.jpg)
1. Nosaltres som els deixebles de la barca
El capítol 21
s’afegí a l’evangeli de Jn, quan aquest ja s´havia conclòs, per respondre una
pregunta ben moderna: Com s’apareix Crist al temps d´avui? Cita 7 deixebles de
la primera hora, però inclou a tots els de qualsevol temps, també a nosaltres
del 2010. “Pescar a la barca de Pere” es refereix a les tasques de la vida quotidiana,
allò que sant Marc anomena “tornar a Galilea”, com es revela Crist ressuscitat
a les penes i esperances de la nostra família, del nostre lloc de feina, del
nostre poble. “Pescar a la barca de Pere” es refereix, sobretot, a la vida de
l´Església amb la tasca encomenada de “pescar homes i dones” per l’evangelització.
Nosaltres també ens
passam tota la nit feinejant amb suor, sense resultats. No pescam res a la
família (rutina, dificultats de bon enteniment, separació, divorci, fracàs en
l´educació i en el diàleg pares-fills, fills-pares). No pescam res a la feina i
el que és pitjor, de vegades, ni aconseguim “pescar” una feina (tants d´anys i
tanta de suor per aquests resultats tan magres...). No pescam res a la
parròquia o a la comunitat religiosa i... què és de difícil fer una església
més acollidora i participativa! Què o com ho farem per suscitar noves vocacions
laicals, sacerdotals, religioses si el jovent només viu el moment present i no
vol compromisos? Com així tot ha canviat tant? I Jesús és mort o és viu?
2. Ell està molt a prop, però no el reconeixem
Aquesta és la Bona
Nova. A l´albada, Jesús s´atura sempre a la nostra platja, ens hi acompanya des
de l’altra riba, “però no el reconeixem”. Ens cal una mirada més contemplativa
per descobrir que és el Senyor. (I com ho farem si només reparam les coses
d´aquí baix?). Hauríem de pensar que cada dia és una nova oportunitat (i que
Déu ens alliberi d’un ja està fet).
Hauríem de viure sempre en actitud de servei (i no nuus com Pere, sinó amb el
davantal posat per servir). Hauríem de cercar menys protagonisme personal i
donar més espai als altres i a Déu. Hauríem d´aprendre a conjugar millor “la
regla de tres” dels cristians, que vol dir aplicar l´estil de la Trinitat (tres
persones i un sol Déu, moltes diferències i una comunió; creixem quan vivim
pels altres i els ajudam a que siguin ells mateixos; és més important ser que
tenir; som més feliços quan donam que en replegar, no compartim segons
simpaties o interessos sinó mirant les necessitats de cadascú; no hi ha amor
més gran que entregar la vida pels amics...). Créixer tant en la fe i en
l´esperança que no necessitem preguntar-li qui és; ja sabrem reconèixer-lo a la
celebració de l´eucaristia i al perdó dels pecats i a tants de sagraments i de
moments on Ell se’ns apareix ressuscitat d´entre els morts...
3. Fer-li declaració pública d´amor
Que cresqui sempre
el nostre amor. L´evangeli d´avui ens presenta Sant Pere com el nostre model.
Un home generós i entusiasta, però també una mica fanfarró i molt cregut.
Covard davant les bromes d´una criada fins al punt de negar que coneix Jesús.
Massa sovint distret, defraudat de no veure més èxits, mancat de recursos quan
arriba un imprevist. Però Pere també és humil i, quan Jesús l´examina
públicament, plora el seu pecat i no s´empegueix de donar testimoni públic de
la seva estimació. Contesta que és cristià i
que ha apresa la llicó: “Senyor, vós ho sabeu tot, vós sabeu que vos
estim”.
No vos sembla que
hem reduït (arraconada/limitada) la nostra fe al camp privat i que en
donam poc testimoni públic? Ës més fàcil
creure que ens entenem directament amb Déu, sense mediacions comunitàries ni
eclesials. Pregam tan sols quan en tenim ganes. Creim quan ens surt de dins,
sense compromisos ni càrrecs públics. Però Jesús ens pregunta avui: “M´estimes?
(Aleshores, Llavors, Doncs) pastura les meves ovelles i els xotets, col·labora
en la pastoral, pren un compromís de fe a la teva família, a
l´associació de
pares, al grup de joves o de la tercera edat, a la parròquia, a la diòcesi....
Confirma els germans en la fe”.
Avui ens falta
un seguiment de Jesús que arribi fins al
sacrifici, fins a la vellesa, fins a la mort. “Quan eres jove, feies el que
volies i anaves on volies; però a les teves velleses les coses han canviat molt:
ara són els joves qui manen, moltes vegades no t'ho consulten i et duen allà on
no vols... M´estimes o no m´estimes? Només m´estimes quan les coses van bé o,
fins i tot, quan et claven a la creu?”
Aquest diumenge, el
podem veure viu al nostre llac de Tiberíades. Ens hi trobam junts, segurament
cansats i decebuts. El Senyor ens vigila des de l´altra banda del riu, tan
indefensos com infants en braços de sa mare. Ens dirigeix les mateixes
preguntes: M’estimes, malgrat les teves caigudes? Pastures bé la guarda que
tens encomanada, amb preferència pels xotets més tendres? Tens la sensació de
què ja no fas allò que voldries i que ara et toca deixar-te conduir? Et
desanima que molts d’amics abandonin el camí? Obrim-li el cor, augmentem la nostra
fe (encara que sigui petita com una cirereta de pastor), tornem confiar el
nostre futur en les seves mans... Diguem-li una vegada i una altra: “Senyor,
vós em coneixeu bé, i sabeu que vos estim”.
