Memòries i Records del P. Bartomeu Pericàs, msscc (2)

Com va ser la meva vocació per arribar a Lluc

He de dir senzillament, que jo des de petit, crec que tenia inclinacions de ser capellà i tenia una tia que era molt bona dona; era una tia de ma mare. Ma mare va perdre la seva mare molt joveneta, casi, casi no l’havia coneguda, i resulta que aquesta tia en part li va fer de mare i va tenir sempre amb nosaltres molt bona relació. Aquesta tia estava a Ciutat i era també una devota d’aquelles de Sant Cayetano; era una “cayetanera”, i clar, jo alguna vegada havia anat a Ciutat i ella m’havia duit també a Sant Cayetano.

Crec que això influí en què la meva vocació de capellà se retiràs un poc cap a Lluc, especialment també per la relació que Campanet i la meva família tenien amb Lluc. Quan va ser l’hora de decidir-me, en part supòs també un poc de motiu econòmic, me varen dir: que t’estimaries més anar al Seminari o a Lluc? I vaig dir, a Lluc.

Aleshores un dia amb mon pare pujàrem a Lluc a peu –que va ser la primera vegada que jo record que vaig anar a Lluc- i parlàrem amb el Prior que aleshores era el Pare Miralles (Gabriel), i ja vàrem mig tractar l’ingrés... ; però s’havia d’esperar un cert temps, jo havia de tenir una mica de preparació, etc. Aleshores vaig començar a anar a escola a Campanet, no a l’escola pública sinó a una escola privada que li deien del Capità Gràcia, que era un Capità retirat de Guàrdies Civils (per cert tenia uns modes d’ensenyança molt rigorosos, molt rígids), i bé, hi vaig anar un any o dos, no ho sé, amb aquell, mestre, i llavors va ser hora –jo devia ser molt petit encara- i llavors quan tenia devers nou anys vàrem ja arreglar la meva anada a Lluc.

Record que el dia que vaig entrar com al·lot blau era el dia de Sant Francesc i m’hi varen acompanyar amb un carro on hi havia el cofret de la roba, el peu de ribella, el matalàs, i tot allò que havíem de dur. Precisament el capvespre, després d’haver dinat, entràrem per aquella barrera que hi ha al pont, i quan se va tancar aquella barrera, ma mare me va donar una besada abans i ens despedírem d’ella i jo vaig començar a ser al·lot blau.

He de dir que me vaig enyorar molt, en part perquè vaig entrar pel mes d’Octubre, i a Lluc començava a enfosquir prest; aleshores, quan venia el toc d’Ave Maria que era l’hora que entrava la fosca, també entrava la meva enyorança. Però, en mig de tot, vaig anar aguantant.

Els Preceptors

A Lluc quan hi vaig arribar vaig trobar de Prior al Pare Joan Albertí, i com a Col·legials hi havia d’organista el Pare Francesc Reynés, i que estaven allà, hi havia el Pare Joan Pasqual jove (que era un germanastre del Germà Pere Joan Pasqual, naturals de Bunyola) i el Pare Bartomeu Payeras, però hi estaren relativament poc; aquests dos se’n varen anar prest.

De Preceptor de l’Escolania hi havia el Pare Jaume Allès. En aquell temps va dir Missa el Pare Simó Reynés, i també va estar una temporada per Lluc; estava un poc malaltís.

Els estudis (molt copiats de lo que es feia en el Seminari diocesà), estaven conformats de la següent manera: començàvem amb l’any d’Ingrés; llavors venia el primer i el segon any de llatí. En temps meu, acabat el segon any de llatí, ja deixàvem el Santuari i anàvem a estudiar humanitats a La Real.

Com a Professor jo vaig tenir el Pare Jaume Allès, i clar, el Pare Allès (Preceptor de l’Escolania); al mateix temps era Professor d’Ingrés on estudiàvem un poc d’Història Sagrada, un poc de Gramàtica, un poc de Geografia, etc...; tota una Ensenyança primària. De llatí, ens ne va ensenyar com va poder, sobretot ens feia aprendre molt de memòria els “pretèrits i supins”, els “gèneres”, etc. Record que els vaig saber i me va regalar un llibre que es deia: “Juanito, libro para lecturas”. Me’n record d’aquest fet.

El seu mètode d’ensenyança era bastant duret: era aquell sistema de què “la letra con sangre entra!” i per lo tant hi havia garrot, hi havia cops forts, de vegades sobretot damunt la mà, etc. Endemés, l’organització de l’Escolania tenia tot un muntatge molt ordenat, però també de tipus molt rigorós i que era molt exigent.

Precisament en temps meu va resultar un fet un poc llastimós degut a aquesta actuació pedagògica excessivament rigorista que hi havia, un bon dia –jo era petit i no vaig estar dins l’entramat- un matí ens despertàrem i vàrem veure que hi faltaven a l’Escolania, uns, no sé si deu, dotze, no puc precisar es número d’al·lots. Una protesta d’aquest rigorisme excessiu. Alguns d’aquests tornaren; altres ja no varen tornar.

Llavors, quan varen nomenar Bisbe de Vic el Pare Perelló, degut a que va deixar el superiorat General, hi va haver Capítol i en aquest Capítol va sortir Superior General el Pare Jaume Rosselló, i hi va haver canvi de personal.

Aleshores a Lluc, vàrem tenir canvi de Prior, va venir el Pare Josep Miralles Martorell; i de Preceptor va venir el Pare Guillem Pont que feia poc havia acabat el Noviciat. El Pare Pont era un capellà diocesà -crec que era Vicari de Sant Llorenç, no sé si va ser Vicari de Manacor, etc., i llavors es va fer nostre. Ell ja havia estat ficat en qüestions de nins, perquè, estant al Seminari, quan era seminarista major, cuidava especialment d’un grupet que eren els qui anaven a cantar i a fer els serveis a la Catedral i ell els hi acompanyava. Precisament en aquells temps el Pare Simó Reynés també estudiava al Seminari diocesà i era cantadoret, per lo tant el Pare Pont el coneixia i l’havia acompanyat a la Seu, i havia tingut un poc sa cura d’ell, d’aquell grupet.

El Pare Pont era un home molt humà; hi va haver tot un canvi de decoració en la manera d’actuar a dins l’Escolania: hi va haver més alegria, hi va haver més distensió, etc. i el Pare Pont va aconseguir bastantes millores, sobretot en qüestió de menjar; ens donaven cafè amb llet els matins amb un panet; també ens posaren berenar al capvespre. Inclús se va estilar uns rebostets on cadascun, si li enviaven qualque cosa de ca seva, ho guardava i ho aprofitava per berenar: una sobrassada, un poc de formatge, un xocolata, etc.

Per Nadal, tots érem aquí, a Lluc, no anàvem a ca nostra més que una vegada a l’any: quan jo vaig arribar, crec que se dividien en grups: uns hi anaven per Nadal i altres per Pasqua; però llavors varen posar per costum anar-hi els darrers dies abans de Quaresma, i hi estàvem escassament una setmana. Doncs bé, el Pare Pont va aconseguir que el dia de Nadal dinàssim tots, l’Escolania i la Comunitat, plegats. Va ser un detall, un fet molt important en aquest sentit de llevar la distinció de classes i d’autoritarisme i de més familiaritat i de més humanitat.

Al mateix temps havien vingut com a professor el Pare Antoni Mascaró, i d’organista, el Pare Miquel. Cerdà. El Pare Francesc Reynés se n’havia anat a estudiar a Roma. Una vegada arribat a Roma, ens va enviar per cada nin que ell havia deixat, una estampeta, que eren com a postaletes, com a retrats del Papa, que aleshores era Pius XI, i a darrera de cada un hi havia escrita una petita frase. Però no varen voler que allò arribàs a mans dels nins. (Continuarà)