(En aquestes festes de La Diada hem volgut dedicar un dia a recordar el Priorat del P. Fundador, ara que hem celebrat el centenari del seu traspàs. El P. Bartomeu Pericàs, que és conservador de la nostra memòria històrica, estudià el tema i el presentà amb molt de gust. Ell no va conéixer al P. Joaquim, però sí als qui el conegueren i fóren els seus deixebles. Publicam la conferència que impartí dia 7 de setembre)
I. Recordant centenaris
El 28 de juny de 1933 era jo un jovenet de 17 anys, morador de l'antic monestir de santa Maria de La Real, estudiant de la Congregació de Missioners dels SS. Cors. Aquell any s'esqueia el primer centenari del naixement del P. Joaquim Rosselló, fundador de la nostra família de missioners.
Els estudiants d'aquell Seminari volgueren fer-li un modest homenatge, dedicant-li un acte literari-musical en el qual cada un aportà la seva contribució: qui compongué una posesia que després declamà, qui compongué una peça musical que després es cantà o es tocà al piano i d'altres que foren parlaments de caràcter històric o d'exaltació de les seves virtuts.
Tot aquest material fou ajuntat i i s'enquadernà bellament formant un llibre. Poc pensava jo poder celebrar el centenari de la seva mort i, precisament el proppassat 2009, he pogut participar de les celebracions d'aquesta data que tengué com actes principals i més importants: un cicle de conferències a Sant Honorat els dies 27 al 31 de juliol i una concelebració eucarística a l'església dels SS. Cors, lloc del seu sepulcre, presidida pel Bisbe de Mallorca el dia 20 de desembre amb la participació musical de l'Escolania de Blauets de Lluc. I, encara que amb un poc de retard, durant aquests dies de festa de La Diada també hem volgut fer-ne memòria en aquest Santuari del qual per una desena d'anys fou benemèrit prior.
Quan el 1891 li proposaren que es fés càrrec de eLluc, el P. Joaquim considerà aquest lloc com “un desventurado Santuario”; però al cap de 6 anys de Priorat, quan pareix que la Congregació havia de deixar el Santuari perquè els Carmelites Calçats defensaven el seu dret per una promesa feta abans pel bisbe Cervera, escrigué: “después de tantos trabajos y desvelos por el mejoramiento de este bendito Colegio-Santuario...” El seu amor a Lluc havia crescut enmig de molts sofriments, però també havia aconseguit que es pogués escriure: “Lluc és avui el cor de Mallorca”.
II. De Sant Honorat a Lluc
El P. Joaquim acabava de fundar a l'ermita de Sant Honorat en el puig de Randa el 17 d'agost de 1890 la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors. Tenia com a finalitat duu una vida contemplativa alternada amb vida apostòlica, mitjançant el ministeri de la predicació i recorrent els pobles de Mallorca.
Durant el primer any la Congregació dugué una vida humil i amafaga sense deixar de fer algunes sortides per tasques ministerials de predicació. Però, de sobte, la veu de Déu, per boca del bisbe Cervera, féu canviar de ruta a la novella institució.
El Bisbe de Mallorca es trobava de visita pastoral a la parròquia de Campos. I el dia 22 d'abril de 1891 arribava a Sant Honorat un missatger del Bisbe diocesà amb una carta en la qual convocava el P. Joaquim perquè s'entrevistàs amb Mn. Enrique Reig, vicari General de la Diòcesi, per tractar d'un assumpte important de molt d'interès per tota la Diòcesi.
En l'entrevista Mn. Reig li parlà del pla que tenia el Sr. Bisbe de posar en el Santuari de Lluc una comunitat religiosa i, convocada una junta de persones competents per demanar de parer sobre aquest assumpte, trobaven que, tenint en compte les circumstàncies i manera d'actuar d'aquella institució, no veien altra possibilitat de triar altra comunitat que la de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors.
La sorpresa que s'endugueren fou molt gran. A pesar de tot els tres resolgueren deixar fer Déu. El mateix dia escrigueren una carta al Bisbe, que es trobava a Manacor, en què li manifestaven que, encara que era molta la repugnància que sentien de complir aquell manament, estaven disposats a obeir les seves ordres perquè el reconeixien com a Superior. Sols Déu sap el sacrifici tan gran que fou pel P. Joaquim aquell trasllat. Però, quan descobrí que era voluntat de Déu, tengué la convicció de viure l'obediència com mai en la seva vida.
El Dr. Cervera, quan llegí la carta de resposta, es sentí molt content i espontàniament exclamà: “¡Ya tenemos al P. Rosselló en Lluc!”.
III El P. Rosselló a Lluc (Ya hay frailes en Lluc)
Els camins que condueixen fins a Lluc són centenaris. Aquell dimecres de maig de 1891, vigília de l'Ascensió, el P. Joaquim pujava concirós el vell camí de ferradura, brufant-lo amb aquesta resignada i coratjosa jaculatòria: “¡Al sacrificio, al sacrificio!”. Bé és veritat que a l'entrada de Caimari l'esperaven, a ell i als seus acompanyants, uns parells de mules, conduïdes pels amos de Menut i Binifaldó.
Però els singulars pelegrins preferiren fer la pujada a peu resant el rosari i deixant per les bèsties el seu modest bagatge. En arribar a la possessió des Guix, els sortiren a l'encontre D. Damià Mas, vicari d'Escorca, 
amb els nins blauets i els donaren la benvinguda amb la cançó Ama els penyals la Verge sobirana. Tots junts arribaren a la plaça de la Santa Casa on esperava la gent de la feligresia i acabaren la caminada saludant la Mare de Déu amb la salve cantada per l'Escolania.
Encara que el P. Rosselló tenia el cor engrunat per la preocupació de la difícil missió que li esperava, però pel seu gran amor a la Moreneta se sentia més alleugerit i animat.
Recordava els dies de la seva joventut quan, durant les vacances passades a Escorca havia anat a visitar-la, i també quan en gran dia de la Coronació pontifícia a la plaça de Caimari amb paraula vibrant encoratjava els estols de pelegrins que amb banderes i penons emprenien amb frisança la pujada cap a Lluc.
Quan hagueren descarregat l'equipatge, obrí una bosseta de color verd i en tregué mitja peceta de plata i l'entregà al missatge dient-li: “És tot el que em queda”. El dia següent, festa de l'Ascensió, els nous custodis es presentaven al poble. El P. Joaquim predicà l'homilia, oferint la seva persona i la dels seus companys al servei dels feligresos i dels pelegrins.
¡Ya hay frailes en Lluc! Així encapçalava el periòdic republicà Las Baleares la notificació d'aquest fet tan important per la història del Santuari. I Mn. Reig el 20 de juny presentava una al.legació del Bisbe que deia: ”Plaguiera al cielo se perpetuara allí esta Congregación pués el Prelado tiene certeza que ni contra la corporación ni contra sus individuos ha de osar poner su lengua la impiedad procaz, según el buen nombre que desde tiempo tiene adquiridor”.
IV El P. Rosselló comença la tasca
Feia uns tres mesos que el P. Joaquim havia pres possessió del Priorat de Lluc i en la festa de La Diada de l'any 1891 a Lluc es féu gran festa.
Era la inauguració de la nova carretera. Des d'aquell moment serà més la gent que pujarà a Lluc. El camí que des de Caimari es feia a peu o a esquena de bístia es podrà fer més còmodament amb carro o carruatge.
La primera conseqüència d'aquella gran millora és que amb l'arribada de més pelegrins mancaren llocs per donar-los hostatge com deixà escrit el P. Joaquim: ”Víme obligado a emprender obras de reparación y ensanche, pués con la nueva carretera que el primer año de mi Priorato quedó abierta al público aumentóse visiblemente la afluencia de peregrinos...”.
El 1892 té els primers contactes amb el mestre d'obres, D. Bartomeu Ferrà, amb la direcció del qual durà a terme la tasca constructura. Amb ell tengué un ininterromput contacte com ho demostren les 26 cartes dirigides a Ferrà en les quals sempre és present l'assumpte de les obres.
En aquesta plana de la seva autobiografia deixa marcada l'ampla abraçada del seu projecte reformador: “Emprendemos la reparación del viejo edificio del Colegio, además nos resolvimos a emprender el ensanche que consideramos ser necesidad por concurrir al Santuario desde la apertura de la nueva carretera mayor número de peregrinos. Emprendimos la construcción de una cocina y un comedor más capaces; además una fonda para los más acomodados. Además tuviéronse que hacer reparaciones indispensables en la iglesia y las capillas. Tuvo que embaldosarse todo el pavimento. Se renovó la sacristía, construyéndose en ella armarios de madera para c
ustodiar alhajas propias del culto que iban esparcidas; finalmente llevóse a cabo el ensanche y ornamento del camarín”.
Però les adverses circumstàncies de llavors, quan l'amenaça de la confiscació dels béns de Lluc es veia cada dia més propera, pensar en plans de reformes sols era propi de persones molt agosarades. I una d'aquestes era el P. Joaquim.
A l'entretant arriba de Roma el rescripte que autoritza la venda de les posades de Muro i de Pollença i es compta així amb un fons econòmic per poder començar (l'obra).
Després el bisbe Cervera aporta la respectable quantitat de 4.000 pessetes a les quals més tard n'afegeix 1.000 més. A més els membres de la Comunitat, Pares i Germans, durant molt de temps renuncien a les mensualitats que tenien dret a cobrar pels càrrecs o ofici que cada un tenia.
De la tala ordinària dels alzinars també es tragueren altres recursos.
El 9 de setembre de 1892 el Prior comunica a Ferrà que té ganes de començar les obres i en la felicitació pasqual de 1893 li diu: “Manos a la obra D. Bartolomé a ver si pronto lo vemos todo acabado”. Efectivament les obres de reparació i eixamplament de l'edifici duen una bona envestida gràcies a l'interés que tots hi posaren. Sota la direcció de Ferrà es feia feina en tres pavellons diferents: un de tres pisos per hostatgeria dels pelegrins, un altre cos d'edifici de 32 m de llarg i 7,70 d'ample i el tercer pavelló de 32 metres de llargada i 15 d'amplada per cuina, menjador i fonda.
Per les festes de Pasqua de 1895 es pogueren inaugurar la cuina i el menjador. Com a cosa curiosa, el clausó de l'arc que s'obre entre aquestes dues instal.lacions i la fonda duu gravada la data 1894, cosa que podia ser una esguerrada del gravador o la frissor del constructor que pensava acabar més prest aquella feina.
A més del que acabam d'esmentar, el canonge Rotger ens diu en la seva Historia del Santuario y Colegio de Nuestra Señora de Lluc que s'enrajolà de nou tot el trespol dels corredors que comprenia una extensió de 370 metres quadrats i s'arreglaren les habitacions de la Comunitat.
A l'església també es feren obres de consideració. Generosament el M. I. Canonge de La Seu de Mallorca, D. Lluís Barberín, pagà una nova pavimentació del presbiteri. I també s'enrajolà la sagristia.
Totos els mallorquins que venien a Lluc quedaven admirats i satisfets de tan profunda transformació. (continuarà)
No hay comentarios:
Publicar un comentario