El Fuego de Dios: El P. Joaquim, Prior de Lluc 1891-1901 (1)

(En aquestes festes de La Diada hem volgut dedicar un dia a recordar el Priorat del P. Fundador, ara que hem celebrat el centenari del seu traspàs. El P. Bartomeu Pericàs, que és conservador de la nostra memòria històrica, estudià el tema i el presentà amb molt de gust. Ell no va conéixer al P. Joaquim, però sí als qui el conegueren i fóren els seus deixebles. Publicam la conferència que impartí dia 7 de setembre)

I. Recordant centenaris

El 28 de juny de 1933 era jo un jovenet de 17 anys, morador de l'antic monestir de santa Maria de La Real, estudiant de la Congregació de Missioners dels SS. Cors. Aquell any s'esqueia el primer centenari del naixement del P. Joaquim Rosselló, fundador de la nostra família de missioners.

Els estudiants d'aquell Seminari volgueren fer-li un modest homenatge, dedicant-li un acte literari-musical en el qual cada un aportà la seva contribució: qui compongué una posesia que després declamà, qui compongué una peça musical que després es cantà o es tocà al piano i d'altres que foren parlaments de caràcter històric o d'exaltació de les seves virtuts.

Tot aquest material fou ajuntat i i s'enquadernà bellament formant un llibre. Poc pensava jo poder celebrar el centenari de la seva mort i, precisament el proppassat 2009, he pogut participar de les celebracions d'aquesta data que tengué com actes principals i més importants: un cicle de conferències a Sant Honorat els dies 27 al 31 de juliol i una concelebració eucarística a l'església dels SS. Cors, lloc del seu sepulcre, presidida pel Bisbe de Mallorca el dia 20 de desembre amb la participació musical de l'Escolania de Blauets de Lluc. I, encara que amb un poc de retard, durant aquests dies de festa de La Diada també hem volgut fer-ne memòria en aquest Santuari del qual per una desena d'anys fou benemèrit prior.

Quan el 1891 li proposaren que es fés càrrec de eLluc, el P. Joaquim considerà aquest lloc com “un desventurado Santuario”; però al cap de 6 anys de Priorat, quan pareix que la Congregació havia de deixar el Santuari perquè els Carmelites Calçats defensaven el seu dret per una promesa feta abans pel bisbe Cervera, escrigué: “después de tantos trabajos y desvelos por el mejoramiento de este bendito Colegio-Santuario...” El seu amor a Lluc havia crescut enmig de molts sofriments, però també havia aconseguit que es pogués escriure: “Lluc és avui el cor de Mallorca”.

II. De Sant Honorat a Lluc

El P. Joaquim acabava de fundar a l'ermita de Sant Honorat en el puig de Randa el 17 d'agost de 1890 la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors. Tenia com a finalitat duu una vida contemplativa alternada amb vida apostòlica, mitjançant el ministeri de la predicació i recorrent els pobles de Mallorca.

Durant el primer any la Congregació dugué una vida humil i amafaga sense deixar de fer algunes sortides per tasques ministerials de predicació. Però, de sobte, la veu de Déu, per boca del bisbe Cervera, féu canviar de ruta a la novella institució.

El Bisbe de Mallorca es trobava de visita pastoral a la parròquia de Campos. I el dia 22 d'abril de 1891 arribava a Sant Honorat un missatger del Bisbe diocesà amb una carta en la qual convocava el P. Joaquim perquè s'entrevistàs amb Mn. Enrique Reig, vicari General de la Diòcesi, per tractar d'un assumpte important de molt d'interès per tota la Diòcesi.

En l'entrevista Mn. Reig li parlà del pla que tenia el Sr. Bisbe de posar en el Santuari de Lluc una comunitat religiosa i, convocada una junta de persones competents per demanar de parer sobre aquest assumpte, trobaven que, tenint en compte les circumstàncies i manera d'actuar d'aquella institució, no veien altra possibilitat de triar altra comunitat que la de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors.

La sorpresa que s'endugueren fou molt gran. A pesar de tot els tres resolgueren deixar fer Déu. El mateix dia escrigueren una carta al Bisbe, que es trobava a Manacor, en què li manifestaven que, encara que era molta la repugnància que sentien de complir aquell manament, estaven disposats a obeir les seves ordres perquè el reconeixien com a Superior. Sols Déu sap el sacrifici tan gran que fou pel P. Joaquim aquell trasllat. Però, quan descobrí que era voluntat de Déu, tengué la convicció de viure l'obediència com mai en la seva vida.

El Dr. Cervera, quan llegí la carta de resposta, es sentí molt content i espontàniament exclamà: “¡Ya tenemos al P. Rosselló en Lluc!”.

III El P. Rosselló a Lluc (Ya hay frailes en Lluc)

Els camins que condueixen fins a Lluc són centenaris. Aquell dimecres de maig de 1891, vigília de l'Ascensió, el P. Joaquim pujava concirós el vell camí de ferradura, brufant-lo amb aquesta resignada i coratjosa jaculatòria: “¡Al sacrificio, al sacrificio!”. Bé és veritat que a l'entrada de Caimari l'esperaven, a ell i als seus acompanyants, uns parells de mules, conduïdes pels amos de Menut i Binifaldó.

Però els singulars pelegrins preferiren fer la pujada a peu resant el rosari i deixant per les bèsties el seu modest bagatge. En arribar a la possessió des Guix, els sortiren a l'encontre D. Damià Mas, vicari d'Escorca, amb els nins blauets i els donaren la benvinguda amb la cançó Ama els penyals la Verge sobirana. Tots junts arribaren a la plaça de la Santa Casa on esperava la gent de la feligresia i acabaren la caminada saludant la Mare de Déu amb la salve cantada per l'Escolania.

Encara que el P. Rosselló tenia el cor engrunat per la preocupació de la difícil missió que li esperava, però pel seu gran amor a la Moreneta se sentia més alleugerit i animat.

Recordava els dies de la seva joventut quan, durant les vacances passades a Escorca havia anat a visitar-la, i també quan en gran dia de la Coronació pontifícia a la plaça de Caimari amb paraula vibrant encoratjava els estols de pelegrins que amb banderes i penons emprenien amb frisança la pujada cap a Lluc.

Quan hagueren descarregat l'equipatge, obrí una bosseta de color verd i en tregué mitja peceta de plata i l'entregà al missatge dient-li: “És tot el que em queda”. El dia següent, festa de l'Ascensió, els nous custodis es presentaven al poble. El P. Joaquim predicà l'homilia, oferint la seva persona i la dels seus companys al servei dels feligresos i dels pelegrins.

¡Ya hay frailes en Lluc! Així encapçalava el periòdic republicà Las Baleares la notificació d'aquest fet tan important per la història del Santuari. I Mn. Reig el 20 de juny presentava una al.legació del Bisbe que deia: ”Plaguiera al cielo se perpetuara allí esta Congregación pués el Prelado tiene certeza que ni contra la corporación ni contra sus individuos ha de osar poner su lengua la impiedad procaz, según el buen nombre que desde tiempo tiene adquiridor”.

IV El P. Rosselló comença la tasca

Feia uns tres mesos que el P. Joaquim havia pres possessió del Priorat de Lluc i en la festa de La Diada de l'any 1891 a Lluc es féu gran festa.

Era la inauguració de la nova carretera. Des d'aquell moment serà més la gent que pujarà a Lluc. El camí que des de Caimari es feia a peu o a esquena de bístia es podrà fer més còmodament amb carro o carruatge.

La primera conseqüència d'aquella gran millora és que amb l'arribada de més pelegrins mancaren llocs per donar-los hostatge com deixà escrit el P. Joaquim: ”Víme obligado a emprender obras de reparación y ensanche, pués con la nueva carretera que el primer año de mi Priorato quedó abierta al público aumentóse visiblemente la afluencia de peregrinos...”.

El 1892 té els primers contactes amb el mestre d'obres, D. Bartomeu Ferrà, amb la direcció del qual durà a terme la tasca constructura. Amb ell tengué un ininterromput contacte com ho demostren les 26 cartes dirigides a Ferrà en les quals sempre és present l'assumpte de les obres.

En aquesta plana de la seva autobiografia deixa marcada l'ampla abraçada del seu projecte reformador: “Emprendemos la reparación del viejo edificio del Colegio, además nos resolvimos a emprender el ensanche que consideramos ser necesidad por concurrir al Santuario desde la apertura de la nueva carretera mayor número de peregrinos. Emprendimos la construcción de una cocina y un comedor más capaces; además una fonda para los más acomodados. Además tuviéronse que hacer reparaciones indispensables en la iglesia y las capillas. Tuvo que embaldosarse todo el pavimento. Se renovó la sacristía, construyéndose en ella armarios de madera para custodiar alhajas propias del culto que iban esparcidas; finalmente llevóse a cabo el ensanche y ornamento del camarín”.

Però les adverses circumstàncies de llavors, quan l'amenaça de la confiscació dels béns de Lluc es veia cada dia més propera, pensar en plans de reformes sols era propi de persones molt agosarades. I una d'aquestes era el P. Joaquim.

A l'entretant arriba de Roma el rescripte que autoritza la venda de les posades de Muro i de Pollença i es compta així amb un fons econòmic per poder començar (l'obra).

Després el bisbe Cervera aporta la respectable quantitat de 4.000 pessetes a les quals més tard n'afegeix 1.000 més. A més els membres de la Comunitat, Pares i Germans, durant molt de temps renuncien a les mensualitats que tenien dret a cobrar pels càrrecs o ofici que cada un tenia.

De la tala ordinària dels alzinars també es tragueren altres recursos.

El 9 de setembre de 1892 el Prior comunica a Ferrà que té ganes de començar les obres i en la felicitació pasqual de 1893 li diu: “Manos a la obra D. Bartolomé a ver si pronto lo vemos todo acabado”. Efectivament les obres de reparació i eixamplament de l'edifici duen una bona envestida gràcies a l'interés que tots hi posaren. Sota la direcció de Ferrà es feia feina en tres pavellons diferents: un de tres pisos per hostatgeria dels pelegrins, un altre cos d'edifici de 32 m de llarg i 7,70 d'ample i el tercer pavelló de 32 metres de llargada i 15 d'amplada per cuina, menjador i fonda.

Per les festes de Pasqua de 1895 es pogueren inaugurar la cuina i el menjador. Com a cosa curiosa, el clausó de l'arc que s'obre entre aquestes dues instal.lacions i la fonda duu gravada la data 1894, cosa que podia ser una esguerrada del gravador o la frissor del constructor que pensava acabar més prest aquella feina.

A més del que acabam d'esmentar, el canonge Rotger ens diu en la seva Historia del Santuario y Colegio de Nuestra Señora de Lluc que s'enrajolà de nou tot el trespol dels corredors que comprenia una extensió de 370 metres quadrats i s'arreglaren les habitacions de la Comunitat.

A l'església també es feren obres de consideració. Generosament el M. I. Canonge de La Seu de Mallorca, D. Lluís Barberín, pagà una nova pavimentació del presbiteri. I també s'enrajolà la sagristia.

Totos els mallorquins que venien a Lluc quedaven admirats i satisfets de tan profunda transformació. (continuarà)

Fotos de l'Arxiu: Plaça del lledoner, Plaça que després es dirà del Bisbe Campins (abans de fer el campanar), Ca s'Amitger

Memòries i Records del P. Bartomeu Pericàs (8)

Ministeris parroquials

Quan jo vaig arribar a Lluc la Congregació no tenia a la seva cura més que dues petites Parròquies, la d'Escorca i La Real. El fet d'haver-me format en aquest context parroquial, va fer que –sense renunciar a la meva vocació missionera de la qual vaig parlar anteriorment- vaig tenir sempre il·lusió per la vida parroquial.
Per què? Tal vegada perquè endevinava en la parròquia un camp molt variat de labor pastoral i on tindria ocasió d'administrar uns sagraments exclusius de la parròquia: Baptismes, pastoral de malalts, matrimonis, contacte amb les famílies, presidir moments importants de l'any litúrgic, etc…
Es pot dir que jo he estat lligat amb 7 esposes, 7 parròquies que estim. El meu primer casament va ser amb la parròquia del Coll (Barcelona), que em va proporcionar moltes alegries i algunes males estones. Amb una marcada varietat social. Algunes amb una feligresia molt pobra; d’altres amb ciutadans de classe mitjana; i dues que calia aixercar-les des dels fonamentes.,
De totes guard agradables records, de dues en conserv la memòria de les hores d'ànsia i preocupació i dels moments de satisfacció en contemplar dia a dia el sorgir, des dels fonaments fins a la cobertura del sostre, el nou i tan anhelat temple parroquial.
Puc dir que vaig intentar servir-me dels mitjans que tenia al meu abast per donar vida a la família parroquial, sent en alguns camps pioner: Participació en la Litúrgia, reunions parroquials, catecismes, visites a domicili, sales de cinema i de jocs per als nens, televisió i bar parroquial, fulles parroquials, murals, etc…
També vaig veure sorgir algunes vocacions sacerdotals i religioses, encara que no totes van arribar a terme. Ja vos podeu imaginar, que no faltaren els moments de desànim i fracàs. Així ha estat el meu ministeri parroquial.

Per què vaig anar a El Coll

Una vegada que va acabar la guerra Espanyola, el Pare Munar va anar tot d’una a Barcelona, per, veure de prop l’escenari d’aquell desastre del Coll amb els Germans nostres morts. Tenien molt poques ganes de tornar allà; molt poques ganes. Però no volien deixar de tenir una residència a Barcelona. Se varen fer gestions, i aleshores el bisbe de Vic i D. Pep Morell –perquè coneixia molt de personal de la Cúria de Barcelona- miraren a veure si ens deixarien posar una nova Residència. A Barcelona en aquell temps hi havia el Col·legi de Rectors, i a pesar de que Barcelona va quedar pobre de clergues, no varen permetre de cap manera que s’hi aficassin religiosos a dins l’àmbit parroquial.

Per reverència al bisbe, i D. Pep que també tenia molta de mà esquerra, ens feien aquesta proposta: que nosaltres posàssim un pis pel nostre compte dins una demarcació parroquial molt gran (me pareix que era la parròquia del Rosari o la parròquia del Pilar, que en aquell temps tenia unes seixanta mil persones i només hi havia una única parròquia) i començaríem de Vicaris, i allò no va quadrar molt... i se va aturar.

Hi havia també unes monges que pel carrer Aragó venien un Convent amb capella, etc. D. Tomás punyia molt perquè compràssim allò; però no se va fer. I aquella fundació de Barcelona va quedar com una mica morta.

Llavors es va donar el cas de que el Dr. Modrego va fer una divisió nova de Parròquies, i posaren Ntra. Senyora del Coll com a Tenència, que era com una quasi-parròquia, que de fet era Parròquia. Lo que només tenia el títol de Tenència-parroquial de Sant Jordi.

L’església era nostra i se va anar ja madurant allò, i aleshores, quan se va pensar de cercar personal varen pensar que jo, que estava a Vic, era es qui estava més ambientat amb Barcelona, i va venir amb mi en la primera remesa el Pare B. Roig, com a Vicari, i el Germà G. Cerdà com a Germà Coadjutor.

Vàrem començar, la nostra activitat pastoral el dia de la Mercè, i vàrem fer la primera Missa; va venir relativament poqueta gent; l’església estava encara, tota ennegrida pel fum. La Casa era l’edifici de les escoles, però estaven fetes un desastre: no hi havia un vidre sencer. Durant l’abandó, un jesuïta així mateix hi havia anat i hi havia fet un Catecisme, amb un grup de joves de a Congregació Mariana, però ho vàrem trobar tot molt desmanegat

Abans d’anar-hi, estant a Vic, ja hi vaig anar, vaig mirar de contractar un picapedrer, en Juanito, i aquest mestre d’obres, va anar arreglant els locals, just lo indispensable, per poder-hi viure.

Les aules grans les distribuirem amb habitacions; en deixàrem alguna. Férem el menjador a baix, la cuina, la biblioteca, la sagristia... Vàrem començar la nostra activitat de pastoral allà, poc a poc; trobàrem un ambient molt poc favorable; lo mateix la barriada, qui la veu ara i qui la va veure!, no se sembla ni s’ateny. Allà hi vivia molta gent de qualsevol manera. Les “torretes” d’estiuejants que hi havia abans de la Guerra s’havien abandonat.

Record es primer Nadal que hi férem; vingué una multitud de gent a cercar subsistències, lo que de Càritas ens donaven, ens ajudava, però no ens bastava ni prop fer-hi, i vàrem haver de posar doblers, etc.

En quan a comunicacions estava molt malament. Només arribava el tramvia fins al Pont de Vallcarca; lo demés ho havíem de fer a peu. Vaig fer gestions amb l’Ajuntament per veure si ens posarien autobusos, però no aconseguirem res. El taxi tampoc funcionava bé perquè no hi havia benzina; anaven amb carburadors d’aquells a base de la combustió de clovelles d’ametlla, i quan els dèiem per pujar allà dalt, sempre s’hi negaven; els havíem de mig enganyar i pujàvem fins allà on podíem, i llavors no teníem mes remei que seguir a peu.

Vàrem començar a fer una mica d’amistat amb els al·lots, fins que llavors vàrem iniciar una escoleta. S’havia conservat a damunt la sagristia un aula que havia fet el Pare F. Reynés i allò era la primitiva classe; no era l’edifici nou que havien fet lo que dèiem els “rojos”, i allà hi vàrem posar una escoleta i, clar, per tenir material escolar no teníem doblers. Record que vaig anar a l’Ajuntament i vàrem fer unes gestions. Allà, aleshores, hi havia un senyor que era el secretari del Batle, que estava casat amb una mallorquina i que eren un poc “butifarres” de Mallorca, i degut a aquesta relació ens varen concedir bastant de material escolar usat, però que estava en molt bon estat.

Vàrem començar modestament a reunir joves; teníem una persona veïnada, molt bona persona, que li deien D. Enric, i ens va ajudar bastant. Era un senyor molt manyós i vàrem fer un caramull de coses.

Llavors també me vaig relacionar amb una família de Sant Jordi una família molt numerosa, també molt bona família, tradicionals, des d’un punt de vista cristià, però també catalanistes fins al fons; i aquesta família també me va ajudar molt, sobretot un que nomia Josep; era la família Tontres i me varen ajudar molt; amb aquesta família me vaig relacionar amb la Parròquia dels Josepets, i uns quants senyors d’Acció Catòlica, me varen venir a ajudar des d’un punt de vista pastoral i també econòmicament.

El rector dels Josepets, me va fer consiliari dels homes d’Acció Catòlica: jo anava a fer cercles d’estudis allà i al mateix temps me va oferir predicació; cada diumenge si hi volia anar, predicava a dues misses i per cada sermó me donaven cinquanta pessetes, que llavors eren molt. Endemés, quan tenien funerals ens avisaven, i ens oferien fins i tot poder dir la missa de difunts d’aquell funeral i cobràvem més. Els Josepetes era una parròquia econòmicament bastant potent. El que ens donaven eren doblerets que pujàvem allà dalt i ens ajudaven, però també ens costava prou sacrifici perquè un que havia de dir missa a les dotze, volia dir que no podia menjar ni beure cosa alguna! Des de la mitja nit anterior.

Aquesta família, record que ens deixava una maquineta de fer cine; cada setmana l’havíem d’anar a cercar i l’havíem de tornar i això, no teníem més remei que fer-ho a peu!, Senyor, a peu, i la màquina devia ser de pas setze mm, que deien, i a davall el braç, i anar a comprar o llogar una pel·lícula per entretenir els al·lots els diumenges desprès del catecisme.... Va ser dur tot allò: al principi va ser dur. Vàrem trobar també correspondència; vaig tenir les meves alegries sobretot per aquesta ajuda i aquesta gent; trobàrem qualque família bona, que ens va ajudar, etc.

A l’entretant, vàrem començar a arreglar l’església així com vàrem poder; les pintures havien quedat molt deteriorades, i estant jo a Vic, vaig conèixer un germà del qui havia pintat l’absis de l’església, i que era capellà, i tenia un nebot que també pintava en el mateix estil, etc. Me vaig relacionar amb ell perquè ens repintàs l’absis.

Aleshores, hi havia per Barcelona aquest cèlebre Tomeu Enseñat del folklore de Sóller, etc. que estava casat amb una tal Enseñat també, que tenien una fàbrica de teixits; se donava el cas que havia estat blavet amb mi i me va pagar el pintat de tot l’absis, que no sé si li va costar dues mil pessetes o tres mil pessetes de llavors.

Mitjançant el Pare Roig, un que havia estat Alferes Provisional ens va pagar la primera campana. Record que férem una gran festa: beneirem la campana, beneirem les pintures i no sé si encara alguna altra cosa més.

La imatge de la Mare de Déu la varen trobar desprès, i el Bisbe Perelló la va reclamar i la varen reconèixer per part de la Generalitat i ens la tornaren; però havia estat amagada dins un lloc humit, i estava molt malmesa. Aleshores la varen dur a Vic, i abans d’anar al Coll, jo la vaig fer restaurar, amb l’assessorament artístic del Dr. Junyent, que era el conservador del Museu, i allà un restaurador molt bo que hi havia, ens la va restaurar.

Acabada la restauració la vàrem dur al Coll, però en comptes de posar-la en seguida a al culte, vàrem esperar una temporadeta i, quan ja vàrem tenir allà un poc d’ambient i un poc de coneixença, sobretot amb aquesta parròquia dels Josepets, vàrem fer l’entronització solemne. Des de la parròquia de Sant Jordi la varen dur en processó i hi va venir bastanta de gent; i ens va sortir un capvespre molt bell, i un començament diríem de renovació del culte d’aquella Mare de Déu.

Hi vaig estar tres anys, fins que llavors el Pare Rotger se’n va anar crec que a Amèrica i jo vaig tornar anar a Mallorca i me vaig dedicar aleshores a predicar missions; però en tenc molts de records d’aquells tres anys, que varen ser durs; era terra de missió allò. Dins la nostra mateixa parròquia hi havia xavolisme; un poc més enfora, tot el Carmel, tot allò estava ple de xavoles, de barraques.

Al Carmel hi havia una ermiteta, i una senyora que se’n cuidava ens va comprometre a veure si hi volíem anar a dir missa els diumenges; i els diumenges jo hi anava quan havíem acabat a El Coll; allà podia predicar en mallorquí, perquè a El Coll tot ho fèiem en castellà.

Aleshores venia a aquella missa aquell literat que vivia per allà d’alt que li deien Joan, Sales amb la seva senyora Núria, que era molt devota; hi venia, perquè a El Coll no hi volien venir; ella la senyora hi venia, però no li agradava gens que parlàssim en castellà, però com que quasi tots eren castellans no teníem més remei que fer-ho així, en castellà. I allà, en el Carmel parlava i feia el sermonet en mallorquí, en català. Record que una vegada desprès de la missa va entrar un home, que me va dir diu: ¡quina cosa més gran! en tot Barcelona per poder sentir un sermó en català he hagut de venir a l’ermiteta del Carmel!

Memòries i Records del P. Bartomeu Pericàs (7)

MISIONES POPULARES

(El primer ministerio que recibió el P. Pericàs fue el de predicar misiones populares, tan en consonancia con el ideal de la Congregación fundada por el P. Joaquim Roselló. Entresacamos algunos párrafos de las respuestas que dio a un cuestionario de 12 preguntas enviado por el P. Francisco J. Rodríguez, dominicano, cuando preparaba una licenciatura en Buenos Aires)

La primera Misión en la que tomé parte fue la de Palma de Mallorca cuando tenía 24-25 años. Durante mi vida de misionero he predicado unas cincuenta misiones.

Equipos misioneros y plan de la misión

Había un equipo misionero; yo he conocido varios. El primero al que me incorporé lo formaban el P. Jaime Allès, el P. Pedro-Juan Grimalt, el P. Lorenzo Rotger y el P. Bartolomé Pericàs. Además de los mencionados con los que compartí más veces mi tarea misionera, fueron los PP. José Amengual, Juan Jaume y Jaime Palou.

No tuve ninguna preparación especial, pero en las primeras misiones en las que tomé parte pude contar con la compañía del P. Allès y del P. Grimalt, que eran misioneros con mucha experiencia en tales ministerios.

El P. Fundador antes de fundar la Congregación, cuando era filipense, predicó misiones con misioneros jesuitas y sacerdotes diocesanos. Fundada la Congregación y al responsabilizarse los nuestros de una determinada misión se estructuró un plan de actos y materias de los diversos sermones.

La misión duraba en general doce días. Los misioneros vivían en una casa distinta de la casa parroquial. También les acompañaba un H. Coadjutor que cuidaba de ellos, sobre todo para prepararles las comidas. En general, el pueblo contribuía con donativos en especie para sustentar a los misioneros durante aquel tiempo y muchas veces todavía sobraba material que querían que nosotros nos lleváramos para ayudar a nuestros seminaristas.

El temario era muy variado, con actos para las diversas categorías de personas que componían la comunidad parroquial y actos comunitarios con la participación de todo el pueblo. Este plan tenía sus características y su originalidad. Otros misioneros, por ejemplo los paúles que predicaban misiones en la Isla, seguían un camino diferente.

Este esquema misional seguido desde los orígenes, con pequeñas variantes, llegó hasta mi época.

Cuáles eran sus características: Los actos generales eran matutinos y vespertinos. Los de la mañana en los que asistía un número más reducido de fieles empezaban con un acto de animación: el Rosario de la Aurora cantado procesionalmente por las calles del pueblo que empezaba antes del amanecer; seguidamente se celebraba la misa en la parroquia que celebraba un misionero, durante la cual otro desde el púlpito ayudaba al pueblo a su participación con explicaciones litúrgicas. Acabada esta, otro misionero tenía un breve sermón sobre una materia moral o de tipo devocional.

Durante el día, los primeros días, eran dedicados a la misión infantil con actos por la mañana y por la tarde. Asistían todos los niños de los colegios. Se terminaba con misa y comunión y renovación de las promesas del bautismo. Además con una procesión por la tarde que discurría por las calles de la población y en la que los niños llevaban palmas, banderitas... y finalizaba con un acto de afirmación en la plaza del pueblo con la arenga del misionero, gritos , cantos y aplausos de los niños y de la mucha gente que se había congregado en su entorno. Era un reclamo para los mayores.

En los días siguientes había conferencias apropiadas para señoras casadas, conferencias para chicas y por la noche el acto más importante, después del rezo del rosario. Se dividía el acto en dos partes: en la primera, un misionero, explicaba de forma popular un punto doctrinal, en general era la explicación de los mandamientos. Seguidamente, todos en pie, cantaban el credo y acto seguido, el director de la misión daba avisos y hacía invitaciones para los actos: Rosario de la Aurora, actos particulares, etc. que solía hacerlo con un poco de gracejo y con alguna bromita que hacía sonreír al público y daba a la misión todo un empaque familiar y muy sentido por los fieles.

Como acto final de la noche había el sermón moral que era el más largo y era predicado con más oratoria y versaba sobre las llamadas Verdades Eternas: salvación pecado, muerte, cielo, infierno, etc. Algunas noches, como colofón, después de despedir a las mujeres y a la gente joven, había conferencias apropiadas para solos hombres que tocaban puntos apologéticos y otras noches eran charlas para chicos jóvenes.

Los puntos a los que se daba más importancia eran los sermones morales de la noche, que en general predicaba el P. director de la misión; era el plato fuerte.

El día llamado del perdón tenía mucha importancia y se celebraba en mitad de los días misionales con sermón sobre el perdón de los enemigos, exposición solemne del Smo. Sacramento ante el cual se pedía perdón y lo hacían los diversos estamentos de la parroquia, empezando por los misioneros, seguidamente por el párroco; era un acto muy emotivo y sentido. Este día los misioneros invitaban a su mesa a los sacerdotes de la parroquia.

La visita al cementerio o a algún santuario mariano, si no estaba muy lejos de la población, o algún vía crucis público, era también un acto muy concurrido y muy sentido por la gente.

El tiempo dedicado a oír confesiones era largo porque la confesión era un momento crucial, importante, del fiel misionado que llegaba a su recta final de conversión. La visita a los enfermos también tenía mucha importancia y la comunión que se llevaba a ellos. Por fin, el último día, la misa de comunión general y por la tarde la procesión con el Smo. por las calles del pueblo y el sermón de despedida, al aire libre, pronunciado desde un balcón de alguna casa del pueblo.

Misiones renovadas

En cada misión los temas eran siempre los mismos, pero cada misionero los exponía a su manera. Sin embargo, en algunas misiones que prediqué después del Concilio Vaticano II, hubo modificaciones de temario y algunos sermones, también que eran antiguamente en plan clásico, se les daba una orientación diversa, distinta, más adecuados a la nueva teología.

Aunque asistí en Madrid a un cursillo sobre la Misión Popular Renovada, no he tenido ocasión de participar en ninguna de ellas. Quienes tienen más experiencia en la materia creo que son los PP. Cándido del Val y Miguel Mascaró.

Los tiempos han cambiado mucho y hay una grandísima diferencia entre la vida de los tiempos en que yo misioné y la actual, por eso las diversas Congregaciones que se dedican a esta clase de ministerio han estructurado nuevos planes de la misión popular renovada. No tengo experiencia personal, como he dicho, de si han tenido éxito y si han producido el fruto que de ellas se esperaba.

Me parece justo y racional que en la predicación misional de hoy se tenga muy en cuenta la línea pastoral de la diócesis, ya que el fruto de una misión no es el impacto que de forma más o menos fuerte hayan podido sentir los parroquianos sino la constancia en el seguimiento de la labor pastoral post misional.

Con las antiguas misiones se intentaba dar una sacudida espiritual a la parroquia, suscitando una renovación que abarcaba toda la población y que tenía una duración más o menos constante y duradera, que se procuraba mantener mediante ejercicios para toda la parroquia predicados todos los años y que era a manera de una mini misión. Hoy, las circunstancias y el estado espiritual de las parroquias es diferente y creo que los nuevos métodos van dirigidos más que a la gran masa, a la formación de grupos que después, a manera de fermento, puedan contribuir a una continua y prolongada renovación.

Detalles

Ahora, a modo de apéndice, añadiré algunos detalles que no han entrado en estas respuestas.

El último día de la misión, no lo había dicho, el párroco invitaba a los misioneros a comer con él en la casa parroquial. El hecho de vivir los misioneros en una casa distinta de la parroquia era para dar más libertad a los fieles para que pudieran ir ellos a hacer consultas o a pedir alguna cosa que les interesara.

En mi tiempo, con el P. Lorenzo Rotger, establecimos algunas variantes para dar más contacto y más animación a las misiones. Una de ellas fue llevar algunos objetos religiosos, sobre todo rosarios y libros que pudieran interesar a la gente que venía a la casa del misionero, y entonces era ocasión, también, de alguna conversación particular con la gente y manera muy eficaz de relacionarse.

Otra novedad que introdujimos era llevar una imagen de la Virgen de Lluc. Esta imagen la hicimos esculpir a propósito; actualmente se encuentra en el Santuario de Lluc, y era la Virgen Misionera. Presidía los actos de la Misión y en general los pueblos le ofrecían un lazo que llevaba una inscripción y llegó, la Virgen, a llevar una multitud de lazos de todos los colores: lazos de seda, cintas de seda y que a veces, incluso estaban adornadas, además de las inscripciones, con algunos dibujos, etc. Y, esta Virgen, también se llevaba en la procesión del rosario de la aurora, y sea, por la advocación de la Virgen de Lluc, sea también por ser la imagen de la Virgen, influía bastante en la animación de las misiones y por lo tanto esto en mi tiempo duró casi siempre desde que lo iniciamos con el P. Rotger.

Otra cosa que podría decir respecto de las preguntas que anteriormente me has hecho, en general no todos los Padres de aquel tiempo habían predicado misiones, pero casi todos tenían intención y tenían deseo de participar a alguna misión.

Efectivamente, cuando celebrábamos la Primera Misa, después de la ordenación sacerdotal, se bendecía un crucifijo, que yo todavía conservo, y se nos imponía y era el crucifijo que todos los días que duraba la misión el misionero lo llevaba pendiendo de su pecho cuando salía por las calles y en los actos públicos misionales; era el crucifijo misionero, y por lo tanto era también un elemento que contribuía más o menos.

Cuando íbamos por la calle el misionero siempre salía de casa vestido con el manteo, el manteo español, amplio y llevaba siempre en la cabeza el bonete que era, digamos el sombrero, el gorro sacerdotal; primero era el bonete de las puntas, estilo español, después, como más cómodo introdujimos el bonete de estilo italiano que era plegable y era mucho más cómodo.

He añadido estas pequeñas cosas que me han acudido después porque siempre pueden ayudar.

En cuanto a lo que he dicho que durante la misión los fieles cuidaban de nuestra alimentación he de decir que en muchos pueblos la gente era muy generosa y nos sobraba siempre mucho material, especialmente en aquellos años que eran después de la guerra de bastante austeridad en Mallorca, pues el poder llevar a nuestro seminario aquello que nos sobró a nosotros, que a veces como he dicho era material bastante abundante, era también motivo de alegría para ellos y también para nosotros los misioneros poderles hacer aquel obsequio.

En general también cuando duraba una misión en las comunidades que lo sabían se hacia todas las noches oración para el buen éxito de aquella misión y el final de la misión, si había en aquel pueblo congregantes, hijos de aquella parroquia, solían venir también a visitarnos y a participar con nosotros de los últimos actos del programa misional el domingo aquel de la despedida.

Memòries i Records del P. Bartomeu Pericàs (6)

Records de La Real

En aquests dies en què s’ha renovat el claustre de l’antic Monestir, contaré alguns records de com era La Real quan jo hi vaig anar. Hi havia el forn a un lloc que estava al costat de la Biblioteca actual, i estava en molt mal estat, bastant brut, bastant deixat, i ho varen voler urbanitzar una mica i varen començar a tomar parets. Allà encara hi havia moltes parets que eren de terra piconada. Aleshores qui feia les obres era son pare del Pare Rafel Juan Mestre, que ja l’havien jubilat de Lluc (Sa Fonda) i vivia a Palma. Venia, i li ajudava el Germà Manera.

Aleshores va fer l’entrada en aquest departament amb aquell arc que va imitar el del costat que és el que ara puja amb una escala al segon pis. Dins aquesta terra piconada de les parets hi trobàrem les restes romàniques, aquella sanefa amb puntes de diamant d’estil romànic, que pensaren sempre que degueren pertànyer al primer Monestir.

Aquí on hi ha la Biblioteca, al pis que podríem dir a ras del corredor de la planta baixa, aquí on hi ha el portal, allà hi havia una sala d’on partia casi al fons, una escala de pedra molt menjada; a això li deien s’Abadia.

Quan havien pujat aquesta escala, arribàvem a un sala allà on, quan érem nins, hi estudiàvem i hi fèiem classe. A aquesta sala hi donava aquella finestra gòtica, que encara hi és, i que té aquella forma no del tot llarguera, sinó que a la part superior es divideix en dues petites semicircumferències i que a la part exterior hi ha esculpit l’escut del fundador del Monestir, Don Nuno Sanç, amb els calderons.

Per fer la Biblioteca tot això se va haver de tirar i se va haver de canviar. Al costat, aquí on hi ha la sala capitular, encara no era nostre, sinó que era d’aquell senyor que desprès ho va donar a l’església de La Real. Per lo tant allà nosaltres no hi teníem domini. La Biblioteca va començar amb aquella demolició. Es va construir la gran sala cúbica, i la fusta en que se feren fer aquells corredorets per a arribar als prestatges, crec que el Pare Munar la va aconseguir de Sant Cayetano. I lo demés, l’obra de picapedrer la va fer el pare de l’Hermano Manera i la part de ferreria que hi ha la va fer el ferrer de La Real, mestre Antoni, que era molt bona persona.

Aquella escaleta de caragol, la idea la va donar el Germà Abrines. Desprès se va urbanitzar tot allò una mica i un cert temps –jo ja no hi era- fins i tot va arribar a ser el Noviciat.

Els llibres que hi havia a La Real

Començaren senzillament amb lo que tenia l’antiga Biblioteca. El Pare Munar amb aquell nas que tenia per conèixer les coses de valor ja va comprar algunes coses; però qui va donar una ma forta, crec que va ser el Pare Josep Verd, que en motiu de la seva Missa va rebre un donatiu (1000 duros). També va comprar, per 4000 pts., la biblioteca de D. Jeroni Rius. El cert és que jo encara, a aquests llibres, en part els he vists que els anaven col·locant; record que en vaig fullejar algun. (Un record personal meu és que el P. Munar diverses vegades em va mostrar un volum, bastant gruixat, sobre el Beat Ramon, amb cobertes marronenques, dient-me: “Aquest va ser el primer llibre d’aquesta Biblioteca”. El títol és: “Disertaciones históricas sobre el Beato Ramon Llull”, de Custurer. R. J.)

Crec, també, que la família Monlau, del carrer de Sant Feliu, va fer el donatiu d’una biblioteca que era en part de matèries jurídiques (sobre tot de ciències)... (Això fou molt més tard, principis dels anys 70. El P. Munar fa una breu síntesi d’aquesta donació: l’iniciador de la biblioteca Monlau va ser D. Pedro Felipe Monlau, cèlebre metge a Madrid, Acadèmic de la Llengua. El seu fill Pep, catedràtic d’Institut, es va casar amb una mallorquina i la traslladà a Mallorca. Els seus fills, set, tots eren fadrins. Els va sortir una oportunitat de vendre la planta baixa del carrer de Sant Feliu i varen oferir la biblioteca al P. Munar. Quan s’havia buidat la sala, resultà que no es va vendre, però els llibres ja eren a La Real. El fons d’aquesta col·lecció és molt variat: literatura, història, filosofia, ciències... R. J.) Llavors, clar, entre barats que va fer el P. Munar i altres llibres que va anar adquirint, se’n va anar enriquint poc a poc la biblioteca.

Record, com a cosa curiosa, que quan emprengueren aquesta obra de la Biblioteca, els Estudiants per una certa temporada –no sé si era una vegada a la setmana, o era per una temporada- se privaven de fruita, i amb lo que s’estalviava de comprar fruita s’aportava al fons per a fer front a les despeses de la Biblioteca.

El servei militar

Jo vaig fer el servei militar. Quan me cridaren a quintes, abans de la guerra, me donaren per inútil, per estret de pits que deien, i només servia per a serveis auxiliars; emperò llavors va venir la guerra i varen cridar tots els de serveis auxiliars i me vaig haver d’incorporar a files; el meu quarter era el del Carme. En el quarter del Carme ens reunírem un caramull d’estudiants de capellà, i allà un cabo ens ensenyà de fer la instrucció a fi de que sabéssim fer guàrdies, i quan vàrem saber tot això ens passaren a fer guàrdia els diumenges. Entràvem els diumenges de bon matí i sortíem els dilluns. Durant la setmana podíem anar cadascú al seu Seminari; allà vaig conèixer un caramull d’estudiants de capellà i també de frares d’altres ordes: franciscans, teatins, etc.

A l’entretant m’ordenaren de subdiaca, i ja deien que teníem Ordres Majors, i els d’Ordres Majors estaven lliures del servei d’armes, i aleshores ja me vaig alliberar de les guàrdies. A mi me varen fer com assistent –criat- del Capellà. I el Capellà era un Missioner, es a dir, un de la Congregació de la Missió, i me va dir “no te preocupis, ves-te’n i no importa que venguis que jo ja m’arreglaré”. Per lo tant jo vaig passar una temporada que només anava al quarter per alguna cosa diríem de tipus jurídic; anava a cercar cada dia els dos panets que me pertanyien i llavors els final de mes cobràvem lo que se deia sobres, que me pareix que eren tres pessetes cada dia, o una pesseta o dues; bé, al final de mes no sé si eren trenta o quaranta pessetes que anàvem a cobrar al quarter.

Però llavors quan vaig cantar Missa, ja vaig començar a fer el servei militar com a Capellà. Lo primer de tot sé que me destinaren a Alcúdia on hi anava els dissabtes el capvespre, i els diumenges hi deia dues o tres Misses: a Alcanada, al Malpàs on hi havia una bateria antiaèria, etc. Llavors me destinaren a l’Hospital Militar, a Palma, on hi vaig estar una temporada llarga. A l’Hospital Militar hi anava a dir Missa els de matins a les monges i llavors cada dia havia de fer visita als malalts, i atendre si hi havia funerals, extremuncions, etc.

Me record que una vegada quan donava la Comunió als malalts, tenia una monja que m’anava al davant, davant, i me senyalava el lloc a on estava el llit del soldat que volia combregar; els soldats ja ho sabien, s’incorporaven; amb això se n’incorpora un i jo li don la Comunió, i sent aquella monja que comença a dir: “ay, Dios mío, ay Dios mío, cómo se atreve a comulgar!” i tot el temps que ens n’anàvem va fer jaculatòries d’aquestes. I llavors, jo li vaig preguntar, ¿què ha passat?, i diu, “es que éste no se ha confesado, etc.”, i jo li vaig demanar, “¿i que t’ets confessat? Diu: “una vez me confesé con mi padre!” i res, ho deixàrem fer i el Bon Jesús va obrar com li va parèixer... indirectament amb aquell pobre soldat.

Llavors encara vaig fer de Capellà a Comandància Militar. A Comandància Militar hi havia d’anar a dir Missa cada dia a les dotze, que es Capità General era molt devot i volia Missa a les dotze. Però era a n’aquell temps que per dir missa no havíem d’haver menjat ni begut cosa alguna des de les dotze de la mitja nit, i per lo tant me tocava que no podia menjar res, i a damunt, m’havia d’aixecar a les quatre del de matí, per la meditació, perquè estava a San Cayetano i la cosa anava com anava; menos mal que després jo aprofitava per anar a fer una altra dormideta i prendre una mica de força.

En aquells temps molts d’estudiants de la Congregació feien el servei militar, perquè, aleshores ja n’hi havia un bon grupet i tots varen quedar militaritzats, perquè hi havia vàries promocions, vàries quintes militaritzades; sé que el Pare Guillem Pasqual feia juntament el servei amb el Pare Gual i els dugueren, me sembla, al Fort d’Enderrocat. Una vegada el Pare Munar, quan arribaren d’Enderrocat, li va demanar: “Hermano Pascual com vos va pel quarter?”. Diu, “no molt bé”; “i què li passa?”; diu “el Capità ja m’ha enviat dues o tres vegades al mateix lloc”; diu: “i a on vos envia?”; –diu: “a la mierda!”

Fotografies: El beat Ramon en el claustre de sant Bernat.- Com estava el claustre en temps del Fundador.

Memòries i Records del P. Bartomeu Pericàs (5)

Amor a la Liturgia

Y ahora con temor me atrevo a leer ante vosotros algunas páginas del libro de mi vida. Empiezo con unas palabras de Pablo VI en el discurso de clausura del 2º período del Concilio Vaticano II el día 4 de Diciembre de 1963, fecha en la que se promulgaba la Constitución sobre Liturgia Sacrosanctum Concilium: “La Liturgia es la primera escuela de nuestra vida espiritual”. Con mucha antelación y antes de que el Papa pronunciara estas palabras, yo entré como alumno en esta escuela. El amor a la Liturgia tiene sus raíces en los años de mi infancia. Nunca me olvidaré de la honda impresión que sentí el primer año de mi estancia en Lluc, cuando tenía 9 años y oí cantar por primera vez la “sequentia” de Corpus Christi Lauda Sion Salvatorem.

Durante los años de mi formación intenté siempre con mayor interés frecuentar aquella escuela de espiritualidad. De aquellos años pasados en el vetusto monasterio de Santa Maria de La Real me atrevo a destacar estos episodios: Para seguir el camino cuaresmal en concordancia con el Misal Romano tenía en mi habitación un plano de Roma con indicación de las iglesias estacionales que visitaba espiritualmente todos los días en el rezo de las Letanías de los Santos.

En aquellos años de mutismo en el altar, deseoso de unirme en lo posible al sacerdote celebrante y en la imposibilidad de disponer de un “misalito”, me ingenié con un viejo Liber ususalis al que tuve que añadir escritas a máquina las páginas con los textos que faltaban en dicho libro.

Pero un buen día descubrí en un cuarto trastero un Missale Romanum de no muy grandes dimensiones que tuve que limpiar del polvo y del moho. Al día siguiente me dirigí fervoroso y contento a la celebración de la misa. Para tener un poco más de luz, me situé cerca del púlpito donde un estudiante desgranaba puntos de meditación para entretener devotamente a los asistentes y, cuando me encontraba en el momento más intenso de mi participación, pasó por mi lado el Superior de la Comunidad que se dirigía al confesionario y con una mano me cerró el libro y con la otra me señaló el púlpito indicándome que aquello era lo más importante al mismo tiempo que decía:”la meditación, la meditación”.

Cuando en 1933 conmemoramos el Primer Centenario del Nacimiento del P. Fundador con un acto literario-musical en el que cada uno escogió un tema de su especialidad, relacionado con el homenajeado, un servidor prefirió “El P. Fundador y la Liturgia”.

Y no sólo me contentaba en fomentar aquel natural instinto espiritual de amor a la Liturgia, sino que disponiendo de los medios que tenía a mi alcance, incrementé mi formación en la materia. Creo que dos libros me sirvieron de pedagogos: L'Année Liturgique, de Própero Gueranger y Liber Sacramentorum del Bto. Ildefonso Schuster del que todavía conservo muchas páginas copiadas a mano. También aproveché otras publicaciones como algún libro de Pius Parsch, alguna revista proveniente de Silos o de Montserrat y Le Livre de la Prière antique de Cabrol que encontré en la biblioteca de La Real.

A medida que adelantaba pasos hacia el sacerdocio, se incrementaba más mi deseo e interés. Con la ordenación de Subdiácono recibí jubiloso la entrega del Breviario que acepté no como onus (carga), sino como gaudium (psalterium meum gaudium meum de San Agustín: mi salterio es mi gozo). Conservo un cuaderno de notas ascético-litúrgicas sobre el oficio divino que escribí cuando era subdiácono.

Llegó por fin el suspirado día de mi ordenación sacerdotal que recibí de manos de nuestro venerado Obispo P. Juan Perelló. Al tener que escoger un texto emblemático que figurara en la estampas-recordatorio, mi elección se fijó en dos: uno tomado del salterio: Domine dilexi decoreem domus tuae “He amado, Señor, la belleza de tu casa” y el otro contenido en el Misal: Respice Domine nostram propitius servitutem “Mira complacido, Señor, nuestro humilde servicio); ambos inspirados en el mismo ideal.

Al primero quise darle un sentido más amplio. El “decorem domus tuae” me recordaba primeramente mi interés por una celebración litúrgica digna no exenta de una moderada solemnidad en un templo que en su simplicidad fuera artístico y limpio. Pero además la palabra domus me recordaba a la Santa Madre Iglesia, pueblo de Dios y Comunidad de bautizados que quería “bella, sin mancha ni arruga”.

El amor a la Liturgia me lleva a un gran amor a la Iglesia. Siempre me ha interesado su Historia, su Teología, sus Instituciones, sus Santos y las noticias de su vida de cada día; las buenas para alegrarme y las malas para dolerme y orar por Ella.La servitutem del segundo texto es precisamente lo que los griegos llaman Liturgia, esto es, el ministerio sacerdotal.

Los primeros meses de mi recién estrenado sacerdocio los viví en Sóller y me acuerdo con cuánto gozo celebraba la Eucaristía sobre un noble altar de piedra consagrado.

Este amor a la Iglesia hizo que desde muy joven me interesara por todo lo relacionado con el Ecumenismo. Los santos Cecilio, Metodio y Josafat hace tiempo que figuran en el Santoral de mis preferencias. Sobre todo durante mis años de vida romana pude fomentar esta santa afición con lecturas, participación a conferencias y visitas a lugares.

Conservo recuerdos de hechos que me quedaron marcados para siempre. Las visitas a Santa Sofía, al Patriarcado Ortodoxo de Constantinopla y al Centro Ecuménico de las Iglesias en Ginebra, la asistencia al traslado de los restos de San Josafat a la Basílica de San Pedro, el Funeral del Cardenal S. Lipiy en Santa Sofía de Roma y la visita a la Santa Montaña de Athos.

En los mismos inicios del ministerio sacerdotal quise comunicar a otros mi amor a la Liturgia. Durante el año 1939 mensualmente escribí un articulo en una sección encabezada con el rótulo “Hojas del Calendario Litúrgico” y en 1940 escribí también mensualmente “Páginas Litúrgicas”. A estos escritos siguieron otros en la misma revista.

En el mismo año 1939, estando de Sacrista en la Iglesia de los Sagrados Corazones de Palma, conseguí que la misa mensual de la Asociación de los SS. Corazones, que en aquellas fechas estaba muy floreciente, fuera una misa participada con homilía y algunas partes recitadas por la Asamblea. Para el acceso procesional a la Comunión el P. Miquel Cerdà musicó el Salmo (34) 33 con esta antífona que cantaba todo el pueblo: “Gustate et videte quoniam suavis est Dominus; beatus vir qui sperat in eo”.

Durante los años dedicados a la predicación de misiones populares y de Ejercicios, a la tradicional explicación de la misa hecha según una interpretación mística y devota, intenté darle un contenido histórico, litúrgico y bíblico. Para fomentar la piedad litúrgica entre grupos reducidos, ordené un “Oracional Litúrgico” con textos sacados de los libros oficiales y traducidos a la lengua vulgar.

El 23 de Enero de 1954, en sustitución del P. Joan Horrach, inicié mi ministerio como párroco en la parroquia de San Pedro Pasqual. Al frente de ella estuve unos 17 años en dos etapas diferentes. En la segunda vi surgir desde los cimientos hasta la cubierta la nueva iglesia parroquial que para mí fue como un alumbramiento con no pocos dolores de parto, pero también con las alegrías del nacimiento.

Desde el principio cuidé con mimo las celebraciones litúrgicas de la Eucaristía y de los otros Sacramentos. Conseguí que la misa parroquial fuera muy participada. Se hacía, en época preconciliar, en un altar cara al pueblo. El celebrante estaba rodeado de 12 monaguillos. Las lecturas y la homilía se hacían en un ambón y las partes más significativas iban precedidas de moniciones. Para facilitar las intervenciones de la Asamblea editamos una hojas en cartulina resistente. Un coro dirigido por el vicario, el P. Jaume Palou, era responsable de las partes cantadas. También se introdujeron ornamentos de nueva y elegante factura confeccionados en un taller montado por señoras y señoritas de la Parroquia.

Con motivo de la inauguración de unas nuevas aulas de la escuela y del Hogar parroquial, vino a la Parroquia el Obispo auxiliar, D. Jacinto Argaya, y quedó tan prendado de nuestra misa que, en una asamblea del clero valenciano en el que se trataba de hacer participar más a los fieles en las celebraciones, puso nuestra Parroquia como modelo.

Otro testimonio laudatorio de aquellas misas podría ser este fragmento de una carta que a raíz de la muerte del P. Palou, me escribió una señora valenciana, madre de familia numerosa, que raya los 90 años: “Yo jamás olvidaré aquella época tan feliz en aquella sencilla parroquia, tan viva, acogedora, instructiva y alegre. Allí acudíamos los domingos, la familia a oír la Santa Misa con sus magníficas homilías que siempre nos sabían a poco (perdón por la inmodestia). Qué tranquilidad de vida, sin coche, sin chalet, sin viajes fin de semana. Sabíamos dónde ir. Nunca preguntábamos ¿A dónde vamos? Siempre a la parroquia...”

Creo que en las 7 parroquias con las que durante mi ministerio estuve ligado, también dejé marcada alguna impronta de amor a la Liturgia. Recuerdo que cuando partí para Cuba, me llevé 5 casullas nuevas y la letra y la música de la Misa participada del P. Arrondo para dignificar y hacer vivas las celebraciones.

En Roma asistí día a día a la edificación del nuevo templo parroquial de Nuestra Señora de Fátima en la que pude influir en su digna y artística decoración y ver coronada la obra con la solemne dedicación.

Finalmente durante los 16 años como Sacrista estuve encargado del culto de la Basílica de Lluc. Uno de los cuidados más solícitos fue todo lo referente al culto y a su digna y participada celebración.

Termino con dos anécdotas que tienen un sentido contrapuesto y las dos están en relación con éste que ha sido uno de los ideales de mi vida de sacerdote y religioso. En uno de los encuentros de Pastoral de Santuarios saludé a un sacerdote de la Diócesis de Vic que resultó ser el Vicario general. Ni yo le conocía ni él me conocía a mí. En el transcurso de la conversación me dijo que, siendo aspirante a A. católica, asistía a un Círculo de Estudios en el que un tal P. Pericàs les explicaba la misa y, fruto de aquellas charlas empezó a entender lo que era la misa y algunas de las ideas allí aprendidas todavía le perduran.

En la iglesia provisional de San Andrés Avelino, cuando entraron en vigor las reformas litúrgicas del Vaticano II, un servidor había preparado muy bien mi intervención para explicarles con lenguaje sencillo y lo más inteligible posible los cambios que les podían parecer a ellos novedades. En lo más vivo de mi intervención y cuando creía haberme ganado la atención del auditorio, de repente, se levanta una mujer que estaba situada en el centro de la Asamblea y se dirigió tranquilamente a encender una vela a San Antonio de Padua, situado cerca de la puerta de entrada. Confieso que me sentí confuso y desorientado.

Dos importantes documentos del Magisterio eclesial fueron la Encíclica Mediator Dei, de Pio XII y la Constitución Conciliar Sacrosanctum Concilium. Además de animarme a proseguir el camino emprendido, sirvieron para enriquecer el depósito de enseñanzas y conocimientos que, año tras año había ido atesorando.

Y aunque humano y pecador haya tenido momentos de entibiamiento de mi fervor primitivo, he procurado siempre mantener el ritmo hasta el día de hoy. Continúo haciendo de la Liturgia uno de los puntales de mi vida espiritual, intentando que sea para mí culmen et fons (cumbre y fuente). Las diversas etapas del año litúrgico tienen para mí mucha significación.

Leo con delectación revistas, libros y escritos relacionados con la Liturgia. Me sirvo de elementos gráficos, iconos y estampas, música gregoriana y oriental para ambientarme en los tiempos fuertes y en las Festividades más importantes. Siguiendo una tradición que arranca desde los años de Escolasticado, sigo durante la Cuaresma mi visita espiritual a las iglesias estacionales con el rezo de la Letanía de Todos los Santos.

En cuanto a la Liturgia de las Horas, además de las Laudes y la Hora media comunitarias, rezo Vísperas, Completas y el Oficio de la Lectura, usando el doble ciclo para darle más variedad. Incluso mis prácticas de piedad individual, por ejemplo, el Rosario, en el que el anuncio de los 20 misterios es un ensamblaje de textos bíblicos y litúrgicos.

P. Bartomeu Pericàs Alemany, mss.cc.