El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual (1)

1.           Una visió transfigurada del paisatge de la Serra

 Dijous dia 6 d’Octubre vaig assistir, a l’Institut d’Estudis Baleàrics, a la presentació del llibre de Francisca Llabrés, El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual, publicat per la editorial Moixonia.  

18 escriptors han reinterpretat la llegenda per aixecar la veu contra la violència de gènere: “Un eslògan contemporani que podria encapçalar qualsevol de les nostres manifestacions als carrers” (Sara Rivera, 109). Voldria compartir-ne alguns comentaris.

Carles Amengual, metge i botànic selvatgí, que puja a Lluc a peu dues vegades cada setmana tocant les xeremies, ha escrit una pàgina que esdevindrà un clàssic de descripció del paisatge:

“Saps, lector, que el camí és com una odissea homèrica a on el caminaire –o navegant pelàgic- ets tu, en una travessa farcida d’esculls i llocs planers, de gegants i monstres, d´àngels i dimonis, d’amors i tragèdies, però sempre amb la brúixola adreçada allà dalt, a la Bella Dona... Saps quin gaudi és aquest?” 

“A una banda i altra de camí veig l’estepa de flor lilenca i la de flor blanca, que s’aferren a la llana de les ovelles; la mata llentisclera, sempre verda i austera; la viola de penyal, cofoia mirant-me des del seu refugi elevat; el romaní de la flor blava i aroma camforat, que en Bernat de la rondalla ha anat a cercar lluny, molt lluny enmig de la mar, i el triple fruit de l’olivella, sempre unit com els bons germans; els aglans de l’alzina, que esperen transformar-se en farina de pa o llom de sobrassada; l’oliv, que vol ser i fer el millor oli daurat; l’humida murtera, d’ancestral aigua d’olor; l’albó de blanca flor, que ens acompanya al paradís dels camps elisis; el groguenc trepó, a qui li cau la floreta i la fulla no; la ceba marina, de llarga tija i coronades flors; el pi que suporta, estoic, les ventades lloberianes; l’espinós espàrec, que sense vergonya em mira orgullós; l’ametler solitari, de flor rosada i blanca, rondejada pel vent de febrer; el cirerer de pastor, nadalenc i punyidor; el xiprell, ue taca de rosat la tardor; l’arboça que mareja en menjar-ne més d’una; la falguera, que en una nit bi un dia floreix i grana; la figuera del penyal, del’ocell deutora; el valent garrover, que no té por a la sequera; l’espinós ginebró, de castanyoles pageses; l’alegre magraner, mira’m i no em toquis” (20-21).

“Bella Dona, benvolguda i estimada, amorosa i somrient; amb tu vaig pel vell i bell camí al bosc sagrat, i amb tu també vaig amb entusiasme al camí interior de la divinitat..., i l’una i l’altra, la de dins i la de fora, em fan entendre que som u en l’origen i la destinació” (22).