Elogi de la Font Rúbia (En memòria dels màrtirs del Coll, II)

P. Francesc de jove

I- L’afàsia del P. Francesc, el supervivent

(A mitjan dels anys cinquanta vaig conèixer el P. Francesc Reynés, únic supervivent de la comunitat del Coll, germà carnal del P. Simó i confessor de la comunitat franciscana. Havia quedat semiparalitzat  per un atac d’apoplexia i amb una forta afàsia que li durà fins a la mort, 1965. Pot esser el representant literari de tots els qui tenim més preguntes que respostes, no abastam el misteri de Déu ni sabem explicar les seves preferències pels petits.)

 

Jo no vaig esser anomenat una, sinó dues vegades

superior de la comunitat del Coll, primer l’any 28 i després el 34.

A l’interstici vaig anar a Roma de procurador general,

però la humitat del Tíber em menjava els ossos

i pareixia voluntat del cel que jo fos la lloca d’aquella nidada.

El meu germà Simó i el P. Miquel Pons (en Poncet),

tímids i malaltissos, bon companys, bons vicaris

i bon mestres d’infants.

Els Germans Francesc i Pau, dues ànimes de Déu, 

duien el maneig de la casa i el servei del temple.

Jo era d’una altra pasta, més resolt i extravertit,

constructor, administrador i alhora artista.

(Marca un número telefònic, que timbra llargament)

- Digui... digui...

- És la casa del Doctor?

- Tothom està bé, hi ha tranquil·litat...

- Els digui de part meva que s’allunyin, que es dispersin,

         un a casa de... i l’altre...  i l’altre...

Els dos germans asseguts devora P. Gaspar Munar

Donàrem per descomptat que jo fos l’àngel guardià

mentre els altres s’amagaven. Disfressat amb camisa blanca

espitellada, un mocador al coll, jaqueta al braç i una boina calada,

espardenyes blanques i un xigarret amb molt de fum,

d’incògnit pels carrerons secundaris, esquivant els grups de milicians,

entre carcasses de cotxes cremats, xocats

contra els arbres de la voravia, saludant amb el puny alçat, desplaçant-me per les porteries obscures,

hostatjat a fondes de mala mort, entre ciutadans estrangers,

tots cercant una escapatòria, una recomanació,

un passaport falsificat, un vaixell al port... sense aturall!

Jo era el belitre, el polissó,

i els meus germans eren la guarda innocent.

Jo, que en sentir els primers trons, m’havia posat ferm

com un soldat: “Ha arribat la meva hora, Senyor, fiat voluntas tua!”.

Vaig resar de genollons el ”jo, pecador” més fervent,

i havia combregat vint, trenta formes consagrades

sense una gota de saliva... Jo que havia promès a la senyora de casa:

“No s’amoïni, em penso lliurar sens resistència

al primer que trucarà...”

(Nova trucada, timbre més llarg)

- Com estan els senyors?

- Desolació completa per aquí... Dels seus, què li diré? Requiescant in pace!

- I què em diu?... Tots tres?

- Sí, tots tres: el vellet i els dos Pares.

Barcelona cremava

Oh, Déu meu, per què m’heu abandonat?

Com així escollireu els meus germans per un sacrifici sense sentit,

i no jo, el superior, el capdavanter en tot? És que no vaig fer prou

per a salvar del llop els xotets que m’havíeu encomanat?

Per què rebutjàreu la meva vida, com un perfum desgrat?

Per què no acceptàreu, Senyor, la reforma del Santuari

bastida amb el call de les meves mans,

la nova nau i el creuer i l’ample presbiteri,

decorat amb les pintures més belles d’un artista vigatà?

L’altar de pedra massissa amb deu basaments i deu capitells

una filigrana d’art que quedarà sense estrena...

Així recordam: Resant el rosari, somrient, engabanat
entre les margalideres de l'Ermita 

Per què els meus ulls han hagut de veure el foc

que sortia per les espitlleres?

Per què ells foren màrtirs i jo no? Per què em vareu negar, a mi,

la via curta per escalar la santedat?

... No hi trob resposta. Són preguntes que em roseguen l’ànima.

La meva dreta s’ha assecat per l’apoplexia, com si m’hagués

oblidat de tu, Jerusalem. Les paraules s’emboliquen a la gorja

per l’afàsia.  Ha emmudit la meva pianola, jo, el músic.

He perdut l’alegria, jo l’home trempat ja no puc predicar, 

jo que em creia destinat a ser un gran missioner.

No val més callar per sempre,

com el profeta que viu en el silenci de Déu,

com el sacerdot que penetra en la litúrgia

de la Penombra Sagrada, dins el núvol de la gran Afàsia?

...Oh Déu, que la sang de la comunitat sacrificada, sense un mot,

com l’ofrena de l’Isaac, fruit de la meves entranyes de pare,

parlin en nom meu, en nom de totes les víctimes sense veu

.