Ahir vaig assistir a la representació d’Herodes
Rei. Feia mil anys que no anava al
teatre, però aquesta vegada em vaig sentir obligat: “Si no hi anam noltros, qui
hi anirà?”· Idò hi havia mitja sala, més bé de parelles joves, un pare amb el
fill adolescent, alguns majors… Unes lletres grosses plantejaven la pregunta: ”
El poder corromp?”. “La resposta ens porta a una altra pregunta: per què encara
n’hi tants com ell? El personatge dèspota i tirànic d’Herodes és capaç d’assassinar
el seu poble per mantenir-se en el poder: “…enc que m’hagi de costar / per
aquest tron conservar / sa sang de tot es meu poble”, talment la classe política
que ens governa que davant la crisi econòmica no ha dubtat a deixar milions de
ciutadans sense feina, a més d’ofegar-nos amb grans pujades d’imposts (21% d’IVA
cultural, entre d’altres), sense oblidar que davant dels escàndols de corrupció
no ha dimitit ningú ni per ètica professional” (Rafel Duran).
Els artistes ens eren familiars, de la nostra televisió. El meu amic comentava: “No m’esperava una companyia tan bona!”. I la
força que li donen els mitjans audiovisuals, molt bé. Ara a mi em preocupa un
altre tema: El text s’ha secularitzat. Es parla del messies, del senyal, de les
profecies sense donar-li un sentit pròpiament religiós. A mi em va faltar qualque
cosa. Així com la matança dels innocents ens arriba a escarrufar quan l’escorta
se’n tem que li maten el propi fillet… que és un drama que ens toca a tots
nosaltres. Però i la fe i l’esperança i el compliment de les promeses? Com
sortim més reforçats de la funció, després de reviure aquest gran Relat?
El
poble resistent només es menciona una vegada… no diria que el sentíssim viu i
present. El messies que ve del cel? Sí, això desconcerta i enrabia el rei. Però
gairebé em sonà com si hagués de venir la salvació de Brusel·les o de
Washington. Jo crec en la força de les profecies ancestrals. Són promesa de Déu.
Quan tornava a casa, passà un grupet de joves amb “litrones” a les mans. I vaig
sentir un que deia: “Es que nos quitan nuestro derecho de salir a la calle, la calle
es nuestra”… Si no hi ha més fonament, transcendent… Si no hi ha més drets
humans, això m’anima poc. En resum, m’ha agradat la representació i la pregunta
sobre l’abús de poder i la corrupció que ens escandalitza. Però per a mi Nadal
és l’astorament provocat per un Déu que es fa home, víctima perseguida i mort a
la creu amb tots els crucificats, en el nostre lloc… Jamai vençut. A mi no m’interessa
que Herodes invoqui els dimoniots i l’infern com “un gran silenci”…
Crec en el cant de la sibil·la, tota vestida
de vermell, amb les mans enguantades i l’espasa que donava voltes, com una
ruleta que es pot aturar davant tu i davant mi… Humil verge, que haveu parit…
Jo hi crec. El Fill de Déu fet Home, fet Poble. És el senyal que han desxifrat
els mags i que els ha posat en camí per adorar-lo. Jo crec que la justícia i la
pau es besaran.
No hay comentarios:
Publicar un comentario