125è Aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Lluc

Avui celebram un nou aniversari de la Coronació. El periodista Mateu Cladera diumenge passat començà a publicar uns reportatges amb l'eslogan de G. Janer Manila: "Lluc, el lloc on és possible els miracles". Quin valor històric té la trobada de la Mare de Déu de Lluc? Quin contingut de fe i de identitat que justifiqui la voluntat d’encomenar-ne la devoció i el culte als vostres fills?

Heu de saber que sobre aquest tema l’any 1642, el bisbe Fray Juan de Santander ja n’obrí un procés d’investigació, fent estudiar el relat de la trobada i 70 miracles amb una cinquantena de testimonis[i].

La trobada del monjo i el pastor pareix que cau dins el gènere de la llegenda popular (“retroprojecció” barroca de la invenció). Però l’argument pràctic, actual i existencial que convenç són els miracles rebuts: “Una prova vertadera del patrocini de la Moreneta sobre Mallorca”.

I avui m’agradaria parlar-vos breument d’aquest procés[ii], de quines eren les gràcies més demanades i com l’home i la dona del segle XXI no som tan diferents dels avantpassats. En el fons, d’una pasta fràgil i trencadissa que necessita l’alè del cel.

1. Protecció en els viatges

El primer ”miracle continu” que fa la Mare de Déu es refereix a “la dificultat i asprura dels camins”. Diu el col·legial Rafel Busquets: “El qui veu la freqüència, sobre tot durant l’estiu, en què els peregrins van i venen de Lluch, uns a peu descalç per aquelles penyes, altres amb els genolls nus per terra, altres vestits de cordes, altres amb barres de ferro i creus pesades al coll, altres assotant-se i banyant el camí amb la seva sang. Uns venen a cavall, molts altres amb males cavalcadures, aportant dones, minyons o persones baldades; bèsties carregades, baixant uns i pujant altres, topant-se en llocs molts perillosos, qualsevol pensarà que les desgràcies han de ser molt freqüents en aquest camí; però la protecció de Ntra. Senyora de Lluch és tan gran, per lo molt agradables que li són aquestes peregrinacions, que no hi ha memòria de que cap peregrí haja patit cap dany greu...” [iii]

I això que en el santuari duien compte exacte de les bèsties que s’estimbaven i d’un gran nombre de mariners salvats dels perill de borrasques.

És clar que avui hi ha més facilitats, però ha augmentat el tragí de les carreteres i dels aeroports i no han disminuït els perills dels viatges.

2. Salut per les malalties

El peregrins de Lluc pujaven sobre tot a donar gràcies o a demanar salut. De fet, consta que a la primera capelleta, devora l’altar de la Mare de Déu, n’hi havia un altre dedicat als sants metges.

Curacions de tota casta: De Margalida Serdana, de Porreres, tullida i amb crosses; de Gabriel Estelric, de Santa Margalida, ferit d’un tir d’escopeta a la boca; del fornalutxer Joan Escales, hidròpic, que “feia por no solament als minyons, sinó als homens”; d’un ferrer amb una cuixa dislocada; d’en Jaume de Son Llobera, de 16 anys, salvat d’una caiguda a la mar quan cercava fonoll marí, mentre vigilava a la torre de Ca la Mitjana,...

Entre totes, destaquen les guaricions d’infants, i entre ells l’escolania al servei de la Mare: Així trobam a Pere Mateu, de Selva, que als 7 anys encara no parlava; a Magdalena Carbonella, de 4 o 5 anys, deixada per morta; d’un minyó de Lluc Alcari, que surava dins un safareig per la patena lluquera que duia al coll... Un ex-vot recorda al blauet Joan Mateu, d’Alaró, que caigué de la torre fugint de son pare que l’assotà.

Avui molts venen atrets pel turisme religiós, per l’ecologia o per l’art. Però la petició de salut és de les més repetides al Llibre d’intencions del Cambril. I els abusos infantils, una plaga que no hem sabut vèncer.

3. Defensa contra la violència

Hi havia un pobler que oferia un moltó cada any, perquè la Bona Pastora li guardàs el ramat dels lladres; Miquel Llinàs, de Selva, escapà miraculosament de 15 assaltants, amb moltes arcabussades, al Coll de la Bataia; o aquell home (Alessandro Suave, genovès), que arribà a la plaça de Lluc quan els pagesos sortien de missa major, “en camiseta, descals i sens sombrero, tot vermell de sanc”; o el perill dels moros que incursionaven de la costa[iv].

Evidentment, hem guanyat confort i democràcia al preu de perdre seguretat. La violència (en forma d’assalts, robatoris, assassinats o terrorisme...) converteix la societat en una selva..

4. Parelles i matrimonis

Tots sabem que la jovenea invocava a la Mare de Déu a l’hora de cercar un bon partit, com en dona fe el glosat popular: “A Lluc, vareu anar a Lluc, / i a Lluc vos hi sou casada”. O aquells: “He de mester una berganta / guapa. ¿Per què no la’m dau?”. “Verge de Lluc consagrada, / concediu-la’m, si convé”.

El procés parla del matrimoni de Gabriel Capó i Saurina Capona, colgats a una cel·la, quan a les 3 de la matinada els caigué damunt una mitjanada, sense conseqüències: “Només un bravarolet en la cama, del tamany d’un dobler”. En temps de tanta violència domèstica, no podem deixar d’esmentar el marit gelós que tirà la dona a una sínia; o la famosa Bella Dona, que més que fet històric, sembla una llegenda comú a les Cantigues de l’Edat Mitjana, i que palesa la protecció de la Mare de Déu sobre dones innocents.

Potser que els nostres pares encara pujassin a Lluc la primera nit de noces, o quan els fills es feien esperar. Molta gent encara presenta a la Moreneta els seus enamorats i prega pel bon èxit de les unions que es fan.

5. Obligació de compartir

El procés parla de certa persona d’Inca curada que, “essent al fossar, alsà los ulls a les montañes de Lluc i demanà a Nostra Senyora le socorregués, que no tenia que menjar”. El Santuari es considerava un bé dels pobres i predicava l’obligació de compartir els bens amb els necessitats. De què serveix la salut si no es poden mantenir?

En aquesta línia, creien que deixà de córrer la Font Cuberta perquè l’amo no volia donar aigua als peregrins, fins que el cavaller Tomàs i Tomàs comprà la finca i la regalà a la Mare de Déu; o la processó de rogatives de Selva, beneïda amb una pluja tan forta que la retengué al Santuari, i amb una maina de pa i oli; Pere F. Benejam, rector de Selva i antic col·legial afirma: “que.s tenia per tradició, que moltas vegadas se era vist faltar vituallas i pareixia que no se aminvaven, i en particular lo oli”.

El Santuari té cura de formar la nova consciència que uneix fe, caritat i solidaritat.

6. Confessió dels pecats

Els col·legial donen testimoni de molts peregrins moguts a confessar-se a Lluc i que rebien “un auxili particular ab gran desig de confessar los pecats callats”. Prenien tan seriosament aquest tema de la confessió, que s’assegura que la Mare de Déu (“amb un punyal als pits”) impedí per tres vegades l’entrada al temple a una dona que no s’havia penedit; Andreu Mateu, amb remordiments de què el seu fill no parlàs perquè ell no havia complit el vot; o d’un altre un home que s’aufegava perquè no complí la promesa de confessar-se...

Avui s’ha perdut molt el sentit de pecat, i no acabam de veure com s’ha de recuperar l’itinerari senser del peregrí que no baixava sense reconciliació dels pecats, pregària i celebració eucarística.

7. Conclusió

La imatge de la Mare de Déu, com una brúixola, guia l’homo viator, el caminant que cerca la Terra Promesa, el peregrí cap a la Pàtria de dalt. En llenguatge d’avui, el Santuari ens ajuda a trobar la nostra ànima.

La Santa Figura ens recorda que som imatge de Déu. La salut d’ànima i de cos és un dret fonamental. La preocupació per els més febles, els infants. La voluntat de continuar la institució de l’escolania, que en nom de les famílies cristianes de Mallorca, serveix, canta i s’educa als peus de la nostra Mare.

Ella que és Negra, vol que totes les persones, pobres i indefenses davant les inclemències naturals, les injustícies deshumanitzants i els poders fàctics, trobin protecció per a viure dignament i s’obrin a la transcendència.

Ella que és la Mare del bell Amor, beneix els enamoraments dels joves, les unions que es fan i es desfan, els matrimonis cristians. Nostra Dona i Senyora es compromet i compromet els devots en l’alliberament de les dones de tota casta de violència.

Ella que és Maria de Natzaret, dona de fe, dona del poble, posa el seu Santuari al servei dels humils i dels pobres. Recorda que la fe du a compartir amb els necessitats.

Ella que és Mare de la nostra Església, predica la peregrinació que agrada a Déu: Que ens penediguem dels pecats i ens reconciliem amb els germans.

---

[i] L’ha publicat G. Llompart, “Nostra Dona Santa Maria de Lluc” a ANALECTA SACRA TARRACONENSIA BALMESIANA. Barcelona, 1989.

[ii] “Y es preciso que la lectura de los textos se haga, para poder apreciarlos en su verdadero valor, trasladándonos a unos tiempos en que las hambres eran más que las harturas, en que las pestes y enfermedades ocasionaban grandes mortalidades, en que los transportes eran escasos y algo tan placentero hoy como una simple subida a Lluc, podía ser un tour de force y un peligro de vida para la salud física de un peregrino tan creyente como delicado” Llompart, 269.

[iii] R. Busquets, Llibre d ela invenció i miracles de la prodigiosa figura de nostra senyora de lluc. LUCUS. Santuari de Lluc, 1989, p.80.

[iv] “jo he oit que quan los moros vingueren (a) Albarca venían a Lluc i que un home sol ab un ca, invocant a NS de Lluc, los espantà”.

Fotografies de la capella de la Mare de Déu de Lluc de l'església dels SS.CC. (Ciutat)