.JPG)
Les franciscanes de Lluc, després de la lectura espiritual, comenten la nostra enquesta. Estan a punt de complir els 75 anys a la santa muntanya, i podem assegurar que elles són un testimoni privilegiat. Amb la primera atenció als malaltets, la cura de la Basílica i dels altars, els covos de roba –rentar, planxar, marcar, tavellar, emmidonar- durant moltes dècades, les sotanetes blaves i els roquets amb randa, el catecisme i les primeres lletres dels blauets, l’escoleta pels infants del terme... A les parets del convent pengen fotografies dedicades de les primeres nines que ingressaren a l’escolania. Guaitant a la seva finestra sobre la Plaça dels Peregrins, resant baixet als primers bancs del temple o a l’ombra del Cambril de Nostra Dona, les filles de la misericòrdia són una presència que infon pau i tendresa.
Vosaltres creis que a Lluc, hi reneix l’esperança?
“Algo” hi deu haver que atregui tanta de gent a pujar una costa tan difícil com aquesta.
No es poden comptar els qui diuen: “Mos n’anam renovats”, “aquí hem trobat pau i serenor”.
Mirau l’escrit que ens deixà una germana religiosa, després de passar uns dies de recés entre nosaltres: “Avui, dia 21 de Juny en què acab els dies de pregària i reflexió que, per gràcia de Déu, he pogut tenir, vull deixar el testimoni d’haver-me sentit guiada per l’ Esperit i caminant baix la protecció de la Mare de Déu; haver gaudit intensament de la presència amorosa del Pare i de Jesús, proper, Amic, Esperança dels qui creuen. De lo bé que m’he trobat en aquesta nostra Comunitat. L’acollida franca, el servei joiós, la disponibilitat amatent i el bon exemple de vida religiosa viscuda en simplicitat i amor, m’han ajudat a sentir-me a canostra”.
Jo acostum a passar cada diumenge una estona de pregària al Cambril, i m’admira la quantitat de gent que puja a besar la Mare de Déu. A lo millor no aniran a missa, però visiten la mare, li resen, hi descarreguen la seva angoixa.
De vegades fa pena veure com hi ha gent que té més devoció a la Mare de Déu que a la missa. Però hem de pensar que Déu té moltes maneres d’arribar al cor, de curar les ferides, de donar consol...
Un dia em vaig trobar una dona dreta com una estàtua , que imitava la mateixa postura de la Santa Figura, amb el dit assenyalava el bon Jesuset... què voldria significar?
Hi ha parelles joves que li duen a presentar els seus infantons... Els diuen: “Mira, la mare del bon Jesuset...” Mentre es transmeti aquesta tradició als joves, no es perdrà l’esperança.
Les nostres monges franciscans consideren la nostra comunitat com un luxe. Una deia: “Aquesta casa no es pot tancar. Just per venir a veure la Mare de Déu i a prendre un gelat amb voltros... ja se justifica”.
Aquí els agrada molt la presència de Maria Santíssima, sortir a passejar amb tranquil·litat, gaudir del paisatge, la pau i el silenci... Els cants de l’escolania, tenir missa assegurada, amb unes celebracions i unes homilies ben preparades... Això falta cada vegada més en el pla... i es senten predicacions molt desganades... L’altre dia un home comentava en el banc de darrera durant una homilia: “És llarg, però no té res que sobri”.
La comunitat del Santuari ha sabut promocionar l’Any Jubilar i la gent ha respost molt. Les peregrinacions han estat animades. L’himne de “La gonella”, per exemple, al principi em deia poca cosa... però ara, després de sentir-lo explicar, el m’he fet meu... i el trob preciós.
I l’avemaria del beat.. encara no la m’he poguda aprendre, perquè ja no tenc la memòria d’abans, m’agrada llegir-la quan vaig al Cambril en nom de tots els pobles del món. Per això estam aquí, amb aquesta tasca encomanada a la nostra comunitat de franciscanes.
Vosaltres creis que a Lluc, hi reneix l’esperança?
“Algo” hi deu haver que atregui tanta de gent a pujar una costa tan difícil com aquesta.
No es poden comptar els qui diuen: “Mos n’anam renovats”, “aquí hem trobat pau i serenor”.
Mirau l’escrit que ens deixà una germana religiosa, després de passar uns dies de recés entre nosaltres: “Avui, dia 21 de Juny en què acab els dies de pregària i reflexió que, per gràcia de Déu, he pogut tenir, vull deixar el testimoni d’haver-me sentit guiada per l’ Esperit i caminant baix la protecció de la Mare de Déu; haver gaudit intensament de la presència amorosa del Pare i de Jesús, proper, Amic, Esperança dels qui creuen. De lo bé que m’he trobat en aquesta nostra Comunitat. L’acollida franca, el servei joiós, la disponibilitat amatent i el bon exemple de vida religiosa viscuda en simplicitat i amor, m’han ajudat a sentir-me a canostra”.
Jo acostum a passar cada diumenge una estona de pregària al Cambril, i m’admira la quantitat de gent que puja a besar la Mare de Déu. A lo millor no aniran a missa, però visiten la mare, li resen, hi descarreguen la seva angoixa.
De vegades fa pena veure com hi ha gent que té més devoció a la Mare de Déu que a la missa. Però hem de pensar que Déu té moltes maneres d’arribar al cor, de curar les ferides, de donar consol...
Un dia em vaig trobar una dona dreta com una estàtua , que imitava la mateixa postura de la Santa Figura, amb el dit assenyalava el bon Jesuset... què voldria significar?
Hi ha parelles joves que li duen a presentar els seus infantons... Els diuen: “Mira, la mare del bon Jesuset...” Mentre es transmeti aquesta tradició als joves, no es perdrà l’esperança.
Les nostres monges franciscans consideren la nostra comunitat com un luxe. Una deia: “Aquesta casa no es pot tancar. Just per venir a veure la Mare de Déu i a prendre un gelat amb voltros... ja se justifica”.
Aquí els agrada molt la presència de Maria Santíssima, sortir a passejar amb tranquil·litat, gaudir del paisatge, la pau i el silenci... Els cants de l’escolania, tenir missa assegurada, amb unes celebracions i unes homilies ben preparades... Això falta cada vegada més en el pla... i es senten predicacions molt desganades... L’altre dia un home comentava en el banc de darrera durant una homilia: “És llarg, però no té res que sobri”.
La comunitat del Santuari ha sabut promocionar l’Any Jubilar i la gent ha respost molt. Les peregrinacions han estat animades. L’himne de “La gonella”, per exemple, al principi em deia poca cosa... però ara, després de sentir-lo explicar, el m’he fet meu... i el trob preciós.
I l’avemaria del beat.. encara no la m’he poguda aprendre, perquè ja no tenc la memòria d’abans, m’agrada llegir-la quan vaig al Cambril en nom de tots els pobles del món. Per això estam aquí, amb aquesta tasca encomanada a la nostra comunitat de franciscanes.
Una altra amiga franciscana escriu:
ResponderEliminar"Apreciat pare Jaume: He llegit "Es veritat que a Lluc, hi reneix l'esperança?" L'escrit m'ha agradat molt. Els punts del Pare Seguir m'han fet pensar profundament. Puc aprendre molt, Maria mai ens abandona, no condemna, no ens recrimina i sempre ens mostra Jesús. Un programa a seguir. A les preguntes de si és veritat que a Lluc reneix l'esperança, afirmaria que tot mallorquí troba a Lluc un bàlsem per l'esperit gastat o malmenat per una societat secularitzada.
Per a mi anar a Lluc i pregar davant la Mare de Déu sempre m'ha fet molt de bé. Els meus pares sembraren la llavor de la devoció i confiança a Maria de Lluc. Tota la feina que heu fet de qualque manera ha de fruitar. Ha estat un any de molta ajuda GRÀCIES!"
Xesca Fiol.