V- La pobresa
més gran de les franciscanes
(“Denunciades, es van presentar els
patrullers i les interrogaren llargament, després les varen dur preses al
Comitè de la FAI... Allí van romandre dos dies vexant-les, fent-los burla i tota
classe de turments i fins i tot coses repugnants”, Testimoni de Dª. Elvira
Barral Bou.
“Deien que les monges eren molt
fanàtiques, que ho van aguantar tot... que van ser fidels a la seva consciència
sense doblegar-se als sofriments”, Testimoni de Mn. Albert Taltavull Pons)
Sor Miquela:
A les dones no ens demanaven gaire el nostre parer.
Aferrades a la roqueta com una pegellida,
miràvem fora Mallorca amb ulls mallorquins.
“Em sembla mentida que ens separi aquest bassiot tan
gran,
i és que els Pares dels Sagrats Cors parlen el
mallorquí,
la nostra comunitat també,
i pens: estic en un poble de Mallorca o no?;
però després baix a la ciutat i contempl els palaus
grandíssims,
aquesta immensitat de gent, de tramvies, d'automòvils,
i em dic: No, som a Barcelona.
I ja que deixam la nostra casa i la nostra pàtria,
santifiquem-nos, doncs, cadascuna en el lloc
que l'obediència ens ha posat”.
Des de nina, com santa Teresa, jo somiava esser
màrtir.
Havia fet de santa Eulàlia en un representació
acadèmica
del noviciat, i a l’hora d’embarcar-me ja m’acomiadava
fins al cel.
Però el martiri arribà amb un vestit que no esperava,
de la mà d’una Dama Pobresa que em costava reconèixer.
Deien que no érem lliures perquè érem dones,
o que la virginitat no era virtut, sinó l’estigma de
persones poruges...
Com si estigués provat que una monja fos una
disminuïda,
que és impossible la vida sense un mascle
i que és utòpic l’enamorament d’una verge d’un bell
amor espiritual!
Aquells dos dies foren el Getsemaní d’una agonia que
no acabava.
Burlades, insultades, vexades per la xusma.
Hores i hores dempeus a la terrassa del pretori de la
FAI,
baix d’un sol de justícia.
Despullades davant les mirades indecents, com Jesús a
la columna.
Ajagudes a terra, amb sacs de queviures damunt el cos
perquè ens faltàs l’alè, amb sacs de blat i d’arròs damunt
els pits,
damunt les cuixes, damunt el ventre...
“Si el gra de blat no mor i es podreix, no dóna
fruit”.
La corona d’espines dels pensaments més negres.
La violació sòrdida, amb la pretensió de robar-te la
darrera unça
de dignitat. Jo ja em sentia morta... d’ànima i de
còrpora.
Resava: “L’esperit és prompte, però la carn molt
flaca....
Que passi aquest calze, Déu meu, que no puc pus...”.
Sor Catalina:
A mi em dolgué més que res el brutal atemptat
a l’autoestima personal i a la meva estimera...
Defensaven el vot de les dones,
i ara ens negaven el dret a escollir lliurament
com ens volíem governar..? “Deixeu-les, que no val la
pena,
són unes pobres dones que no fan res de bo”.
Per què ens prohibien que ensenyàssim als infants dels
obrers?
Per què no volien que fóssim infermeres dels malalts?
Per què no podíem vestir el nostre uniforme,
com les dones a la fàbrica,
l’hàbit pobre del pare sant Francesc,
el germà de tots els menors del món?
O és que se’ns negava el dret a tenir un cor
sensible davant el sofriment?
Hauríem de renunciar a ser dones, mares dels
desvalguts
i filles de la misericòrdia?
Ens negaven el dret d’esser nosaltres mateixes
i de practicar tothora la caritat.
Jo era fora el vespre de l’arrest.
Tenia l’oportunitat de fugir
com el jove que seguia Jesús amb un llençol,
però la meva vida ja estava fermada a un cordó de sant
Francesc.
Volia fer costat a les meves germanes,
prendre la mà de la superiora que estava cega de
cataractes.
De corretja tan curta que vaig tornar al nostre barri
després de l’execució a la muntanya de la mort,
jo ja havia entregat la vida,
ningú me la podia arrabassar a la Rabassada...
No hay comentarios:
Publicar un comentario