Podríem dir que
les persones tenim una geografia i una història, un calendari i uns símbols,
una iconografia i una música que conformen la nostra identitat.
La geografia
del P. Pere va començar al seu poble d’Ariany, al Pla de Mallorca; continuà a
les muntanyes de Lluc, a l’escolania de blauets; jo el vaig tenir al teologat de
Barcelona, d’on sortia cada dissabte fins a Esplugues, per acompanyar els
pobres a la Fundació Engrunes; als seus anys de Roma, segurament es perdia per
carrerons desconeguts; jo vaig recollir de les seves mans el projecte de Sant
Honorat, a Randa; vaig tenir oportunitat de visitar la seva comunitat inserta
al “Barrio 22 de Enero” (a les afores del gran Bons Aires); de vegades
m’arribava qualque senyal de fum de les seves visites a Centreamèrica o de les
seves missions a la Patagònia argentina...
A la muntanya de
Randa hi somnià de valent... La seva capital fou “la ciutat dels pobres”, sense
serveis mínims, on els peus s’enfanguen entre els immigrants “sin suelo ni
techo”. Jo asseguraria que, des de jove, la seva muntanya preferida fou el Calvari, on pengen els
pobres, els indígenes, les dones que sofreixen violència, els pigmeus africans...
El seu calendari
ha quedat obert per sempre al mes de Juny: “.Pel juny,
molt sol i molta son” .
Morí al mes dedicat als Sagrats Cors; el diumenge del Cos i de la Sang de Crist
oferts per la salvació del món; a l’hora de nona, les 3 del capvespre, la
mateixa hora en què espirava el Traspassat. Hi deu haver qualque caràcter
expiatori en aquesta mort del P. Pere, un home jove en el qual havíem dipositat
moltes esperances, quan encara no feia 2 anys que l’havíem votat perquè guiàs
la nostra Congregació cap a una època nova. La seva malaltia i mort actualitzen
la profunda kenosi de l’himne de sant
Pau als Filipencs 2,5-11: l’abaixament i l’anorreament, voluntaris o acceptats,
com a camí cristià.
Els amics més
propers coneixien bé la música del P. Pere i al Facebook li han dedicat
“Paraules per Riera”, una pàgina plena de música, de poesia i de
sentiment. Per començar, qualsevol de Taizé. També cançons apreses a l'escolania de Lluc o congregacionals. Després
música folclòrica argentina i llatinoamericana en general. En català,
algunes de Lluís Llach...
Pere tenia les
seves icones. No era l’estudiant més dotat per l’estudi, però prest es va
fer un pensament propi i l’expressà d’una manera entenedora, amb teologia feta art:
Vull parlar,
primerament, de la seva col·lecció de mussols, dels quals en tenia més d’un
centenar: “Un bon detectiu (i un bon educador, afegiria) ha de participar de
les virtuts que representa el mussol”, la reflexió i la capacitat d’anàlisi
(Laura Espot). Una amiga diu: “El
Búho es un ave solitaria, con una buena visión de 360 grados (puede tener una
mirada completa de las cosas sobre las que reflexiona), más en la oscuridad, que contempla desde lo
alto (busca contemplar la Verdad)”. El mussol pel P. Pere probablement era
símbol de la persona contemplativa, que volia esser.
Icones de la
seva inculturació argentina foren la “bombilla del mate”, que tant li agradava,
petits escuts dels SSCC fets a mà i el “poncho color azul”, que la Delegació
del Plata demanà que es dipositàs sobre el seu fèretre.
Pere estimava
molt un Crist “gaucho” ressuscitat que feu pintar sobre els 4 punts cardinals
de la fi del món per una capelleta de Lugano, Bs. Aires.
Però l’obra que engendrà amb més cura
fou la icona de la Delegació del Plata, imaginada per Pere amb un missatge eclesial, teològic i pastoral:
L’Església, Poble de Déu en camí. La Comunitat, imatge visible de la Trinitat. Les comunitats representades per 12 membres
(6 dones i 6 homes, de diverses edats i condició), que caminen entorn de Jesús
i de Maria, abraçats amb la gent, vestits d’argentí, amb un amor inclusiu i diví
representat en els Sagrats Cors.
La Comunitat viva, unida a l’Eucaristia, anunciadora
de la Paraula, impulsada per l’Esperit/la santa Ruah. Acompanyada pel P.
Fundador, pels Bisbes profètics i sacerdots consagrats, màrtirs de la justicia,
laics i laiques missioners i solidaris, defensors de la vida, amics dels
pobres. “Aquellos
que supieron poner su Oído en el
Evangelio y en el Pueblo... Hay que seguir andando nomás”.
“Queremos ser
una "Iglesia Servidora", que es voz de los sin voz y
comparte la lucha de los pobres. Una
"Iglesia Fraterna, Sororal y Comunitaria", entre
los paisanos de la Patagonia, los desocupados de la Capital, los sin techo del
Gran Buenos Aires, o donde el Espíritu nos lleve. Una "Iglesia Solidaria y Cordial", al lado
de los que sufren, de los excluidos, de los menos amados, de los traspasados de
la historia. Una "Iglesia Profética", que anuncia la Buena
Nueva de Jesús. Que llama al cambio de corazón y de actitudes. Una "Iglesia donde la Vida
reclama", que quiere crecer, soñar y vivir el proyecto de Jesús:
Anunciar la Buena Noticia a los pobres, promover condiciones de vida más digna
para todos, todas y todo.
Que los SS. CC. nos concedan el don de una identidad
conocida, agradecida, vivida y compartida. Si Ellos están en el origen de
nuestra Congregación, irán acompañando su desarrollo, para ser Competente
Socorro en nuestras comunidades” (Encuentro de la Delegación del Plata Buenos Aires, del 13 al 17 de Junio
2011).
Podríem dir més coses del P. Pere i del projecte de Congregació que va impulsar, però ara no em puc allargar. Els MSSCC ho estudiarem en l’avaluació i projecció del nou Capítol General. A tots els qui vos sentiu engrescats pel projecte de renovació del P. Pere Riera, vos convidam a sumar-vos a la nostra tasca. De nosaltres dependrà que no es morin sinó que prenguin volada les curolles del P. Pere Riera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario