Elogi de la Font Rúbia (Màrtirs del Coll, V)

La torre Alzina

IV- La darrera eucaristia contada per Teresa Roca

(Teresa Roca Carbí acostumava a fer companyia els caps de setmana a la senyora Prudència Canyelles. Visqué de prop la tragèdia dels dies 19 a 23 de juliol de 1936, habitant a la Torre Alzina. Se salvà de la mateixa mort perquè qualcú digué que no era més que  una proletària, obrera de la fàbrica de camiseria “Successors d’Alzina i Cia.”)

Record que celebraren una missa sobre la còmoda de casa,

sense més ornament que la bona disposició al martiri.

En el centre brillava l’eucaristia, en el copó

retirat del sagrari que després seria profanat.

Es confessaren l’un a l’altre, i els sacerdots als assistents.

Llavors ens repartiren la comunió, grapades de formes blanques

dins unes mans balbes i tremoloses, amb totes les venes inflades...

Mai parlaren de morir, pensaven que Mallorca

estava a una nit de vaixell,

i les dones insistíem que no es deixessin veure gaire

davall la figuera del pati, encara que sigui, de vegades,

quan arriben temps dolents, on es coneixen els vertaders israelites.

Mentre provàvem de pegar un mos amb la gola tancada,

el telèfon trucà demanant-nos si, a la creueta del Coll, hi havia pau.

Croquis de l'escenari de la mort

Més tard, el motor d’un camió i l’olor d’unes llandes socarrades,

el soroll d’uns milicians que jugaven a lladres i soldats.

Registraven la torre veïna, sentíem lladrucs i una traca de trets.

Tocaven a la porta. No era un joc.

“ - No t’amoïnis, Teresa”. La senyora Prudència baixà personalment.

“- Sé que amagueu la presa que busquem!

- Són aquí, no ens faceu mal!”. El P. Simó sortí el primer

i el maten al jardí, s’acarnissaren en el rostre, tan místic!,

i la sang regà el bosc de Torre Alzina.  P. Miquel caigué

davallant l’escaleta, anorreat fins a una mort d’esclau.

El bon G. Francesc sentí la metralla que li traspassava el pit

i el ventre, entre la cuina i el menjador

on havíem partit el pa i begut el vi.

Ell que havia dit: “A la tarda de la vida només ens examinaran

de l’amor”, hagueren de tornar a rematar-lo, qui ho havia de dir,

talment fos un examen difícil d’aprovar...