I ho és perquè és arrel, bellesa, lligam i Maria.
I.- Lluc a mi em sona a arrel. Cadascú és fill de la seva història, i dels primers records que emmagatzemà la meva memòria, són unes corregudes per un dels passadissos del santuari, un esport que aconseguia omplir de goig el prior d’aquell temps i, a la meva mare, obrir els braços per sostenir-me abans de caigudes assegurades; tal volta tingués quatre anys, no puc precisar molt més. La meva família era devota de la Mare bruna de Lluc i comprava i lluïa al pit les mides, i sabia de cor les llegendes del camí i coneixia lletra i notes de les cançons dels Blauets. Hauré de demanar perdó per aquest primer motiu d’amor al santuari, tot recordant Pablo Neruda: “Perdón si cuando quiero contar mi vida, es tierra lo que cuento”. El lloc físic de Lluc, el “lucus” de l’etimologia, és un lloc que resulta no tan sols primitiu en la meva personal biografia, sinó primordial en la meva autopercepció. Són les arrels productores d’esperança? N’estic segur: si les rames són mares dels fruits, les arrels són les seves padrines. Lluc m’és padrina de bona part de les meves millors esperances.
II.- Lluc no sols em remet a infantesa. Em remet també a bellesa. Per a mi, Lluc és icona, a la manera de les icones més clàssiques de l’ortodòxia. No et canses mai de mirar una icona russa i mai no m’he cansat de pujar a Lluc, d’estar-hi i contemplar. Moltes vegades m’he demanat per què tan fàcilment em roba el cor i m’encisa el santuari. I mai no he trobat una causa concreta, mai un sol motiu. Lluc és més que una sola cosa: Lluc diu a conjunt, tal volta fins i tot a totalitat; en qualsevol cas és portal a l’infinit i àmbit de bellesa. I tant com les arrels, és comare d’esperances, la bellesa! Si mai no he menyspreat, almenys conscientment, ni la bondat ni la veritat, jamai tampoc la bellesa. Crec que sense ella ja em seria difícil pregar, i –adverteix Urs von Balthasar – potser tampoc em seria possible ja estimar. Que ningú em demani definir Lluc, però és cert que té encanteri, té àngel, té atmosfera, té aquesta cosa tan semblant a aquell “no sé qué que queda balbuciendo” de la mística de Joan de la Creu.
III.- Arrel, bellesa, i també lligam. El santuari lliga moltes dimensions de l'ésser mallorquí i lliga molts de mallorquins, i lliga Mallorca amb l’Església universal. És cert que a vegades he pujat a Lluc per retirar-me del renou ciutadà i trobar-me amb mi mateix. I bé que m’ha anat, perquè a Lluc ajuda el silenci, l’aire net i la Tramuntana. Malgrat tot, mai no he davallat de Lluc ni buit ni solitari. Baixant de Lluc, al fons del cor, sempre més hi habitava Déu i sempre, al meu costat, s’hi bellugaven més germans. Lluc és com un arbre, mai dóna l’espatla. Lluc dóna la cara – l’acollida - als qui hi van a pregar, igual com als qui van a fer pàtria, o a fer esport o salut, o fer cultura, o a acampar. Lluc ha cultivat la cultura del vincle, del llaç, del lligam, de la relació. En definitiva, ha cultivat la cultura cristiana de la comunitat i la fraternitat. I si el meu jo individualista espesses vegades em condueix pels paranys del pessimisme, la comunió sempre raja com font d’esperança. És el món-cada-un per-a-ell que no té sortida. Però el món-entre-tots té tot el futur als seus peus.
IV.- I en el darrer lloc d’aquest escrit, però al primer lloc de la importància, Lluc és Maria, la que cregué, la Gran Cristiana. Maria m’és mare d’esperança, la mare més natural i legítima de l’esperança. Moltes vegades vaig pujar a Lluc a suplicar, a demanar. A vegades vaig demanar tant que dubt si allò era insistència o més tost exigència. Altres vegades no demanava res; simplement, anava a esplaiar-me davant ella, fet una mar de lamentacions i queixes per com de malament anava el món i la bolla o per com s’engronsava molt la barca de Pere i dels seus successors. Fins que un dia, la mare em canvià la mirada, el dia que Ella em convidà a mirar amb els seus ulls. I vaig començar a admetre que el pessimisme és una lectura pervertida del futur revelat. Vaig començar a veure com, malgrat estadístiques i ideologies, malgrat fets i poders, Déu continua destronant prepotents i exalçant indigents; i per aquesta raó, exulta l’esperit de Maria i magnifica la seva ànima el Senyor. Maria mira amb ulls d’eternitat, amb ulls postpasquals, amb ulls del regne ja victoriós. I això sí que és exercir l’esperança, una virtut teològica com l’amor i la fe.
Joan Bauzà Bauzà (St. Alonso Rodríguez)
I.- Lluc a mi em sona a arrel. Cadascú és fill de la seva història, i dels primers records que emmagatzemà la meva memòria, són unes corregudes per un dels passadissos del santuari, un esport que aconseguia omplir de goig el prior d’aquell temps i, a la meva mare, obrir els braços per sostenir-me abans de caigudes assegurades; tal volta tingués quatre anys, no puc precisar molt més. La meva família era devota de la Mare bruna de Lluc i comprava i lluïa al pit les mides, i sabia de cor les llegendes del camí i coneixia lletra i notes de les cançons dels Blauets. Hauré de demanar perdó per aquest primer motiu d’amor al santuari, tot recordant Pablo Neruda: “Perdón si cuando quiero contar mi vida, es tierra lo que cuento”. El lloc físic de Lluc, el “lucus” de l’etimologia, és un lloc que resulta no tan sols primitiu en la meva personal biografia, sinó primordial en la meva autopercepció. Són les arrels productores d’esperança? N’estic segur: si les rames són mares dels fruits, les arrels són les seves padrines. Lluc m’és padrina de bona part de les meves millors esperances.
II.- Lluc no sols em remet a infantesa. Em remet també a bellesa. Per a mi, Lluc és icona, a la manera de les icones més clàssiques de l’ortodòxia. No et canses mai de mirar una icona russa i mai no m’he cansat de pujar a Lluc, d’estar-hi i contemplar. Moltes vegades m’he demanat per què tan fàcilment em roba el cor i m’encisa el santuari. I mai no he trobat una causa concreta, mai un sol motiu. Lluc és més que una sola cosa: Lluc diu a conjunt, tal volta fins i tot a totalitat; en qualsevol cas és portal a l’infinit i àmbit de bellesa. I tant com les arrels, és comare d’esperances, la bellesa! Si mai no he menyspreat, almenys conscientment, ni la bondat ni la veritat, jamai tampoc la bellesa. Crec que sense ella ja em seria difícil pregar, i –adverteix Urs von Balthasar – potser tampoc em seria possible ja estimar. Que ningú em demani definir Lluc, però és cert que té encanteri, té àngel, té atmosfera, té aquesta cosa tan semblant a aquell “no sé qué que queda balbuciendo” de la mística de Joan de la Creu.
III.- Arrel, bellesa, i també lligam. El santuari lliga moltes dimensions de l'ésser mallorquí i lliga molts de mallorquins, i lliga Mallorca amb l’Església universal. És cert que a vegades he pujat a Lluc per retirar-me del renou ciutadà i trobar-me amb mi mateix. I bé que m’ha anat, perquè a Lluc ajuda el silenci, l’aire net i la Tramuntana. Malgrat tot, mai no he davallat de Lluc ni buit ni solitari. Baixant de Lluc, al fons del cor, sempre més hi habitava Déu i sempre, al meu costat, s’hi bellugaven més germans. Lluc és com un arbre, mai dóna l’espatla. Lluc dóna la cara – l’acollida - als qui hi van a pregar, igual com als qui van a fer pàtria, o a fer esport o salut, o fer cultura, o a acampar. Lluc ha cultivat la cultura del vincle, del llaç, del lligam, de la relació. En definitiva, ha cultivat la cultura cristiana de la comunitat i la fraternitat. I si el meu jo individualista espesses vegades em condueix pels paranys del pessimisme, la comunió sempre raja com font d’esperança. És el món-cada-un per-a-ell que no té sortida. Però el món-entre-tots té tot el futur als seus peus.
IV.- I en el darrer lloc d’aquest escrit, però al primer lloc de la importància, Lluc és Maria, la que cregué, la Gran Cristiana. Maria m’és mare d’esperança, la mare més natural i legítima de l’esperança. Moltes vegades vaig pujar a Lluc a suplicar, a demanar. A vegades vaig demanar tant que dubt si allò era insistència o més tost exigència. Altres vegades no demanava res; simplement, anava a esplaiar-me davant ella, fet una mar de lamentacions i queixes per com de malament anava el món i la bolla o per com s’engronsava molt la barca de Pere i dels seus successors. Fins que un dia, la mare em canvià la mirada, el dia que Ella em convidà a mirar amb els seus ulls. I vaig començar a admetre que el pessimisme és una lectura pervertida del futur revelat. Vaig començar a veure com, malgrat estadístiques i ideologies, malgrat fets i poders, Déu continua destronant prepotents i exalçant indigents; i per aquesta raó, exulta l’esperit de Maria i magnifica la seva ànima el Senyor. Maria mira amb ulls d’eternitat, amb ulls postpasquals, amb ulls del regne ja victoriós. I això sí que és exercir l’esperança, una virtut teològica com l’amor i la fe.
Joan Bauzà Bauzà (St. Alonso Rodríguez)
No hay comentarios:
Publicar un comentario