(Anticipam la traducció mallorquina del capítol referent a la mort del Fundador del llibre del P. Josep Amengual i Batle, msscc, El P. Joaquim Rosselló, “Columna i Torxa” de l’Església a Mallorca, a la imprenta).
Malaltia
Malaltia
Durant la seva vida, el P. Rosselló no ha de lamentar malalties ni xacres d’importància. La tardor de l'any 1895, canvia de sobte el panorama... El dia dos de novembre se desmaia, fulminat per un atac de diabetis, durant la celebració de la missa pels fidels difunts...
Enfront dels esdeveniments, el bisbe Cervera el substitueix en la predicació dels exercicis de Lluc. Després, el P. Rosselló se reanima i el dia de la Immaculada dedica molt temps al confessionari i predica amb ganes. La malaltia evoluciona i els símptomes se fan visibles en les cames. Tal vegada hi influeixen les fortes impressions rebudes durant les encontrades amb els funcionaris que procedeixen a la incautació dels béns del Santuari... Els metges Enric Cervera, Bartomeu Vanrell i Sebastià Amengual diagnostiquen diabetis. L’insomni crònic s’accentua. Durant les interminables hores nocturnes, recorre al cant dels salms i se li ocorre pensar que les seves xacres són manifestacions de la misericòrdia divina, gràcies a les quals se purifica. La malaltia el retén immòbil en la casa per temporades. Les seves cames s’irriten fins a cobrir-se d’úlceres que requereixen una acurada atenció.
Conscient del deteriorament de la seva salut corporal i psicològica, dues vegades presenta la dimissió del seu càrrec de Superior. Els religiosos, reunits en assemblea, rebutgen la proposta. El 3 de desembre de 1907, se trasllada a la Real i, cinc dies més tard, li pega un segon atac. Pensa que l’envestida és passatgera i no de gravetat, però accepta de bona gana, amb ànim pietós, els sagraments dels malalts que li ofereix la nova comunitat.
Un parèntesi serè s’obre en el procés irreversible que afecta a la malparada salut del P. Rosselló. S’esdevé afortunadament quan el calendari marca el cinquantè aniversari de la seva ordenació presbiteral, que s'acompleix el 21 de març de 1908. La celebració se trasllada al 4 d’abril.
Enfront dels esdeveniments, el bisbe Cervera el substitueix en la predicació dels exercicis de Lluc. Després, el P. Rosselló se reanima i el dia de la Immaculada dedica molt temps al confessionari i predica amb ganes. La malaltia evoluciona i els símptomes se fan visibles en les cames. Tal vegada hi influeixen les fortes impressions rebudes durant les encontrades amb els funcionaris que procedeixen a la incautació dels béns del Santuari... Els metges Enric Cervera, Bartomeu Vanrell i Sebastià Amengual diagnostiquen diabetis. L’insomni crònic s’accentua. Durant les interminables hores nocturnes, recorre al cant dels salms i se li ocorre pensar que les seves xacres són manifestacions de la misericòrdia divina, gràcies a les quals se purifica. La malaltia el retén immòbil en la casa per temporades. Les seves cames s’irriten fins a cobrir-se d’úlceres que requereixen una acurada atenció.
Conscient del deteriorament de la seva salut corporal i psicològica, dues vegades presenta la dimissió del seu càrrec de Superior. Els religiosos, reunits en assemblea, rebutgen la proposta. El 3 de desembre de 1907, se trasllada a la Real i, cinc dies més tard, li pega un segon atac. Pensa que l’envestida és passatgera i no de gravetat, però accepta de bona gana, amb ànim pietós, els sagraments dels malalts que li ofereix la nova comunitat.
Un parèntesi serè s’obre en el procés irreversible que afecta a la malparada salut del P. Rosselló. S’esdevé afortunadament quan el calendari marca el cinquantè aniversari de la seva ordenació presbiteral, que s'acompleix el 21 de març de 1908. La celebració se trasllada al 4 d’abril.
Mort i darrer adéu
La Comunitat de la Real s’alarma el dia 8 de desembre de 1909, festivitat de la Immaculada. El P. Rosselló entra en estat d’endormiscament i de cansament. El P. Solivellas el convida a rebre la unció dels malalts i l’eucaristia. Per resposta, l’ancià Fundador cita el verset del salm: "Quina alegria quan me varen dir: anem a la Casa del Senyor".
Encara passen més de deu dies sense més soscaires. El 19 de desembre al matí celebra l’eucaristia com sempre. Arriba la resposta del bisbe de Sogorb al P. Secretari, sobre la fusió de la Congregació amb els Teatins. L’horabaixa, el Fundador n’escolta el contingut. El Gmà. Joan Gayà Barceló, més tard monjo i prevere, li havia sentit dir que el major disgust de la seva vida seria veure desaparèixer la Congregació. Però, com a St. Ignasi de Loiola, li bastaria una estona d’oració per a acceptar la voluntat de Déu. No havia escrit a la seva autobiografia que la Congregació que havia fundat era obra de Déu, i no seva? Déu no li va estalviar el preu d’aquesta fe. Com Abraham, va ser provat; però la Congregació no va ser sacrificada.
Escoltada la carta, pateix una nova i sèria envestida de la diabetis; la ment s'enfosqueix i entra en un estat d’endormiscament que no anuncia res de bo. Repeteix jaculatòries, els versets inicials del Glòria, del Te Deum i també frases incoherents.
El P. Perelló, Superior de la casa, l'insta a jeure i li pregunta si vol rebre el sagrament de la reconciliació. Hi accedeix el Fundador, és absolt pel P. Perelló i rep la unció dels malalts, mentre recita clarament el Confiteor. El P. Perelló no li ofereix la comunió, perquè troba que ja és incapaç de sumir el pa. A les vuit de la nit arriba el metge, quan el malalt ha perdut tota consciència. El P. Perelló continua suggerint-li jaculatòries sense que hi detecti cap reacció. Després de llegida la recomanació de l'ànima, a les cinc de la matinada del dia 20 de desembre del any 1909, el P. Joaquim expira serenament.
No s’acompleix, doncs, la il·lusió del P. Joaquim de morir en el Santuari de Lluc, sota la mirada de la Mare de Déu. Ho impedeixen, entre altres circumstàncies, les prescripcions mèdiques, ja que l’hivern és més suau a la Real que a les muntanyes del Santuari. Una vegada mort, el vesteixen com acostumava anar a les missions populars, amb roquet i estola morada damunt la sotana. Entre les mans li posen el Santcrist missioner. Col·loquen el cadàver sobre un túmul auster a l’oratori de la casa. Els Missioners obren les portes perquè pugui acudir un nombrós públic a visitar les despulles del P. Rosselló. Entre els blauets la notícia causa un fort impacte.
Durant el dia acuden fidels de tots els estrats socials a contemplar i a pregar davant el prevere de tan reconeguda virtut. Hi ha nombrosos sacerdots entre els visitants. També el bisbe de la diòcesi, que consola els presents dient que no ens hem de torbar per aquesta mort. Millor serà que ens encomanem a la intercessió del baró just que acabam de perdre.
A les quatre de l’horabaixa del mateix dia s’ha de traslladar el cadàver, segons exigeix la funerària. Abans es resa el Rosari en el temple parroquial i a l’Oratori.
Porten el baül en l’automòbil de l’amic del difunt, Faust Gual de Torrella. Quasi tots els congregants se troben en el comiat, així com un nombre molt considerable de preveres i religiosos presidits per Mn. Mateu Rubí, que va ser membre de l’Oratori. Hi ha també nombrosos fidels del poble i altres que han arribat de Palma, Inca i Lluc. Comenten els presents que assisteixen a les exèquies d’un sant. Les despulles mortals del P. Rosselló són enterrades a l’antiga tomba dels Mínims, sense inscripció i amb tota senzillesa. Ara bé, per eventuals confusions, el Consell General de la Congregació pren les degudes precaucions.
Al dia següent se celebren a l’església de Sant Gaietà de Palma unes exèquies molt solemnes i concorregudes. El qui més tard ocuparà la seu episcopal mallorquina, Mn. Josep Miralles Sbert, descriu així la impressió que produeix en els assistents:
La nova de la mort del Servent de Déu va produir aquella suspensió de l’ànim que no oprimeix el pit ni arrabassa crits ni llàgrimes, sinó que dolçament eleva els ulls al cel i solament després de transcorregut algun temps desperta un lleu remordiment de no haver resat tot d’una continuo. És la convicció d’estar en la Glòria el difunt i convicció de tal placidesa, que no dóna entrada al pensament d’allò que se perd ni al lament per la magnitud d'allò que s'ha perdut. Aquest espontani i fugaç èxtasi de l'ànima és el millor elogi de la persona, de la qual la desaparició d’entre els vius l'ha ocasionat. Jo ho vaig experimentar aleshores, ho vaig veure retratat en el semblant de nombrosos assistents als funerals de Sant Gaietà i com més dies passen, més me sembla apropiat per a caracteritzar el qui va ser sacerdot en tota la comprensió del vocable, baró tot de Déu, ànima èbria de la substancial bellesa, però amb embriaguesa tranquil·la com la d’un Joan Evangelista i no arravatada com la d’un Sant Pau.
La Comunitat de la Real s’alarma el dia 8 de desembre de 1909, festivitat de la Immaculada. El P. Rosselló entra en estat d’endormiscament i de cansament. El P. Solivellas el convida a rebre la unció dels malalts i l’eucaristia. Per resposta, l’ancià Fundador cita el verset del salm: "Quina alegria quan me varen dir: anem a la Casa del Senyor".
Encara passen més de deu dies sense més soscaires. El 19 de desembre al matí celebra l’eucaristia com sempre. Arriba la resposta del bisbe de Sogorb al P. Secretari, sobre la fusió de la Congregació amb els Teatins. L’horabaixa, el Fundador n’escolta el contingut. El Gmà. Joan Gayà Barceló, més tard monjo i prevere, li havia sentit dir que el major disgust de la seva vida seria veure desaparèixer la Congregació. Però, com a St. Ignasi de Loiola, li bastaria una estona d’oració per a acceptar la voluntat de Déu. No havia escrit a la seva autobiografia que la Congregació que havia fundat era obra de Déu, i no seva? Déu no li va estalviar el preu d’aquesta fe. Com Abraham, va ser provat; però la Congregació no va ser sacrificada.
Escoltada la carta, pateix una nova i sèria envestida de la diabetis; la ment s'enfosqueix i entra en un estat d’endormiscament que no anuncia res de bo. Repeteix jaculatòries, els versets inicials del Glòria, del Te Deum i també frases incoherents.
El P. Perelló, Superior de la casa, l'insta a jeure i li pregunta si vol rebre el sagrament de la reconciliació. Hi accedeix el Fundador, és absolt pel P. Perelló i rep la unció dels malalts, mentre recita clarament el Confiteor. El P. Perelló no li ofereix la comunió, perquè troba que ja és incapaç de sumir el pa. A les vuit de la nit arriba el metge, quan el malalt ha perdut tota consciència. El P. Perelló continua suggerint-li jaculatòries sense que hi detecti cap reacció. Després de llegida la recomanació de l'ànima, a les cinc de la matinada del dia 20 de desembre del any 1909, el P. Joaquim expira serenament.
No s’acompleix, doncs, la il·lusió del P. Joaquim de morir en el Santuari de Lluc, sota la mirada de la Mare de Déu. Ho impedeixen, entre altres circumstàncies, les prescripcions mèdiques, ja que l’hivern és més suau a la Real que a les muntanyes del Santuari. Una vegada mort, el vesteixen com acostumava anar a les missions populars, amb roquet i estola morada damunt la sotana. Entre les mans li posen el Santcrist missioner. Col·loquen el cadàver sobre un túmul auster a l’oratori de la casa. Els Missioners obren les portes perquè pugui acudir un nombrós públic a visitar les despulles del P. Rosselló. Entre els blauets la notícia causa un fort impacte.
Durant el dia acuden fidels de tots els estrats socials a contemplar i a pregar davant el prevere de tan reconeguda virtut. Hi ha nombrosos sacerdots entre els visitants. També el bisbe de la diòcesi, que consola els presents dient que no ens hem de torbar per aquesta mort. Millor serà que ens encomanem a la intercessió del baró just que acabam de perdre.
A les quatre de l’horabaixa del mateix dia s’ha de traslladar el cadàver, segons exigeix la funerària. Abans es resa el Rosari en el temple parroquial i a l’Oratori.
Porten el baül en l’automòbil de l’amic del difunt, Faust Gual de Torrella. Quasi tots els congregants se troben en el comiat, així com un nombre molt considerable de preveres i religiosos presidits per Mn. Mateu Rubí, que va ser membre de l’Oratori. Hi ha també nombrosos fidels del poble i altres que han arribat de Palma, Inca i Lluc. Comenten els presents que assisteixen a les exèquies d’un sant. Les despulles mortals del P. Rosselló són enterrades a l’antiga tomba dels Mínims, sense inscripció i amb tota senzillesa. Ara bé, per eventuals confusions, el Consell General de la Congregació pren les degudes precaucions.
Al dia següent se celebren a l’església de Sant Gaietà de Palma unes exèquies molt solemnes i concorregudes. El qui més tard ocuparà la seu episcopal mallorquina, Mn. Josep Miralles Sbert, descriu així la impressió que produeix en els assistents:
La nova de la mort del Servent de Déu va produir aquella suspensió de l’ànim que no oprimeix el pit ni arrabassa crits ni llàgrimes, sinó que dolçament eleva els ulls al cel i solament després de transcorregut algun temps desperta un lleu remordiment de no haver resat tot d’una continuo. És la convicció d’estar en la Glòria el difunt i convicció de tal placidesa, que no dóna entrada al pensament d’allò que se perd ni al lament per la magnitud d'allò que s'ha perdut. Aquest espontani i fugaç èxtasi de l'ànima és el millor elogi de la persona, de la qual la desaparició d’entre els vius l'ha ocasionat. Jo ho vaig experimentar aleshores, ho vaig veure retratat en el semblant de nombrosos assistents als funerals de Sant Gaietà i com més dies passen, més me sembla apropiat per a caracteritzar el qui va ser sacerdot en tota la comprensió del vocable, baró tot de Déu, ànima èbria de la substancial bellesa, però amb embriaguesa tranquil·la com la d’un Joan Evangelista i no arravatada com la d’un Sant Pau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario