Als
evangelis d’aquests diumenges sant Lluc ens vol ensenyar que “cal pregar sempre
sense defallir”. La vertadera religió s’ha de viure al temple i a ca nostra.
“Dos
homes pujaren al temple a pregar”. Quan la fe es viu de manera individual i
deslligada dels altres, podem caure en el fariseisme de pensar que ja som justs
i tenir els altres per no res. Llavors ens construïm un déu fals, que té
consideracions pel prestigi o per les pràctiques religioses. El Temple ja no és
Casa d’ Oració i es pot convertir en un mercat (per comprar els favors de Déu i
de la Mare de Déu amb les bones obres o amb les ofrenes que facem), amb una
cova de lladres (si duim les mans tacades per la corrupció d’aquest món).
Quan
la fe es viu comunitàriament, amb els demés, i es fa eclesial i social, llavors
ens sentim pobres pecadors. Ens sentim beneïts per un Déu que escolta la
pregària dels oprimits, dels orfes i les vídues (cfr. Sir 35,16-17). Ens tornam
a casa perdonats, la nostra casa és un temple… La nostra vida profana, fora del
temple, és a dir: les relacions de família i de la feina, les penes i les
curolles, tota la nostra vida de cada dia, diu sant Pau que és oferta com una
libació vessada sobre l’altar, com una missa celebrada per cadascú de
nosaltres, homes i dones que som membres d’un poble sacerdotal. Com una lluita
en un noble combat, com una cursa fins a la meta de Déu. Un dia sentirem que “ja
m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port”. Aleshores tota la
vida es fa oració i descobrim, que Déu ens ha salvat de la gola del lleó, en
protegeix de tots els qui ens volen perjudicar, i ens guardarà per al seu Regne
celestial (cfr.1Tm 4,6-18).
Avui,
que celebram en aquesta antiga església la festa de la Moreneta, hem cantat el
càntic de Maria que sant Lluc ens presenta com a model de la vertadera pregària.
L’al·lota verge que sabia escoltar la veu de Déu al seu poble de Natzaret: “No
tenguis por, Maria. Déu t’ha concedit la seva gràcia. Déu compta amb tu”. Maria
que no necessita pujar al temple per pregar, se’n va de pressa a la muntanya, a
servir la seva cosina embarassada. “Feliç tu que has cregut”. Elisabet la
felicita per la seva fe. I Maria prega: “La meva ànima magnifica el Senyor
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Ella se sent escollida, estimada,
justificada, benaventurada. “El Totpoderós obra en mi meravelles”. En ella i en
tots els qui creuen i especialment “umpl de béns els pobres i els rics se’n
tornen sense res” i beneeix el seu Poble.
Com
el cobrador d’imposts de l’evangeli d’avui, Maria “es va quedar uns tres mesos i després
se’n tornà a ca seva”… La casa de Natzaret es convertí en temple de la Sagrada
Família. L’estable de Betlem en un altar. Quan portin Jesús a Jerusalem per
presentar-lo al Senyor, els profetes el reconeixeran i li diran: Aquest Infant
és el Pare de la humanitat, la Llum que il·lumina les tenebres, el Salvador que
esperam.
Nosaltres
també podem reconèixer el Santuari de la Mare de Déu de Lluc a prop de ca nostra,
enmig de la ciutat. Demanem a la Mare de
Déu que ens acompanyi sempre i que ens ensenyi a reconèixer el seu Fill present
a la nostra vida, que és la millor manera de pregar.
Fotos: Capella de l'església dels Sagrats Cors i veneració del poble.
