Vetla pasqual, a Lluc

Setmana Santa a la mallorquina

« Els darrers esdeveniments politicojudicials i la proximitat de Pasqua han donat prou joc literari als comentaristes » (Damià Quetglas). S’han relacionat els judicis que vivim a Mallorca amb el judici de Jerusalem, d’ara fa 2.000 anys, i la nostra Setmana de processons i vacances s’ha vist com la Setmana de Passió.

“La setmana gran de la tradició cristiana, la Pasqua. És temps de rubiols i de panades, de frits i palmes beneïdes, de capirots i ciris, de fervors i de comèdies. Potser fa més de dos mil anys que la situació es repeteix. Vull dir que un home és aclamat com a salvador i, victoriós, el fan entrar dins la Jerusalem de la glòria, com va passar al de Natzaret. I fou una glòria efímera... Es repeteix: els seus, els ungits, comparteixen sopars i copes. I llavors ve la traïció, des de les pròpies files. I la defensa tèbia. I la deserció, un rere l'altre. I el solc de llàgrimes entre cantades del gall. I la fosca. La tenebra. La negació de ser dels seus, el fet de girar-se a l'altra banda, d'espolsar-se les busques de davant, netejar qualsevol senyal que els identifiqui amb l'estigmatitzat. I pensar que tot ja ha passat, que ha estat com una bella història, com una fantasia que es podreix rere la roca que enclou el sepulcre, molt a prop de la creu” (Rafel Crespí, dBalears 27/03/2010.

Un altre comentava escandalitzat les “moltes maneres (inventades després de Pilat) de rentar-se les mans”. Com aquell ex-president dels EE.UU., un cop acabada la visita d'Obama a la Casa Blanca, demanava "una bona dosi de desinfectant de mans”… O quan, saludant les víctimes d’Haití, volgué transferir a la camisa d’un altre la brutícia que li haurien passat a les seves mans (presumptament netes) (Guillem Frontera, dBalears 26/03/2010).

Alguns troben que Ciutat s’ha convertit en una tragèdia grega o una pel·lícula de romans (Carlos Garrido, ´Peplum´ en Vía Alemania a DM 1.4.2010). “A la nostra illa surrealista, hem organitzat un circ romà a l'inrevés, on els cèsars baixen a l'arena i han de donar explicacions, sofrir l'escridassada de la gent i esperar la sentència. Habitualment, aquesta és una bona ocasió per deixar de ser divins i convertir-se, de bell nou, en persones corrents”, (Kika Rodríguez, “L’hora dels cèsars” a dBalears 29/03/2010).

Un analista que grata endins i des d’una preocupació més integral, parla de “la sensació d'estar assistint a canvis profunds”, aquesta Setmana Santa, a l’àmbit de la societat i de l’Església catòlica. “Mantenim la fe en un Jesús de Natzaret que entra a Jerusalem, de forma humil i austera, i s'identifica amb la ciutat i les seves problemàtiques” (“un senyor damunt un ruc!”, recorda un altre). Aquest clima que, vertiginosament, passa de l'eufòria a la mort, i de la mort a l'esperança d'una vida nova és el que els cristians celebram com una explicació global al sentit de l'existència. Tanmateix, només té un final gloriós i autèntic tot allò que es fonamenta en una actitud humil, vertadera i que passa pel patiment i la mort… Una reflexió que afecta l'estructura interna de la jerarquia eclesiàstica, davant la qual Benet XVI era particularment crític i n'alertava dels mals que generava. Però també una reflexió que coincidia amb aquella que es fa des de molts àmbits de la vida política actual… Allò que passa convé, diu un proverbi cubà. Allò que passa s'ha d'afrontar amb valentia, però també amb justícia” (Pere Fullana, dBalears 28/03/2010). En sabrem treure les lliçons?

Passarem a la Resurrecció?

Avui publiquen un acudit que m’ha fet pensar. Diuen al nou president del PP: “I al tercer dia...” Ell pregunta tot esglaiat: “Ressuscità?” I li contesten: “No, tranquil, pagà la fiança” (Última Hora, 3.4.2010).

Ens faria feredat que tornassin els cadàvers exquisits? Ens molestaria beatificar monsenyor Romero que prohibia obeir les lleis injustes, vénguin d’on vénguin? No ens agradaria que se’ns aparegués el bon Jesús de les benaurances, el Jesús alliberador de les injustícies, el Jesús que coneixia bé els cors de les persones...? No voldríem reconèixer-lo present entre nosaltres, amb les cicatrius de la guerra per una societat diferent, on totes les persones fóssim iguals, reconegudes i estimades?

Comprenc els qui no ho veuen necessari. Respectem-los. Però nosaltres al manco, el petit grup de seguidors de Jesús de Natzaret... (Grup més reduït cada dia, i n´és una prova el Santuari de Lluc estibat de gent, plena l’hostatgederia i les dues Acampades, però el temple mig buit quan es feia memòria del seu amor fins a la mort...) Nosaltres ens suïcidaríem, si no ens aixecam de bon matí per tornar al sepulcre. Com aquelles valentes dones de què ens parla sant Lluc: “però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor”. Estaven del tot perplexes i esglaiades. Segurament com nosaltres, vivim un temps de moltes preguntes i poques respostes..

“¿Per què cercau entre els morts aquell qui viu?” I on l’hem de cercar? “Cal que el Fill de l’Home sigui entregat, que sigui crucificat abans de ressuscitar el tercer dia”. El tercer dia sembla que no arriba i ens falta l’aire dins el ventre de la balena, dins el solc de la terra. Sant Pau ens dirà el dia de Pasqua, amb una comparació que entenem bé els fills de forner: “No és bo que estigueu tan satisfets de vosaltres mateixos! ¿No sabeu que una mica de llevat fa pujar tota la pasta?... Per això celebrem la Pasqua, vivint no amb el llevat de la dolentia i la malícia, sinó amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat” (1Corintis 5, 6-8).

Primer hem de fer net (i això no es fa sense dolor). Després hem de tornar a confiar en els somnis i el projecte de què “un altre món és possible” (Ja sabem que a molts, com als apòstols, aquesta història els semblarà “una quimera” i cosa de dones). Tercer, no deixem mai d’implicar-nos (la capacitat de canviar, la curiositat que posà Pere en moviment). “Pere se n´anà corrents al sepulcre, s´inclinà per mirar dedins i veié que no hi havia res més que el sudari tot aplanat... i es demanava què havia passat”. Com aquell pobre home que l’escriptor sorprengué plorant enmig d’una processó. “Cualquiera sabe lo que aquel hombre había hecho o los delitos que había cometido, pero en aquel momento nos redimía a todos de nuestra complicidad y silencio, o de nuestra indiferencia, o de nuestras pocas ganas de buscarnos problemas. Él se sentía pequeño y miserable y sabía que necesitaba misericordia. No fingía ni pretendía engañar a nadie. Y sólo por eso ya era mucho más grande que cualquiera de nosotros” (Eduardo Jordà, “Semana Santa” a DM 2.4.2010).

“Què havia passat?” No val aquesta mateixa pregunta per a nosaltres també? “La Setmana Santa... s’explica com a temps de recuperació dels símbols i del perquè de les coses, talment com si la religió ens indicàs el camí per retrobar-nos amb la història” (Pere Fullana, “Quina creu!”a dBalears, 3.4.2010).

Baixau de Lluc demanant-vos què ha passat a la nostra societat perquè hi hagi un desencís tan gran. Què ha passat en aquests darrers anys perquè tanta gent s´allunyi de l´església. Què ha passat a la família perquè molts dels nostres joves creixin sense fe. Què ens ha passat a nosaltres, que hem perdut el coratge, l’empenta que encenia els nostres cors. I, en aquesta Vigília Pasqual, haurem ben vetlat i desvetlats de debò.

(Fotografies del Diario de Mallorca i del Balears)