lunes, 21 de septiembre de 2009

¿ES VERDAD QUE EN LLUC RENACE LA ESPERANZA? (ENCUESTA)


Acabamos de clausurar el Año Jubilar de nuestro santuario de Lluc. Con un suspiro de alivio y un toque nostálgico, respiramos aliviados después de una dedicación extra pero como quien ya empieza a añorar lo que dejó. La prueba, ayer subieron unas 2.000 personas de Marratxí, y la celebración conservaba todavía un aire de 125 aniversario.

Nuestras primeras evaluaciones son humildes, incontaminadas del triunfalismo de otras conmemoraciones, y, sin embargo, positivas. No hemos movido las masas del nacional-catolicismo felizmente enterrado, pero, en ciertas ocasiones, me atrevo a afirmar que se ha escuchado la vibración del arpa olvidada en la estancia de Costa i Llobera. La fibra lucana (“amor de pàtria i de fe”) de la familia reunida en la casa materna (“I dins la llar de la mare, quin cor no es logra escalfar?”). Nuestras raíces han sentido la sacudida y el fuerte abrazo al tronco centenario de que hablaba Miquel dels Sants Oliver (“Mare d’un poble sou que aquí s’aferra - com l’eura a n’ell vell tronc”).

Ahora nos tocará sacar algunas conclusiones en vistas a mejorar la acogida, la interpretación, la prédica, el compromiso... Y como primer ítem evaluable, el mismo lema que escogimos para el póster del aniversario: “A Lluc hi reneix l’esperança”.
Reconozco que fue un lema ambicioso, inspirado en la mariología del beato Ramon Llull: "Nostra Dona és esperança" (Madre de la esperanza). Lo presentamos con cierta timidez, porque nuestra generación – preocupada por su enferma esperanza, que necesita intervención urgente, “mà de metge”- no creyera que poseemos recetas escondidas en la montaña de rondalla (“la flor romanial”). O que atribuíamos un protagonismo excesivo a nuestro Santuario.

Lo tomamos del poeta de la Renaixença Tomàs Aguiló:
“Perque a Lluch ey reneix s’esperansa, - y mes viva sa fe sempre ey brilla,
Y de totas sas parts de nostr’illa - pelegrins y acudeixen á mils.
Y ja qu’ella del cel es la reyna, - de Mallorca també reyna sia:
Aclamant reyna seua á Maria - s’umpl de goig tot bon cor Mallorquí.
Donchs, anem...” (1ª Corona Poètica de la Coronació 1884)

¿Por qué decimos que la “Mare de Déu de Lluc” es esperanza? EL P. Gabriel Seguí aportaba cuatro razones clásicas en la misa de la “Pujada peu de la Part Forana” (http://www.lluc.net/cat/documents/2009-homilia-pujada-gabriel-segui.pdf) del pasado 13 de setiembre:
a) Primera, porque es Madre; nunca dejará abandonado a quien la invoque, como ya decía el “Acordaos” atribuido a san Bernardo. Dan testimonio de ello los milagros y gracias concedidas por la Virgen de Lluc, el consuelo y la fortaleza recibida por muchos peregrinos.
b) Segunda, porque ella no condena a nadie. Acoge a sus hijos con su típica sonrisa materna. Invita a la conversión, ciertamente, de la que nos sentimos necesitados como pecadores que somos. Pero lo hace con una ternura que no humilla, sino que enaltece.
c) Tercera, no nos recrimina el pasado, sino que afianza nuestras posibilidades de futuro. (“La Mare de Déu de Lluc no passa comptes amb nosaltres... no ens retreu el temps que fa que no pujam a visitar-la o les poques vegades que li resam. Simplement, ens reconeix pel nom i per la cara, i passam una estona plegats com si res no hagués passat”).
d) Y cuarta, con su gesto característico de mostrarnos al Hijo que lleva en brazos con el libro abierto, nos brinda una alternativa de vida. Santa María de Lluc siempre nos indica el camino, como a los servidores de las bodas de Caná: "Haced lo que Ël os diga” (Jn 2,5).

Se me ocurre abrir una encuesta entre los amigos y amigas de nuestro santuario que ayude a nuestra evaluación: ¿Es verdad que en Lluc renace nuestra esperanza? ¿Puedes dar testimonio de que te ha ayudado a ti, concretamente, durante el 125 aniversario de la Coronación?

Puedes añadir otras razones, desde la perspectiva que quieras, para asegurar que la Mare de Déu de Lluc sigue siendo esperanza para su pueblo, en las difíciles circunstancias que atravesamos. Hay muchas maneras de participar (comentario al blog, e-mail, correo ordinario, teléfono). Me gustaría que hubiera mucha participación ya que, en el fondo, sería otra manera que tiene Lluc de renovar nuestra esperanza. Gracias anticipadas.

2 comentarios:

  1. Escriu l’antic blauet Miquel Carbot Parets:
    "Amic Jaume, des de Santa Maria, ben aprop d'Alaró, vull donar fe i deixar constància personal de què a Lluc hi reneix l'esperança, i en parlaré solament per l'experiència personal pròpia que vaig viure a Lluc per aquestes festes:
    Després de gairebé 60 anys d'haver davallat d'allà dalt i haver deixat la sotana blava del tot i tornar-me trobar als peus de la Moreneta cantant-li coses que jo mai m'haguera imaginat, me vaig sentir orgullós, feliç, cofoi i tots els adjectius que hi vulguis posar, i per mi vaig veure un món de nova esperança que me pensava que ja ni existia. Quan va acabar el concert de la Coronació, ens varem abraçar en Damià Nicolau Garí de Vilafranca i jo dins l'església, just començava la sabatina, i varem plorar junts... Feia mig any o més que la coral feia feina per tal de dur aquesta actuació endavant; pensa, Jaume, que per no professionals és un concert amb un grau de dificultat molt elevat. A la Diada també vaig cantar a l'Acolliment mentre el Pare Gabriel Seguí oficiava... Per mi ja sempre hi haurà un abans i un després.

    Així que ja veus si Lluc és o no és ESPERANÇA. HE RECUPERAT AMICS, vaig ser FELIÇ BEN DE VERES, i quina esperança més eixerida, garrida, xerefida, xerevel•la, bufarella i galanxona que és aquesta! Gràcies per deixar-me cantar a Lluc a la Moreneta i pel cas que me fas sempre que me veus.

    Miquel Cabot

    ResponderEliminar
  2. En Joan Tauler Kramer (que fou sibil·ler de Lluc) escriu: La mare de Déu de Lluc ha complit els 125 anys de la coronació i per a mi no li passa el temps. Aquest any ha estat un any de peregrinació com els altres anys, la moreneta encara atreu a qualsevol persona, sigui d’Austràlia com de la Xina, però sabem que hi ha un gran cor dins la Serra de Tramuntana, un cor que es desvetla per nosaltres i ens dona una mà. A mi, causalment, ja fa un temps que em va ajudar a superar un petit accident, i encara no sé com agrair-li, esper que amb temps pugui fer-ho. Moreneta, no canviïs T’estimam.

    juan_tauler_90@hotmail.com

    ResponderEliminar