Com ens interpel·laria avui en Ramon Llull?

Aquesta és la pregunta que ens acaba de plantejar al Caixafòrum del Gran Hotel el filòleg i professor de literatura i columnista de La Vanguardia A. Puigvert i Romaguera.

Ens ha volgut parlar en la seva condició de periodista i observador del món d’avui i tots hem entès, també, de gran admirador del beat, “català de mallorques”. Primer ens ha presentat la seva figura amb uns trets gruixuts i suggestius: Ramon, lo foll; Ramón, lo savi; Ramon, l’incansable; Ramon, novel·lista; Ramon,  lo convertit; Ramon, teòleg, místic i missioner. 

Un bon retrat d’un coneixedor entusiasta que ens agradaria adquirir per fer-lo part del nostre patrimoni. El conferenciant ha subratllat que l’últim sentit de la utopia lul·liana era convertir-se en l’amic amat de l’Amat. Que l’Església mai es deixa reformar fàcilment. Que, en tot cas i temps, abans de reformar els altres, cal cercar de reformar-nos nosaltres mateixos. Que el diàleg sempre és vàlid i que, per a evangelitzar i dialogar, sempre haurem d’utilitzar el llenguatge que la gent coneix. 

Ha passat després a fer el diagnòstic de la nostra època, 700 anys després.  Parlava de Catalunya, pensant que aquí, a les Illes, no deu esser molt diferent.  A  la nostra societat “Déu ha mort”, encara que hi hagi grups de creients i encara sigui notable la influència de l’Església. Holanda i Catalunya són els campions universals de la laïcitat.

L’Església catalana dels anys 60-70 donà suport a l’antifranquisme, s’identificà amb el canvi democràtic, amb la revolució cultural, amb el compromís amb els pobres.  S’apropà als hippy, als Beatles, als socialismes. No liderà, però fou comparsa dels canvis polítics i culturals. Ara hem vist quela gent es passà a la política i deixà l’Església. No passà el mateix a França, que fou més lul·liana: Més conreu de l’estudi, de l’espiritualitat; més laica abans que nosaltres, però més dialogant amb la modernitat; més segur de la seva pròpia identitat, com Ramon Llull!

Ara la nostra Església ha quedada encastellada i qui la “desencastellarà”? Els sermons apocalíptics o moralitzants? Ramon Llull pretenia reformar l’Església de cap a baix (cinc estaments a imitació de les cinc llagues de Crist, i la vida ermitana a dalt de tot). Volia cristianitzar la societat, però després de molt d’estudi i reflexió i vida mística. Diàleg missioner que arribàs a tothom, emprant el llenguatge de l’altre.

La nostra Església té la temptació de tancar-se en la defensa de la tradició. Preservar més la seva presència pública que la presència de l’Esperit. Tant perillós fou per l’Església espanyola assumir el nacionalcatolicisme com per l’Església catalana assumir el catalanisme.

El conferenciant ha comentat després que el discurs de Ratzinger era més lul·lià, defensant la racionalitat de la fe, la relació entre Logos i Àgape, no Logos i Eros.  Però Bergoglio està en la línia del Blaquerna de Ramon Llull quan diu que la fe no és una ideologia i vol reformar la cristiandat. A ell li hagués agradat la descripció de l’Església com una mena d’hospital de campanya, oberta a tothom. Gairebé fanàtic del diàleg sense límits, compromès amb una reforma radical, des d’un cristianisme franciscà. Són d’aquells homes que, com Jesús, no vengueren a portar la pau sinó l’espasa.  Denunciadors del carrerisme eclesiàstic, de la “globalització de la indiferència” dels poderosos davant les víctimes. Que prediquen la combinació de l’amor amb el discerniment. 

Don Xavier Salinas ha comentat entusiasta alguna de les aportacions. Crec que no estan gens malament aquestes crides que ens arriben de fora, en nom de Ramon Llull, el Rodamón. De la boca i la ploma d’un seglar català, periodista i literat, és a dir, predicador ambulant i apassionat com el nostre Ramon Llull.