Ministeris parroquials
Quan jo vaig arribar a Lluc la Congregació no tenia a la seva cura més que dues petites Parròquies, la d'Escorca i La Real. El fet d'haver-me format en aquest context parroquial, va fer que –sense renunciar a la meva vocació missionera de la qual vaig parlar anteriorment- vaig tenir sempre il·lusió per la vida parroquial.
Per què? Tal vegada perquè endevinava en la parròquia un camp molt variat de labor pastoral i on tindria ocasió d'administrar uns sagraments exclusius de la parròquia: Baptismes, pastoral de malalts, matrimonis, contacte amb les famílies, presidir moments importants de l'any litúrgic, etc…
Es pot dir que jo he estat lligat amb 7 esposes, 7 parròquies que estim. El meu primer casament va ser amb la parròquia del Coll (Barcelona), que em va proporcionar moltes alegries i algunes males estones. Amb una marcada varietat social. Algunes amb una feligresia molt pobra; d’altres amb ciutadans de classe mitjana; i dues que calia aixercar-les des dels fonamentes.,
De totes guard agradables records, de dues en conserv la memòria de les hores d'ànsia i preocupació i dels moments de satisfacció en contemplar dia a dia el sorgir, des dels fonaments fins a la cobertura del sostre, el nou i tan anhelat temple parroquial.
Puc dir que vaig intentar servir-me dels mitjans que tenia al meu abast per donar vida a la família parroquial, sent en alguns camps pioner: Participació en la Litúrgia, reunions parroquials, catecismes, visites a domicili, sales de cinema i de jocs per als nens, televisió i bar parroquial, fulles parroquials, murals, etc…
També vaig veure sorgir algunes vocacions sacerdotals i religioses, encara que no totes van arribar a terme. Ja vos podeu imaginar, que no faltaren els moments de desànim i fracàs. Així ha estat el meu ministeri parroquial.
Per què vaig anar a El Coll
Una vegada que va acabar la guerra Espanyola, el Pare Munar va anar tot d’una a Barcelona, per, veure de prop l’escenari d’aquell desastre del Coll amb els Germans nostres morts. Tenien molt poques ganes de tornar allà; molt poques ganes. Però no volien deixar de tenir una residència a Barcelona. Se varen fer gestions, i aleshores el bisbe de Vic i D. Pep Morell –perquè coneixia molt de personal de la Cúria de Barcelona- miraren a veure si ens deixarien posar una nova Residència. A Barcelona en aquell temps hi havia el Col·legi de Rectors, i a pesar de que Barcelona va quedar pobre de clergues, no varen permetre de cap manera que s’hi aficassin religiosos a dins l’àmbit parroquial.
Per reverència al bisbe, i D. Pep que també tenia molta de mà esquerra, ens feien aquesta proposta: que nosaltres posàssim un pis pel nostre compte dins una demarcació parroquial molt gran (me pareix que era la parròquia del Rosari o la parròquia del Pilar, que en aquell temps tenia unes seixanta mil persones i només hi havia una única parròquia) i començaríem de Vicaris, i allò no va quadrar molt... i se va aturar.
Hi havia també unes monges que pel carrer Aragó venien un Convent amb capella, etc. D. Tomás punyia molt perquè compràssim allò; però no se va fer. I aquella fundació de Barcelona va quedar com una mica morta.
Llavors es va donar el cas de que el Dr. Modrego va fer una divisió nova de Parròquies, i posaren Ntra. Senyora del Coll com a Tenència, que era com una quasi-parròquia, que de fet era Parròquia. Lo que només tenia el títol de Tenència-parroquial de Sant Jordi.
L’església era nostra i se va anar ja madurant allò, i aleshores, quan se va pensar de cercar personal varen pensar que jo, que estava a Vic, era es qui estava més ambientat amb Barcelona, i va venir amb mi en la primera remesa el Pare B. Roig, com a Vicari, i el Germà G. Cerdà com a Germà Coadjutor.
Vàrem començar, la nostra activitat pastoral el dia de la Mercè, i vàrem fer la primera Missa; va venir relativament poqueta gent; l’església estava encara, tota ennegrida pel fum. La Casa era l’edifici de les escoles, però estaven fetes un desastre: no hi havia un vidre sencer. Durant l’abandó, un jesuïta així mateix hi havia anat i hi havia fet un Catecisme, amb un grup de joves de a Congregació Mariana, però ho vàrem trobar tot molt desmanegat
Abans d’anar-hi, estant a Vic, ja hi vaig anar, vaig mirar de contractar un picapedrer, en Juanito, i aquest mestre d’obres, va anar arreglant els locals, just lo indispensable, per poder-hi viure.
Les aules grans les distribuirem amb habitacions; en deixàrem alguna. Férem el menjador a baix, la cuina, la biblioteca, la sagristia... Vàrem començar la nostra activitat de pastoral allà, poc a poc; trobàrem un ambient molt poc favorable; lo mateix la barriada, qui la veu ara i qui la va veure!, no se sembla ni s’ateny. Allà hi vivia molta gent de qualsevol manera. Les “torretes” d’estiuejants que hi havia abans de la Guerra s’havien abandonat.
Record es primer Nadal que hi férem; vingué una multitud de gent a cercar subsistències, lo que de Càritas ens donaven, ens ajudava, però no ens bastava ni prop fer-hi, i vàrem haver de posar doblers, etc.
En quan a comunicacions estava molt malament. Només arribava el tramvia fins al Pont de Vallcarca; lo demés ho havíem de fer a peu. Vaig fer gestions amb l’Ajuntament per veure si ens posarien autobusos, però no aconseguirem res. El taxi tampoc funcionava bé perquè no hi havia benzina; anaven amb carburadors d’aquells a base de la combustió de clovelles d’ametlla, i quan els dèiem per pujar allà dalt, sempre s’hi negaven; els havíem de mig enganyar i pujàvem fins allà on podíem, i llavors no teníem mes remei que seguir a peu.
Vàrem començar a fer una mica d’amistat amb els al·lots, fins que llavors vàrem iniciar una escoleta. S’havia conservat a damunt la sagristia un aula que havia fet el Pare F. Reynés i allò era la primitiva classe; no era l’edifici nou que havien fet lo que dèiem els “rojos”, i allà hi vàrem posar una escoleta i, clar, per tenir material escolar no teníem doblers. Record que vaig anar a l’Ajuntament i vàrem fer unes gestions. Allà, aleshores, hi havia un senyor que era el secretari del Batle, que estava casat amb una mallorquina i que eren un poc “butifarres” de Mallorca, i degut a aquesta relació ens varen concedir bastant de material escolar usat, però que estava en molt bon estat.
Vàrem començar modestament a reunir joves; teníem una persona veïnada, molt bona persona, que li deien D. Enric, i ens va ajudar bastant. Era un senyor molt manyós i vàrem fer un caramull de coses.
Llavors també me vaig relacionar amb una família de Sant Jordi una família molt numerosa, també molt bona família, tradicionals, des d’un punt de vista cristià, però també catalanistes fins al fons; i aquesta família també me va ajudar molt, sobretot un que nomia Josep; era la família Tontres i me varen ajudar molt; amb aquesta família me vaig relacionar amb la Parròquia dels Josepets, i uns quants senyors d’Acció Catòlica, me varen venir a ajudar des d’un punt de vista pastoral i també econòmicament.
El rector dels Josepets, me va fer consiliari dels homes d’Acció Catòlica: jo anava a fer cercles d’estudis allà i al mateix temps me va oferir predicació; cada diumenge si hi volia anar, predicava a dues misses i per cada sermó me donaven cinquanta pessetes, que llavors eren molt. Endemés, quan tenien funerals ens avisaven, i ens oferien fins i tot poder dir la missa de difunts d’aquell funeral i cobràvem més. Els Josepetes era una parròquia econòmicament bastant potent. El que ens donaven eren doblerets que pujàvem allà dalt i ens ajudaven, però també ens costava prou sacrifici perquè un que havia de dir missa a les dotze, volia dir que no podia menjar ni beure cosa alguna! Des de la mitja nit anterior.
Aquesta família, record que ens deixava una maquineta de fer cine; cada setmana l’havíem d’anar a cercar i l’havíem de tornar i això, no teníem més remei que fer-ho a peu!, Senyor, a peu, i la màquina devia ser de pas setze mm, que deien, i a davall el braç, i anar a comprar o llogar una pel·lícula per entretenir els al·lots els diumenges desprès del catecisme.... Va ser dur tot allò: al principi va ser dur. Vàrem trobar també correspondència; vaig tenir les meves alegries sobretot per aquesta ajuda i aquesta gent; trobàrem qualque família bona, que ens va ajudar, etc.
A l’entretant, vàrem començar a arreglar l’església així com vàrem poder; les pintures havien quedat molt deteriorades, i estant jo a Vic, vaig conèixer un germà del qui havia pintat l’absis de l’església, i que era capellà, i tenia un nebot que també pintava en el mateix estil, etc. Me vaig relacionar amb ell perquè ens repintàs l’absis.
Aleshores, hi havia per Barcelona aquest cèlebre Tomeu Enseñat del folklore de Sóller, etc. que estava casat amb una tal Enseñat també, que tenien una fàbrica de teixits; se donava el cas que havia estat blavet amb mi i me va pagar el pintat de tot l’absis, que no sé si li va costar dues mil pessetes o tres mil pessetes de llavors.
Mitjançant el Pare Roig, un que havia estat Alferes Provisional ens va pagar la primera campana. Record que férem una gran festa: beneirem la campana, beneirem les pintures i no sé si encara alguna altra cosa més.
La imatge de la Mare de Déu la varen trobar desprès, i el Bisbe Perelló la va reclamar i la varen reconèixer per part de la Generalitat i ens la tornaren; però havia estat amagada dins un lloc humit, i estava molt malmesa. Aleshores la varen dur a Vic, i abans d’anar al Coll, jo la vaig fer restaurar, amb l’assessorament artístic del Dr. Junyent, que era el conservador del Museu, i allà un restaurador molt bo que hi havia, ens la va restaurar.
Acabada la restauració la vàrem dur al Coll, però en comptes de posar-la en seguida a al culte, vàrem esperar una temporadeta i, quan ja vàrem tenir allà un poc d’ambient i un poc de coneixença, sobretot amb aquesta parròquia dels Josepets, vàrem fer l’entronització solemne. Des de la parròquia de Sant Jordi la varen dur en processó i hi va venir bastanta de gent; i ens va sortir un capvespre molt bell, i un començament diríem de renovació del culte d’aquella Mare de Déu.
Hi vaig estar tres anys, fins que llavors el Pare Rotger se’n va anar crec que a Amèrica i jo vaig tornar anar a Mallorca i me vaig dedicar aleshores a predicar missions; però en tenc molts de records d’aquells tres anys, que varen ser durs; era terra de missió allò. Dins la nostra mateixa parròquia hi havia xavolisme; un poc més enfora, tot el Carmel, tot allò estava ple de xavoles, de barraques.
Al Carmel hi havia una ermiteta, i una senyora que se’n cuidava ens va comprometre a veure si hi volíem anar a dir missa els diumenges; i els diumenges jo hi anava quan havíem acabat a El Coll; allà podia predicar en mallorquí, perquè a El Coll tot ho fèiem en castellà.
Aleshores venia a aquella missa aquell literat que vivia per allà d’alt que li deien Joan, Sales amb la seva senyora Núria, que era molt devota; hi venia, perquè a El Coll no hi volien venir; ella la senyora hi venia, però no li agradava gens que parlàssim en castellà, però com que quasi tots eren castellans no teníem més remei que fer-ho així, en castellà. I allà, en el Carmel parlava i feia el sermonet en mallorquí, en català. Record que una vegada desprès de la missa va entrar un home, que me va dir diu: ¡quina cosa més gran! en tot Barcelona per poder sentir un sermó en català he hagut de venir a l’ermiteta del Carmel!
No hay comentarios:
Publicar un comentario