Església oberta a la Bellesa

L’any que vé es compliran 110 anys que el bisbe Jacinto Mª Cervera confià l’església de Sant Gaietà als Missioners de P. Joaquim Rosselló (1897). El nostre fundador ho jutjà providencial per a exercir a Ciutat un plus de feina i creativitat. Inspirats en els Sagrats Cors, “clarísimos soles radiantes siempre de esplendor y hermosura,  focos de grandeza y de amor”[1].

Molt ha canviat, des d’aleshores, la fesomia del centre antic entre el passeig del Born i el barri mariner del Puig de Sant Pere. Aquelles senyores acompanyades de les seves criades, els catòlics benefactors, els artistes reconeguts en literatura, pintura i música, els escolanets del Germà Miquel Vidal, els militars d’uniforme, els soldats que omplien els bancs de la sagristia, la catequesi del Jonquet, els fidels de les Quaranta Hores, de les Confraries, del rosari radiat, dels col·laboradors de la Procura de Missions... ja conformen una estampa en blan i negre. Però si hi ha una iniciativa que sintonitza l’antiga església del Sagrats Cors amb el món d’avui, potser sia la seva obertura a servir Déu i la societat per la “via pulcritudinis”, el camí de la bellesa. La elegància i senzillesa de la seva arquitectura, sense elements superflus. La bona acústica pels concerts corals i instrumentals. La seva ubicació privilegiada, la fan apte per aquest diàleg de fe i cultura, que és una nova forma d’evangelització[2].

Al seu recer la Fundació Amics del Patrimoni, per les caldes d’estiu, munta cada any una recreació del Llit de la Mare de Déu feta per un artista contemporani.

Record la del matrimoni d’artistes Ben Jakober i Yannich Vu (2014), quan presentaren un llit de copinyes (“vieiras”) de Galícia, que ens referia a la gran copinya de la volta del presbiteri. El llit tenia una articulació que posava les copinyes en moviments i la projecció de la figura de la Mare de Déu morta sobre el llit d’aigua. Ella hi era i no hi era. Trobàvem la petja d’un cos sobre l’arena de la platja, la policromia dels colors i la música del viatge projectat en dues mampares. El Viatge celestial de la Mare de Déu pel blau sideral dels aires i pel blau abismal dels oceans. El Viatge de la Mare Església, que ens convida a seguir el nostre pelegrinatge.

O l’Abductio de l’artista cubà, resident a Mallorca, Jorge Mayet, (2015). Expressada en l’arte povera de senzills elements natural, els arbres suspesos per fils invisibles amb les arrels esventrades, o els bohíos guajiros de la pàtria cubana abandonada a la força, com a pasteres que suren en mig de l’oceà, enfrontant els embats de les adversitats.

És cert que molts d’aquests artistes no seran creients, però ja deien els antics mexicans que no hi ha camí més directe entre l’home i la transcendència que l’art de la poesia, la pintura i la música.

Amb la intenció d’integrar l’art i la societat, la Fundació aquestes mostres amb una iniciativa anomenada Esplendor de la Mediterrànea, que vol guardonar la feina de algunes dones mallorquines distingides per la seva constància i creativitat.

El periodista jesuïta Norberto Alcover ja havia tocat el tema  de les dones dormides a la nostra situació eclesial i social. “En lugar de "mujeres dormidas" deberíamos hablar de "mujeres anhelantes" de su última aventura vital: la plenitud... Porque lo importante y lo que celebramos no es tanto "la dormición" cuanto "la calidad de vida" de una mujer que mereció tal prerrogativa, más allá de discusiones teológicas”[3].

El mantenidor d’enguany Jordi Llabrés i Sans reivindicà en un bell parlament (2016) que en parlar dels Llits de la Mare de Déu morta”, parlem també de llits de la Mare de Déu de la vida.  “Per totes les dones, les esposes, les amants, les mares, les religioses, les filles, les amigues, les majors, les nines, les joves, les de mils colors i les de mil aromes... el cant d’aquesta festa és també per totes elles”.

Ens alegra que la nostra església del Sagrats Cors estigui oberta a aquest ministeri de la Bellesa.

Jaume Reynés Matas, MSSCC

---

[1] Piadosos Exercicis pel mes de Junt, dia 1.

[2] La darrera, per exemple, de Concha Jerez dedicada a Ramon Lluc, “el viatge del saber” fou visitada per 521 persones.

[3] “Mujeres dormidas y anhelantes” Diario Mallorca 14.08.2014.

El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual (1)

1.           Una visió transfigurada del paisatge de la Serra

 Dijous dia 6 d’Octubre vaig assistir, a l’Institut d’Estudis Baleàrics, a la presentació del llibre de Francisca Llabrés, El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual, publicat per la editorial Moixonia.  

18 escriptors han reinterpretat la llegenda per aixecar la veu contra la violència de gènere: “Un eslògan contemporani que podria encapçalar qualsevol de les nostres manifestacions als carrers” (Sara Rivera, 109). Voldria compartir-ne alguns comentaris.

Carles Amengual, metge i botànic selvatgí, que puja a Lluc a peu dues vegades cada setmana tocant les xeremies, ha escrit una pàgina que esdevindrà un clàssic de descripció del paisatge:

“Saps, lector, que el camí és com una odissea homèrica a on el caminaire –o navegant pelàgic- ets tu, en una travessa farcida d’esculls i llocs planers, de gegants i monstres, d´àngels i dimonis, d’amors i tragèdies, però sempre amb la brúixola adreçada allà dalt, a la Bella Dona... Saps quin gaudi és aquest?” 

“A una banda i altra de camí veig l’estepa de flor lilenca i la de flor blanca, que s’aferren a la llana de les ovelles; la mata llentisclera, sempre verda i austera; la viola de penyal, cofoia mirant-me des del seu refugi elevat; el romaní de la flor blava i aroma camforat, que en Bernat de la rondalla ha anat a cercar lluny, molt lluny enmig de la mar, i el triple fruit de l’olivella, sempre unit com els bons germans; els aglans de l’alzina, que esperen transformar-se en farina de pa o llom de sobrassada; l’oliv, que vol ser i fer el millor oli daurat; l’humida murtera, d’ancestral aigua d’olor; l’albó de blanca flor, que ens acompanya al paradís dels camps elisis; el groguenc trepó, a qui li cau la floreta i la fulla no; la ceba marina, de llarga tija i coronades flors; el pi que suporta, estoic, les ventades lloberianes; l’espinós espàrec, que sense vergonya em mira orgullós; l’ametler solitari, de flor rosada i blanca, rondejada pel vent de febrer; el cirerer de pastor, nadalenc i punyidor; el xiprell, ue taca de rosat la tardor; l’arboça que mareja en menjar-ne més d’una; la falguera, que en una nit bi un dia floreix i grana; la figuera del penyal, del’ocell deutora; el valent garrover, que no té por a la sequera; l’espinós ginebró, de castanyoles pageses; l’alegre magraner, mira’m i no em toquis” (20-21).

“Bella Dona, benvolguda i estimada, amorosa i somrient; amb tu vaig pel vell i bell camí al bosc sagrat, i amb tu també vaig amb entusiasme al camí interior de la divinitat..., i l’una i l’altra, la de dins i la de fora, em fan entendre que som u en l’origen i la destinació” (22).

Los Sagrados Corazones, Iconos de un Dios compasivo y misericordioso (Domingo X ciclo C: Lc 7,11-17)

      1. Somos hijos de viuda

Una humanidad de hijos de Adán (de arcilla roja venimos y a las cenizas vamos) y Eva (madre de todos los vivientes, “la traspasada” y “la abierta”). Hijos de la Madre Iglesia. Hijos de María, la Comunidad de Jesús y del Discípulo Amado. Pequeños como niños, inocentes indefensos, traspasados y enfermos, muertos antes de tiempo. En el cuerpo y espíritu. Cuando ocurre este pasaje lucano, me recuerdo siempre de aquella película  "Un hombre llamado caballo", donde una mujer viuda pierde a su único hijo en la batalla. Para significar el desamparo total ella misma se mutilaba los dedos de la mano derecha y era arrojada al recinto del cementerio indio donde los cadáveres se pudren al sol. Hemos de ser conscientes de que provocamos lástima.

      2.       Dios tiene Corazón.

“Jesús se compadeció de ella  y le dijo: No llores”. Hoy celebramos la Fiesta de los Sagrados Corazones. Nuestro Dios tiene Corazón, es Amigo de la Vida. El Corazón de Jesús traspasado y abierto. El Corazón de la Madre atravesado por la cruz y las espadas. Los Corazones como rostro e icono de un Dios que no quiere que lloremos ni que estemos muertos.

      3. Fuente de vida

“Muchacho, a ti te lo digo: levántate”. Los SS.CC. consuelo de los afligidos, sanación de las heridas, resurrección dela muerte. El Espíritu que resucitó a Jesús nos resucitará a nosotros también, escribe el apóstol Pablo. “El muerto se incorporó, empezó a hablar, y Jesús se lo entregó a su madre”. Entrega a todos los que malviven en condiciones inhumanas… a la humanidad. A nosotros, Comunidad de creyentes en Jesús Resucitado, nos entrega a todas las personas heridas. Nos hace “reparadores de ruinas y resucitadores de muertos”.

Dejemos que Dios, Padre y Madre misericordiosos, sanen y trasplanten nuestro corazón indiferente por un corazón sensible. Dejemos que la Vida nos “empodere”. Ya que hemos recibido Vida y Cordialidad del cielo, compartámoslas con los otros aquí en la tierra.

La voz más profética del Episcopado español

Anoche asistí a una cita de excepción. Cáritas nos trajo a la isla la visita del franciscano Santiago Agrelo, obispo de Tánger, en la frontera con Marruecos. Nos reunimos a salón lleno, en el mismo lugar donde hace unos días habló el cardenal Müller, en la Jornada de Cristo Sacerdote, dicen que en desacuerdo con la apertura del papa Francisco. No fui testigo de primera mano,  no me apeteció acudir.

Don Santiago debe ser el obispo de la Conferencia Episcopal Española que habla con más autoridad evangélica en defensa de los pobres. Pobres que no se quieren ver y se tapan tras calificaciones que los deshumanizan: Sin-papeles, ilegales, emigrantes… Como si fueran la gran invasión del sur que hace peligrar nuestra seguridad y bienestar. Don Santiago se declara decepcionado por igual de los 4 partidos más grandes que se presentan a las elecciones, sin propuestas en sus programas para estos hombres, mujeres y niños maltratados, huidos, hambrientos. Como si no hubiera derechos humanos. Como si fuera un delito soñar en un futuro para su familia, tener una pizca de esperanza... Como si tuviéramos la propiedad de los bienes y ellos… la mala suerte!

Agradeció la feliz idea de haberlo llevado por la mañana a visitar las playas del Arenal: Quedó impactado por la legión de negritos cargados de sombreros y gafas entre blancos que desean ponerse morenos, emborrachándose de cerveza y abundancia.

Lamentó con franqueza la esquizofrenia de nuestra Iglesia española: Una pila de documentos bien hechos, difíciles de leer, desmentidos por la TV católica y una práctica cobarde y cómplice. Falta de convencimiento de que nuestro lugar –por impositivo evangélico- es siempre con los maltratados y sufridos, aunque sea contra razón y “contra Dios mismo” (que dijo Benedicto XVI).

Confesó que había venido tras las huellas del VIIº Centenario de Ramon Llull. Enamorado de su amor por la verdad, por la búsqueda de la verdad (amor a la vida, al hombre, a Jesucristo, a la Iglesia). Su amor por el diálogo (respetuoso, con todo el mundo, sin imposiciones).

Me vinieron a la memoria otros encuentros que han dejado huella en mi vida: Con Hélder Cámara en Barcelona, Oscar Romero en Santo Domingo, Juan Gerardi en Guatemala, Ernesto Cardenal en Madrid… Santiago Agrelo en Palma…