viernes, 2 de octubre de 2009

Jaume Reynés: “No m’agrada gens la banalització de la vida”


Neix a Alaró el 6 de febrer de 1941, de pares immigrats des de Caimari i Santa Maria. De ben menut el fan blauet de Lluc i estudia el Batxillerat. Llavors, quan encara és un adolescent de quinze anys, es converteix en novici al monestir de la Real, es prepara en Filosofia i Teologia al santuari i a vint-i-cinc l'ordenen sacerdot. Es llicencia en Teologia i Bíblia a la Universitat Gregoriana i al Pontifici Institut Bíblic de Roma, i durant els anys setanta imparteix classes de Sagrada Escriptura a Mallorca. Insatisfet, parteix cap a la República Dominicana, on passa els millors anys de la seva vida dedicat a la pastoral bíblica, formant vocacions religioses i laicals. Té un treball que l'apassiona, emmarcat dins de les seves aspiracions espirituals però, així i tot, avui dia reconeix que enyora tot el que es va perdre, tot allò a què va renunciar en retirar-se a Lluc i després a Amèrica, perquè li suposà "un preu molt fort". Per ell, el personatge més gran de la història mallorquina és Ramon Llull. "M'encanta la seva mística, l'esperit missioner i aventurer, la seva creativitat literària". Actualment, és prior de Lluc i, a més d'ocupar-se del santuari, divulga la Bíblia i explica les claus interpretatives del missatge de Déu per diferents centres educatius del Pla de Mallorca.

Quan i com coneguéreu la vostra vocació?
M'hi vaig sentir enduit per la mà dels meus mestres, en contra del desig de mon pare. Em digueren que aquest era el meu camí i jo em vaig deixar guiar.
Pels que no ho hem experimentat, ens resulta difícil entendre com es rep una cridada d'aquesta casta.
Per mi, va ser acceptar que Ell s'havia ficat en la meva història, hi intervenia (amb diàleg personal), em demanava que seguís el seu fill, Jesús de Natzaret, que m'engrescàs en la causa del seu Regne, en projectes que han anat canviant molt al llarg del temps i que m'han duit fins aquí...
No hi ha una mica d'egoisme en això de deixar-ho tot per seguir una cridada interior? (Mirar-se el llombrígol de la pròpia fe, les íntimes aspiracions espirituals).
La meva crida va esser interior i exterior, les veus venien del món dels pobres. No vaig trobar com dedicar-m'hi aquí i vaig partir cap a Amèrica. Sentir-me part d'"un pueblo que sufre y canta" (dèiem a Santo Domingo) és el que m'ha donat més pau. Ara que he tornat a Europa, em sent més incòmode a l'hora de respondre per la meva opció de vida.
La dels Sagrats Cors és una de les congregacions amb més projecció social, teniu fusta de missioner. Què pensau de la cúria benestant, enjoiada, que arrossega llargues túniques vermelles?
Un mal somni.
L'Església oficial ha estat injusta amb els capellans de la Lliberació?
Jo encara em sent implicat amb aquesta espiritualitat i puc dir que la jerarquia ens fa sentir orfes, a la intempèrie.
El cas del monestir de la Real és una batalla perduda moralment, a més d'immobiliàriament?
Nosaltres no l'hem perduda moralment i esper que siguem capaços de treure'n algunes millores per la defensa de la Real, de la democràcia i de la participació popular.
Si ara ha estat la Real, demà podria ser Lluc...
Lluc ja sofrí el seu espoli durant la desamortització i tant el bisbe com el nostre fundador, que n'era el prior, mantingueren una posició molt valenta. Mitjançant la Fundació Santuari de Lluc, procuram mantenir una bona entesa amb les institucions públiques.
Quin sentit té l'obstinació catòlica sobre el celibat forçós? Per què no es discuteix obertament aquest tema en el si de l'Església?
Tammateix s'haurà de fer un dia o l'altre... però crec que nosaltres ja no ho veurem.
Dels canvis que ha fet la nostra societat en els darrers anys, quin us agrada i quin us treu del solc?
Combreg amb el respecte a la llibertat de consciència, la igualtat, la millora de comunicacions... No m'agrada gens la banalització de la vida a tots els nivells, amb uns criteris exageradament egoistes...
És un tòpic, però amb un dels canelobres de plata de la Seu es podrien alimentar moltes vídues sense pensió... Ningú no fa aquestes reflexions dins de l'Església?
Jo tenc molts d'amics pobres a Amèrica, procur la seva promoció... Comprenc que si vinguessin a Lluc, se'n farien creus, però també del modus vivendi de la nostra societat en general... Els he dedicat els millors 25 anys de la meva vida i em deman com podria seguir essent-los fidel des d'aquí. Em fa patir el fet de no trobar-ne la resposta.
Per acabar, una reflexió interior: si poguéssiu tornar enrere fins al dia en què juràreu fidelitat a Déu, però amb l'experiència d'ara, el compromís seria el mateix?
Sempre he dit que si tornàs a néixer, no sé què faria... Tal vegada m'agradaria casar-me i procrear una família ben nombrosa... Però hauria de ser amb el mateix compromís radical amb Déu i la gent que sofreix, o em sentiria molt defraudat. Només tenim una oportunitat i pens seguir la meva opció fins al final.

Entrevista de Raphel Pherrer Diari de Balears 02/10/2009
Video http://www.youtube.com/watch?v=C7TeRS2f2Zo

No hay comentarios:

Publicar un comentario