L'Ascensió de Jesús al cel

Ja fa 40 dies de la Pasqua i tenim el perill de pensar que ja li hem tret el suc. Però la Pasqua no seria completa sense els complements de l´ascensió i de la pentecosta.

1. 1. Només reben l´esperit de Jesús aquells qui el veuen enlairar
2. Conta la bíblia que quan Elies s’acomiadava, el seu deixeble Eliseu li demanà que li deixàs en herència una part del seu esperit profètic. Elies li contestà: “Demanes una cosa difícil. Només ho rebràs si em veus quan som enlairat al cel”... Elies va pujar al cel enmig de la tempesta. Eliseu ho veia i cridava: Pare meu, pare meu!... llavors va agafar el seu vestit” (2Re 2,9-12).
3. Els deixebles veren Jesús que “s´elevà davant ells”, i per això reberen el seu esperit. Hi ha molta de gent que no fa les obres de Jesús perquè no creuen que Jesús hagi estat enlairat/elevat/glorificat per Déu Pare. Vet aquí el misteri de l´ascensió. Potser creuen que fou un home bo, un personatge important de la història, un bon mestre, una espècie de gurú espiritual, un líder social defensor dels pobres... Però no traspassen la retxa. No rebran mai el seu mateix Esperit si no el veuen enlairar-se al cel. Ho resam al credo: Crec en Jesucrist... nascut de la Verge Maria, que patí baix del poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i vertaderament sepultat... Però ¿creim que ressuscità al tercer dia, se´n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós, i d´allí ha de venir a judicar? Patim una fe de volada curta, una esperança rebaixada, no som capaços de resistir les forces contràries que trobam al món. I no deu ser perquè no creim de debò que Jesús ha estat glorificat al cel? Ho deia la carta de Pau: “Li deman (a Déu Pare) que conegueu a quina esperança ens ha cridat... Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l´eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan resssuscità Crist d´entre els morts, i el va fer seure a la seva dreta dalt del cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l´altre”.

En aquesta fe, ens hi jugam l´esperança, l´eficàcia del poder de Déu, la força del seu Esperit.

2. L´ascensió de Crist és la nostra elevació “Només Jesucrist ens ha revelat què és l´home, fins a on podem arribar els homes i dones”.

Tu pots superar la marca de profunditat: Entra dins tu mateix i baixa al fons de la teva ànima, que és la cova més profunda, l´abisme més insondable. Però ningú no ha pujat tan alt com ell, diu el poeta Blas de Otero. L´Ascensió de Crist marca el rècord d´altura, fins on pot arribar una persona.

Si renunciam a creure que Jesús ressuscità i que pujà a la dreta de Déu, renunciam a una part important de les nostres possibilitats. Després de Jesús, Maria, capdavantera de la nostra raça, fou assumpta i glorificada al cel. Esperam que nosaltres, els seus germans i germanes menuts, cadascú segons la seva posició, també podrem enlairar-nos fins al cel. I on és el cel? El cel no és un lloc allà dalt, més amunt dels niguls, ni és aquí baix. El cel és una altra manera de ser, de viure amb Déu, d´estimar. El cel està dins i enmig nostre. “Si qualcú m´estima, guardarà les meves paraules i el meu Pare l´estimarà i vendrem a ell i hi farem la nostra estada”. Per a Jesús nosaltres som capaços de començar a viure el cel ara mateix i aquí.

3. Què feis entabanats mirant el cel?

Per tal d´aconseguir-ho és necessari que compliguem la nostra tasca. Sant Lluc tengué l´originalitat de muntar una escenografia de l´ascensió perquè l’entenguéssim això. Diu que “durant quaranta dies s´aparegué als deixebles, i els parlava del Regne de Déu... mentre menjava amb ells”. Amb aquestes paraules vol significar que primer hi hagué un temps d’intimitat, d´experiència de resurrecció, d´aprenentatge de la Bona Nova del Regne. Després pujà a la muntanya de les Oliveres, i “s´elevà davant ells i un núvol se l´endugué”. Ja hem dit que això significa que Jesús ha estat glorificat pel Pare i s´ha fet el nostre Senyor i Salvador.

“El perderen de vista... quan es presentaren dos homes vestits de blanc: Què feis, com entabanats, mirant al cel? Ara rebreu l´Esperit Sant perquè sigueu els meus testimonis”. S´ha acabat el temps de Jesús, ara ve el temps de l´Església. Els temps que nosaltres, els cristians, continuem allò que Crist va començar. El temps de relacionar-nos segons el model del cel. El temps de donar-ne testimoni.

I Jesús, on és? Què fa mentrestant? Ens “beneeix”. La benedicció era el gest típic de Jesús, que beneïa el pa, els infants, els malalts, els pobres. Beneïa sempre. Ens beneeix a nosaltres des del cel, des de la glòria. I ens transmet vida, gràcia i esperit. Jesús espera que també nosaltres aprenguem a beneïr sempre, especialment aquells a qui ningú estima i que per ventura viuen la vida com una maledicció.

Tenim molta feina. No badoquem mirant el cel, no renunciem a l´esperança que Jesús ens aconseguí pagant-ne un preu tan elevat.