1. Una visió transfigurada del paisatge
de la Serra
Dijous dia 6 d’Octubre vaig assistir, a
l’Institut d’Estudis Baleàrics, a la presentació del llibre de Francisca
Llabrés, El salt de la Bella Dona. Una
llegenda ben actual, publicat per la editorial Moixonia.
18 escriptors han reinterpretat la llegenda
per aixecar la veu contra la violència de gènere: “Un eslògan contemporani que
podria encapçalar qualsevol de les nostres manifestacions als carrers” (Sara
Rivera, 109). Voldria compartir-ne alguns comentaris.
Carles Amengual, metge i botànic selvatgí, que
puja a Lluc a peu dues vegades cada setmana tocant les xeremies, ha escrit una
pàgina que esdevindrà un clàssic de descripció del paisatge:
“Saps, lector, que el camí és com una odissea
homèrica a on el caminaire –o navegant pelàgic- ets tu, en una travessa farcida
d’esculls i llocs planers, de gegants i monstres, d´àngels i dimonis, d’amors i
tragèdies, però sempre amb la brúixola adreçada allà dalt, a la Bella Dona...
Saps quin gaudi és aquest?”
“A una banda i altra de camí veig l’estepa de
flor lilenca i la de flor blanca, que s’aferren a la llana de les ovelles; la
mata llentisclera, sempre verda i austera; la viola de penyal, cofoia mirant-me
des del seu refugi elevat; el romaní de la flor blava i aroma camforat, que en
Bernat de la rondalla ha anat a cercar lluny, molt lluny enmig de la mar, i el
triple fruit de l’olivella, sempre unit com els bons germans; els aglans de
l’alzina, que esperen transformar-se en farina de pa o llom de sobrassada;
l’oliv, que vol ser i fer el millor oli daurat; l’humida murtera, d’ancestral
aigua d’olor; l’albó de blanca flor, que ens acompanya al paradís dels camps
elisis; el groguenc trepó, a qui li cau la floreta i la fulla no; la ceba
marina, de llarga tija i coronades flors; el pi que suporta, estoic, les
ventades lloberianes; l’espinós espàrec, que sense vergonya em mira orgullós;
l’ametler solitari, de flor rosada i blanca, rondejada pel vent de 
febrer; el
cirerer de pastor, nadalenc i punyidor; el xiprell, ue taca de rosat la tardor;
l’arboça que mareja en menjar-ne més d’una; la falguera, que en una nit bi un
dia floreix i grana; la figuera del penyal, del’ocell deutora; el valent
garrover, que no té por a la sequera; l’espinós ginebró, de castanyoles
pageses; l’alegre magraner, mira’m i no em toquis” (20-21).
febrer; el
cirerer de pastor, nadalenc i punyidor; el xiprell, ue taca de rosat la tardor;
l’arboça que mareja en menjar-ne més d’una; la falguera, que en una nit bi un
dia floreix i grana; la figuera del penyal, del’ocell deutora; el valent
garrover, que no té por a la sequera; l’espinós ginebró, de castanyoles
pageses; l’alegre magraner, mira’m i no em toquis” (20-21).
“Bella Dona, benvolguda i estimada, amorosa i
somrient; amb tu vaig pel vell i bell camí al bosc sagrat, i amb tu també vaig
amb entusiasme al camí interior de la divinitat..., i l’una i l’altra, la de
dins i la de fora, em fan entendre que som u en l’origen i la destinació” (22).
