Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, i IX)

Elogi de l'aigua (Parc de la Creueta)

IX- Elogi de la Font Rúbia

El basc Eduardo Chillida és autor d’un “Elogi de l’aigua”,

esculpit en formigó, suspès sobre un gran llac,

al Parc de la Creueta de l’antiga pedrera del Coll.

Aixequem també nosaltres un monument,

el nostre Elogi de la Font Rúbia,a la mina

que dona aigua a la contrada des del temps

en què es coronaven els comtes de Barcelona.

Escoltem l’antiga tonada dels Goigs a Nostra Senyora del Coll

que ens arriba des del seu Santuari ombrívol:

Al cim d’una serra amiga

heu volgut el tron gentil,

del color d’or de l’espiga

quan la besa el sol d’abril,

sols per ésser advocada

celestial del desvalgut:

        Verge del Coll benamada,

        doneu-nos gràcia i salut

Visitem la deu que donà nom a la imatge romànica

que es venerava als inicis del segon mil·lenni

a l’ermita de Santa Maria de la Font-Rúbia.

Aigua i Pedra, Font de salut i Torre de Defensa

sobre l’avant-serral que protegeix la convivència ciutadana.

De Font-Rúbia el nom portàreu

en vostre començament,

pel del Coll el baratàreu,

que no us és menys adient,

oh Fontana regalada

de divina fortitud:

        Verge del Coll benamada,

        doneu-nos gràcia i salut.

“Oh Fontana regalada”, a quants fugitius salvares la vida?,

serà que hi trobaren la Mare de Déu amagada

dins l’ullal de la font, per a lliurar-la del saqueig dels agarens?

Què t’ha feta rubescent? Les espases rovellades, l’òxid dels segles,

el verdet de les arrels, la sang i l’esperit d’un poble guerrer?

Quina petja hi deixaren els monjos benedictins?

Quin atractiu exercires sobre les confraries artesanes

que feien llur romeria dins l’octava de Pentecostés?

Com et convertires en coll de muntanya, lloc de pas i de fugida,

d’alternativa als estius xafogosos de la ciutat,

punt d’arribada pe als immigrants espanyols que buscaven feina?

En dies d’incivil guerra

peguen foc al vostre altar,

mataren set servents vostres

i la Font tornà a brollar,

és un Coll de sang i aigua,

com més tirs, més Rubea surt:

        Verge del Coll benamada,

        doneu-nos gràcia i salut.

Venerem el sagrament del doll que veié Joan en el calvari,

capaç de convertir l’assassinat del Fill de Déu

en benedicció per a tots els fills dels homes.

Perquè “Ell, Jesucrist, ha vingut valent-se

de l’aigua i de la sang. No de l’aigua solament,

sinó de l’aigua i de la sang. Així són tres

els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang,

i tots tres concorden” (1 Joan 56-8).

El cocó que mescla sang i aigua,

talment el prevere en el calze ofert sobre l’altar.

Lloem l’esperit del gorg que supera la guerra entre germans,

l’incendi del Santuari, l’afusellament dels religiosos,

la mort de ciutadans anònims, de dreta i d’esquerra, de dalt i de baix,

De bell nou la imatge torna de les catacumbes

i es fa habitable l’erm. S’obren les portes amb una consigna

concertada que dona credibilitat al testimoni:

“És un Coll de sang i aigua, com més tirs, més Rubea surt”...

Iris en la maltempsada

són els màrtirs que hem tingut:

Verge del Coll benamada

doneu-nos gràcia i salut

Beguem de la Font Rúbia, inestroncable i resistent,

que ressuscita amb la beatificació dels Màrtirs del Coll,

circula davall els nostres peus, preserva la humitat,

refresca les nostres suors, el tràfec de l’asfalt,

propicia reconciliació i esperances de futur.

Obrim-li síquies a l’aigua que surt del cor traspassat

per la geografia de tots els continents,

corri per les venes obertes d’Amèrica Llatina,

les illes tropicals del Carib i l’Amèrica Central,

els camins dels sud fins a la Patagònia més profunda,

que no deixi de córrer per les venes clivellades de la mare Àfrica,

infectada per discriminacions, epidèmies i sequera,

on la reconciliació és el nom del primer manament.

I haurem pronunciat la paraula més alta: Que no ens falti la Pau!

Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, VIII)

VII- La imprudència de la senyora Prudència

(“Ella va viure la misericòrdia dels Sagrats Cors. El seu cor va bategar amb i per als marginats, als qui va alleujar en els seus patiments. Ella no va vacil·lar a servir el Traspassat en els religiosos traspassats del Coll. En tal acte de servei, els fusells drets de l’any 1936, a Barcelona, varen travessar el seu cor” Manuel Soler, msscc)

Sovint la gent som més complexos del que aparentem.

La meva mare m’imposà aquest nom llatí de Prudència

a mi, que sempre vaig pecar de imprudent.

Altres tindran Santa Prudència per patrona,

jo vaig preferir capficar-me a l’ull del fibló,

sense mesurar-ne les conseqüències.

A mi que sempre em cregueren estèril,

mentre patia de cor inflat, més gros que la caixa, i

una dèria de maternitat a qualsevol preu.

Quan, als quaranta-tres, em vaig casar amb l’Ezequiel Aguadé,

tuberculós que escopia sang,

ningú va entendre aquella curolla “in extremis” de la tieta,

era la vocació de mare que havia madurat dins les meves entranyes

com una malaltia.

O no creieu que hi pot haver tumors d’aquesta mena

que porten a la mort?

Eren fills meus els infants descalços que catequitzava a la Barceloneta, quan encara era una noia. I fills meus els vellets que visitava a les Conferències de Sant Vicenç.

Fillada meva els obrers de l’empresa familiar,

i filla la Teresa Roca, bona amiga i germana benvolguda.

Jo ajudava a engendrar la comunitat cristiana d’aquella barriada

a la perifèria esquerpa de Barcelona.

Per això, quan vaig conèixer aquell grupet de mallorquins

trasplantats fora de la Roqueta,  les franciscanes (tan pobres),

i els missioners (tímids... i tan amatents amb el meu marit),

el meu instint maternal es desbordà

amb la força d’un tumor a la matriu.

“Ajuda’m a protegir-los, Prudència”, em digué el superior,

“que són com uns infants”.

Ningú em demanà auxili, jo em vaig avançar a obrir les portes

de l’hospitalitat d’una torre que pensava seria de defensa

i tan sols fou reliquiari que abeurà la sang d’aquells innocents.

I quan caigueren els meus fills assassinats, sentia el gemec d’Abel,

ens abraçàvem amb la Teresa, com aquella matriarca

que plorava  a Ramà la mort dels seus fills

i no volia que la consolassin perquè ja no hi són.

Patíem per el Germà Francesc que moria amb el ventre traspassat,

sentia dolors de part –mireu si hi ha dolors semblants als meus!-

en aquells jovenots que enfollien amb la descàrrega de metralla,

i jo els reconeixia com la nissaga de Caín, el germà major, 

primogènit d’Eva, la primera mare tan desventurada com jo.

Ara jo sóc Prudència, la que fou més generosa que prudent,

Vídua d’una pàtria esqueixada entre tots, morta en tots els morts.

Diuen que som l’Eixorca, quan de veritat

jo som la gran Mare catalana,

la Mare de Déu amagada dins un sac perquè em cerquen,

la que treu el coll per a plorar la família que no arriba a ser,

per a resistir sempre i després dels fracassos,

la Mare de Déu del Coll alçada sobre el seu poble.

 

VIII- El lloc de l’Expiació

(Fidelment reconstruït amb els testimonis, plens d’espontaneïtat, del senyor Jané, que trobà els cadàvers quan repartia la llet de bon matí; de “casa Miquela”, que sentiren els trets de l’escamot; de la família Díaz, acampada en el bosc, esglaiats pels gemecs de la monja portuguesa, i de la mateixa sor Joaquina, a la qual  entre tots ajudaren a fer escàpola; de la masovera Antònia Canal, dolguda perquè no tengué aquesta sort amb la desventurada sor Catalina, dues vegades afusellada; de la gent amiga del Coll que servà la memòria de les víctimes.)

   

Entrada de fosca, passà el camió fosc

recollint els qui estaven destinats a prendre vent:

Les Germanes Mercè Prat i Joaquina Miguel,

de la Companyia de Santa Teresa,

les Franciscanes Catalina Caldés i Miquela Rul·lan,

Filles de la Misericòrdia,

el Germà Pau Noguera, Missioner dels Sagrats Cors,

i la senyora Prudència Canyelles,

viva estampa d’una ciutat comtal que emmirallava

–amb uns ulls  astorats, mediterràniament aigualits-

com cremava el seu cabal, perdia el marit, li mataven els fills.

Sor Joaquina, mig analfabeta i estrangera, no pot dir

si aquell dia havien menjat arròs de bacallà,

però assegura que el rellotge marcava l’hora en punt

del Gólgota (les tres de la tarda).

Fins a quin grau les havien maltractades?

“A mulher do cabecilha perguntou se tínhamos dinheiro,

mas dissemos que tínhamos o crucifixo... Eles só quiseram

o crucifixo... o meu crucifixo”.

I qui era aquell noi jove, magritxol, els ulls clavats a terra,

dret enmig, com Jesús a la creu, i les monges als costats?

Si eren 500 o, potser, mitja dotzena de botxins...

tot això se li escapa (és fruit de l’alzheimer?),

no recorda si feren moltes estacions o si corrien,

però segur que pujaven la muntanya,

ella coneixia bé l’olor de la muntanya portuguesa,

i el vehicle s’aturà al claper d’un descampat.

Les Germanes Mercè i Joaquina i sor Catalina del Carme,

a la cuneta de cara al Tibidabo.

Sor Miquela, la senyora Prudència i el Germà Pau,

en fila, a l’altra cuneta, d’esquena a la carretera.

Al mig, l’escamot d’afusellament dispara a té qui té,

a té qui cau, a té qui mor.

Miquela no pogué acomiadar-se de Petra,

unes mans la vermaven, uns peus la trepitjaven,

una bavor de vi a les bótes d’un celler molt fresc...

Prudència aclucà els ulls, carregats de teranyines,

buscà al coll la medalla de la Mare de Déu,

banyà el Cor de Jesús amb la sang del seu cor.

Joaquina, amb sis ferides, més que plagues del Crist,

aguanta el cap de la Mercè, que expirà devers les quatre

de la matinada, resant jaculatòries i el parenostre.

Llavors s’escapolí la portuguesa.

Gabí Jané, lleter d’ofici, declara: “a la matinada del 24 de Juliol,

en passar amb el meu carruatge per el kilòmetre 4 hectòmetre 2

de la carretera de l’Arrabassada, en la volta de Ca la Miquela,

entre la Font de la Tenebrosa i la Font del Bacallà

vaig divisar quatre persones que havien estat assassinades,

i em vaig fixar que un home jove estava boca a terra en la cuneta

i el cap tombat en el clavegueram de les aigües pluvials...”

Era Pau que tornava a ca seva, engolit per s’Aujub.

La masovera Antònia Canal, devers les 2,

sentí que trucaven i era Sor Catalina, malferida a una cama

que perdia un raig de sang. Li embenà l’hemorràgia

amb un mocador del cap, li alleujà la febre amb un got de llet fresca,

l’assegué a una cadira baixa, mentre ella li contava

–amb un filet de veu, tan trista però serena- com li costà

un greu de l’ànima separar-se dels morts,

li entregava una medalla d’or del Sagrat Cor

mullada amb sang venerable de la viuda Canyelles.

Que en mala hora arribà una patrulla, treien foc pels queixals,

i se’n portaren la monja, com si fos el leprós de sant Francesc,

no al Clínic, sinó a la Vall d’Hebrón, per a rematar-la de debò.

Catalina, abandonada a les mans de Déu,

sentí un xiulo, amb la mirada enterbolida

s’afigurà veure les torres del temple expiatori,

un gos de pastor la ensalivava, entre lladrucs amics,

la prenia pel coll i l’entrava al  portal del santuari...

Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, VII)

VI- Silenci del Germà Pau contra el pecat del món

(“Attraverso la relazione di Suor Gioacchina, si comprende bene que si godevano nel vederle soffrire: Ciò che risulta sopratutto nei confronti di quel Fratello, il quale, con la sua modestia e con il suo raccoglimento, li rimproverava tacitamente”, Informatio de la Beata Mercè Prat)

Pau va néixer a les cases de la possessió de s’Aujub,

a la vall de Sóller, que els romàntics saludaven com la mítica entrada

al Jardí de les Hespèrides. “Ben haja l’ombra quieta

dels tarongers de Sóller!”

“Benvolguts pares, he pres la ploma per notificar-vos

que ja som a Barcelona. El viatge ha anat bé, gràcies a Déu,

no m’he marejat i m’ha agradat molt.

He vist moltes coses. Aquest diumenge he anat amb els Germans

al Tibidabo i hi ha moltes d’atraccions i una vista molt bella

i s’hi veu tota la ciutat i les muntanyes de Montserrat...”

Pau no deixa escrit que s’ha posat de puntes

per a contemplar la retxa blava de la mar,

que ha ensumat la mateixa saladina que a Sóller,

i ha reconegut els giscos de les gavines quan pugen del port,

però que enyora el perfum de la flor de taronger

i el secret de l’aljub que aprengué de petit de llavis de la mare      

“Pau, fill meu, ja sé que la vida et durà lluny d’aquí,

tu no t’oblidis mai de la casa pairal, del secret de s’Aujub

de les aigües tranquil·les, dins el ventre corbat del marès,

del bell so del silenci, la frescor de humitat, la humilitat

tan modesta i senzilla, com flor de taronger.

Parla poc, Pau, fill meu, somriu sempre”.

 

Entre totes les pàgines evangèliques, Pau escollí el carisma

de imitar el silenci del bon  Jesús davant n’Herodes,

la mirada que condemna –tàcitament- tot el pecat del món.

Les complicitats d’una Església oficial que pacta amb els terratinents

(“ho tenen ben merescut”, digué una noia, “i què feien aquests

si no és anar en contra dels pobres?”).

L’odi armat contra els símbols de la religió del poble,

les monges i els capellans, la corona i l’escapulari,

les estampetes de sants, o

la creu on clavaren el fill d’un fuster, de classe obrera i pagesa...

El silenci com una vaga caparruda de paraules

(“pensàvem que era un jesuïta, aquell jove no deia ni mot”).

La denúncia silenciosa contra la mort dels innocents,

l’escorxament d’una guarda que no bela  ni esperoneja,

ni retira el coll al ganivet..

“Perdonau-los, Senyor, que no saben el que fan...”