miércoles, 18 de julio de 2018

Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, VI)

V- La pobresa més gran de les franciscanes


(“Denunciades, es van presentar els patrullers i les interrogaren llargament, després les varen dur preses al Comitè de la FAI... Allí van romandre dos dies vexant-les, fent-los burla i tota classe de turments i fins i tot coses repugnants”, Testimoni de Dª. Elvira Barral Bou.
“Deien que les monges eren molt fanàtiques, que ho van aguantar tot... que van ser fidels a la seva consciència sense doblegar-se als sofriments”, Testimoni de Mn. Albert Taltavull Pons)

Sor Miquela:
A les dones no ens demanaven gaire el nostre parer.
Aferrades a la roqueta com una pegellida,
miràvem fora Mallorca amb ulls mallorquins.

“Em sembla mentida que ens separi aquest bassiot tan gran,
i és que els Pares dels Sagrats Cors parlen el mallorquí,
la nostra comunitat també,
i pens: estic en un poble de Mallorca o no?;
però després baix a la ciutat i contempl els palaus grandíssims,
aquesta immensitat de gent, de tramvies, d'automòvils,
i em dic: No, som a Barcelona.
I ja que deixam la nostra casa i la nostra pàtria,
santifiquem-nos, doncs, cadascuna en el lloc
que l'obediència ens ha posat”.

Des de nina, com santa Teresa, jo somiava esser màrtir.
Havia fet de santa Eulàlia en un representació acadèmica
del noviciat, i a l’hora d’embarcar-me ja m’acomiadava fins al cel.

Però el martiri arribà amb un vestit que no esperava,
de la mà d’una Dama Pobresa que em costava reconèixer.
Deien que no érem lliures perquè érem dones,
o que la virginitat no era virtut, sinó l’estigma de persones poruges...
Com si estigués provat que una monja fos una disminuïda,
que és impossible la vida sense un mascle
i que és utòpic l’enamorament d’una verge d’un bell amor espiritual!

Aquells dos dies foren el Getsemaní d’una agonia que no acabava.
Burlades, insultades, vexades per la xusma.
Hores i hores dempeus a la terrassa del pretori de la FAI,
baix d’un sol de justícia.
Despullades davant les mirades indecents, com Jesús a la columna.
Ajagudes a terra, amb sacs de queviures damunt el cos
perquè ens faltàs l’alè, amb sacs de blat i d’arròs damunt els pits,
damunt les cuixes, damunt el ventre...
“Si el gra de blat no mor i es podreix, no dóna fruit”.
La corona d’espines dels pensaments més negres.
La violació sòrdida, amb la pretensió de robar-te la darrera unça
de dignitat. Jo ja em sentia morta... d’ànima i de còrpora.
Resava: “L’esperit és prompte, però la carn molt flaca....
Que passi aquest calze, Déu meu, que no puc pus...”.


Sor Catalina:
A mi em dolgué més que res el brutal atemptat
a l’autoestima personal i a la meva estimera...
Defensaven el vot de les dones,
i ara ens negaven el dret a escollir lliurament
com ens volíem governar..? “Deixeu-les, que no val la pena,
són unes pobres dones que no fan res de bo”.
Per què ens prohibien que ensenyàssim als infants dels obrers?
Per què no volien que fóssim infermeres dels malalts?
Per què no podíem vestir el nostre uniforme,
com les dones a la fàbrica,
l’hàbit pobre del pare sant Francesc,
el germà de tots els menors del món?
O és que se’ns negava el dret a tenir un cor
sensible davant el sofriment?
Hauríem de renunciar a ser dones, mares dels desvalguts
i filles de la misericòrdia?
Ens negaven el dret d’esser nosaltres mateixes
i de practicar tothora la caritat.

Jo era fora el vespre de l’arrest.
Tenia l’oportunitat de fugir
com el jove que seguia Jesús amb un llençol,
però la meva vida ja estava fermada a un cordó de sant Francesc.
Volia fer costat a les meves germanes,
prendre la mà de la superiora que estava cega de cataractes.
De corretja tan curta que vaig tornar al nostre barri
després de l’execució a la muntanya de la mort,
jo ja havia entregat la vida,
ningú me la podia arrabassar a la Rabassada...

martes, 17 de julio de 2018

Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, IV)



III-Lectura de la Paraula des de la muntanya del Carmel

(“Subimos al terrado y nos convencimos de que había mucho jaleo en la parte céntrica de la ciudad... A eso de las once, vimos desde el terrado una gran humareda... y observándolo con atención, dije a los nuestros que me parecía casi seguro que lo que veía arder era la iglesia santuario de la Bonanova. Cuando hacíamos el examen de conciencia, oímos una detonación enorme, y, subiendo al terrado, vimos una gran humareda negra en el puente de Vallcarca”, Francesc Reynés, msscc.

Imaginem el Germà Francesc, tan amant de la lectura espiritual, que llegeix l’Eclesiastès amb les seves ridícules ulleres: “Vanitat i més vanitat, diu el Savi, tot és fum, tot és vanitat...” Gira les fulles fins que troba el capítol 12).

“Recorda’t del teu Creador,
quan vénen els dies dolents,
s’escolten explosions sobre el pont de Vallcarca,
i tu, des del Carmel, com un petit profeta, en aquest juliol ardent,
escodrinyes els núvols de fum tot enlairant-se
de la ciutat cremada, del temple de la Bonanova,
de les portes centenàries del nostre santuari del Coll...

“Amagau la Santa Imatge dins un sac.
Salvau la imatge!”

Aquells dies, tremolen els homes
que abans guardaven la casa de Déu,
els més vigorosos s’encorben;
les dones que guaitaven per les finestres
ja només veuen cendra, ensumen sofre,
i es tanquen les portes del carrer,
mentre la viuda passa amb el seu cabàs,
com la valenta Judit acompanyada de la criada.
Tres homes la segueixen amb uns pantalons massa curts,
camisa massa blanca i una jaqueta al braç.

Arriba un camió ple d’homes i cridòria, el puny estret,
alguns adolescents amb tres pèls al bigoti
i vermellor a les boines i els ulls tacats de sang.
 
Quin estiu xafogós! La Muntanya Pelada i les ginestes seques.
On és la farigola del Nadal?
Pensa en l’oliva negra, madura, que es panseix  a Mancor,
les tàperes floreixen als marges de Llubí, esperen el vinagre,
i els melons dins el solc, groguencs i perfumats, de Vilafranca.

Bon any.
Bon dia per fruitar. Bon dia per morir. Bona verema.
Les ploradores ja ronden pel carrer, amunt i avall.

Sí, recorda’t del Creador tan amant de la vida,
abans que es rompi el fil de plata
i els llantions s’esquerdin,
abans que s’esmicoli la gerra del pou
que el germà més major, més cellajunt, 
treu amb una corriola que grinyola,
abans que la pols torni a la terra,
el lloc on era,
i l’alè de vida retorni a Déu,
a Ell que li havia donat”.

Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, V)




La torre Alzina
IV- La darrera eucaristia contada per Teresa Roca

(Teresa Roca Carbí acostumava a fer companyia els caps de setmana a la senyora Prudència Canyelles. Visqué de prop la tragèdia dels dies 19 a 23 de juliol de 1936, habitant a la Torre Alzina. Se salvà de la mateixa mort perquè qualcú digué que no era més que  una proletària, obrera de la fàbrica de camiseria “Successors d’Alzina i Cia.”)

Record que celebraren una missa sobre la còmoda de casa,
sense més ornament que la bona disposició al martiri.
En el centre brillava l’eucaristia, en el copó
retirat del sagrari que després seria profanat.
Es confessaren l’un a l’altre, i els sacerdots als assistents.
Llavors ens repartiren la comunió, grapades de formes blanques
dins unes mans balbes i tremoloses, amb totes les venes inflades...
Mai parlaren de morir, pensaven que Mallorca
estava a una nit de vaixell,
i les dones insistíem que no es deixessin veure gaire
davall la figuera del pati, encara que sigui, de vegades,
quan arriben temps dolents, on es coneixen els vertaders israelites.


Mentre provàvem de pegar un mos amb la gola tancada,
el telèfon trucà demanant-nos si, a la creueta del Coll, hi havia pau.
Croquis de l'escenari de la mort
Més tard, el motor d’un camió i l’olor d’unes llandes socarrades,
el soroll d’uns milicians que jugaven a lladres i soldats.
Registraven la torre veïna, sentíem lladrucs i una traca de trets.
Tocaven a la porta. No era un joc.
“ - No t’amoïnis, Teresa”. La senyora Prudència baixà personalment.
“- Sé que amagueu la presa que busquem!
- Són aquí, no ens faceu mal!”. El P. Simó sortí el primer
i el maten al jardí, s’acarnissaren en el rostre, tan místic!,
i la sang regà el bosc de Torre Alzina.  P. Miquel caigué
davallant l’escaleta, anorreat fins a una mort d’esclau.
El bon G. Francesc sentí la metralla que li traspassava el pit
i el ventre, entre la cuina i el menjador
on havíem partit el pa i begut el vi.
Ell que havia dit: “A la tarda de la vida només ens examinaran
de l’amor”, hagueren de tornar a rematar-lo, qui ho havia de dir,
talment fos un examen difícil d’aprovar...



lunes, 9 de julio de 2018

Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, III)

Pintura de Leita


II-  La mort com una sabata ben ajustada

(“Es tractava de persones senzilles, sense ambicions ni iniciatives de gran volada. En general, s’ha de parlar de persones apocades, tímides, i en algun cas, fins i tot de dèbil complexió... Al final no defugiren entregar la vida per l’Amat i enterrar-se com un gra de blat en el solc”, Manuel Soler, msscc)

La comunitat reunida a l’oració del matí prega el salm 131:


 “Senyor, el meu cor no és ambiciós
ni són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses
o de coses massa altes per a mi”.


P. Simó:
És cert que nosaltres no estàvem fets de pasta d’herois.
Jo mateix, per no parlar dels altres, tenia un natural malaltís,
amb problemes d’estómac i inapetència...  Encara que
germà d’un músic, cantador de la Seu i sibil·ler,
em tremolaven les mans davant el piano
i em faltava aire per a fer de primatxer...
Jo era de volada curta, com les gallines....
De fet, l’any trenta-sis ja tenia un altre destí i,
si la mort m’aglapia a Barcelona, fou pel meu caràcter poc decidit.

P. Miquel:
Cap de nosaltres brillà mai per la saviesa ni per l’oratòria
o per un currículum distingit.
Ai, quin turment les classes de la primera gramàtica llatina.
Nats per a ser bons vicaris d’ un home d’empenta com el superior,
nosaltres érem les colometes, ell era astut com la serpent,
ell que no tenia por a  plantar cara, a defensar els drets de Déu.


G. Francesc:
Però tampoc érem gent covarda, jo mai vaig renunciar a la santedat.
Venguérem a Barcelona amb la premonició que hi deixaríem la pell,
amb la tensió de la llebre que se sent apuntada pel caçador...
O no diguérem als Germans de Vic que ens visitaven:
“I ara no vos agradaria quedar-vos amb nosaltres, Germans,
i qui sap si no arribarem a esser màrtirs de Crist!”

P. Miquel:
Jo som Miquel, i tenc la confiança que no s’enfonsarà Espanya
mentre hi hagi vertaders cristians.
Si tres segles de persecucions ferestes,
no varen destruir l'Església... per què hauríem de tenir por?

G. Pau:
Jo em dic Pau i “em mantenc en pau, tenc l’ànima serena,
com el fillet a la falda de sa mare, així se sent la meva ànima” 
(Salm 131).

P. Simó:
I jo som Simó, un macolí de la sabata de mestre Simó,
surat amb les mans rasposes i el martellet del sabater de Mancor.
Potser la vida no sigui altra cosa que fer de selleter o d’ataconador,
reparar unes mitges soles, o, simplement, posar uns cordons nous...
La mort serà per a nosaltres com unes sabates ben ajustades,
com les sabates de xarol que mon pare em va fer, a mida,
per al dia de la primera comunió.

G. Pau:
“Déu, per confondre els savis,
ha escollit els qui el món té per ignorants;
per confondre els forts, ha escollit els qui són dèbils als ulls del món.
Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea,
ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa”.
No és ver que tot és gràcia, com diu sant Pau als corintis?

sábado, 7 de julio de 2018

Elogi de la Font Rúbia (En memòria dels màrtirs del Coll, II)

P. Francesc de jove

I- L’afàsia del P. Francesc, el supervivent

(A mitjan dels anys cinquanta vaig conèixer el P. Francesc Reynés, únic supervivent de la comunitat del Coll, germà carnal del P. Simó i confessor de la comunitat franciscana. Havia quedat semiparalitzat  per un atac d’apoplexia i amb una forta afàsia que li durà fins a la mort, 1965. Pot esser el representant literari de tots els qui tenim més preguntes que respostes, no abastam el misteri de Déu ni sabem explicar les seves preferències pels petits.)
 
Jo no vaig esser anomenat una, sinó dues vegades
superior de la comunitat del Coll, primer l’any 28 i després el 34.
A l’interstici vaig anar a Roma de procurador general,
però la humitat del Tíber em menjava els ossos
i pareixia voluntat del cel que jo fos la lloca d’aquella nidada.

El meu germà Simó i el P. Miquel Pons (en Poncet),
tímids i malaltissos, bon companys, bons vicaris
i bon mestres d’infants.
Els Germans Francesc i Pau, dues ànimes de Déu, 
duien el maneig de la casa i el servei del temple.
Jo era d’una altra pasta, més resolt i extravertit,
constructor, administrador i alhora artista.

(Marca un número telefònic, que timbra llargament)
- Digui... digui...
- És la casa del Doctor?
- Tothom està bé, hi ha tranquil·litat...
- Els digui de part meva que s’allunyin, que es dispersin,
         un a casa de... i l’altre...  i l’altre...

Els dos germans asseguts devora P. Gaspar Munar
Donàrem per descomptat que jo fos l’àngel guardià
mentre els altres s’amagaven. Disfressat amb camisa blanca
espitellada, un mocador al coll, jaqueta al braç i una boina calada,
espardenyes blanques i un xigarret amb molt de fum,
d’incògnit pels carrerons secundaris, esquivant els grups de milicians,
entre carcasses de cotxes cremats, xocats
contra els arbres de la voravia, saludant amb el puny alçat, desplaçant-me per les porteries obscures,
hostatjat a fondes de mala mort, entre ciutadans estrangers,
tots cercant una escapatòria, una recomanació,
un passaport falsificat, un vaixell al port... sense aturall!
Jo era el belitre, el polissó,
i els meus germans eren la guarda innocent.

Jo, que en sentir els primers trons, m’havia posat ferm
com un soldat: “Ha arribat la meva hora, Senyor, fiat voluntas tua!”.
Vaig resar de genollons el ”jo, pecador” més fervent,
i havia combregat vint, trenta formes consagrades
sense una gota de saliva... Jo que havia promès a la senyora de casa:
“No s’amoïni, em penso lliurar sens resistència
al primer que trucarà...”

(Nova trucada, timbre més llarg)
- Com estan els senyors?
- Desolació completa per aquí... Dels seus, què li diré? Requiescant in pace!
- I què em diu?... Tots tres?
- Sí, tots tres: el vellet i els dos Pares.

Barcelona cremava
Oh, Déu meu, per què m’heu abandonat?
Com així escollireu els meus germans per un sacrifici sense sentit,
i no jo, el superior, el capdavanter en tot? És que no vaig fer prou
per a salvar del llop els xotets que m’havíeu encomanat?
Per què rebutjàreu la meva vida, com un perfum desgrat?
Per què no acceptàreu, Senyor, la reforma del Santuari
bastida amb el call de les meves mans,
la nova nau i el creuer i l’ample presbiteri,
decorat amb les pintures més belles d’un artista vigatà?
L’altar de pedra massissa amb deu basaments i deu capitells
una filigrana d’art que quedarà sense estrena...
Així recordam: Resant el rosari, somrient, engabanat
entre les margalideres de l'Ermita 
Per què els meus ulls han hagut de veure el foc
que sortia per les espitlleres?
Per què ells foren màrtirs i jo no? Per què em vareu negar, a mi,
la via curta per escalar la santedat?

... No hi trob resposta. Són preguntes que em roseguen l’ànima.
La meva dreta s’ha assecat per l’apoplexia, com si m’hagués
oblidat de tu, Jerusalem. Les paraules s’emboliquen a la gorja
per l’afàsia.  Ha emmudit la meva pianola, jo, el músic.
He perdut l’alegria, jo l’home trempat ja no puc predicar, 
jo que em creia destinat a ser un gran missioner.
No val més callar per sempre,
com el profeta que viu en el silenci de Déu,
com el sacerdot que penetra en la litúrgia
de la Penombra Sagrada, dins el núvol de la gran Afàsia?

...Oh Déu, que la sang de la comunitat sacrificada, sense un mot,
com l’ofrena de l’Isaac, fruit de la meves entranyes de pare,
parlin en nom meu, en nom de totes les víctimes sense veu



.