Pentecostés: La Civilizació de l'Esperit

Avui celebram la festa que els jueus anomenaven de les Setmanes (7 setmanes després de Pasqua, quan Moisès donà la Llei al poble). A Mallorca en deim la Cinquagesma (en grec Pentecostés, 50 dies, quan Jesús -pujat al cel- envia el do de l’Esperit Sant).

El projecte de la Confusió

Aquesta festa és una rèplica a Babel: Gn 11 conta el mite d’una societat deshumanitzada que intenta construir una Ciutat Mundial (una sola cultura) i una Torre (una sola religió) que arribi fins al Cel (divines i absolutes, controladores de tot el poder –una sola llengua- a tot arreu). La Bíblia afirma que és un projecte prostituït i contra el Pla de Déu perquè és deshumanitzador i mena a la gran Confusió, a la Dispersió, als 4 Genets de l’Apocalipsi (la Fam, la Guerra, la Pesta i la Mort).

El seu símbol serien les runes d’una antiga torre (ziggurat) que es trobaria a l’Irak, prop de Bagdad. Altres l’identifiquen amb estructures permanents (com el Pentàgon o el Kremlin, el Mercat o la Banca Mundial, les Torres Bessones o la Xarxa Informàtica…)

Podria aportar-vos molts de comentaris lletruts sobre aquest mite cultural, però fent un esforç per acostar-me al llenguatge dels joves, he escollit les paraules de dos cantants espanyols prou coneguts (David Bisbal i Pedrito Guerra), que canten (mirau per on!) a dues cançonetes anomenades “La Torre de Babel”.

Canta D. Bisbal amb Wisin and Yandel:

“Somos fichas de ajedrez en un juego de poder,

es necesario aprender a vivir en armonía,

porque mientras unos mueren de hambre,

otros derrochan dinero y tiempo en cosas sin sentido…

Por timonel, un grupo de invidentes
que se ha encallado en este mar de gente.
Nada importa ya, nada tiene su lugar.

Algunos en el alcohol ahogan las penas,

otros en el barrio se destrozan las venas,
Los hombres de razón,
especie en extinción.
Ha muerto la conciencia
y solo queda el eco de la decepción.
No des la espalda al llanto de la gente
que lo que mata es ser indiferente
No des la vuelta a la tormenta
porque al final serás quien pague la cuenta.

(I repeteix) Mira bien:
Todo va mal y todo está al revés
y talvez no haya una segunda vez
para mirar las rosas rojas del edén.
Mira bien
que se abre el suelo bajo nuestros pies
y caerás, no importa donde estés,
sobre las ruinas de la Torre de Babel”.

Una visió de la nostra societat ben negativa i apocalíptica, que vol provocar la nostra reacció quan encara hi ha temps.

El cantant canari Pedro Guerra proposa, més bé, fomentar les bones relacions a un món que respecti el mestissatge i les diferents cultures, basades no en el domini sinó en l’experiència multisecular:
”Contra la torre de Babel tendemos puentes,
lazos que invitan a entender.
Contra la torre de Babel hacemos mundos
hechos de mezcla y de saber…”

La Civilització de l’Esperit

I ara voldria arrodonir-ho amb el breu comentari de les lectures d’aquest diumenge. Déu no vol que bastim una Civilització regida per lleis impossibles de complir, sinó per l’única Llei de l’Esperit, que es resumeix en l’amor. El nostre temps, com les places de Jerusalem de què ens parlava la 1ª lectura, és un guirigall “de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel”. Serem capaços de fer-nos-hi entendre, encara que es parlin 600 llengües diferents?

Crist morí per a formar la nova societat “ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs (europeus o africans), esclaus o llibres (banquers o obrers a l’atur), (homes o dones), hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ha estat donat com a beguda el mateix Esperit” (2ª lectura).

Cridats a despertar una nova consciència ecològica: tots som ciutadans/es de la mateixa Casa, el planeta terra; cridats a col·laborar en la creació divina (salm responsorial).

Jesús se’ns apareix cada diumenge a la celebració eucarística, ara mateix quan meditam les Escriptures... és que no el reconeixem? Ens mostra les mans i el costat plens de cicatrius. Són les ferides d’una vida pesada, de la feina feixuga, de la defensa de la justícia, de la vida donada per amor. No escoltau la seva salutació: “Pau a vosaltres”? No ens temem que ja començam a recuperar la pau que havíem perdut durant la setmana? No sentiu que alena damunt nosaltres, com un Vent refrescant per la calor de l’estiu? No veis que ens envia a reconstruir la Pau per tot arreu, la Pau malmenada, amb el perdó, la comprensió i la bona voluntat?

Donem gràcies a Déu que ens regala el do de l’Esperit Sant, i fa que la nostra Pasqua de Passió es convertesqui en Pasqua florida.

Fotografies: Dues pintures de l'amic dominicà Radhamés Minier (Santiago de los Caballeros).

Memòries i Records del P. Bartomeu Pericàs, msscc (2)

Com va ser la meva vocació per arribar a Lluc

He de dir senzillament, que jo des de petit, crec que tenia inclinacions de ser capellà i tenia una tia que era molt bona dona; era una tia de ma mare. Ma mare va perdre la seva mare molt joveneta, casi, casi no l’havia coneguda, i resulta que aquesta tia en part li va fer de mare i va tenir sempre amb nosaltres molt bona relació. Aquesta tia estava a Ciutat i era també una devota d’aquelles de Sant Cayetano; era una “cayetanera”, i clar, jo alguna vegada havia anat a Ciutat i ella m’havia duit també a Sant Cayetano.

Crec que això influí en què la meva vocació de capellà se retiràs un poc cap a Lluc, especialment també per la relació que Campanet i la meva família tenien amb Lluc. Quan va ser l’hora de decidir-me, en part supòs també un poc de motiu econòmic, me varen dir: que t’estimaries més anar al Seminari o a Lluc? I vaig dir, a Lluc.

Aleshores un dia amb mon pare pujàrem a Lluc a peu –que va ser la primera vegada que jo record que vaig anar a Lluc- i parlàrem amb el Prior que aleshores era el Pare Miralles (Gabriel), i ja vàrem mig tractar l’ingrés... ; però s’havia d’esperar un cert temps, jo havia de tenir una mica de preparació, etc. Aleshores vaig començar a anar a escola a Campanet, no a l’escola pública sinó a una escola privada que li deien del Capità Gràcia, que era un Capità retirat de Guàrdies Civils (per cert tenia uns modes d’ensenyança molt rigorosos, molt rígids), i bé, hi vaig anar un any o dos, no ho sé, amb aquell, mestre, i llavors va ser hora –jo devia ser molt petit encara- i llavors quan tenia devers nou anys vàrem ja arreglar la meva anada a Lluc.

Record que el dia que vaig entrar com al·lot blau era el dia de Sant Francesc i m’hi varen acompanyar amb un carro on hi havia el cofret de la roba, el peu de ribella, el matalàs, i tot allò que havíem de dur. Precisament el capvespre, després d’haver dinat, entràrem per aquella barrera que hi ha al pont, i quan se va tancar aquella barrera, ma mare me va donar una besada abans i ens despedírem d’ella i jo vaig començar a ser al·lot blau.

He de dir que me vaig enyorar molt, en part perquè vaig entrar pel mes d’Octubre, i a Lluc començava a enfosquir prest; aleshores, quan venia el toc d’Ave Maria que era l’hora que entrava la fosca, també entrava la meva enyorança. Però, en mig de tot, vaig anar aguantant.

Els Preceptors

A Lluc quan hi vaig arribar vaig trobar de Prior al Pare Joan Albertí, i com a Col·legials hi havia d’organista el Pare Francesc Reynés, i que estaven allà, hi havia el Pare Joan Pasqual jove (que era un germanastre del Germà Pere Joan Pasqual, naturals de Bunyola) i el Pare Bartomeu Payeras, però hi estaren relativament poc; aquests dos se’n varen anar prest.

De Preceptor de l’Escolania hi havia el Pare Jaume Allès. En aquell temps va dir Missa el Pare Simó Reynés, i també va estar una temporada per Lluc; estava un poc malaltís.

Els estudis (molt copiats de lo que es feia en el Seminari diocesà), estaven conformats de la següent manera: començàvem amb l’any d’Ingrés; llavors venia el primer i el segon any de llatí. En temps meu, acabat el segon any de llatí, ja deixàvem el Santuari i anàvem a estudiar humanitats a La Real.

Com a Professor jo vaig tenir el Pare Jaume Allès, i clar, el Pare Allès (Preceptor de l’Escolania); al mateix temps era Professor d’Ingrés on estudiàvem un poc d’Història Sagrada, un poc de Gramàtica, un poc de Geografia, etc...; tota una Ensenyança primària. De llatí, ens ne va ensenyar com va poder, sobretot ens feia aprendre molt de memòria els “pretèrits i supins”, els “gèneres”, etc. Record que els vaig saber i me va regalar un llibre que es deia: “Juanito, libro para lecturas”. Me’n record d’aquest fet.

El seu mètode d’ensenyança era bastant duret: era aquell sistema de què “la letra con sangre entra!” i per lo tant hi havia garrot, hi havia cops forts, de vegades sobretot damunt la mà, etc. Endemés, l’organització de l’Escolania tenia tot un muntatge molt ordenat, però també de tipus molt rigorós i que era molt exigent.

Precisament en temps meu va resultar un fet un poc llastimós degut a aquesta actuació pedagògica excessivament rigorista que hi havia, un bon dia –jo era petit i no vaig estar dins l’entramat- un matí ens despertàrem i vàrem veure que hi faltaven a l’Escolania, uns, no sé si deu, dotze, no puc precisar es número d’al·lots. Una protesta d’aquest rigorisme excessiu. Alguns d’aquests tornaren; altres ja no varen tornar.

Llavors, quan varen nomenar Bisbe de Vic el Pare Perelló, degut a que va deixar el superiorat General, hi va haver Capítol i en aquest Capítol va sortir Superior General el Pare Jaume Rosselló, i hi va haver canvi de personal.

Aleshores a Lluc, vàrem tenir canvi de Prior, va venir el Pare Josep Miralles Martorell; i de Preceptor va venir el Pare Guillem Pont que feia poc havia acabat el Noviciat. El Pare Pont era un capellà diocesà -crec que era Vicari de Sant Llorenç, no sé si va ser Vicari de Manacor, etc., i llavors es va fer nostre. Ell ja havia estat ficat en qüestions de nins, perquè, estant al Seminari, quan era seminarista major, cuidava especialment d’un grupet que eren els qui anaven a cantar i a fer els serveis a la Catedral i ell els hi acompanyava. Precisament en aquells temps el Pare Simó Reynés també estudiava al Seminari diocesà i era cantadoret, per lo tant el Pare Pont el coneixia i l’havia acompanyat a la Seu, i havia tingut un poc sa cura d’ell, d’aquell grupet.

El Pare Pont era un home molt humà; hi va haver tot un canvi de decoració en la manera d’actuar a dins l’Escolania: hi va haver més alegria, hi va haver més distensió, etc. i el Pare Pont va aconseguir bastantes millores, sobretot en qüestió de menjar; ens donaven cafè amb llet els matins amb un panet; també ens posaren berenar al capvespre. Inclús se va estilar uns rebostets on cadascun, si li enviaven qualque cosa de ca seva, ho guardava i ho aprofitava per berenar: una sobrassada, un poc de formatge, un xocolata, etc.

Per Nadal, tots érem aquí, a Lluc, no anàvem a ca nostra més que una vegada a l’any: quan jo vaig arribar, crec que se dividien en grups: uns hi anaven per Nadal i altres per Pasqua; però llavors varen posar per costum anar-hi els darrers dies abans de Quaresma, i hi estàvem escassament una setmana. Doncs bé, el Pare Pont va aconseguir que el dia de Nadal dinàssim tots, l’Escolania i la Comunitat, plegats. Va ser un detall, un fet molt important en aquest sentit de llevar la distinció de classes i d’autoritarisme i de més familiaritat i de més humanitat.

Al mateix temps havien vingut com a professor el Pare Antoni Mascaró, i d’organista, el Pare Miquel. Cerdà. El Pare Francesc Reynés se n’havia anat a estudiar a Roma. Una vegada arribat a Roma, ens va enviar per cada nin que ell havia deixat, una estampeta, que eren com a postaletes, com a retrats del Papa, que aleshores era Pius XI, i a darrera de cada un hi havia escrita una petita frase. Però no varen voler que allò arribàs a mans dels nins. (Continuarà)

Devoció d'Eivissa a la Mare de Déu de Lluc (i 2)

2. Visites i Pelegrinacions d'eivissencs a Lluc

No tenim a mà detalls de la Confraria de la Mare de Déu de Lluc, present a Eivissa des del segle XVI, i que segurament ajudà a mantenir-ne viva la devoció. L’estimació dels eivissencs pel Santuari és patent també a una dita popular, que ha resistit tots els canvis de la modernitat: “Qui va a Mallorca i no va a Lluc, se’n va ase i torna ruc”.

Entre totes les pelegrinacions eivissenques a Lluc és memorable la de 1910 que subvencionà el petit monument aixecat al lloc de la Trobada. Fou encapçalada pels bisbes D. Antoni Cardona Tur (bisbe de Sion i més tard Patriarca de les Índies) i D. Joan Torres Ribas (bisbe de Menorca), ambdós fills d’aquesta illa d’Eivissa.
L’any 1932, en presidí una altra el bisbe D. Salvio Huix i Miralpeix (aleshores administrador apostòlic d’Eivissa i que seria assassinat a la guerra del 36), acompanyat de 80 diocesans.
L’any 1934 pujaren a Lluc 5 sacerdots amb un grup de 20 eivissencs.
Es recorda molt especialment la de l’Any marià (1954), anomenada “model de pelegrinacions”: Els dies 1-3 de setembre pelegrinà a Lluc un centenar de persones, amb el bisbe D. Antoni Cardona, 4 canonges i una bona representació del clergat parroquial i civil dels ajuntaments. La parròquia de Sant Josep, com a més nombrosa, rebé l’obsequi d’una imatge de la Mare de Déu de mida natural.
50 anys després (1984), amb motiu del Centenari de la Coronació, el bisbe D. Josep Gea, escrigué una Carta en la qual convidava els seus diocesans a pelegrinar a Lluc. Es va fer dia 27 de maig, presidida pel mateix Prelat i organitzada pel rector de Sant Jordi, Mn. Joan Alarcon. També se’ls regalà una imatge de mida natural, venerada en aquesta parròquia. Hi participà el president del Consell Insular d’Eivissa, D. Cosme Vidal, que ofrenà una bandera. El grup de danses “S’Estol de Migjorn” alegrà la trobada amb amb els seus balls de pagès i féu deixa d'unes castanyoles i un tambor eivissencs. El bisbe emèrit, D. Francesc Planas, mallorquí i ben amic de Lluc, no faltà a la cloenda del Centenari.

Podríem citar moltes visites individuals o en parella de les quals es guarda constància a l’Arxiu del Santuari. N’espigolam uns exemples de fitxes disperses: el 18.11.1726 el patró Bernat Tur, d’Eivissa, paga una missa a Lluc; el 26.11.1953 D. Mariano Roig i la seva esposa Dª. Beatriu Guasch donen gràcies pels favors rebuts; el 25.02.1954 D. Josep R. Prats puja a peu des de Selva complint una promesa; el mes de maig de 1954 puja D. Lluc Costa Costa; per l’agost del mateix any D. Josep Guasch Ferrer, de S. Carles, agraint la salut d’una neboda; el 19.09.1954 D. Pere Guasch, de S. Eulàlia, ofereix una missa i encén 7 ciris. El 25.01.2010 un anònim escriu al Llibre del Cambril: “Vengo de Ibiza y no puedo irme sin venir a Lluc a ver a la Virgen. Te pido la salud para toda mi familia”. Aprofit per a citar també la família de la meva germana Catalina Reynés i el seu marit Francesc Perelló, mallorquins de neixement i eivissencs des de fa mig segle, que no deixen de visitar la Moreneta, li han ofert unes estovalles brodades per l'altar del Cambril i una imatge perquè es veneri a la parròquia de sant Antoni.
Certament, avui no s’organitzen tantes pelegrinacions religioses. Però, atesa la força que han pres les excursions de la tercera edat, gosaríem dir que mai com ara els eivissencs havien visitat tant la Mare de Déu i el Santuari de Lluc.

3. Blauets i missioners dels Sagrats Cors eivissencs

L’Escolania de Lluc té més de 500 anys i no tenim registrat tots els que n’han format part. Però podem afirmar que en els darrers 100 anys hi ha hagut 10 blauets eivissencs (4 Santa Eulàlia, 3 de Vila, 1 de Sant Antoni de Portmany, 1 de San Salvador i 1 de Sant Miquel): (1923) Joan Lliteras Melis i Jaume Palou Covas, de Santa Eulàlia; (1932) Miquel Torres Salas, de Sant Miquel; (1938) Vicenç Costa Ribas, de Santa Eulàlia; (1939) Antoni Costa Ribas, de Santa Eulàlia i Francesc Torres Planells, de Sant Salvador; (1943) Josep Juan del Campo i Moisès Juan del Campo, d'Eivissa; (1948) Bartomeu Ramon Ramon, de Sant Antoni; (1962) Anselm Pérez Chorat, d'Eivissa...

També hem de comptar 3 missioners dels Sagrats Cors (la congregació fundada pel P. Joaquim Rosselló que des de 1891 es feu càrrec del Santuari), un dels quals exercí el càrrec de Prior :
El P. Rafel Juan Escandell (el Pilar, Formentera 1884 — la Real, Mallorca 1973) De família pagesa, cursà estudis eclesiàstics en el Seminari d’Eivissa i fou ordenat de sacerdot el 1907. Fou ecònom de la parròquia del Salvador del barri de la Marina, vicari de Sant Josep de sa Talaia, ecònom i rector del Salvador i, després, fou nomenat canonge de la catedral d’Eivissa, càrrec que alternà amb el de professor de moral i director espiritual del Seminari. A causa del freqüent contacte amb el pare Jaume Rosselló, missioner del Sagrat Cor que predicà diverses vegades a Eivissa, va decidir entrar en aquesta congregació, cosa que va fer el 1930 i va romandre durant un temps en el noviciat de sant Honorat. El 1933 fou nomenat superior del santuari-parròquia del Coll a Barcelona. Entre 1934 i 1939 fou prior de Lluc. Aquest últim any fou destinat a Vic com a familiar del bisbe. Entre 1940 i 1945 fou superior d’Artajona (Osca); l’any 1945 retornà a Lluc com a professor de moral i dret canònic. En el capítol de 1951 fou elegit 3r conseller general i, poc després, mestre de novicis amb residència a la Real, d’on fou superior el trienni 1954-57. Després d’aquesta data continuà prestant els seus serveis a les cases d’Artajona, Sant Honorat i Lluc fins a la seva mort. Va col·laborar assíduament a la revista Lluc, editada per la seva congregació, en la qual va relatar les peripècies que li succeïren les primeres setmanes de la Guerra Civil Espanyola, que l’agafà a Eivissa on desenvolupava diverses tasques sacerdotals. [EEiF].

El Germà Joan Juan Ferrer (El Pilar, Formentera 1921-La Real, Mallorca 2000), nebot de l’anterior.

Finalment, l' Estudiant Bartomeu Ramon Ramon (Sant Antoni 1933), que no s’arribà a ordenar.

A molts de pobles de l’illa predicaren missions i exercicis espirituals els Missioners dels SS. Cors (per ex. El famós P. Jaume Rosselló, els PP. Rafel Juan Escandell, Antoni Mascaró i Bartomeu Pericàs a Sant Miquel, Sant Llorenç, San Jordi, Sant Josep, etc.).

L’Escolania hi anà a cantar anteriorment al manco en dues ocasions. Convidada al Primer Congrés de Cultura Pitiüsa (1980) i a la presentació del segon volum de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera (1997).

5. Mostres eivissenques al Museu de Lluc

Procedents de la deixa de D. Antoni Mulet, el Museu de Lluc exhibeix algunes joies preuades de la cultura eivissenca: Vestits, joies i instruments típics d’una parella evissenca. I almanco tres pintures: El port d'Eivissa (anònim), Ibicenca d’ Enrique Ochoa i una altra Ibicenca de Rigoberto Soler.

Acabaré amb unes paraules de l’escriptor mallorquí, Guillem Frontera: “Però tal vegada la prova decisiva de la capacitat miraculosa d’aquesta Mare de Déu ens la proporciona el testimoni literari d’Enrique Fajarnés, que en el seu llibre Lo que Ibiza me enseñó, consigna la devoció dels eivissencs a la Mare de Déu de Lluc, per més que ens parli de dues illes separades per tota casta de suspicàcies i greuges. La devoció dels eivissencs a la nostra Mare de Déu és un fet inqüestionablement miraculós. Quan la lectura d’aquest llibre m’obrí els ulls a aquesta meravellosa realitat, se’m va despertar el somni d’un país que més o menys coincidiria geogràficament amb el que ara és el territori d’una simple comunitat autònoma” (Pregó de La Diada de l'any passat, 2.009).

I tant jo que les citava, com l'eurodiputat D. Bernat Juan que assistí al concert de sant Josep, les volem fer nostres.

Devoció d'Eivissa a la Mare de Déu de Lluc (1)

El dies 21-23 de gener vaig viatjar a Eivissa amb l’Escolania de Blauets, contractada per oferir un bell concert a la parròquia de sant Josep de Sa Talaia. En aquesta ocasió vaig recollir algunes dades de la devoció de les Pitiüses a la Reina de les muntanyes de Lluc. En un parlament, necessàriament breu, vaig fer memòria de quatre punts, que són testimonis indelebles dels vincles que hi ha hagut entre Eivissa i Lluc des de temps immemorials: Els miracles eivissencs, les visites i pelegrinacions al Santuari, els Blauets de les Pitiusses, les mostres eivissenques al Museu.

1. Els miracles eivissencs
En el Llibre de la invenció i miracles de Mn. Rafel Busquets (1684) trobam alguns miracles a favor dels fills de l’illa germana:
“Anant Joan Tur d’Eivissa de camí per la mateixa Illa, li sortiren dos contraris seus, els quals amb moltes coltellades i punyalades que li pegaren, el deixaren, creguts que ja havia acabat la vida; però ell, invocant sempre interiorment Nostra Senyora de Lluch, implorà el seu auxili i li prometé visitar-la en la seva Casa, si escapava amb vida d’aquell perill..., i el 20 d’agost de 1621 arribà a la Santa Casa a rendir a Nostra Senyora les gràcies, i contà als Col·legials lo que li havia succeït” (pàg. 175-176).

El prior Juan Bautista Cànaves, “interrogat digue que sap de un miñó d’Esvissa a qui tirà una pernada un matxo i estigué 12 hores mort i per intercessió de Nostra Senyora de Lluc fonc curat” (Procés sobre el culte de 1642, n. 41a, p.86).

El més famós de tots és l’anomenat “el nin d’Eivissa”: “Un matrimoni d’Eivissa, desitjós de tenir successió prometé a Nostra Senyora de Lluch visitar devotament la seva Imatge, si li alcançava fruit de benedicció. Obtingueren lo que desitjaven... i quan arribà als vuit anys, s’embarcaren amb ell per a oferir-lo a Santa Maria de Lluch... Impensandament caigué a la mar... Però la fe i l’esperança que mostraren (els pares) fonc tan extraordinària com la del Patriarca Abraham... Així amb gran pena i devoció arribaren fins a Lluch... comparegué (l’infant)... es posà entre son pare i sa mare i els agafà les mans i ple d’alegria els contà que una Senyora l’havia guardat de perill” (pàg. 91-92).

Jo em vaig esforçar per explicar a l’auditori com, segons els crítics, sembla que aquest podria ser un dels dos únics “miracles” de caràcter llegendari. El primer en podria ser el de la Bella Dona (localitzat al pas del Grau de la Bretxa Vella), que també trobam atribuït a altres santuaris de Tarragona i Segòvia. El segon seria el del minyó d’Eivissa.

“És probable que l’aplicació de la llegenda general al santuari sorgeixi de l’explicació donada a qualque retauló votiu de caràcter mariner, mig perdut” (G. Llompart-R. Juan, Introducció al Llibre, p. 22). “¿En qué se podía apoyar una tradición así? Pues en una falsa lectura de un retablillo que traía un niño que se caía al agua (Núm. 27) más una concomitancia con una leyenda semejante que se atribuía a Montserrat y que traía el abad Pedro de Burgos en su Libro de Milagros” (G. Llompart, Nostra Dona Santa María de Lluc, Analecta Sacra Tarraconensia vol 61-62 (1988-1989)273. En resum, ja se’n contava un de semblant a Montserrat i, a més, hi havia molts de casos d’al·lots salvats de l’aigua, de borrasca o d’un safareig. Pot ser que així s’ampliàs un fet amb ribets llegendaris.

Voldria haver donat a entendre que aquesta explicació no resta punts a l’autenticitat del patrocini celestial que alimenta la nostra devoció mariana: “Llevat d’aquestes dues històries, l’autenticitat de les quals resulta a priori sospitosa, totes les altres són un entreteixit d’episodis de la vida de cada dia de la pagesia i de la marineria mallorquines. Per les planes del llibre de mossèn Busquets veim desfilar pelegrinant a Lluc minyons caiguts a safareigs i a pous, nines caigudes de torres i terrats, pagesos precipitats d’arbres i de talaies, ciutadans ferits de punyalades, tirs, pedrades, traginers arrossegats per bísties, famílies salvades del foc o de l’enrunament de la casa, malalts alliberats de febres i de mals parts, de hidropesia i de càncer, del mal de pedra i de nirvis, llenyaters que surten en vida de davall del pi que tomen, mariners que troben calma o port, col·legials de Lluc que donen gràcies perquè els corsaris moros desembarcats per robar al santuari perden el camí...” (21-22).

La vida de cada dia estava confiada i beneïda sempre per la Moreneta de Lluc. (Continuarà)

Consolad, consolad a mi pueblo (Domingo del Bautismo del Señor)

1. “Consolad, consolad a mi pueblo, dice vuestro Dios” (Is 40,1). Me gusta que los domingos del año empiecen con este mandato divino. Porque se agolpan muchos motivos de desconsuelo en nuestro ámbito personal, familiar y comunitario. Igual que el comején carcome el corazón de la madera o el insomnio que no nos deja dormir plácidamente. “Hablad al corazón de Jerusalén” (v.2), buscadle la vuelta a cada uno, así como se enamora a una mujer, para que le llegue personalmente. Deja que Él mismo te lleve al desierto donde pueda hablarte al corazón (Os 2,16). Porque ¿no es arena lo que pisamos, no es en bancos movedizos de arena donde se hunden nuestros pies? Los salmos de hoy (28 y 103) anuncian la voz que llega en la tempestad, mientras en Lluc cae la lluvia intermitentemente, “las nubes sirven de carroza” y ocultan las cumbres que nos circundan como un abrazo que infunde seguridad. Silban los vientos “que te sirven de mensajeros”, han pronosticado para hoy una caída de unos 10º de la temperatura y desde temprano nos visita el aguanieve. Sí, tal vez sea higiénico que los vientos barran nuestras hojas muertas. Abríganos Tú, con tu manto de nieve purificador. “Tú que andas sobre la nieve”, como reza Leopoldo Panero... “Ahora que alzo mi corazón, y lo alzo / vuelto hacia Ti mi amor, / y lo alzo / como arrancando todas mis raíces... / Ahora que siento mi memoria como un espejo roto... / Ahora que se me pone en pie, / sin oírlo, / el corazón”.

“Dice una voz: Grita. Respondo: ¿Qué debo gritar?” La experiencia de caducidad de la vida en nuestro propio calendario. “Toda carne es hierba y su belleza como flor campestre: se agosta la hierba, se marchita la flor”. Hace falta renovar tu fe en que “la palabra de nuestro Dios se cumple siempre”. “Súbete a un monte elevado, heraldo de Sión, alza fuerte la voz, álzala, no temas, di: Aquí está vuestro Dios... como un pastor que apacienta el rebaño”. Creemos porque tenemos necesidad de un poco de consuelo.

2. Dice la carta apostólica: “Porque se ha manifestado el amor misericordioso (la gracia) de Dios que salva a todos los hombres... También nosotros éramos antes necios, desobedientes, extraviados, esclavos de pasiones y placeres diversos, maliciosos, envidiosos, odiosos y odiándonos mutuamente. Pero cuando se manifestó la bondad de nuestro Dios y Salvador y su amor al hombre, no por méritos que hubiéramos adquirido, sino por su sola misericordia, nos salvó con el baño del nuevo nacimiento y la renovación por el Espíritu Santo… de modo que fuéramos en esperanza herederos de la vida eterna” (Tito 2-3). ¿Quién puede negar este lado necio y odioso de cada uno de nosotros, que habiendo ya empezado un año nuevo, no se deja renovar? ¿Puede haber mejor contrato que el firmado, no sobre lo que nosotros aportamos, sino sobre la benevolencia de la parte principal? ¿Dudaremos en llamarlo bondad, ternura, cariño paterno-materno, gracia y misericordia? ¿Somos conscientes de que es un don ya recibido por el bautismo, que nos ha hecho criaturas nuevas, nos ha regalado “la Consolación del Espíritu” y nos ha salvado en esperanza?

3. Hoy es la fiesta (permanente) del bautismo de Jesús y, en cierta manera también, del nuestro. “En un bautismo general (hermano entre los que estaban en expectación, pastor herido entre los que exponían sus llagas al sol), Jesús también se bautizó. Y mientras oraba, se abrió el cielo, bajó el Espíritu Santo sobre él en forma de paloma (seguro que no se equivocó la paloma, ¿será la paloma del nuevo comienzo después que se ha corrompido toda carne?, ¿serán las palomas del Cantar cuando llega el tiempo de los amores?), y vino una voz del cielo: Tú eres mi Hijo, el amado, el predilecto” (Lc 3, 21-22). Una teofanía elocuente hasta para el desconsuelo de que hablábamos al principio.

“El Evangelio de Lucas (que corresponde a nuestro ciclo litúrgico) puede ser leído en clave de consuelo. Basta con transcribir alegría por consuelo. Así nos encontramos con el consuelo de los pastores ante la Noticia del Nacimiento de Jesús; el consuelo de la mujer por la dracma perdida y encontrada; el consuelo del que va por el campo y encuentra un tesoro; el consuelo del Hijo perdido y reencontrado entre las manos de Dios Padre-Madre (las manos del cuadro de Rembrandt); el consuelo de la viuda de Naím…; el consuelo en forma de bálsamo de aceite el Samaritano al herido en el camino; el consuelo de la oveja perdida y encontrada; el Benedictus, como canto de la consolación de Israel; el Magnificat, como canto de consolación de la Iglesia… No resulta difícil encontrar en todo ello el perfil de la nueva comunidad, heredera del Antiguo Israel y abierta a todos los pueblos de la tierra, portando el mensaje de la Consolación hecha acontecimiento en Jesús de Nazaret” (J. L. Achótegui).

Que también “nosotros podamos consolar a los que pasan cualquier tribulación con el mismo consuelo que recibimos de Dios” (2 Cor 1,4).

La Navidad, Icono de la Iglesia

El papa Benedicto XVI nos invita a contemplar el icono de la Navidad. Cuál es el significado de un bebé envuelto en pañales: la cercanía de Dios. La Pascua revelaba su poder triunfador de la muerte, Navidad nos revela la cercanía del amor desarmado, la debilidad del Dios inerme que se pone en nuestras manos.

“El Ángel había dicho a los pastores: "Aquí tenéis la señal: encontraréis un niño envuelto en pañales y acostado en un pesebre" (Lc 2,12; cf. 16). La señal de Dios, la señal que ha dado a los pastores y a nosotros, no es un milagro clamoroso. La señal de Dios es su humildad. La señal de Dios es que Él se hace pequeño; se convierte en niño; se deja tocar y pide nuestro amor… Nos invita a ser semejantes a Él. Sí, nos hacemos semejantes a Dios si nos dejamos marcar con esta señal; si aprendemos nosotros mismos la humildad y, de este modo, la verdadera grandeza; si renunciamos a la violencia y usamos sólo las armas de la verdad y del amor” (Misa del Gallo de la Noche Buena, celebrada en San Pedro).

“La Pascua había concentrado la atención sobre el poder de Dios que vence a la muerte, inaugura una nueva vida y enseña a esperar en el mundo que vendrá… En Navidad Dios verdaderamente se ha convertido en el “Enmanuel", el Dios-con-nosotros, del que no nos separa barrera ni lejanía alguna. En ese Niño, Dios se ha hecho tan próximo a cada uno de nosotros, tan cercano, que podemos tratarle de tú y mantener con él una relación confiada de profundo afecto, como lo hacemos con un recién nacido. En ese Niño, de hecho, se manifiesta el Dios-Amor: En Jesús Dios asumió esta condición pobre y desarmada para vencer con el amor y conducirnos a nuestra verdadera identidad” (Audiencia general 23.12.09).

El papa nos pide que demos un salto de calidad desde el pesebre al sermón comunitario, que es la regla básica del discipulado:
“Su condición de Niño nos indica además cómo podemos encontrar a Dios y gozar de su presencia. Es a la luz de la Navidad como podemos comprender las palabras de Jesús: “Si no os convertís y os hacéis como niños no entraréis en el reino de los cielos” (Mt 18,3). Quien no ha entendido el misterio de la Navidad no ha entendido el elemento decisivo de la existencia cristiana. Quien no acoge a Jesús con corazón de niño, no puede entrar en el reino de los cielos” (l.c.).

Les confieso que, por mi oficio de profesor del evangelio de Mateo, tengo muchas oportunidades de volver sobre la “historia de la influencia” de este texto. Es uno de mis preferidos, y me asombra la finura y la exigencia con que se le ha acercado la exégesis actual.

¿Cómo se ha interpretado “Si no os hacéis como niños…”?
1. Inocentes como niños
Es la interpretación más tradicional, ya superada. “Los exegetas no suelen preguntar cómo son los niños. Generalmente leen el texto como si dijera: Haceos como buenos niños… La historia de la interpretación muestra la facilidad con que las interpretaciones se dejan determinar por las ideas que los diversos autores tienen de los niños, y en especial la frecuencia con que se infiltran en este texto los ideales patriarcales en educación” (U. Luz, El Evangelio según San Mateo III, 31-33. Sígueme, Salamanca 2003). Se han imaginado un niño ideal que no es ambicioso, rencoroso, egoísta, es obediente a los padres y puro. Pero hoy la sicología, la literatura y el cine desmontan esta fantasía con niños que son encarnación del diablo, corrompidos y asesinos.

2. Muchachos para todo
J. Mateos – F. Camacho, El Evangelio de Mateo (Cristiandad, Madrid 1981, 181-182) traducen de otra manera: “Él llamó a un criadito, lo puso en medio y dijo: Os aseguro que si no cambiáis y os hacéis como estos chiquillos, no entráis en el reino de Dios” (o sea, la comunidad cristiana). El griego paidion (diminutivo de pais= muchacho/mozo/chico) denota un niño/a de hasta 12 años (mozuelo/chiquillo). En muchas lenguas, los términos que designan a un joven se emplean para designar a un sirviente: “mozo de cuadra/de café”, “mancebo de botica”, “el chico/chica/muchacha”, “el chiquillo de la tienda”. A mí me recuerda el boy de Tarzán y, sobre todo, los limpiabotas, el “niño de los mandados” que conocí en Santo Domingo. Hasta “la hijita de crianza” (acogida generosamente, pero que sirve de criadita gratuita), los niños que (sin salario, porque les toca) pasan horas procurando el agua o haciendo recados de acá para allá. “No se trata de un chiquillo cualquiera, es un joven sirviente. Al colocarlo en medio, lo hace Jesús centro de atención y modelo para los discípulos… Hacerse como los chiquillos/servidores significa renunciar a toda ambición personal”.

3. Abajarse junto a los de abajo
U. Luz ve el punto de comparación entre los niños y los discípulos en el verbo tapeinóo (abajar). Tapeinós puede significar “pequeño”, pero el significado radical es “de baja posición”, no tanto “humilde” como “bajo”. “La baja posición de los discípulos abarca también la actitud interna de la humildad, pero es mucho más que una actitud que permanece dentro: la baja posición ha de practicarse. Se exterioriza, por ejemplo, en la acogida amistosa de los niños (v.5), en el amor fraterno a los pequeños (v.10-14), en la disposición ilimitada al perdón (v.21s), pero sobre todo en la renuncia a los honores jerárquicos (23,8-10) y en el servicio (20,26-28; 23,11). Ese género de vida es el que tiene la promesa del reino de los cielos” (p. 33-36).

4. Una sociedad que sea madre para todos los pequeños
X. Pikaza conecta en su blog los textos de Lc 2, 41-52 con Mc 9, 33-37: “En el sillón central de la iglesia se sienta un niño y Jesús está a su lado, jugando con él (abrazándole). Ellos, Jesús y el niño, forman la verdad mesiánica. Al lado de esta imagen desaparecen todos los modelos de dominio (ser más grande, ser primero). El mayor y primero es el niño, no hay que andarlo buscando... Es evidente que sigue siendo importante el tema biológico (la madre o los padres de este niño). Pero eso el evangelio no lo ha destacado, lo da como supuesto. Lo que importa, lo que crea iglesia, es que este niño que ya existe, al que Jesús ha llamado de la calle, encuentre espacio humano, lugar de crecimiento. Esa es la tarea primera de la iglesia. No es cuestión de dogmas más o menos racionalizados, ni tampoco de grandes estructuras. El dogma y estructura fundante de la iglesia es ¡que haya lugar para los niños!

Esta es la primera tarea de los Doce a los que el texto presenta como paradigma de la comunidad cristiana: sabemos que ellos han salido a ofrecer evangelio, son misioneros (6, 6-13); ahora aparecen como creadores invertidos de familia (hacen las cosas al revés); evidentemente, deben convertirse para ofrecer espacio de humanización a los niños.Frente a unos discípulos patriarcalistas que buscaban el dominio (ser grandes, conquistar con riesgo el privilegio de los primeros puestos) ha elevado aquí Jesús el modelo de una iglesia interpretada como familia, maternidad humana que se pone al servicio de los últimos, los niños. Todo el mesianismo se condensa en esa palabra y gesto de Jesús abrazando a los niños”.

Haciendo lectura comunitaria del pasaje (lectio divina), emerge una imagen de Iglesia que nos lleva al icono de Navidad, el icono mariano predilecto del pueblo mallorquín: No es simplemente Nuestra Señora, ni la Virgen ni la Purísima, es la “Mare de Déu” (la Madre de Dios). Una “Madre con niño”, que a todos nos hace niños y nos hace madres.

Una Iglesia que supera el patriarcalismo (las mujeres son protagonistas en los textos de Navidad, José está en segundo plano). No se detiene en el magisterio que tiene respuesta para todo (En medio del silencio de Dios, un niño llora y ríe, ya llegará el tiempo de predicar…). Una Iglesia servidora. Una Iglesia que se abaja junto a los débiles (Y si estos un día vencieran y dominaran, la Iglesia los tendría que dejar para volver junto a los de abajo, que decía el maestro italiano). Una Iglesia, madre y hogar de todos los pequeños e indefensos. La Iglesia de Navidad que es la Iglesia de Pascua, de Pentecostés y de siempre.

IV Diumenge d'Advent: Maria pujà a Lluc (R. Ballester)

1.- Déu, desprès d´haver constituït el seu poble, d´haver parlat per boca dels profetes, de guiar-lo amb els patriarques i fer amb ells camí... Com cau la rosada, o aquesta neu que es
fon damunt les muntanyes i valls, va entrar, amb la Paraula feta carn, dins la nostra pobre humanitat. I per això va elegir una dona singular, verge quan la viginitat no era ben vista, de condició pobre, d´un poble gairebé oblidat, del qui es va demanar “si en podria sortir res de bò”, Maria de Natzaret.
Maria ens explica al seu cant del magnificat, que és així perque Déu ha mirat la “seva petitesa”, la seva i la nostra pobre humanitat, necessitada de poder veure d´aprop aquest “Déu Amor”, la seva Paraula propera, entenedora; el “Salvador del món”, per a sentir-lo bategar els nostres sofriments i alegries, per fer camí amb nosaltres, identificat com un home, com el fill d´un artesà.

2.- Maria fa un acte de fe admirable, difícil. No entén com pot ser això de ser mare del Salvador, del Messies promès... I dialoga amb l´àngel i, a la fi, diu, humilment, que no és res més que “l´esclava del Senyor” i que es faci el seu pla, “segons la seva Paraula”. Haurà de rebre el Fill amb la seva missió redentora. Haurà de fer camí amb el camí de Jesús Començarà a sofrir els dubtes de Josep, la incomprensió del misteri; i, més envant, sentir com una “espasa de de dolor” li atravesa el cor on hi guarda els millors records.

3.- Perque era una dona de pregària, perque solament tenia “set de Déu”, Maria va omplir-se de la Paraula fins a esdevenir en ella i per ella un cosset humà. I no es quedà quieta i embadalida perque el qui portava era Camí. I amb Ell partí, “de pressa”, cap a les muntanyes de Judà per visitar la cosina Elesabet, per comunicar-se i per servir... El seu Fill, de major, faria camí pels poblets de Galilea i els serviria fent el bé, recordant que havia vingut no per a ser servit sinó per a fer-se servidor dels altres. El Fill de la qui es va definir com “l´esclava del Senyor” es farà esclau del nostre amor, fins rentar els peus dels seus deixebles, fins a donar la pròpia vida damunt la creu.

4.- L´encontre de Maria amb la seva cosina Elisabet és un esclat de goig. Fins al punt, que Elisabet sentí que Joan Baptista s´adelantà amb alegria dins el seu ventre, anunciant “el qui havia de venir”. “Déu no pot ser res més que font de goig. Creure en Ell vol dir començar a recórrer el camí de l´alegria.. Alegria de sentir-nos estimats per Ell. Alegria de saber que Déu ve a descobrir-nos que tots som germans i que el podem anomenar Pare.

5.- Podríem dir, que des dels inicis de la nostra història de Poble de Mallorca, Maria va “venir de pressa,” pujant amunt cap a les muntanyes de Tramuntana. Va venir a visitar-nos a Lluc. I a Lluc es va quedar, per estar ben a prop nostre i gestar un Poble de Déu. I segueix mostrant i donant-nos el Fill, des d´aquesta “santa figura” somrient i petita, expressió casolana de la seva maternitat, indicant-nos l´Evangeli del Fillet que du als braços, font d´alegria, de fraternitat i de pau.
I, amb Ella i Jesús, visitem els seus predilectes: les seves imatges actuals: els pobres, els qui passen fam, malalts, devalguts.. I els serviguem amb gratuïtat i alegria.

Ramon Ballester, msscc

Virgen Morena, Virgen Negra (2)

En esta tercera semana de Adviento, empezamos a fijar la mirada en aquella muchacha palestina que se prepara para dar a luz al que será Primogénito de una multitud de pueblos. Me anima a conectar con mi post del 18 de noviembre sobre la reinterpretación del color moreno de la Virgen de Lluc.

1. En Mallorca, decir "Moreneta" es como decir "Mumareta" (Ma).
Identificamos a Nuestra Señora (“Nostra Dona”), por su color moreno, con lo nuestro, con la gente de nuestro campesinado/payesía. Nuestro pueblo se fotografía quemado por el sol y el duro trabajo, moreno, pobre y explotado, pero honrado y devoto de la Moreneta de Lluc. (Del campesinado “payés”: “Me vols dir per què ets tan negre? - Perquè no vaig néixer blanc. - Vaig néixer an es llevant - que, en sortir, es sol bofega”.- Herencia de pobre: “A jo em diuen: Negra, negra! - Malhaja tanta negror! - Mon pare i mu mare ho eren; - No és cap miracle esser-hó!”).

Por esto, cuando el 4 de septiembre de 1983 se bendijo una imagen de la Moreneta en una capilla de Rwanda (Riamanyoni, Rúkara), se la reconoce en familia entre los suyos y los nuestros. Cuenta la crónica de aquellos días: “Ella que “se hizo chiquita para infundir más amor”, parece que está en fila con los monaguillos de Rúkara y, “morena como el pan tostado” mallorquín, se confunde con la piel bruna de los niños africanos”.
Y cuando nuestra Procura de Misiones quiere hacer una Virgen africana (Ntra. Sra. de Rwanda), el Procurador la encarga sin problemas a una escultora mallorquina, Remígia Caubet.
Tengo un amigo que a mí me llama ”negro” por teléfono… Yo me sonrío complaciente, porque sé que con esta palabra tabú me demuestra su cercanía y su afecto.

2. Como fruto del 125 aniversario, quisiera relacionar la Virgen Morena con la Negritud.
Dar un paso más, superando los valores estéticos y los valores identitarios de Sa Roqueta, para convertirla en Madre (icono) de la clase pobre y de los discriminados raciales. El diálogo ecuménico e interreligioso, ¿no presupone una identificación con los excluidos de la tierra? ¿No tenemos todo el derecho de reivindicar para la mariología este retorno al corazón del magnificat y de las bienaventuranzas del Evangelio?

Como escribe Aixa Merino Falú, del Caribe y de Borinquen en concreto: “Tradicionalmente la negritud se ha asociado con esclavitud, pobreza, marginación, criminalidad y fealdad. Naturalmente ninguna mujer desea verse identificada con tales adjetivos... Los distintos términos de corte racista utilizados para "clasificar" a la población esclava han dado paso a otros calificativos (trigueña, morena, india, etc.) que las mujeres negras han internalizado. A esto se añade un proceso de "blanqueamiento" a través del cual muchas mujeres negras pretenden ocultar sus características raciales en un afán por lograr posiciones que la identifiquen con la clase dominante blanca y sus ideales de seudo-perfección”.

Y si damos el salto al continente, a la culta Argentina, podemos leer A. Solomianski en sus Identidades secretas: La negritud argentina (Beatriz Viterbo. Rosario, 2003): “La negritud argentina es el costado oculto del discuso hegemónico de la blanquedad argentina, su parte negada o menospreciada”.
Escuchemos la explicación de Pablo Cirio a sus entrevistadores L. Moledo y N. Olszevicki: “Después de 1887 los censos (de Argentina) no incluyen la categoría “negro” y crean otra categoría que es la categoría de “trigueño”, que formó parte de un mecanismo de invisibilización de la negritud… El argentino, en su ideario identitario, no está preparado para ver a los negros. Pero... ¿por qué no podemos verlos? Los afroporteños han elegido conscientemente no mostrar su cultura puertas afuera de sus casas. Esa fue una estrategia de preservación y defensa frente a algunos avasallamientos que se vinieron dando en las últimas décadas del siglo XIX... Es muy común que, cuando uno ve un negro en la calle, piense automáticamente que es brasileño o africano. Si bien es probable que muchos sean de ese tronco, muchos de ellos pueden ser tranquilamente afroargentinos y nosotros ni siquiera lo pensamos… Nosotros vemos en términos absolutos: se es absolutamente negro o blanco. No podemos ver el producto de la mezcla cultural. Y América es eso, en realidad: una mezcla de culturas. Eso derivó, sumado a los grandes índices de pobreza que hay entre la población negra, en la migración del concepto de negritud al concepto de pobreza. Se empezó a hablar de negro no en términos étnicos, culturales e históricos sino en términos de pobreza. Cuando hoy uno habla de negros, eso tiene un sentido socialmente despectivo” (Página 12, 27.7.2009).

La Negritud es un movimiento intelectual de rehabilitación, autoafirmación y reivindicación de las culturas negroafricanas y negroamericanas, cuyo nombre fue creado hacia los años de 1930 en París (Aimé Césaire, de la Martinica; Léopold Sédar Senghor, de Senegal). En las Antillas, Frantz Fanon y René Depestre (para este poeta y ensayista haitiano, la negritud no era más que un nuevo cimarronaje intelectual).
Al escribir estos párrafos, acabo de leer "La isla bajo el mar" de Isabel Allende. El sufrido camino de Zarité, una esclava haitiana hacia la libertad. Me siento en comunión con la causa negra. Apoyando las reivindicaciones de mis hermanos del alma, los “negros” Nino Ramos y Denisse Pichardo; la teología negra de mis amigos María Cristina Ventura “Tirsa” y de Marcos Villamán, que abren trocha en el desierto. Entiendo que la Moreneta de Lluc extiende su manto como una carpa para gente sin techo, para gente sin papeles que reclaman su puesto en la comunión universal.

3. Poema de Adviento de mi admirado obispo Pere Casaldàliga,

enterrado en vida entre los negros e indígenas de su Amazonas, que nos pone, como empezamos, en situación de Adviento y Esperanza.

NEGRA
«Ma somo wa, María, one ndzean ya grasia...»

Con el tam-tam creciente de mi pasión bantú

yo te saludo, Negra, divinamente hermosa.

Con todas las palmeras yo te aplaudo, «Morena por el sol de la alegría».

¡Yo te grito con todos los cachorros que amamanta la selva!

Déjame descargar en tus espaldas

este niño africano, de tres meses de fuego,

que ha crecido conmigo, poderoso

como un clamor de mar, como un desierto, como la noche viva ...

Traigo el dolor del Africa naciente sobre mis pobres manos.

Ven y verás el llanto de las cribas

y oirás el silencio rugiente de los tigres.

Las playas profanadas sollozan de vergüenza, contra el cielo.

¡Toda el Africa sangra de heridas ululantes!

Con los libros debajo de los brazos,

vaga por las estrellas, sobre el bikoro insomne,

la sombra virginal de Meredith.

Las niñas, recién hechas, acunan, como un saco doliente de cacao,

producto de un mercado sin reclamo posible,

los hijos tatuados de rasgos extranjeros.

Un viento advenedizo dispersa las hogueras sagradas de las tribus,

y, mientras en las fincas paternas, desoladas,

la hierba multiplica sus machetes impunes,

los hombres balbucientes engrosan, en manada,
como cebús centrados en su furia,

las fábricas salvajes y los muelles febriles y los bares borrachos...

¡En las nobles muñecas aún palpitan las boas enroscadas!

Pero los muertos velan, boca arriba.

Cada dólar, ganado en la codicia, es un ojo de nsué sobre el camino.

¡Todos los ríos bajan cargados de memoria!

Han llegado mil dioses importados, en una sola hora.

¿Tú vas a llegar tarde con Cristo, Madre negra?

¡Ven y verás, tú misma, cómo se agrietan, rotas

de sed estas gargantas, pobladas de canciones!

Hay trescientos millones de negros que te esperan, con sus banderas niñas,

en esta patria, verde de Esperanza.

Rebaños de elefantes se acercan a tus pies, con sus antorchas de marfil en alto,

y el ébano levanta sus columnas para acoger tu carne transparente.

Todos los ojos, turbios de nostalgia, se vuelven a tus ojos.

Belén ha abierto ya, de par en par, su corazón de nipa

y un carrillón de dátiles va tocando la hora de dar a luz la Luz.

Mientras las gruesas nubes cruzan el sol, incólume,

los ibis se han posado blandamente

y un ángel de la Paz sobre las grandes aguas.

Maigangu, ¿por qué lloras?

el niño que ha nacido es blanco y negro:

¿quién va a ponerse a odiar?

...Los soldados romanos sepultarán sus armas debajo de las piñas olorosas

¡y hasta los mercaderes caerán de rodillas, con todos los diamantes en las manos!

Ma somo wa, María...

La noche tropical vuelca sus arcas

en tu mirada fiel, sobre la aurora.

Mecida en tu regazo, donde se acuesta Dios con nuestro sueño,

toda el Africa late con un ritmo de cuna...

Concert de santa Cecília, Lluc 2009

En ocasió de la Festa de Santa Cecília, el dijous horabaixa del 19 de novembre, es va fer un concert que esdevingué més que un concert una emotiva i participada celebració.
Encapçalava el programa un propòsit: “Pregària a la Moreneta per tots els negres i morenos del món (i amb això volem dir tots els exclosos, humiliats i tercermundistes de tots els pobles del món)”, que, després, el mestre violinista Bernat Pomar i Pomar, la interpretà i la presentà com a composició seva i l´oferí, juntament amb altres literats i artistes, a la Mare de Déu de Lluc en ocasió del 125 Aniversari de la Coronació.
L´obreta té un llenguatge descriptiu, evocador de nostàlgies i aventures, de soledat i marginació. Però, al final, hi sorgeix l´esperança que condueix a un final festós, a la convidada a un vals d´agermanament
L´acte tingué la intervenció predominant de Bernat Pomar i l´acompanyament al piano de J. Travé Pla. Interpretà amb perfecció composicions seves que partien de temes musicals populars i que foren acollides amb forts aplaudiments.
La vetlada aixecà la tensió en alguns moments. Aleshores s´eixemplà l´àmbit cap a altres pobles i cultures.
Fou quan una al·lota d´origen xinès, adoptada per una família mallorquina i ja adaptada a la nostra identitat, executà amb finor exquisida la partitura d’Henryk Waizniawski, “Llegenda”.
Un altre moment fou l´entrada de tres subsaharians fent una batucada amb els seus tambors tribals. Un d´ells intentà traduir els sons en dansa: l´entorn abassegador blanc,
el contrast amb les dolces melodies dels violins, la seva presència humil, empegueïda, no l´ajudaren a endevinar el ritme… Potser, per això mateix, emocionà i s´agraí l´oferta. Desvetlaren sentiments d´afecte i acollida fraterna, de penediments per certes discriminacions socials.
El final fou una sorpresa que tocà fibres endèmiques, ancestrals: Bernat Pomar començà a sonar el “Dins el cor de la muntanya” i, a poc a poc, s´hi afegiren alumnes seves acompanyant-lo amb els violins; després s´incorporaren les veus dels blauets, fins a contagiar tots els assistents…
Certament fou més que un concert habitual. Fou una experiència de germanor sense fronteres ni races. Fou una celebració , un temps de festa, de reconciliació i pregària.

Ramon Ballester, msscc

Virgen Morena, Virgen Negra

Mañana, jueves 19 de noviembre, ofreceremos un concierto –como solemos hacer todos los años- en homenaje a Santa Cecilia, patrona de la música. Pero éste, al acabar el Año Jubilar, tiene una característica especial: D. Bernat Pomar i Pomar (autor de un reconocido método de violín para todas las edades), será el compositor e intérprete de las piezas. Ha preparado –con la emoción de un niño- el estreno que hemos titulado “Plegaria a la Moreneta de Lluc, por todos los negros y morenos del mundo”. D. Bernat tiene escrúpulos de que el título resulte excluyente, y preferiría otro más delicado: “Encuentro con mi hermano moreno y con mi hermano negro”. Yo lo tranquilizo, diciéndole que el título incluye a los marginados y excluidos de todos los pueblos del mundo.

¿Por qué es negra la Virgen de Lluc?
Ya se han hecho demasiadas disquisiciones galantes sobre el color de la Virgen de Lluc, inspirándose siempre en la Moreneta de Montserrat. Un claro exponente sería el poeta nacional Jacint Verdaguer (autor, al mismo tiempo, de Cançó dels segadors: Lo blat es ros / com Vos, / hermosa Moreneta y de Moreneta en sou: Moreneta en sou, / moreneta y rossa). Testigo, también, las cuatro Corones Poètiques dedicadas a la Virgen de Lluc con diversas alusiones al color de la Virgen. Pero planteémonos el tema en serio, por encima de todo folklorismo (Hagamos caso, por un momento, al cáustico Josep Pla, que escribe en su Quadern gris: “Quan penso en la dolçor exquisida, en la morenor suavíssima, de mossèn Riber quan surt de la barberia!”).

¿Eran originariamente blancas o morenas estas imágenes? ¿Cuándo pasaron de blancas a morenas y de morenas a negras?
Dejando aparte otros estudios más eruditos, recojo la síntesis que hacía X. Barrar i Altet en El Temps nº.63 hace ya ocho años (15-21 maig 2001): “Continúa habiendo muchas teorías referente al porqué de las vírgenes negras. Para algunos, la imagen se ennegreció debido al humo de las velas o por accidentes en el mantenimiento; para otros, es fruto de una decisión voluntaria tomada a partir de finales de la edad media. La explicación más erudita apela al Cantar de los Cantares... La joven campesina introducida en los apartamentos reales, se excusa de tener la cara oscurecida por el sol. A veces se ha mal interpretado este pasaje, ya que un cuerpo y una cara de chica morena, bronceada por el sol, no ha sido considerado nunca como un signo de belleza o de cuidada estética hasta hace muy poco, en el siglo XX. Antes, el canon femenino, la distinción y la belleza estaban más bien asociadas a la blancura. Ser morena era sinónimo, para una mujer, de pobreza y sencillez. Podemos pensar que las vírgenes morenas hicieron un acercamiento, por el camino del color, a la gente del pueblo, a los más humildes”.

Yo quiero reivindicar aquí el título para la Moreneta de madre de todos los negros y morenos del mundo.
Y esto significa: “Estoy con los negros”, como escribía D. Luis Mª. Ansón: “Vosotros los sin albergue, vosotros los sin arroz, vosotros todos los que no tenéis nombre, a los que se reconoce por las llagas de las caderas, descargadores de barcos, o por las llagas del hombro, obreros del puerto… No puedes, negro agredido, negro insultado, escarnecido negro, náufrago de patrias, trabajar en las naciones europeas que te explotaron durante siglos… Pero sí puedes saltar a los estadios deportivos con los colores de los antiguos amos que te tuvieron, te tienen todavía, de hinojos ante el rebenque; sí puedes vestir el uniforme del ejército yanqui…” (El Cultural, 26/10/2006 p.3)

Indígena americana
En América se veneran muchas vírgenes negras, y la más famosa es la Guadalupana (Virgen Morena, vestida de cosmogonía indígena, de parte de la causa de los inditos) contendiendo con la Virgen de los Remedios (Virgen Blanca, Generala de los ejércitos españoles).
En Perú, los sacerdotes diocesanos que atendían la Parroquia de San Juan Maria Vianney de Magdalena del Mar, en Lima, propagaron también la devoción de la Virgen de Lluc. En la red, pueden encontrar unas Coplas a la Virgen Morena de Lluc (1989) que le dedicaron. En un pueblo sacudido por la violencia como pocos, le piden un evangelio encarnado y una pastoral que trabaje por la paz, el amor y la justicia:
Eres leyenda de un pueblo / y del corazón mallorquín;
Virgen Morena, / que un día quisiste
habitar en los montes de Lluc.
Ave María de Lluc, / Ave María, Ave María, / Ave María de Lluc.

Madre de todos los hombres, / ¡oh Santa María de Lluc!,
sé nuestra Madre / y habita en nosotros,
y vive en la plegaria / y la oración.

Haz que por tu intermedio / se agiten banderas de paz,
se abran caminos / de amor y justicia,
y se fortalezca la oración.

Madre, que de tus entrañas / nos diste a Jesús redentor,
Virgen Morena, / despliega tu manto
y haz tuya esta tierra del Perú.
(Letra y música: Lara Ceroel)

Mulata en el Caribe
El Caribe es mestizo y mulato. Un pueblo crucificado, que sufre y canta. “¡Alguien puso en las Antillas tanta miel para su mal!” “Por mi herida de hombre sale un niño cantando”, ha escrito don Manuel del Cabral (SD 1907-1999) que, junto con el cubano Nicolás Guillén, son los padres de la “poesía negra”.
“Ellos no tienen lecho,

pero sus manos son las que hicieron nuestras casas.

Ellos comen cuando pueden

pero por ellos comemos cuando queremos.

Ellos son zapateros

pero están descalzos.

Ellos nos visten

pero están desnudos.

Ellos son los dueños del aire

cuando manejan alas,

mas son los limosneros del aire de la tierra”.

Ellos, son los negros, los mulatos, los trigueños, los indios.

En el Caribe llevan 50 años los Misioneros de los Sagrados Corazones, muchos de los cuales fueron blauets en Lluc y maduraron como hombres y misioneros en el Santuario de la Moreneta. Por donde pasaron, levantaron capillas a su Virgen Morena y hay una agrupación de mallorquines que la honra anualmente. Yo (que viví 25 años allá) tuve el encargo de traducir el Avemaría de Lluc para aquella cultura mestiza y mulata. Una misma Fe, una misma Virgen, un mismo Evangelio, una misma Esperanza de Liberación, con una misma Canción.
Mallorca dichosa / guardaba una flor,
entre la alta sierra / de Lluc floreció.
Ave María!

La flor es la Virgen / de color trigueño,
mar mediterráneo / o mar caribeño.

Como las morenas / tostadas al sol,
fuertes como piedra, / tiernas como arroz.

En el brazo un Niño / que es Verbo de Dios,
nombre de Evangelio / de liberación.

“La Mare de Déu de Lluc / l’estim perquè és moreneta!”
Confieso –cerrando ya el post- que éste es el grito, la jaculatoria que más me ha impresionado en la vida. Guillem Fullana i Hada d'Efak, hijo de padre mallorquín y de madre africana, literato y cantautor (Río Muni, Guinea Ecuatorial, 1929 - Manacor, 1995). Conocido por su nombre artístico, Guillem d’Efak nos ha dejado una canción dedicada a la Moreneta en el disco que se grabó con motivo del Centenario de la Coronación (1984), y que se titula “Lluc i el Poble:
“Per pujar a Lluc a peu”.
La Mare de Déu de Lluc / l’estim perquè és moreneta,
més que sa nostra Roqueta / que estimar-la més no puc.

Vos trobaren dins sa cova / de la Serra mallorquina.
dels ulls de tots sou sa nina, / per això, a qui no us estima
bona vela i barca nova!

“¡La quiero porque es morena!” como yo, sin más, madre de todos los negros y marginados del mundo. Esta tonada popular, creada para la ocasión, fue la última canción que grabó (¿premonición o casualidad?). El cantante murió, años después, en la Clínica que llevaba el nombre de la Moreneta (Verge de Lluc de Palma), la niña de sus ojos. (Cfr. Bartomeu MESTRE (1997) Balada de Guillem d’Efak. Palma. Eds. Documenta Balear).

Otro día trataré cómo la Virgen se hace africana en África. Pueden ver aquí la famosa canción Virgen Morena a la Virgen de Guadalupe.

Entrevista a Ricard Terradas, director de l'escolania

Una petita presentació
Som en Ricard Terradas, mestre de capella de l'Escolania de Lluc. Tenc 32 anys, som casat i pare de dues nines. A Lluc som el responsable de l'Escolania com a coral, Director de l'Escola de Música, professor de Llenguatge Musical, de Tècnica Vocal i de Cant Coral.

Quants anys fa que ets director de l'Escolania i com ho veus
Ara fa nou anys que som a l'Escolania i al llarg d'aquest temps he pogut veure com hi ha hagut canvis molt positius d'estructura, funcionament i organització. Encara hi ha molts esculls per superar, però l'educació és i serà sempre una tasca de gran dificultat perquè tractam diàriament amb persones úniques i irrepetibles i que, a més, estan en un moment de creixement i de preparació cap a la vida adulta. Tot això crea moments de dificultats que només poden ser superats amb seny i confiança.

Per l'experiència d'aquests anys creus que és cert que a Lluc hi reneix l'esperança?
A Lluc l'esperança és necessària. El lloc, l'entorn, la tradició, el camí per arribar-hi i la Mare de Déu són els elements fonamentals que influeixen en la nostra percepció positiva. L'acollida de les persones que pugen a Lluc és principal i per això feim l'esforç per millorar la qualitat de l'Escolania i l'ajuda a aquelles persones que s'acosten a nosaltres encara que sigui per fer una pregunta sense importància.

En tens alguns testimonis concrets a la teva relació amb els blauets? Creus que de qualque manera els arriba el missatge? Penses que entre els qui han sortit de l'Escolania n'hi ha que poden ser motiu d'esperança?
Els meus testimonis concrets tenen nom i llinatges i són aquells alumnes que arriben a Lluc des d'una situació familiar complicada i troben un ordre, una estructura i un grup de persones que estan devora seu. La música ha estat en moltes ocasions l'element principal d'autovaloració i ha servit per donar seguretat a uns nins i nines que potser ningú mai els havia dit que feien alguna cosa bé o que simplement sentien que no destacaven en res. Lluc ha estat la salvació temporal d'un grup considerable de blauets.
El missatge de l'esperança els arriba però d'una forma poc intel·ligible, amb molta base teològica però amb poca projecció perceptible. Hem de treballar perquè el missatge arribi entenedor a unes orelles de nin que normalment demanen demostracions i fets.
Crec que la gran majoria d'antics blauets són motiu d'esperança perquè l'experiència viscuda és molt intensa i de molta responsabilitat personal, cosa que avui dia potser manca en l'educació familiar.

Com veus la incorporació de les nines després d'aquests primers anys?
La veig especialment positiva i totalment normalitzada. El punt de vista femení és necessari en tots els àmbits i hem de ser capaços de reconèixer que també gràcies a les nines ara continuam mantenint el difícil model d'Escolania avui en plena crisi arreu d'Europa.

Quina avaluació en faries d'aquest Any Jubilar. Penses que l'himne de la gonella ha acomplert la seva funció?
Pens que l'Any Jubilar ha estat molt positiu, però que hem de fer un esforç per arribar a la gent amb coses senzilles i sentides. Crec que l'avaluació d'un any jubilar no es pot fer avui de conjunt sinó que hauríem de veure com ha afectat individualment a cada persona que ha pujat a Lluc. L'anàlisi no és senzilla perquè l'espiritualitat del poble de Mallorca tampoc ho és.
L'himne de la gonella ha intentat acomplir una funció, però un pelegrí, amb un dia o dos que potser ha pujat a Lluc al llarg de l'Any, no pot haver interioritzat un himne que només ha sonat a Lluc i que té una forma i una semàntica de dificultats considerables.

Tu, personalment, trobes aliment per la teva esperança a Lluc i perquè?
Jo trob aliment per a la meva esperança en les petites passes que aconseguim amb l'Escolania i, sobretot, en la música. Per a mi, la música és una escala que ens condueix a un ens espiritual i que hi ha dies que tu ets el que, a través de la música, puges l'escala per arribar a dalt, però que també hi ha algunes ocasions en què algú baixa aquesta escala i se t'apropa de forma molt perceptible.

BERNAT ALEMANY, PRESIDENT DE L’ESCOLA CATÒLICA DE LES ILLES BALEARS

(Avui parla la premsa d'un home de canostra, en Bernat Alemany Ramis. Destaquen que és un antic blauet (que per cert fou primatxer, solista i sibil·ler, que ha continuat conrant la música coral) i missioner durant 14 anys a la nostra Delegació d'Argentina (i a la missió del Sud de la Patagònia). Fou també uns anys director de l'escolania. Ara, que s'ha casat, no ha deixat de ser un msscc entregat a la missió, és el Director general de les Escoles p. Joaquim Rosselló i Director del Col·legi SS. Cors de Sóller. Des d'aquí, li donam l'enhorabona i li desitjam bona feina en la nova missió pública que assumeix).

Escola Catòlica frena la seva línia dura amb l’elecció de Bernat Alemany
Ander Zurimendi dBalears 11/11/2009
Escola Catòlica, l'organització patronal de l'educació privada, té des d'ahir un president nou. Es tracta de Bernat Alemany (Palma, 1956), actual director del col·legi dels Sagrats Cors de Sóller. La seva elecció representa, però, un viratge de l'entitat cap als moviments socials, atès que la seva biografia s'ha escrit en els estrats més humils de la societat. Alemany, antic blavet de Lluc, se n'anà a l'Argentina i hi estigué 14 anys per servir de missioner. Quatre d'aquests anys els passà a la Patagònia, en estret treball amb els indígenes maputxes. També ha estat vicepresident del Club de Futbol d'Algaida, una de les seves aficions. És per tot això que en l'entorn d'Escola Catòlica Alemany és considerat una persona "molt dialogant" i "sense una gran vessant pública", si pensam que la seva tasca sempre ha estat més de base que no pas mediàtica. De manera que se li suposa (i s'espera d'ell) una sensibilitat més profunda pels afers socials. Alemany susbstituirà l'expresidenta Marta Monfort, que es traslladà a Tenerife el setembre passat. Monfort dirigeix allà el Colegio de los Realejos, després d'haver estat requerida ad hoc per al càrrec. Tanmateix, ella i Alemany ja havien fet feina colze amb colze, atès que han coincidit a la junta directiva que ara surt. Així, no es preveu que l'exmissioner opti per una ruptura brusca amb l'anterior gestió de Monfort. En tot cas, desenvoluparà una línia política continuista però marcada per la flexibilitat. Els qui el coneixen bé el presenten com una persona "molt d'aquí", o sigui "pacífica i tranquil·la". Això significa, idò, que no activarà conflictes estèrils amb la Conselleria d'Educació, sinó que tractarà de mantenir bones relacions amb Bartomeu Llinàs. Respecte de la cultura de Mallorca i la llengua pròpia, tant Alemany com Escola Catòlica es mantindran dins la seva defensa. I és que l'elecció del president nou també s'ha d'entendre en clau nacionalista, perquè és coneguda l'estima que té pel català i per la identitat pròpia de les Illes. L'antic blavet és, a més, un home de negocis. No debades, ha representat Escola Catòlica dins la gran patronal CAEB. Això sí, ni és dona ni du vestit de monja, de manera que el canvi en les formes (almanco estètic) sí que s'ha produït. Mentre comença a exercir el càrrec, Alemany es recuperarà d'una intervenció ocular recent.


Un “Alemany”, diferent
Pere Fullana 11/11/2009
Diari de Balears informava que Bernat Alemany Ramis, director del Col·legi dels Sagrats Cors, de Sóller, havia de ser elegit, ahir mateix, nou president d'Escola Catòlica. El canvi significa el final del cicle protagonitzat per Marta Montfort i el seu equip, segurament provocat per la institució mateixa a la qual pertany l'expresidenta, i l'inici d'una etapa nova. Escola Catòlica a les Illes Balears, i particularment a Mallorca, representa la patronal dels ordes i congregacions religiosos, és a dir, unes institucions que a casa nostra no necessiten presentació, ni justificació. A diferència d'altres indrets de l'Estat espanyol, a les Balears aquesta patronal s'ha significat particularment pel desig de respondre a les exigències educatives i pel compromís de mantenir un model pedagògic complementari, mai antagònic, de l'escola pública. Els seus col·legis i escoles han servit com a taller d'aprenentatge per a molts professionals de l'educació que avui treballen a la pública, però també ha estat una alternativa per a un sector viu i atent de la ciutadania illenca i per a molts professionals que no tenen vocació o no han tingut oportunitat de ser funcionaris, però que comparteixen punts de vista i sensibilitats educatives. Entre moltes altres coses, durant els darrers cinquanta anys, el conjunt d'allò que s'entén actualment com a Escola Catòlica ha nodrit bona part del teixit viu de la societat illenca i en bona mesura ha aixecat l'arquitectura cívica i política actual. En el nostre context particular fins i tot hom s'atreveix a afirmar que aquest model escolar globalment, al marge de les excepcions, que també hi són, es pot dir que forma part de l'imaginari escolar i s'entén ell mateix dissolt en la constel·lació social del país. Estic convençut que Bernat Alemany s'hi sent identificat, amb aquestes definicions, perquè en Bernat és, entre moltes coses, un activista, un militant cristià, un home compromès i un gurmet de l'educació. Coneix en profunditat el celler on s'ha congriat l'essència que destil·len les congregacions religioses i té consciència de les limitacions que arrosseguen aquestes institucions, però en valora profundament les virtuts i el prestigi que tenen. Bernat Alemany és, essencialment, un personatge format per a la transversalitat i la versatilitat, perquè s'ha fet a ell mateix en el taller de la tenacitat i l'idealisme, davant el mirall de les utopies i la misèria de la condició humana, que cerca camins per alliberar-se de les seves esclavituds. Quan se'l sent parlar de les seves experiències amb els maputxes del sud de l'Argentina, s'entén encara més la seva passió per l'educació en la Mallorca actual; quan cuina seguint els costums dels indígenes de la Patagònia, hom comprèn la seva capacitat de cuinar, amb paciència, en els despatxos alambicats de l'escola concertada. Bernat Alemany és, sobretot, una persona que creu sincerament, i amb passió, allò que fa i té en les mans. Hi posa els cinc sentits, perquè des de nin aprengué a treballar l'oïda i la veu, molt abans de transformar-la en música i de contagiar melodies, sempre atractives.
dBalears 11 Novembre 2009

El seny de la raó (Alexandre Ballester)

(Ens complau reproduïr el següent articlet del bon amic pobler Alexandre Ballester, on aporta la seva respostal personal a l'enquesta: A Lluc, hi reneix l'esperança?)

Sortosament el seny, aquesta qualitat d'ordenar la conducta personal, i en correspondent amplitud col.lectiva, en funció d'uns determinats principis. I, quan aquests principis es basen en la raó, sortosament, les campanes poden tocar a glòria. I això és el que està succeint a Lluc. Al cor emblemàtic de la nostra estimada terra mallorquina.
Al manco per un cantó, i serà Lluc i la seva Escolania, amb el seu col.legi i la seva residència, són les baules, sinceres i fermes que, lligant l'ahir amb el demà pluricultural de Mallorca, teixeixen fils d'esperances. Esperances concretes, fonamentades en salvar, preservar, la cultura autòctona, la nostra llengua catalana, és a dir, les nostres senyes d'identitat.
I, ben mirat, Lluc havia d'ésser, el sancta sanctorum mallorquí, una vegada més havia de mantenir encesa la sagrada flama de la tradició, de la llengua. I més en aquest futur, que ja és aquí, multi-ètnic i multi-cultural que ens espera.
He llegit, a la premsa, que actualment tenen a l'Escolania al.lots de vuit països. Un dels possibles entrebancs pels nins immigrants és que, a Lluc, l'ensenyament és íntegrament en català, com la llengua dels àngels, la de mossèn Riber i la de Francesc de B. Moll. La llengua dels pagesos i la dels capellans, la llengua del pare Bonafè i la del geòleg Colom Casesnoves. És la llengua de la nostra poesia i de la ciència.
Diu, Joan Comas, director de la residència dels Blauets que “el problema de la llengua és un problema d'adults. Siguin d'on siguin. Els nins arriben a segon d'ESO i parlen com qualsevol mallorquí”.
Què bé. Quin goig vaig experimentar en llegir aquestes paraules. Paraules d'un home, d'un mestre de seny, d'un mestre, d'un home carregat de raó. Lluc és més clar i més fidel que mai disposant en català, avui, els ciutadans del demà.
I és que quan el seny, posat i madurat, s'encaixa amb la raó, madurada i posada, és possible qualsevol miracle d'amor. I això, fa molts d'anys que Lluc ho sap.
Per voltes que faci el camí, porta a Lluc, és el seu destí. Per voltes que faci l'educació, guiada pel seny de la raó, serà una educació vàlida pel dia del demà, tot salvant el català.

Alexandre Ballester ("La Rella")

Fora Vila Verd - El Mundo/El Dia de Baleares, 8.11.2009, p.6