El Fuego de Dios: La Real y los MSSCC (2)

(Hoy ha salido de la imprenta la 2ª ed. de El Fuego de Dios, publicado por nuestro amigo Llorenç Gelabert de Sa Pobla. Un árbol, un libro, un niño... son las huellas que podemos dejar y que nos producen una alegría más pura. Nuestra aspiración es que ayude a iniciar y a reforzar la comunión en el mismo espíritu y misión, superando las distancias y lenguas.
El martes 12, se inauguró la restauración del antiguo Claustro del monestir de sant Bernat de La Real. Publicamos a continuación el parlamento de nuestro Superior General, pues es un documento interesante que se remonta a la obra del P. Joaquim Rosselló en Lluc i en La Real. Los que no entienden el catalán pueden usar el traductor que tenemos al margen de esta misma página.)

Inauguració de la restauració del Claustre de La Real (12 de maig de 2010, 19’00h.)

Som arribats al terme d’una etapa de la restauració d’aquest monestir. La primera en la qual les institucions públiques s’hi han implicat, quan s’apropa el bicentenari de la primera expulsió dels monjos cistercencs, l’any 1815, consumada l’any 1836.

Foren esdeveniments violents, teòricament evitables, però històricament ja integrats dins les nostres apreciacions, i dins la nostra vida. Acabava un estil de vida monàstica, s’obria pas la societat liberal, i, des d’altres horitzons de l’Església Catòlica, s’albirava un nou cau de la vida religiosa, en el qual s’integra la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, fundada a Sant Honorat l’agost de 1890, i cridada l’any 1897 pel bisbe Jacinto Mª. Cervera per a pacificar la naixent feligresia de La Real, no a restaurar cap edifici, car els PP. Fc. Solivelles i companys s’enfonyaren a un racó de la Sagristia vella, on un incendi encara els esporuguí més. De fet, al poc temps morí el bisbe, i el seu successor, Pere Joan Campins, va donar permanència a aquella situació, quan veié que el primer objectiu d’asserenament del poble s’havia assolit. Aleshores, el Fundador, personatge cabdal dins l’església de Mallorca en el trànsit del s. xix al xx, i ben poc considerat, me referesc al P. Joaquim Rosselló, el qual va entrar en el joc, i va proposar adquirir i restaurar estança a estança, que posseïen les diverses famílies que tenien ca seva en el claustre, a més de l’escola de D. Bartomeu Oliver. L’ala de ponent devia ser en runes.

El gran restaurador de Lluc va ser el P. Joaquim, encara que no fos més que pel volum dels edificis que va aixecar o restaurar, com la Fonda, l’Hostatgeria i el Cambril. Era dirigit per l’amic i confident Bartomeu Ferrà. Aquell mateix va ser l’artífex del recobrament d’aquest claustre que acabau de restaurar, la Conselleria d’Habitatge i els Ministeris de Foment i de Cultura. Molts encara hem conegut les parets que tancaven aquestes arcades, i hem dormit a les sales que diverses famílies havien arreglat, sobre la Sala Capitular, convertida en estable. El P. Rosselló, amb el suport del bisbe Campins, que va donar estabilitat a la Comunitat, i el seu eficaç col·laborador, P. Francesc Solivelles, a força de deutes, que en consten ben bé, no just hi varen aportar els diners de la Congregació, sinó que hi varen consumir salut i vellesa.

L’any 1905 ja tres quartes parts del conjunt s’havia reedificat o remodelat, i tota l’ala de ponent i la part superior del migjorn se varen reedificar amb les arcades de pedra de Santanyí. La Real, segons l’aspiració del P. Joaquim Rosselló, havia esdevingut un centre de formació de missioners i d’animació espiritual del laïcat i del clergat, amb la predicació de freqüents exercicis espirituals.

L’arqueòloga que ha assessorat les obres de restauració que inauguram, coneix millor que ningú la presència de l’arquitecte Reynés en la remodelació del temple, el trespol del qual fou enfondit. Tot va ser reorientat, de llevant cap a ponent, per servir millor a la feligresia que, perquè ja no era de devots del monestir, sinó que la formaven el membres de la Parròquia de la Mare de Déu de la Font de Déu i de Sant Bernat. Eren els anys de les celebracions del VII Centenari de la Conquesta de Mallorca.

Poc després, l’interior del Claustre també passà per transformacions, quan el P. Gaspar Munar, rector i superior, va iniciar la Biblioteca Balear, com a memòria viva de Ramon Llull, el qual en la seva deixa testamentària feia arribar un cofre de llibres al monjos blancs del Cistell de La Real. Vers 1930, entraven els primers llibres d’aquesta institució cultural mallorquina que, poc a poc, se va obrir als estudiosos. Aquesta remodelació interna va suposar la desaparició de les estances de l’abat, a les quals hom hi pujava per una escala solemnial.

Arribada la democràcia, aquesta biblioteca s’ha integrat en la xarxa que ha disposat el Consell de Mallorca.

Després de que, l’any 1959, la Congregació pagàs per segona vegada per la compra de l’Hort Gran i la Sala Capitular, vam procedir a la seva restauració, a llevar les grípies dels cavalls, que hi havia a la Sala Capitular, a la banda del claustre, a reconstruir les voltes del quadrant del sud-est, i a posar-li un nou enrajolat. També se va completar la tercera planta, ja existent a l’angle nord-est del claustre. I va ser aleshores que el trespol antic va queda soterrat per un nou. El sòtil de la Biblioteca fou alçat, amb l’esperança que hom podria continuar l’obra iniciada amb la segona planta de l’ala de Tramuntana. Però aquella obra ben poc estètica encara espera que s’acabi la remodelació ideada, que al llarg de l’ala de llevant ofereixi els espais necessaris, com a complement per a dipòsit de fons bibliogràfics i documentals.

El monestir havia esdevingut de bell nou un centre religiós, un lloc d’acollida, un nucli de formació de religiosos i de grups ciutadans, i un indret integrat en el poble de La Real, de manera que, hem de reconèixer que aquí, en els anys 1970 a 1980, amb modèstia, però amb perseverança, se varen acollir grups de resistència democràtica, s’hi varen fundar diverses associacions de veïns, s’hi han fet encontres de diverses disciplines, alguns d’ells d’abast internacional.

La Congregació fa una mitja dotzena d’anys tenia projectat remodelar les estances interiors per a us de la comunitat, així com també acabar de realitzar el projecte començat l’any 1960, de recobrar espais perduts, per tal de donar més lloc a la Biblioteca i a l’Arxiu Històric de la Congregació, i a la creixent parròquia. Tot ha quedat aturat per les circumstàncies que bé coneixem, però que les hem de superar, per tal de esser a temps a salvar alguns milenars de llibres que consumeix la humitat. Esperam amb urgència que les institucions facilitin l’execució d’uns plans presentats fa uns cinc anys. Cinc anys de condemna d’uns llibres i de documents a la humitat, és molt de temps, és massa temps.

Tot aquest patrimoni és de Mallorca, i dels estudiosos, dels que de fora s’interessen pel l’espiritualitat i per la cultura cistercenca. Per a tots els estudiosos de Ramon Llull, des de l’angle de l’espiritualitat reformadora, o s’interessen per la llengua, pels seus projectes científics, per la seva preocupació ecumènica i per a la pau internacional.

D’aquí que, davant unes noves circumstàncies prou conegudes, la Congregació dels Missioners dels SS. Cors s’ha vist molt confortada, quan entre els veïnats de La Real, entre amics de la cultura, de la llengua, del patrimoni ambiental, i fins i tot entre persones de l’empresa, del dret, i també entre els polítics, etc., ha sorgit amb empenta un moviment per rellançar La Real, amb una fundació cultural, que se proposa donar força al que ja existeix, i contingut a l’espai que quedarà protegit per a sempre, sense més mutilacions.

Aquest moviment ciutadà, madur, constant i digne, canalitzat per l’Associació de veïns, que ha comptat amb la simpatia activa de moltes altres persones, i dels titulars del Monestir, ha conformat una convergència i una unió de voluntats i de forces, que no ha defallit, ans al contrari, hem estat capaços d’arribar a una defensa legal ineludible de l'interès general com és la "protecció del sòl rural i la preservació del Patrimoni Cultural" d'aquest Monestir, defensa que ha estat reconeguda definitivament pel Tribunal Suprem. Sense aquesta defensa, probablement, La Real romandria en l'oblit i avui no seríem aquí en aquest "entorn" celebrant una nova etapa. La urgència de la reparació històrica, que ha arribat endins en molts dels que sou ara aquí, ben especialment en el Conseller de Presidència, tal vegada ni hauria entrat en el nostre vocabulari.

En conseqüència, volem que La Real tradueixi, en la nostra llengua i en les nostres institucions i realitzacions, allò que significa en àrab el terme riad, és a dir, volem que sigui un hort productiu i generador d’una microeconomia sostenible, un espai que permeti que les noves generacions frueixin del paisatge rústic heretat, volem que un parc cultural pugui visualitzar una passa de l’itinerari del beat Ramon i que, ensems, sigui un tast de la cultura cistercenca, que va contribuir a congriar aquesta Europa tan fecunda, paradoxal i generadora d’esperança.

Per això, avui, quan inauguram aquesta restauració del claustre de La Real, volem que sigui la primera passa de col·laboració del Monestir, de l’Associació de veïns, de la Fundació Cultural de La Real, amb les institucions públiques. Reconeixem que l’acord de Govern pres fa poc, el contingut del qual de qualque manera coneixem, farà que aquest acte sigui la primera baula d’una cadena que ens vincularà més sòlidament a un futur més condret de les Illes Balears.

Fotografía: Claustro de La Real