosos los misericordiosos (los que se sitúan cerca de los que sufren, los que saben perdonar, los que aman con ternura), porque ellos alcanzarán misericordia”. Esta es nuestra identidad en un mundo que a veces parece ha perdido el corazón. 

“Dichosos los que trabajan por la paz y los perseguidos por la justicia (por atrevernos a cambiar las estructuras pecaminosas que oprimen a los pobres…) Dichosos vosotros cuando os insulten y os persigan de cualquier modo por mi causa. Estad alegres y contentos”.

Este es el Libro abierto en brazos del Niño Jesús  que nos muestra la Virgen de Lluc. De la A a la Z, resumen del  evangelio,  itinerario para los cristianos. Hagamos el propósito de releerlo y re-cordarlo (que significa, pasarlo por el corazón continuamente). Y así esta celebración de nuestra Patrona, en la fiesta de Todos los Santos, nos ayudará a avanzar por el camino de la santidad todos los días. Muchas bendiciones.

 

Festa de la Mare de Déu de Lluc (Església dels SS. Cors, Palma, 27.10. 2012)

D. Miquel Costa i Llobera, el gran poeta de Mallorca, visqué de 1854 a 1922, a cavall entre mitjan segle XIX i principis del XX, temps tempestuosos de la 1ª República i la restauració de la monarquia, l’acceptació o el rebuig de la Constitució, les guerres carlistes i les colonials, la desamortització dels bens de l’Església, la Setmana Tràgica de Barcelona, l’esclafit de la 1ª guerra mundial...  El poeta, pessimista i preocupat, contra els embats de la tempesta i la confusió de Babel, aixeca els ulls al cel i cerca refugi a Montserrat primer i després a Lluc.  I prega:

               “Oh Reina nostra eterna, Verge, Mare!   -  Mai vostre poble perillà com ara...”

Crec que tots estam d’acord en què vivim uns temps molt crítics. Escarrufen les xifres dels que pateixen l’atur a ca nostra (122.600 a l’atur en temporada alta), la quantitat de famílies mallorquines sense cap membre que faci feina (29.100), un vertader “drama”. Les retallades que patim i que no sabem fins on arribaran, la pèrdua de l’estat del benestar, la falta d’oportunitats pels joves que emigren fins a cotes que no es veien fa molts d’anys, els desnonaments forçosos que han deixat molta gent al carrer (46.559 a España en el primer trimestre, 517 diaris). Les retallades a la cultura del nostre poble i a la nostra llengua, sofertes com agressions a la identitat. Les contínues manifestacions de protesta són un bon exponent de l’estat de malestar i de indignació. L’Església, per la seva banda, ha proclamat l’Any de la fe perquè també l’esperit està malalt i en crisi, i ja és hora de posar-hi remei.

El Santuari de la reina de les muntanyes de Lluc fa temps que sofreix aquesta crisi econòmica de molt aprop. La manca de subvencions de les institucions per a mantenir l’escolania, que és un dels bens culturals més prestigiosos de l’illa. I ara, per afegitó, ha sofert un cap de fibló que ha provocat uns danys avaluats en 1.800.000€. 

Molta gent es demana: I com és que Déu i la Mare de Déu permeten això? Pregunta difícil de respondre, especialment pels que són víctimes de la crisi com el patriarca Job. Els amics li feien discursos, però Job havia perdut l’hisenda i els fills, la dona i la salut.

La gent comenta: “Tenim un sistema capitalista podrit”. Repassem el programa del magnificat, el càntic de Maria: “Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.- Molts es confessen: “Vivíem per damunt de les nostres possibilitats, gastàvem més del que guanyàvem, ens endeutàvem sense límits”. Visquem, idò, amb més sobrietat, agraïts del què tenim, responsables de què no es tudi res.- Un amic em deia: “Jo crec que la Mare de Déu vol que siguem pobres”. A lo millor és l’hora de fer aquesta pregària: “Senyor, no em faceu ric perquè no caigui en l’egoisme; ni em faceu pobre, perquè no hagi de robar; donau-me el que he de menester per viure amb dignitat”.- El poble aixeca la bandera: “Lluc és la voluntat d’un poble”. Reparem el santuari, defensem la nostra identitat, eduquem els fills en l’amor de pàtria i de fe.- “És la llar de la mare”. Tan de bo aprenguem a viure com una família, unida per la fe en Déu i la solidaritat amb els germans.

La pregària de Costa i Llobera que ha obert aquesta homilia diu: “Oh Reina nostra eterna, Verge, Mare! - Mai vostre poble perillà com ara... - Mes ai! Com dic paraules d’esperança?” Aquesta hauria d’esser la nostra inquietud: Com deim paraules encoratjadores? Com donam esperança a la gent? Com som capaços, entre tots, de vèncer el mal temps i d’obrir per a tothom perspectives de futur?

Acabarem aquesta celebració cantant la salve a la Mare de Déu de Lluc. Esper que a tots ens encoratgi. Ella que és poderosa “esperança nostra” (Mare de Déu) i que sempre ha estat dels nostres, dels pobres i dels humils (Patrona del poble mallorquí). 

(Fotos d'Antoni Capellà.- Cantà la coral de La Real.- Hi assistiren alguns membres de la directiva de l'Associació dels Antics Blauets)                                                                                                            

Una nueva pintura de los Sagrados Corazones

La Congregación de MSSCC echaba en falta un cuadro de los Sagrados Corazones de Jesús y de María que expresara la relectura bíblica y espiritual que nosotros hemos hecho en los documentos capitulares y estudios de renovación postconciliar. La comunidad del Santuari de Lluc ha tenido la oportunidad de hacerlo. Para ello ha contado con el arte del pintor catalán Just Nicolás y con la asesoría del P. Ramon Ballester, profesor de espiritualidad y responsable del Museo de Lluc. Lo piensan bendecir mañana 16 de Junio. Copiamos aquí el comentario que hemos hecho en las páginas del Facebook escrito mayormente por el P. Ramon.

 
1. EL PINTOR JUST NICOLAS

Just Nicolàs es un artista que nació en El Vendrell (Tarragona) en 1946. Ha cultivado diversas técnicas (acuarela, aceite, acrílicos, cerámica, escultura) para expresar su riqueza interior, su admiración por las formas y colores de la naturaleza e, incluso, a lo que la trasciende, siempre con una ética y estética cautivadoras.

Autoretrato

Sus obras han merecido reconocimiento internacional, como, por ejemplo en el "Salon d'Automne des Indépendents de Paris" que le seleccionó dos obras para la exposición de los Grandes Palais.

A pesar de su proverbial timidez, posee una buena formación académica y una cultura enriquecida con intercambios amistosos con Joan Miró, Camilo J. Cela, Claude Picasso, Antoni Clavé y Apel·les Fenosa. Su pintura es una síntesis personal de muchos ismos, donde se pueden adivinar las huellas del cubismo, de Picasso, Braque y Miró y del mencionado Apel·les Fenosa.       

He aquí algunos comentarios elogiosos que ha recibido su arte:
       Baltasar Porcel en un artículo titulado "El arte muy vivo de Justo Nicolás" entre otras cosas escribe. "Sus colores son festivos, chillones, claros, y la composición de sus obras tiene un movimiento envidiable, limpio y ágil (...) En su obra distorsiona, exagera y combina la realidad buscándole su dimensión poética".
      El historiador del arte S. Fabré de Balanzó: “ En observant sa peinture, je me suis rendu compte de la subtilité de ses formes, de l´abstraction de ses contenus. Just Nicolas peint par-delà la realité qui l´entoure, mais sans tout m’à fait l´oublier : comme s´il trouvait dans le profil qui la délimite”.

De otro crítico de arte, Daniel Ventura y Solé: "El encanto del lenguaje que emplea Just Nicolàs obra el milagro que nos hace rendir a la evidencia de encontrarnos ante un arte auténtico".
      De Tina Lago: "Just Nicolàs es un pintor del Penedés, quizás más conocido en las prestigiosas galerías alemanas o neoyorquinas que en nuestro propio país y comarca".
      Finalmente, Lina Fuente: “Para llegar a su expresionismo poderoso y vital, sigue los caminos de un post-cubismo intelectual, pleno de color i dinamismo. Obra decidida, de formulación y lenguaje amplio”.

      (RB)

Fragmento del Traspasado

2 LA DANZA DE LA ESPADA.

Hace años tuve el atrevimiento de intentar montar una “Espiritualidad de los Sagrados Corazones” a partir de "los traspasados". Escribía desde el Tercer Mundo y me pareció adecuada una imagen del biblista Alonso Schökel titulada “la danza de la espada”. La espada corta sin parar, y por esto resumí los capítulos del estudio describiendo "la danza de la espada".

1 Baila el pueblo crucificado en la historia y traspasado por la injusticia, con las entrañas al descubierto. Al aire de la espiritualidad de los Traspasados: "Corazón de Cristo, Corazón del Pueblo, los dos traspasados y los dos abiertos"...
2 Primer paso contra la falsa imagen de un Dios que blande la espada de la cólera para castigar al pueblo. Derriba unos Sagrados Corazones revestidos de Reyes Católicos celestes, coaligados a los poderosos, ávidos de sumisión resignada. Paso al frente a un Jesucristo, corazón del Padre en la tierra, que ama y sufre por sus hijos. María, que ha experimentado la misericordia corno nadie, es prototipo de una Iglesia madre y al servicio de la misericordia.
3 La mujer (en comparsa con los negros e indígenas, los pobres y sufridos) con la espada clavada en la costilla. Se hace espacio abierto para engendrar el mundo. Dios nace de una mujer, nacido bajo la ley, para tender la mano a los que forman parte de la historia. La mujer María dignifica a la mujer, y la lglesia -petrina y mariana- aprende una eclesiología no de la gloria, sino del servicio.
4 María con el niño en brazos, icono de la ternura de Dios para los pobres. Dios se hace menor, del tamaño de un corazón. Un niño fajado para la vida y la muerte, sobre quien pesa amenazante la espada del dolor y la persecución. La pobreza se cura con pobreza.
5 La madre medita y guarda la palabra en su corazón, mientras prepara su alma para la espada. Memoria del pueblo, le recuerda su caminar con Dios. Memoria de su hijo Jesús, discípula antes que madre. Contemplativa del amor de Dios, que actúa en la historia. Hay que madurar el corazón para la hora del Padre.
6 La del corazón definido por la espada de la Palabra doblemente afilada. Junto a Jesús, que es el Reino entre nosotros, ella es la primera que lo acoge y se hace obrera del Reino. María animada, con amor de novia, de la pasión por Dios y de la pasión por los pobres de Dios, sufrida, puesto que sólo un Dios que sufre puede salvar.
7 El cordero traspasado en la cruz. Sólo un crucificado salva a los crucificados. La expresión más gráfica de un Dios que carga con el pecado del mundo, abierto para señalar el camino de acceso al Padre. Si él es el Siervo, ella la sierva; si él es el varón que restablece el derecho, ella la mujer de dolores al pie de la cruz.
8 El Hombre que viene a juzgar el mundo, acompañado de una nube de pobres; todos degollados, pero de pie. El mundo será juzgado por los traspasados. Ella se ha convertido en la comunidad de la herida abierta; en la Iglesia de los que creen en su amor y luchan por superar el mal, con la fuerza de los débiles.
9 El emblema de los Sagrados Corazones Unidos (en su "unidad de los dos") hace presente el Plan de la Alianza de Dios con el hombre de corazón nuevo. Traspasados por la espada y coronados por la cruz, firman el compromiso con los traspasados y crucificados hasta dar la vida para que vivan. Aportan un aspecto subversivo en el campo simbólico al juntar materialidad y espiritualidad, compasión y acción liberadora. Aureolados, confiesan la fe en la vida que nace de la sangre, la resurrección de la muerte. El pueblo se identifica con los Traspasados ("somos mucho más que dos") y entra en su dinamismo pascual de traspasado, muerto y resucitado. La espada de la boca ha hecho brotar una fuente para el pueblo. Hay un salmo (el 149) que canta esta victoria en forma de danza con espadas.
(El libro que publicó nuestra Delegación del Caribe era Contemplar que traspasaron) (JR)

3 LA NUEVA IMAGEN DEL CORAZÓN DE JESÚS

En la pintura de Just Nicolàs, Jesús Resucitado muestra las llagas de la Pasión, testimonio del amor más grande, hasta dónde pudo llegar su entrega por amor (Jn 15) (Reglas, 10).
Se destaca el pecho que muestra el corazón abierto, traspasado con la herida de la lanza (Jn 19,34-35). Es un Cristo triunfante de la muerte, ante una gran cruz de trono dramático pero glorificador. Rejuvenecido y con una sonrisa insinuada en el rostro que confirma la esperanza de los creyentes. Su melena despeinada, como en los tiempos bíblicos, y el lienzo azulado ondeado por el viento, pueden sugerir el movimiento del Espíritu que se entrega. “Porque tres son los que dan testimonio: El Espíritu, el Agua y la Sangre, y los tres concuerdan” (1 Jn 5,8).
Su actitud invita a la contemplación y al compromiso de seguir contemplándoLo en quienes tienen hoy el corazón traspasado y de servirLo, en ellos, con amor samaritano.
(RB)

Cuadro completo

4 MARÍA, LA MUJER NUEVA
María, de pie en el calvario y levantada al amanecer del domingo, al lado del Cristo Traspasado y Glorificado. En oración de intercesión, la que participó de la Pasión de su Hijo: con el alma atravesada por la espada que le profetizó el viejo Simeón (Lc 2, 35), la que nos fue dada como Madre desde la cruz (Jn 19,26-27).
La que conserva en su corazón tantos recuerdos del Hijo (Lc 2,51), la que nos hace memoria del sí de la Encarnación, suplicando que se hagan carne ahora en nosotros las palabras del Evangelio. La que se atreve a profetizar, contra toda esperanza, el nacimiento de un mundo nuevo donde los poderosos sean derrocados y los pobres enaltecidos (cf Reglas, 11-12).
El pintor lo ha querido expresar con unos grandes pies bien afincados en la tierra, sus grandes manos de madre avezados a interceder, su cintura ceñida para el servicio gratuito, su velo como una gran caracola abierta a recoger el eco de la Palabra, su mirada serena y tímidamente sonriente, su corazón de fuego. (RB)

5 NUEVA PINTURA EN LA CAPILLA PRIVADA DE LA COMUNIDAD DEL SANTUARI DE LLUC
La pintura de Just Nicolás recuerda los viejos estandartes de las procesiones de Semana Santa (las vexil·la que evocaban la escalera, el látigo, los clavos, las espinas…) con la espada de María y la lanza de Jesús, pero ahora convertidos en una gozosa bandera pascual... Los colores mediterráneos superan el invierno de la Pasión. El Resucitado muestra las heridas de la pasión porque es el Crucificado. Al resucitar a su Hijo, Víctima inocente, Dios se pone de parte de las víctimas de todos los tiempos. El Amor es más fuerte que la muerte!

El Fuego de Dios: El P. Joaquim, Prior de Lluc 1891-1901 (2)

(Con este post vamos a hacer algunos cambios. De ahora en adelante todo lo referido al Santuari de Lluc (en catalán, generalmente) lo encontrarán en otro blog: http://lluclallardelamare.blogspot.com). Espero que nos visiten. Gracias)

V Aires nous es respiren a Lluc

Arribats a Lluc el P. Joaquim i els seus companys, l'ambient que hi troben és ben distint del d'un Santuari. Poc s'avenia amb un lloc de fe, de pregària, de recolliment i de quietud. Si bé és ver que la majoria dels visitants feia un ràpid encontre amb la Santa Figura. Però tot seguit s'embarcaven a respirar aires de bulla, frivolitat, balls i altres diversions impròpies d'aquesta Santa Casa. Un testimoni que aleshores vivia en aquest Santuari en fa aquesta descripció: “L'ambient del Santuari respirava relaxació. No era casa devota, sinó lloc de diversió. Pels corredors i cel.les s'armaven tertúlies on es ballava al so de guitarres i altres instruments”.

Davant aquesta atmosfera dissipada i viciosa no és estrany que el P. Joaquim es retgiràs.

Des del dia de la seva entrada el P. Joaquim convertí Lluc en casa de tots. L'activitat del P. Rosselló i dels seus missioners aconseguiren cada dia més bona fama i estimació de part dels empleats i veïnats. L'esperit d'hospitalitat demostrat pel P. Joaquim fou la clau que obrí els cors dels lluquers i dels pelegrins. Aquest nou tarannà transformà notablement el Santuari: L'origen d'aquest canvi estava en la santedat i bondat del nou Prior. El Marquès de Vivot atribueix a la seva paciència pastoral que aconseguí convertir els visitants en pelegrins.

Un altre testimoni diu que l'ordre i el bon servei establerts pel P. Joaquim i els seus són un encant.

Les celebracions de l'any litúrgic recobraren riquesa i harmonia. Sabem que el P. Fundador celebrava amb molta pietat i en les principals solemnitats l'emoció era tan visible que els participants se'n temien.

La predicació del P. Rosselló era pausada, molt agradable, de to missional i que no cansava.

La celebració del sagrament de la penitència, tan característica dels santuaris, produïa fruits de pau i, fins i tot, despertava vocacions de vida religiosa.

En el Santuari el P. Joaquim trobà un ambient molt propici per fomentar la seva devoció a la Mare de Déu. Introduí l'exercici vespertí dels dissabtes en honor de la Verge Maria en què es cantava l'hime en llatí Ave Maris Stella i amb la seva agradable veu llegia des de la trona un punt de meditació i un exemple triat del Llibre de la Invencio i Miracles de la prodigiosa Figura de Ntra. Sra. de Lluc. El Santuari recobrà el seu sentit religiós. L'Hostatgeria canvià l'atmosfera de gresca en altra de serietat conforme amb el lloc venerand que trepitjaven. En aquesta empresa transformadora li donà molt bona ajuda el jove germà coadjutor Bartomeu Susama. I a més una part els serveis foren assumits pels Germans Coadjutors i el personal contractat fou més seleccionat.

VI. L'Escolania de Blauets i el P. Rosselló

L'Escolania que trobà el P. Joaquim estava formada per 12 al.lots i una de les atencions en què el nou Prior posà més interés fou la seva educació.

Els Blauets campaven per la seva sense formació espiritual ni intel.lectual. El canvi positiu s'hi notà molt prest. Al jove i enèrgic estudiant de teologia, Julià Mut, confià la disciplina del grupet de Blauets i la seva formació musical al músic P. Gabriel Miralles. L'any 1893 ja tenien un pla d'estudis aprovat pel Bisbe i el final de cada curs eren examinats en el Seminari diocesà.

Amb el Blauets el P. Rosselló era afable i carinyós, els acompanyava en els passejos setmanals i els ensenyava el catecisme.

Després de berenar s'entretenia una estona amb ells i resava el Petit Ofici de la Mare de Déu els dissabtes amb ells.

En aquell ambient de pietat floriren algunes vocacions sacerdotals i religioses com és ara Mn. Llorenç Riber pel clergat diocesà, i els PP. Miquel Cerdà i Sebastià Mudoy per la Congregació de Missioners dels SS. Cors.

La idea que tenia el Prior d'aquella dotzena de nins quedà simbolitzada en un dels quadres que adornen les parets laterals del cambril. L'artista Salvador Torres, sense un pla definit per expressar les músiques celestials que escoltaren el monjo i el pastor de la “Trobada”, pintà 11 àngels músics; però el P. Joaquim féu afegir-n'hi un altre perquè representassin els 12 blauets.

VII. L'obra preferida del P. Joaquim: el Cambril

Quan el P. Joaquim fou prior de Lluc engrandir i embellir el Cambril fou la seva obra preferida, el seu somni d'or. El primitiu cambril tenia un espai molt petit: només el que era el presbiteri abans de la darrera reforma.

Amb la direcció de Bartomeu Ferrà es començaren unes obres que no es clogueren fins l'any 1900. Ferrà era intel.ligent i de molt bon gust artístic. L'obra es començà obrint la paret posterior del petit cambril i poder construir un esvelt arc que donaria entrada a una estança de 4 metres d'amplària destinada al lloc de pregària dels fidels. I en la més llunyana es construí un petit cor o tribuna.

Amb pedra de Porreres s'enllestí l'arc sostengut per quatre columnes amb capitells de pedra de Santanyí. Les columnes foren donació del Sr. Montserrat Blanes, fetes d'estalactites de les coves d'Artà i fonamentades damunt bassaments de marbre blanc.

L'enteixinat d'estil mudèjar, que encara dura, fou enllestit pels germans Borràs, de Palma, i costà 421 pesstes i 77 cèntims. Tot el recinte de l'altar quedà tancat per una barrera de balústies, il.luminat per 7 llànties símbòliques: 3 de plata i 4 de bronze daurat.

Les pintures que encara perduren i adornen les parets laterals de la nau són del pintor Salvador Torres i cada una costà 250 pessetes. La resta fou sòbriament decorat pel pintor Gaspar Vallès.

La vigília de Pasqua de 1900, el P. Joaquim tengué la satisfacció de veure'l inaugurat i beneït. Faltà el finestral “Stella Maris” que s'obrí en la paret frontal del coret i que seria inaugurat l'any següent per les mateixes dates.

Ferrà cada mes feia visita d'inspecció de les obres per la qual cobrava com honoraris 10 pessetes.

La voluntat del P. Fundador era que, quan arribàs el moment de la seva agonia, el duguessin a aquest lloc que amb tant de goig i passió havia enllestit per poder expirar sota la mirada amorosa de la Mare de Déu mentre els Blauets cantassin la Salve Regina.

VIII. El P. Joaquim al moment de l'Expoliació

Una de les grans proves que més feren sofrir el P. Rosselló durant la seva vida fou la confiscació per l'Estat dels béns de la Mare de Déu de Lluc l'estiu de 1897, essent prior del Santuari.

Fort en el compliment del seu deure, com ben claramentr es veié, no cercà excuses i encara estava coix a causa d'una greu nafra a una cama, recolzat amb un gallato i acompanyat d'un pare de la Comunitat, es féu present davant el notari que li exigia que fés entrega dels béns del Santuari al representant del Govern. Ell s'hi negà en rodó, protestant enèrgicament contra aquella iniquitat. I estava ben resolt a anar a la presó abans de fer la més lleugera condescendència al que ell en consciència judicava un robatori. A la segona reclamanció del notari contestà que com simple delegat de l'Autoritat eclesiàstica superior no podia donar possessió del que administrava, sense un anterior manament del Prelat. Per coneixement dels pelegrins que aquells dies pujaven a Lluc, fixa a la porta de l'església un manifest firmat per ell.

Molt es parlà i molt s'escrigué sobre la qüestió de Lluc. Les calúmnies eren tan grosses que no mereiexien ser contestades. Però la fama del Bisbe i el bon nom de la Congregació l'encoratjaren a escriure i publicar un escrit de defensa a la premsa.

Feia deu anys que el P. Joaquim era prior del Santuari de Lluc que s'havia transformat espiritualment i s'havia enriquit amb engrandiments, reformes i embelliment.

El P. Rosselló amb els seus missioners posaren els fonaments del seu gran floriment, fent d'ell un centre d'espiritualitat i de pelegrinatge visitat per milers de pelegrins.

IX. Renúncia al Priorat

Les fortes i desagradables impressions rebudes amb la confiscació dels béns de la Mare de Déu i la indicació facultativa d'evitar fortes impressions per evitar un nou atac de diabetis, l'obligaren a renunciar al càrrec de Prior.

Però el P. Joaquim Rosselló sempre figurarà en les planes del la història de Lluc com a benemèrit Prior del Santuari i a través del seu monument en el perfumat jardí de les Magnòlies continuarà present i veurà passar generacions i més generacions de pelegrins.

Bartomeu Pericàs, msscc

El Fuego de Dios: El P. Joaquim, Prior de Lluc 1891-1901 (1)

(En aquestes festes de La Diada hem volgut dedicar un dia a recordar el Priorat del P. Fundador, ara que hem celebrat el centenari del seu traspàs. El P. Bartomeu Pericàs, que és conservador de la nostra memòria històrica, estudià el tema i el presentà amb molt de gust. Ell no va conéixer al P. Joaquim, però sí als qui el conegueren i fóren els seus deixebles. Publicam la conferència que impartí dia 7 de setembre)

I. Recordant centenaris

El 28 de juny de 1933 era jo un jovenet de 17 anys, morador de l'antic monestir de santa Maria de La Real, estudiant de la Congregació de Missioners dels SS. Cors. Aquell any s'esqueia el primer centenari del naixement del P. Joaquim Rosselló, fundador de la nostra família de missioners.

Els estudiants d'aquell Seminari volgueren fer-li un modest homenatge, dedicant-li un acte literari-musical en el qual cada un aportà la seva contribució: qui compongué una posesia que després declamà, qui compongué una peça musical que després es cantà o es tocà al piano i d'altres que foren parlaments de caràcter històric o d'exaltació de les seves virtuts.

Tot aquest material fou ajuntat i i s'enquadernà bellament formant un llibre. Poc pensava jo poder celebrar el centenari de la seva mort i, precisament el proppassat 2009, he pogut participar de les celebracions d'aquesta data que tengué com actes principals i més importants: un cicle de conferències a Sant Honorat els dies 27 al 31 de juliol i una concelebració eucarística a l'església dels SS. Cors, lloc del seu sepulcre, presidida pel Bisbe de Mallorca el dia 20 de desembre amb la participació musical de l'Escolania de Blauets de Lluc. I, encara que amb un poc de retard, durant aquests dies de festa de La Diada també hem volgut fer-ne memòria en aquest Santuari del qual per una desena d'anys fou benemèrit prior.

Quan el 1891 li proposaren que es fés càrrec de eLluc, el P. Joaquim considerà aquest lloc com “un desventurado Santuario”; però al cap de 6 anys de Priorat, quan pareix que la Congregació havia de deixar el Santuari perquè els Carmelites Calçats defensaven el seu dret per una promesa feta abans pel bisbe Cervera, escrigué: “después de tantos trabajos y desvelos por el mejoramiento de este bendito Colegio-Santuario...” El seu amor a Lluc havia crescut enmig de molts sofriments, però també havia aconseguit que es pogués escriure: “Lluc és avui el cor de Mallorca”.

II. De Sant Honorat a Lluc

El P. Joaquim acabava de fundar a l'ermita de Sant Honorat en el puig de Randa el 17 d'agost de 1890 la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors. Tenia com a finalitat duu una vida contemplativa alternada amb vida apostòlica, mitjançant el ministeri de la predicació i recorrent els pobles de Mallorca.

Durant el primer any la Congregació dugué una vida humil i amafaga sense deixar de fer algunes sortides per tasques ministerials de predicació. Però, de sobte, la veu de Déu, per boca del bisbe Cervera, féu canviar de ruta a la novella institució.

El Bisbe de Mallorca es trobava de visita pastoral a la parròquia de Campos. I el dia 22 d'abril de 1891 arribava a Sant Honorat un missatger del Bisbe diocesà amb una carta en la qual convocava el P. Joaquim perquè s'entrevistàs amb Mn. Enrique Reig, vicari General de la Diòcesi, per tractar d'un assumpte important de molt d'interès per tota la Diòcesi.

En l'entrevista Mn. Reig li parlà del pla que tenia el Sr. Bisbe de posar en el Santuari de Lluc una comunitat religiosa i, convocada una junta de persones competents per demanar de parer sobre aquest assumpte, trobaven que, tenint en compte les circumstàncies i manera d'actuar d'aquella institució, no veien altra possibilitat de triar altra comunitat que la de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors.

La sorpresa que s'endugueren fou molt gran. A pesar de tot els tres resolgueren deixar fer Déu. El mateix dia escrigueren una carta al Bisbe, que es trobava a Manacor, en què li manifestaven que, encara que era molta la repugnància que sentien de complir aquell manament, estaven disposats a obeir les seves ordres perquè el reconeixien com a Superior. Sols Déu sap el sacrifici tan gran que fou pel P. Joaquim aquell trasllat. Però, quan descobrí que era voluntat de Déu, tengué la convicció de viure l'obediència com mai en la seva vida.

El Dr. Cervera, quan llegí la carta de resposta, es sentí molt content i espontàniament exclamà: “¡Ya tenemos al P. Rosselló en Lluc!”.

III El P. Rosselló a Lluc (Ya hay frailes en Lluc)

Els camins que condueixen fins a Lluc són centenaris. Aquell dimecres de maig de 1891, vigília de l'Ascensió, el P. Joaquim pujava concirós el vell camí de ferradura, brufant-lo amb aquesta resignada i coratjosa jaculatòria: “¡Al sacrificio, al sacrificio!”. Bé és veritat que a l'entrada de Caimari l'esperaven, a ell i als seus acompanyants, uns parells de mules, conduïdes pels amos de Menut i Binifaldó.

Però els singulars pelegrins preferiren fer la pujada a peu resant el rosari i deixant per les bèsties el seu modest bagatge. En arribar a la possessió des Guix, els sortiren a l'encontre D. Damià Mas, vicari d'Escorca, amb els nins blauets i els donaren la benvinguda amb la cançó Ama els penyals la Verge sobirana. Tots junts arribaren a la plaça de la Santa Casa on esperava la gent de la feligresia i acabaren la caminada saludant la Mare de Déu amb la salve cantada per l'Escolania.

Encara que el P. Rosselló tenia el cor engrunat per la preocupació de la difícil missió que li esperava, però pel seu gran amor a la Moreneta se sentia més alleugerit i animat.

Recordava els dies de la seva joventut quan, durant les vacances passades a Escorca havia anat a visitar-la, i també quan en gran dia de la Coronació pontifícia a la plaça de Caimari amb paraula vibrant encoratjava els estols de pelegrins que amb banderes i penons emprenien amb frisança la pujada cap a Lluc.

Quan hagueren descarregat l'equipatge, obrí una bosseta de color verd i en tregué mitja peceta de plata i l'entregà al missatge dient-li: “És tot el que em queda”. El dia següent, festa de l'Ascensió, els nous custodis es presentaven al poble. El P. Joaquim predicà l'homilia, oferint la seva persona i la dels seus companys al servei dels feligresos i dels pelegrins.

¡Ya hay frailes en Lluc! Així encapçalava el periòdic republicà Las Baleares la notificació d'aquest fet tan important per la història del Santuari. I Mn. Reig el 20 de juny presentava una al.legació del Bisbe que deia: ”Plaguiera al cielo se perpetuara allí esta Congregación pués el Prelado tiene certeza que ni contra la corporación ni contra sus individuos ha de osar poner su lengua la impiedad procaz, según el buen nombre que desde tiempo tiene adquiridor”.

IV El P. Rosselló comença la tasca

Feia uns tres mesos que el P. Joaquim havia pres possessió del Priorat de Lluc i en la festa de La Diada de l'any 1891 a Lluc es féu gran festa.

Era la inauguració de la nova carretera. Des d'aquell moment serà més la gent que pujarà a Lluc. El camí que des de Caimari es feia a peu o a esquena de bístia es podrà fer més còmodament amb carro o carruatge.

La primera conseqüència d'aquella gran millora és que amb l'arribada de més pelegrins mancaren llocs per donar-los hostatge com deixà escrit el P. Joaquim: ”Víme obligado a emprender obras de reparación y ensanche, pués con la nueva carretera que el primer año de mi Priorato quedó abierta al público aumentóse visiblemente la afluencia de peregrinos...”.

El 1892 té els primers contactes amb el mestre d'obres, D. Bartomeu Ferrà, amb la direcció del qual durà a terme la tasca constructura. Amb ell tengué un ininterromput contacte com ho demostren les 26 cartes dirigides a Ferrà en les quals sempre és present l'assumpte de les obres.

En aquesta plana de la seva autobiografia deixa marcada l'ampla abraçada del seu projecte reformador: “Emprendemos la reparación del viejo edificio del Colegio, además nos resolvimos a emprender el ensanche que consideramos ser necesidad por concurrir al Santuario desde la apertura de la nueva carretera mayor número de peregrinos. Emprendimos la construcción de una cocina y un comedor más capaces; además una fonda para los más acomodados. Además tuviéronse que hacer reparaciones indispensables en la iglesia y las capillas. Tuvo que embaldosarse todo el pavimento. Se renovó la sacristía, construyéndose en ella armarios de madera para custodiar alhajas propias del culto que iban esparcidas; finalmente llevóse a cabo el ensanche y ornamento del camarín”.

Però les adverses circumstàncies de llavors, quan l'amenaça de la confiscació dels béns de Lluc es veia cada dia més propera, pensar en plans de reformes sols era propi de persones molt agosarades. I una d'aquestes era el P. Joaquim.

A l'entretant arriba de Roma el rescripte que autoritza la venda de les posades de Muro i de Pollença i es compta així amb un fons econòmic per poder començar (l'obra).

Després el bisbe Cervera aporta la respectable quantitat de 4.000 pessetes a les quals més tard n'afegeix 1.000 més. A més els membres de la Comunitat, Pares i Germans, durant molt de temps renuncien a les mensualitats que tenien dret a cobrar pels càrrecs o ofici que cada un tenia.

De la tala ordinària dels alzinars també es tragueren altres recursos.

El 9 de setembre de 1892 el Prior comunica a Ferrà que té ganes de començar les obres i en la felicitació pasqual de 1893 li diu: “Manos a la obra D. Bartolomé a ver si pronto lo vemos todo acabado”. Efectivament les obres de reparació i eixamplament de l'edifici duen una bona envestida gràcies a l'interés que tots hi posaren. Sota la direcció de Ferrà es feia feina en tres pavellons diferents: un de tres pisos per hostatgeria dels pelegrins, un altre cos d'edifici de 32 m de llarg i 7,70 d'ample i el tercer pavelló de 32 metres de llargada i 15 d'amplada per cuina, menjador i fonda.

Per les festes de Pasqua de 1895 es pogueren inaugurar la cuina i el menjador. Com a cosa curiosa, el clausó de l'arc que s'obre entre aquestes dues instal.lacions i la fonda duu gravada la data 1894, cosa que podia ser una esguerrada del gravador o la frissor del constructor que pensava acabar més prest aquella feina.

A més del que acabam d'esmentar, el canonge Rotger ens diu en la seva Historia del Santuario y Colegio de Nuestra Señora de Lluc que s'enrajolà de nou tot el trespol dels corredors que comprenia una extensió de 370 metres quadrats i s'arreglaren les habitacions de la Comunitat.

A l'església també es feren obres de consideració. Generosament el M. I. Canonge de La Seu de Mallorca, D. Lluís Barberín, pagà una nova pavimentació del presbiteri. I també s'enrajolà la sagristia.

Totos els mallorquins que venien a Lluc quedaven admirats i satisfets de tan profunda transformació. (continuarà)

Fotos de l'Arxiu: Plaça del lledoner, Plaça que després es dirà del Bisbe Campins (abans de fer el campanar), Ca s'Amitger