Pregar amb Ramon Llull: AVE MARIA!:

Pregària missionera i interreligiosa

Ramon Llull conta que l’abat  Blaquerna, cogitant “com pogués honrar Nostra Dona per alcuna novella manera”, edificà una ermita on estigués un monjo completament dedicat a saludar Nostra Dona, i li posà el nom: «Ave Maria»…

Un jorn hi anà a veure en quina manera pregava, i el trobà fent la pregària podeu veure escrita en diverses llengues en el Cambril de la Mare de Déu de Lluc:

“Ave Maria! Saluda’t lo teu servidor, de part los àngels,

e els patriarques, e els profetes, e els màrtirs, e els confessors,

e les vèrgens, e los vèrgens :

 e salut-te per tots los sants de Glòria.

Ave Maria! Saluts t’aport de tots los crestians, justs e pecadors;

los justs te saluden, cor est digna de salutació

e cor est esperança de llur salvació;

los pecadors te saluden, per ço cor te demanen perdó.

Ave Maria! Saluts t’aport dels sarraïns, jueus, grecs, mogols, tartres…

Tots aquests e molts d’altres infeels te saluden per mi,

qui son llur procurador. En la tua salutació los met,

per ço que lo teu Fill los vulla remembrar.

Ave Maria! Tu est digna que per totes gents

e que en totes terres fosses coneguda, servida, amada, lloada.

Saluden-te. Ajuda e gràcia e benedicció te demanen per mi”.

(Llibre d‘Evast e Blaquerna, LXI)

Llull combrega amb els intents d'establir un diàleg interreligiós en un lloc com Mallorca, on els musulmans representaven el 40% de la població total. Partint sempre del marc català i mediterrani, abraça el món llatí, el jueu i l'islàmic. Encara més, la seva mirada s'obrirà vers els diversos grups cristians de l'Orient (grecs ortodoxos, nestorians i jacobites), i de la mateixa manera va tenir interès per la conversió dels mongols i dels tàrtars. És clar que Ramon Llull, com a fill del seu temps,  cerca la conversió dels jueus i musulmans, l'ideal de la seva vida i la finalitat última de la seva obra[1]. Però el seu esperit missioner i ecumènic ens pot inspirar la nostra pregària d'avui i el nostre interès pel diàleg interreligiós.

---

[1] Cf. Francesc -Xavier Marín, «Creure i entendre a través del diàleg». <http://www.raco.cat/index.php/Aloma/article/viewFile/96955/154301>

Pregar amb el Llibre d'Ave Maria de Ramon Llull

En aquest mes de Maig presentaré algunes maneres de pregar a Nostra Dona Santa Maria que presenta el beat Ramon Llull. Amb motiu de l'Any de Llull, que acabam de cloure, vaig publicar un fulletó sobre aquest tema i ara el podrem aprofitar. Agraesc també al bon amic i professor de la UIB Biel Camps que preparà un Glossari per ajudar a entendre el català medieval.

El pou d'on bevia el poble i l'estàtua al claustre del Monestir

              

INTRODUCCIÓ: PREGAR AMB EL LLIBRE D'AVE MARIA 

Al monestir de sant Bernat de La Real vaig fer el noviciat, i la memòria del claustre de dos pisos es manté dominada per la blanca imatge del beat Ramon Llull, que a mi sempre m’ha semblat un gegant. De la cisterna dels monjos, en bevíem nosaltres i els feligresos per a refrescar-nos d’una manera gairebé ritual.

El beat residí diverses vegades en aquest monestir de Santa Maria (o de Sant Bernat) de la Real. Probablement durant el període de formació a Mallorca (entre 1265 i 1269), i el 1274, on hauria escrit diversos llibres importants, entre ells el Llibre d’Ave Maria que l’escultura d’Andreu Orell Salvà (1952) mostra obert a les mans.

Després que els monjos tornaren a Catalunya (1835), els Missioners dels Sagrats Cors es feren càrrec del monestir (1897) i crearen la valuosa «Biblioteca Balear».  Enguany, amb motiu de l’Any Llull (700 aniversari de la seva mort) m’ha semblat escaient obrir el Llibre d’Ave Maria i oferir un breu comentari al poble feel perquè s’abeuri de les seves aigües fresques. En aquestes pàgines de la revista COMUNICACIÓ n’oferesc la primícia de la introducció i esper que enguany facem la publicació íntegra.

El Llibre d'Ave Maria

El mestre amb el llibre de l'Ave Maria obert
 

El Llibre d’Ave Maria és una petita joia, que forma part del Romanç d’Evast e Blaquerna.[1] «A significança de les cinc nafres les quals nostre senyor Déu Jesucrist prengué en l’arbre de la vera creu…  el llibre està departit en cinc llibres» per «donar doctrina i regla» a cinc estaments de gents: El primer estat és de matrimoni; el segon, de religió; el tercer, de prelatura dels bisbes; el quart, de la senyoria apostòlica del papa i cardenals; el cinquè, de la vida ermitana[2]. Presentam el nostre Llibre comprès dins el segon, capítols LXI - LXVI, amb la introducció que escrigué mossèn Salvador Galmés que encara no ha perdut la seva bellesa[3]:

«La segona part del Blanquerna[4], qui tracta de la vida regular o estament de religió, dividit en ordre de dones i ordre d’homes, acaba amb el dolç llibre d'Ave Maria, rica gemma lul·liana que fa de tancadura.

«Blanquerna fo abat d'una abadia molt honrada... Tots jorns cogitava Blanquerna com pogués honrar Nostra Dona per alcuna novella manera» Es la perpetua inquietut d'amor en afany constant de trobar noves manifestacions, car les velles li semblen poc dignes i poc expressives.

En sis capítols animats i suggestius, l’ autor desplega el seu concepte de l’educació i honrament a «la regina del cel e de tota la térra e la mar».

Es verament emotiu el primer d'aquests capitols, on Ramón exposa l’honrament a Nostra Dona per salutació continua i universal: salutació de part dels ángels i de tots els sants de gloria; de part dels cristians, justos i pecadors; de part dels infidels qui «semblant natura e figura han del teu FILL» — li diu — , qui «boques han ab qué et sabrien lloar si et coneixien; cor han ab qué et purien amar, mans ab qué et purien servir, peus han ab qué porien anar per les tues carreres. Tu est digna que per totes gents e que en totes terres fosses coneguda, servida, amada, lloada» Ave Maria! En els altres capitols; igualment aflamats d'amor i frescos d'ingenuitat que fa pensar en Fra Angélic, l' autor exercita aquella poderosa facultat animatriu, tan caracteristicament seva, fent-los moure, amb gracia i naturalitat, dins ambients locals distints per a cadascun, a saber: la vida ordinaria de l'interior del monestir (gratia plena); la de la relacio civil exterior (Dominus tecum); una aventura cavalleresca (benedicta tu in mulieribus); un sínode diocesá on és propugnada la fundació d’estudis arabics com el de Miramar (benedictus fructus ventris tui); uns episodis de vida pastoral en les selves i muntanyes (Santa Maria, ora pro nobis) insinuant les missions rurals que segles mes tard ocuparien la caritat d’un Sant Vicenç de Paül.

Tot exulta i vibra d’optimisme novicial: la llevor d’apostolat s'infla i germina amb la rica sava d aquella jocunda primavera lul·liana de Montpeller, bellament florida de projectes i d’esperances, que un estiu cru i una tardor eixuta havien d’assecar en llur major part. Pero ell «anant anava e sembrant sembrava», com diu L’autor anònim de la Vida coetánia de Ramón: escampant sement d’amor i de bellesa i d'intel-ligéncia. A nosaltres ens toca de regar amb devoció i Déu, si li plau, donará l'increment».

---

[1]  Corregim el nom del protagonista de Blanquerna en Blaquerna, perquè avui ja se sap que la ena s’afegí per raons eufòniques a mitjan segle XIV i no abans en domini linguístic català. Cf. Romanç d’Evast e Blaquerna. Ed. crítica d’Albert Soler i Joan Santanach. NEORLl, vol. VIII, p. 10. Patronat Ramon Llull. Palma, 2009. També defensen que seria més adient dir «Romanç» que «Llibre».

[2] Pròleg del Romanç d’Evast e Blaquerna.

[3] Llibre d’Amic e Amat. Llibre d’Ave Maria. Els nostres clàssics. Barcelona, 1927.

[4] Blanquerna: Respectam en aquesta citació l’ortografia de Galmés.

La Misericordia que brota del costado traspasado

Los MSSCC acabamos de editar un libro que es fruto del Año dedicado a la misericordia. El papa Francisco tuvo la idea de volverla a poner en el centro de la proclamación de la Buena Nueva. En el mismo centro del centro de Jesús, que es su corazón traspasado en la cruz y convertido en manantial de vida para la humanidad.

 

Hemos recogido en un volumen las cinco Cartas que nuestro Superior General, P. Emilio Velasco, ha dedicado al tema. Como una Lectio Divina reposada, una lectura contemplativa del Evangelio desde nuestro carisma heredado del P. Joaquim Rosselló. 

 

Reproduzco la introducción que escribí, como encargado de la edición del volumen:

 "Nunca agradeceremos bastante al papa Francisco que haya vuelto a poner la misericordia en el centro de la revelación, como el corazón de la Trinidad, el principio dinámico que movía la persona de Jesucristo, la viga que aguanta la Iglesia.

“Aunque se cierra la Puerta Santa”, dijo en la homilía de clausura del Jubileo, “permanece siempre abierta de par en par para nosotros la verdadera Puerta de la misericordia, que es el Corazón de Cristo. Del costado traspasado del Resucitado brota hasta el fin de los tiempos la misericordia, la consolación y la esperanza” (20.11.2016).

El P. Emilio Velasco, nuestro Visitador General, como el campesino de la parábola, se llenó de alegría al hallar este tesoro en el campo de la Iglesia. Y se tomó el trabajo de dedicarle 5 Cartas que ayudaran a nuestra Familia Sacricordiana a meditar y actualizar la relación entre la Misericordia y nuestra Espiritualidad de Misioneros de los Sagrados Corazones.

Ahora entendemos más claramente

que al contemplar los Sagrados Corazones podemos exclamar, como lo hicieron los antiguos israelitas: ‘Eterna es su misericordia’ (Sal 136);

que Ellos son para nosotros la verdadera ‘Puerta de la Misericordia’ abierta por amor a Dios y a los seres humanos. Entrar por la puerta de los SSCC significa aventurarnos por la senda que nos conduce hasta nuestro ‘más profundo centro’... hasta las “entrañas maternales” donde somos amados y regenerados;

que, al mostrarnos las llagas de Resucitado y de todos los crucificados de la historia, nos sintamos enviados como ‘misioneros de la misericordia’ a proclamar el perdón y la paz en un mundo roto por el odio, el rencor y la violencia;

que, si convertimos nuestras comunidades y nuestras familias en un “oasis de misericordia”, estamos haciendo realidad el sueño del P. Joaquim Rosselló, nuestro Fundador, y ofreciendo “competente socorro” y ayuda a la humanidad peregrina.

Nos ha parecido bien publicar en un volumen las 5 cartas, como un servicio a todos los hombres y mujeres que se sienten atraídos por la espiritualidad de los Sagrados Corazones. Y como muestra de agradecimiento sincero por el aporte que el P. Emilio nos ha prestado coincidiendo con los 25 años de su ordenación presbiteral. Muchas gracias".

 

 

 

 

Església oberta a la Bellesa

L’any que vé es compliran 110 anys que el bisbe Jacinto Mª Cervera confià l’església de Sant Gaietà als Missioners de P. Joaquim Rosselló (1897). El nostre fundador ho jutjà providencial per a exercir a Ciutat un plus de feina i creativitat. Inspirats en els Sagrats Cors, “clarísimos soles radiantes siempre de esplendor y hermosura,  focos de grandeza y de amor”[1].

Molt ha canviat, des d’aleshores, la fesomia del centre antic entre el passeig del Born i el barri mariner del Puig de Sant Pere. Aquelles senyores acompanyades de les seves criades, els catòlics benefactors, els artistes reconeguts en literatura, pintura i música, els escolanets del Germà Miquel Vidal, els militars d’uniforme, els soldats que omplien els bancs de la sagristia, la catequesi del Jonquet, els fidels de les Quaranta Hores, de les Confraries, del rosari radiat, dels col·laboradors de la Procura de Missions... ja conformen una estampa en blan i negre. Però si hi ha una iniciativa que sintonitza l’antiga església del Sagrats Cors amb el món d’avui, potser sia la seva obertura a servir Déu i la societat per la “via pulcritudinis”, el camí de la bellesa. La elegància i senzillesa de la seva arquitectura, sense elements superflus. La bona acústica pels concerts corals i instrumentals. La seva ubicació privilegiada, la fan apte per aquest diàleg de fe i cultura, que és una nova forma d’evangelització[2].

Al seu recer la Fundació Amics del Patrimoni, per les caldes d’estiu, munta cada any una recreació del Llit de la Mare de Déu feta per un artista contemporani.

Record la del matrimoni d’artistes Ben Jakober i Yannich Vu (2014), quan presentaren un llit de copinyes (“vieiras”) de Galícia, que ens referia a la gran copinya de la volta del presbiteri. El llit tenia una articulació que posava les copinyes en moviments i la projecció de la figura de la Mare de Déu morta sobre el llit d’aigua. Ella hi era i no hi era. Trobàvem la petja d’un cos sobre l’arena de la platja, la policromia dels colors i la música del viatge projectat en dues mampares. El Viatge celestial de la Mare de Déu pel blau sideral dels aires i pel blau abismal dels oceans. El Viatge de la Mare Església, que ens convida a seguir el nostre pelegrinatge.

O l’Abductio de l’artista cubà, resident a Mallorca, Jorge Mayet, (2015). Expressada en l’arte povera de senzills elements natural, els arbres suspesos per fils invisibles amb les arrels esventrades, o els bohíos guajiros de la pàtria cubana abandonada a la força, com a pasteres que suren en mig de l’oceà, enfrontant els embats de les adversitats.

És cert que molts d’aquests artistes no seran creients, però ja deien els antics mexicans que no hi ha camí més directe entre l’home i la transcendència que l’art de la poesia, la pintura i la música.

Amb la intenció d’integrar l’art i la societat, la Fundació aquestes mostres amb una iniciativa anomenada Esplendor de la Mediterrànea, que vol guardonar la feina de algunes dones mallorquines distingides per la seva constància i creativitat.

El periodista jesuïta Norberto Alcover ja havia tocat el tema  de les dones dormides a la nostra situació eclesial i social. “En lugar de "mujeres dormidas" deberíamos hablar de "mujeres anhelantes" de su última aventura vital: la plenitud... Porque lo importante y lo que celebramos no es tanto "la dormición" cuanto "la calidad de vida" de una mujer que mereció tal prerrogativa, más allá de discusiones teológicas”[3].

El mantenidor d’enguany Jordi Llabrés i Sans reivindicà en un bell parlament (2016) que en parlar dels Llits de la Mare de Déu morta”, parlem també de llits de la Mare de Déu de la vida.  “Per totes les dones, les esposes, les amants, les mares, les religioses, les filles, les amigues, les majors, les nines, les joves, les de mils colors i les de mil aromes... el cant d’aquesta festa és també per totes elles”.

Ens alegra que la nostra església del Sagrats Cors estigui oberta a aquest ministeri de la Bellesa.

Jaume Reynés Matas, MSSCC

---

[1] Piadosos Exercicis pel mes de Junt, dia 1.

[2] La darrera, per exemple, de Concha Jerez dedicada a Ramon Lluc, “el viatge del saber” fou visitada per 521 persones.

[3] “Mujeres dormidas y anhelantes” Diario Mallorca 14.08.2014.

El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual (1)

1.           Una visió transfigurada del paisatge de la Serra

 Dijous dia 6 d’Octubre vaig assistir, a l’Institut d’Estudis Baleàrics, a la presentació del llibre de Francisca Llabrés, El salt de la Bella Dona. Una llegenda ben actual, publicat per la editorial Moixonia.  

18 escriptors han reinterpretat la llegenda per aixecar la veu contra la violència de gènere: “Un eslògan contemporani que podria encapçalar qualsevol de les nostres manifestacions als carrers” (Sara Rivera, 109). Voldria compartir-ne alguns comentaris.

Carles Amengual, metge i botànic selvatgí, que puja a Lluc a peu dues vegades cada setmana tocant les xeremies, ha escrit una pàgina que esdevindrà un clàssic de descripció del paisatge:

“Saps, lector, que el camí és com una odissea homèrica a on el caminaire –o navegant pelàgic- ets tu, en una travessa farcida d’esculls i llocs planers, de gegants i monstres, d´àngels i dimonis, d’amors i tragèdies, però sempre amb la brúixola adreçada allà dalt, a la Bella Dona... Saps quin gaudi és aquest?” 

“A una banda i altra de camí veig l’estepa de flor lilenca i la de flor blanca, que s’aferren a la llana de les ovelles; la mata llentisclera, sempre verda i austera; la viola de penyal, cofoia mirant-me des del seu refugi elevat; el romaní de la flor blava i aroma camforat, que en Bernat de la rondalla ha anat a cercar lluny, molt lluny enmig de la mar, i el triple fruit de l’olivella, sempre unit com els bons germans; els aglans de l’alzina, que esperen transformar-se en farina de pa o llom de sobrassada; l’oliv, que vol ser i fer el millor oli daurat; l’humida murtera, d’ancestral aigua d’olor; l’albó de blanca flor, que ens acompanya al paradís dels camps elisis; el groguenc trepó, a qui li cau la floreta i la fulla no; la ceba marina, de llarga tija i coronades flors; el pi que suporta, estoic, les ventades lloberianes; l’espinós espàrec, que sense vergonya em mira orgullós; l’ametler solitari, de flor rosada i blanca, rondejada pel vent de febrer; el cirerer de pastor, nadalenc i punyidor; el xiprell, ue taca de rosat la tardor; l’arboça que mareja en menjar-ne més d’una; la falguera, que en una nit bi un dia floreix i grana; la figuera del penyal, del’ocell deutora; el valent garrover, que no té por a la sequera; l’espinós ginebró, de castanyoles pageses; l’alegre magraner, mira’m i no em toquis” (20-21).

“Bella Dona, benvolguda i estimada, amorosa i somrient; amb tu vaig pel vell i bell camí al bosc sagrat, i amb tu també vaig amb entusiasme al camí interior de la divinitat..., i l’una i l’altra, la de dins i la de fora, em fan entendre que som u en l’origen i la destinació” (22).