Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, III)

Pintura de Leita

II-  La mort com una sabata ben ajustada

(“Es tractava de persones senzilles, sense ambicions ni iniciatives de gran volada. En general, s’ha de parlar de persones apocades, tímides, i en algun cas, fins i tot de dèbil complexió... Al final no defugiren entregar la vida per l’Amat i enterrar-se com un gra de blat en el solc”, Manuel Soler, msscc)

La comunitat reunida a l’oració del matí prega el salm 131:

 “Senyor, el meu cor no és ambiciós

ni són altius els meus ulls;

visc sense pretensions de grandeses

o de coses massa altes per a mi”.

P. Simó:

És cert que nosaltres no estàvem fets de pasta d’herois.

Jo mateix, per no parlar dels altres, tenia un natural malaltís,

amb problemes d’estómac i inapetència...  Encara que

germà d’un músic, cantador de la Seu i sibil·ler,

em tremolaven les mans davant el piano

i em faltava aire per a fer de primatxer...

Jo era de volada curta, com les gallines....

De fet, l’any trenta-sis ja tenia un altre destí i,

si la mort m’aglapia a Barcelona, fou pel meu caràcter poc decidit.

P. Miquel:

Cap de nosaltres brillà mai per la saviesa ni per l’oratòria

o per un currículum distingit.

Ai, quin turment les classes de la primera gramàtica llatina.

Nats per a ser bons vicaris d’ un home d’empenta com el superior,

nosaltres érem les colometes, ell era astut com la serpent,

ell que no tenia por a  plantar cara, a defensar els drets de Déu.

G. Francesc:

Però tampoc érem gent covarda, jo mai vaig renunciar a la santedat.

Venguérem a Barcelona amb la premonició que hi deixaríem la pell,

amb la tensió de la llebre que se sent apuntada pel caçador...

O no diguérem als Germans de Vic que ens visitaven:

“I ara no vos agradaria quedar-vos amb nosaltres, Germans,

i qui sap si no arribarem a esser màrtirs de Crist!”

P. Miquel:

Jo som Miquel, i tenc la confiança que no s’enfonsarà Espanya

mentre hi hagi vertaders cristians.

Si tres segles de persecucions ferestes,

no varen destruir l'Església... per què hauríem de tenir por?

G. Pau:

Jo em dic Pau i “em mantenc en pau, tenc l’ànima serena,

com el fillet a la falda de sa mare, així se sent la meva ànima” 

(Salm 131).

P. Simó:

I jo som Simó, un macolí de la sabata de mestre Simó,

surat amb les mans rasposes i el martellet del sabater de Mancor.

Potser la vida no sigui altra cosa que fer de selleter o d’ataconador,

reparar unes mitges soles, o, simplement, posar uns cordons nous...

La mort serà per a nosaltres com unes sabates ben ajustades,

com les sabates de xarol que mon pare em va fer, a mida,

per al dia de la primera comunió.

G. Pau:

“Déu, per confondre els savis,

ha escollit els qui el món té per ignorants;

per confondre els forts, ha escollit els qui són dèbils als ulls del món.

Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea,

ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa”.

No és ver que tot és gràcia, com diu sant Pau als corintis?