Lluc, escola d’esperança (A. Vallespir)

Propòs algunes reflexions que segueixen aprofundint el lema de l'Any jubilar que acabam de cloure.

1. Tots sabem que l’esperança és una de les virtuts teologals però també és, segons els especialistes, un tret constitutiu de l’ésser humà. L’home viu caminant vers el futur, la seva vida sempre és recerca d’alguna cosa millor. No pot viure sense il.lusió, sense utopia. Necessita l’alè de l’esperança que animi la seva vida. Diu un autor que “l’home no només té esperança, sinó que viu en la mesura en que està obert a l’esperança i és mogut per ella”.
Sense il·lusió la persona queda sense l’estímul necessari per créixer. El desànim s’apodera de l’individu. Tot queda embolicat dins l’escepticisme i la desconfiança. Quan dins una societat l’esperança es debilita, la vitalitat decau i la vida corre el risc de degradar-se.
Per això, les preguntes més importants d’avui són les que toquen les arrels de l’esperança. Com podem revifar l’il.lusió que ens faci viure amb sentit i amb responsabilitat? Com recuperar l’utopia dins una societat sacsada pels quatre aprofitats de torn que ens manipulen per enfrontar el progrés amb la cultura i el seny? Què podem fer quan l’únic poder fàctic i decisiu és l’econòmic?

2. Algú ha escrit que el segle XX ha resultat ser un immens cementeri d’esperances. Sociòlegs i analistes ens diuen que dins el perfil de l’home contemporani, tal volta el tret més preocupant sigui la pèrdua de l’esperança. No s’han acomplert les grans promeses que es feren des de la Il·lustració.
No ens agrada aquest món virtual que anam fent: un món de simulació, d’imatge, de disfressa, d’engany, d’escaparata, d’injustícia estructurada i estructural. La situació ja ens depassa perquè voldríem canviar tantes coses que ens pareix impossible i el futur ens fa por. La solució fàcil és prendre pel camí del despenjar-se responsabilitats. Això no és cosa meva, pensam. I tots hi perdem. Quan en realitat tots formam part del problema i, si volguéssim, tots podríem formar part de la solució.

3. El que celebram al llarg de l’any litúrgic: el misteri de l’Encarnació, vida, mort i resurrecció del Senyor ens diu que el nostre Déu no es desentén dels problemes dels humans i es fa un de nosaltres per dir-nos que ens hem de deixar dels tòpics (com el del “tanmateix”) per unir-nos en l’esperança (un altre món és possible, si nosaltres volem). Només si nosaltres ens hi arriscam com ho feu Nostre Senyor, ens convertirem en persones positives, sembradores d’esperança dins un món que tant la necessita.
La irrupció de Déu en la vida de Maria de Natzaret demanant-li la seva disponibilitat per ser Mare de Messies esperat, no fa d’ella una persona especial, aïllada de la realitat del poble. Ben al contrari, tot d’una que sent l’anunci de l’àngel, es posa en camí, pelegrina vers qui la necessita i no es queda enlairada perquè ha de ser la Mare del Salvador. L’anunci la fa pelegrina, la fa sortir a camí de la necessitat de l’altre.
Vet aquí que Maria ens marca el sentit i el compromís del pelegrinatge cristià. Des de la segona meitat del segle XIII, molt poc després de la reconquesta, els nous pobladors cristians ja es feien pelegrins, de tant en tant, per pujar a la muntanya de Lluc a pregar davant la nostra entranyable imatge. Aquest costum ha persistit fins als nostres dies. Cada setmana puja un bon grup de persones a peu: grans, joves, infants i alguns pares empenyent el cotxet dels més petits. Amb fe i alegria , la seva caminada es fa pregària que demana o agraeix i, al mateix temps, també gaudeix de la incomparable natura.
Pujar al pujol dels misteris ens fa també pelegrins per alguns minuts. L’escolta de la Paraula ens posa en camí, seguint l’exemple de Maria de Natzaret.

4. A la Teologia de la Esperanza, Moltman ens parla de la diferència entre la religió dels pobles nòmades i la dels pobles sedentaris que ens ajuda a fonamentar-nos en l'esperança. D'això es deriven diferents maneres d’entendre l’existència: la categoria fonamental del nòmada és el temps que assenyala vers l’horitzó. La del sedentari és l’espai, la fixació a un lloc, la propietat de la terra i la delimitació dels llocs sagrats, del temple; consta d’una major estructuració social de les jerarquies i té el risc que, en la religió, s’atorgui més importància al ritus i a les formes que al contingut. En canvi, la religió del nòmada, per la seva provisionalitat i diàspora permanent, esdevé una religió d’esperança. El poble troba el seu Déu fent camí, al desert, a la muntanya, travessant un riu, en l’àpat gratuït. No disposa de terra fitxa ni de propietats; és una religió de pobres. La identitat del nòmada rau en el record permanent, en la història viscuda i narrada en clan, en família, repetida, celebrada, feta carn pròpia i promesa. El record és, per tant, un fet ontològic en el qual Déu es fa present anunciant el futur. La seva raó de ser, el que dona sentit al seu pelegrinatge, la seva meta i la seva esperança no rauen en els bens presents, sinó en la seva confiança en la promesa i en el futur.
L’originalitat del poble jueu en el moment de la seva configuració com a poble, a l’èxode, quan descobreix Déu és un poble nòmada i experimenta Déu com a Déu de camí, és a dir, d’esperança. Després, el poble esdevindrà sedentari, però Yahvé serà sempre un Déu de pelegrins. Segons la concepció jueva de la història, el passat és una promesa de futur, la interpretació del passat es converteix en profecia que mira cap enrere. I el passat, la història, assenyala el camí de l’esperança. Així, els principals esdeveniments de l'A.T.: patriarques, desert, terra promesa, Messies, etc, remeten a un futur anunciat però encara irreal. El present, com el de tot emigrant, resta amenaçat, és precari, pobre, però la fe en la promesa que Déu va fer en el passat li atorga el sentit de la possible salvació. Per això quan es compara aquesta visió amb la dels altres pobles i religions, es destaca com a “història que creu en la promesa”.
La història de la humanitat es pot entendre, doncs, com a revelació, en la qual Déu es va explicant a sí mateix. I ho fa amb la perspectiva d’una promesa, d’un final. Tot el que veim es presenta com a promesa d’una cosa nova. Els fets són estacions en el camí i els esdeveniments proporcionen un besllum de futur, però tenen sempre caràcter provisional.
El crit ”Tu ets l’esperança d’Israel” (Jr 14,8 ; 17,13) amara la vida del poble, omplint-la d’una confiança que impregna els salms: “Tu ets la meva esperança”(Sal 71,5), “ Com un nin en braços de sa mare...”(Sal 131).

La força motora d’aquesta història és la Promesa. Déu va obrint nous horitzons, es va explicant a sí mateix. La seva relació amb el poble es formalitza amb un pacte:”Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble”. Per al poble, el pacte inclou dues obligacions fonamentals: no adorar cap altre Déu i estimar al proïsme. Estimaràs el proïsme, és a dir, t’esforçaràs en fer un món millor, a crear el Regne aquí a la terra. Es tracta de la voluntat de mirar cap al futur i en profunditat. És aquesta mateixa voluntat la que crea esperança, la que dona sentit a qualsevol acció.
Moltman acaba afirmant que “el cristianisme només acompleix vertaderament la seva missió si encomana esperança als homes”. Els profetes, qualsevol profeta de veritat, els d’ahir i els d’avui, tot mirant al passat anuncien el regne. L’esperança en aquest Regne futur i la confiança en Déu “Abbà”, Pare de Jesús, impregna la vida del poble, que parla d’ell com a fortalesa, roca, castell refugi, empara “als braços de la mare”, esperança:”Tu ets la meva esperança” (Sal 71,5).

5. Aprenguem aquestes lliçons de Maria de Natzaret, a Lluc: L’esperança es descobreix i es viu, fent camí, essent pelegrí. Caminant o amb vehicle sempre suposarà deixar per un temps la seguretat i la comoditat de casa per pujar a la muntanya i passar alguns moments davant la que ens mostra Jesús i així ens ensenya a viure en esperança.
Antoni Vallespir Llompart, msscc