Celebram el funeral del nostre bon amic en Julián Cerero, de Santa Olalla del Cala, un poblet d’Huelva. Per riure, de vegades li deien: “Julián Cerezo”... i ell contestava: “Cerezo, no: Cerero”. No com les cireres, sinó com la cera.
En Julián contava que la seva mare el va parir davall un arbre, enmig del camp. I aquella valenta dona li tallà el cordó amb les seves mans de “campesina”, entre dues pedres. A posta hem triat la primera lectura del profeta que parla de la marginació extrema, de la misèria en què nasqué el poble d’Israel. “Jo et vaig dir: ‘Viu!’ I et vaig fer com una estepa del camp. Vares créixer i aleshores vaig estendre el meu mantell protector damunt tu» (Ezequiel 16, 1-7).
En Julián arribà a Mallorca amb la immigració d’Andalusia. Va participar a la temporada de collir l’oliva a Caimari, no puc dir quantes vegades... Després va fer feina a l’embotelladora de son Massip i, finalment, passà a Lluc de “sereno” i d’ajudant a la bugaderia...
En Julián tenia els seus petits vicis, com tothom. Vicis d’home de poble, analfabet, que va sebre controlar, i avui el recordam amb afecte no pels defectes, sinó per les seves virtuts i per la bona memòria que ens ha deixat.
En Julián era un bon fill, i va tornar al seu poble per encarregar-se de sa mare, quan s’emmalaltí i perdé el capet. Algú diu: “Com una dona, com una filla... La rentava, la pentinava... fins que morí”. I després enviava doblers i un dècim a una monja del seu poble, per ajudar el convent i perquè li pagàs la contribució i li fés neta la tomba.
En Julián era, sobretot, un home servicial, un bon “sereno” com el que descrivia l’evangeli (Marc 13,32-37). Amb el seu gaiato i el seu manat de claus i la seva llengua enravessada, passava gust de solucionar els múltiples problemes del Santuari (que no sabem per quina mala sort, succeixen especialment en dissabte quan no hi ha el personal de manteniment). En Julián connectava l’amplificació, obria la porta a qualsevol hora de la nit a una parella de turistes que arribava tard de l’aeroport. Posava el contrapunt, a la bugaderia, a en Colau que cantava sense mesura. Tengué cura de na Maria de la Informació durant el seu embaràs. Vigilava una exposició. S’enfilava a una escala per a collir una magnòlia pel P. Tomeu. S’entenia amb els estrangers. Mantenia una amistat profunda amb les al·lotes d’en Rafel Palou, de bona memòria. Prenia la seva copeta al Bar Redó. Fregava els plats de sa Fonda. En Guillem diu: “Com a persona, un 10”. Un dia, el P. Biel li demanà si visitava qualque vegada la Mare de Déu. Ell contestà senzillament: “Ella sabe que yo estoy aquí”.
En Julián estimava el Santuari. S’encarregava amb orgull de tallar les canyes per les joies de les carreres de les festes, de contestar el telèfon a una centraleta que no entenia. Guardava les claus tan gelosament que les se’n dugué fins i tot a l’hospital.
En Julián era un d’aquells pobres d’esperit de les benaurances del bon Jesús. No volgué saber quina era la malaltia que el consumia, quin cranc el matà. En Julián sempre responia que estava bé. No renuncià a fumar ni a beure les seves copetes fins al final. Aparentment, no es preocupà gens ni mica pel dia ni l’hora. Pareix que no tengué por; no esperava res que li llevàs la son.
Al cap i a la fi, “Ella sabe que yo estoy aquí”. Ara ha arribat al Santuari del cel, coixeu, coixeu, amb el seu gaiato i la seva gorra, i sant Pere –que és patró dels porters- li haurà obert el Portal Major de pit en ample. I l’hauran presentat a la Senyora, que segurament li haurà donat una besada.
Feliços els pobres, feliços els humils, com en Julián Cerero... D’ells és el Regne del cel.
M'escriu el periodista Llorenç Ripoll i Flexas:
ResponderEliminarBenvolgut Pare Prior:
Encara imbuït de l'emoció que m'ha produït el bell funeral per l'ànima de l'inoblidable Julián -Lluc fa possible que el més trist es transformi en una cosa bella- desig expressar-li la meva modesta felicitació, alhora que li agraeixo la sentida homilia que no només ha sortit de la seva boca, sinó que m'ha semblat que era un sentiment del seu cor.
Avui aquest periodista no ha buscat homilies o parlaments papals ni opinions de prelats o cardenals. Avui, almenys en mi, la màxima vigència és com ens ha recordat el germà Julià, que segurament ja no tornarà a necessitar el bastó i qui sap si Sant Pere, per això de les claus, el converteix en ajudant seu. Al Cel són intel•ligents ... Gràcies.