Domingo de Ramos: El mal ladrón

Esta semana me encontré con él. Visitaba una magnífica exposición valenciana “La gloria del Barroco”, cuando nos topamos en un recodo con la imagen de un crucificado. El guía nos pregunta: “Fíjense un poco si notan algo extraño en él”. Pausa. “Su falta de mansedumbre, su rabiosa impotencia, este rictus de morir sin hallarle sentido… Es el mal ladrón”. Todos quedamos sobrecogidos por un momento.

En la pasión de san Lucas con que abrimos la semana santa de este año, el buen ladrón, como el cirineo, nos representa a todos nosotros. A los discípulos crucificados al lado del maestro, que reconocemos nuestro pecado y pedimos que nos admita en su Reino. Con la jaculatoria que cierra la Vida de Jesús de F. Mauriac: “Buen ladrón, santo obrero de la última hora, vuélvenos locos de esperanza”. Pero ¿y el mal ladrón? Hoy quiero meditar sobre los que llamamos “los otros”, los que no reconocen su crimen, no se arrepienten y mucho menos confían en el Pobre que muere en su mismo lugar y hora (la montaña de la Calavera).

Significado del mal ladrón en castellano

Encuentro en J. Mª. Vergara, Museo de cuadros de Costumbres y variedades, que en Bogotá se encuentra el monumento más antiguo dedicado al Salvador crucificado entre los dos ladrones: “La estatua de este último sirve de término o comparación al pueblo, ya sea para la maldad, la fealdad, la firmeza, la enerjía, la tenacidad, y en fin, para espresar comparando las prendas o defectos de determinadas personas, con los defectos o las prendas que varios escritores biográficos atribuyen al señor Jéstas, que es el protector de los usureros” (p. 107). Y cita las siguientes frases: "Éste es peor que el mal ladrón, éste le puede dar lecciones al mal ladrón, más feo que, cara de, más tenaz y testarudo que el mal ladrón…"

Miguel Ángel Asturias ha hecho del mal ladrón uno de sus iconos emblemáticos. Devoción al mal ladrón importada por los españoles, que aprovecha para denunciar la teología justificativa de la Conquista.

Medardo Fraile en Ladrones del paraíso los imagina en el cielo, especialmente a los especuladores de cuello blanco: “Aunque los rigoristas se hagan cruces, en el Paraíso tiene que haber ladrones porque es poco probable que haya uno solo… Si digo han robado en el Banco, no es eso lo que digo, lo que quiero decir es que el Banco nos ha robado a los clientes pobres a los que nos pasamos la vida haciendo cuentas y amasando empanadas de dos reales”.

El mal ladrón y los pobres

Siempre vuelvo en estas fechas a repasar el libro de Ll. Ventosa Oliveras, El mal lladre. Teologia des del Quart Món (Claret, Barcelona 2000). Me ayuda a hacer presentes los pobres en la celebración de semana santa y en el correr de nuestros días que siguen marcados por la pasión. Dicen que el buen ladrón se robó el paraíso con su esperanza contra toda esperanza. Pero ¿y el que murió blasfemando, el que se declara agnóstico o incluso beligerante? ¿Cómo podemos repetirles que el Reino es para ellos en primer lugar? ¿En qué sentido Cristo, al responder la tímida petición del buen ladrón con una abundancia insospechada, respondía también la pregunta (jamás formulada o incluso la falta de pregunta) del que nada se reprochaba? Lo que responde al primero vale también para el segundo y al responder a Dimas, responde a Gestas también. Promete el Reino a los pobres y perdona a los que no saben lo que hacen.

Lo tendríamos que tener en cuenta a la hora de vivir, de juzgar, de condenar y, sobre todo de predicar, e n nombre del Nazareno.

Adjunto un fragmento del texto mencionado, está en catalán, pero que no ofrece dificultades con el traductor incorporado que tienen al margen.

“El Quart és un món que està separat de la societat, i també, per tant, de 1'Església; i això és un problema per als cristians. Està fet de gent que és pobra, i a la qual, per tant, cal estimar i ajudar; però és també gent de mal viure que hauria de penedir-se i canviar... Una de les qüestions que l'existència del Quart Món ens planteja als cristians és com fer-hi comunitat. La Paraula de Déu ens hi urgeix, però el fet és que ens trobem en bàndols diferents, i fins i tot oposats, i no podem coincidir en el mode d'existir. Que hi podem fer?

Hi ha un altre aspecte de la qüestió, que també ens preocupa força, i és el següent: com fer entendre la Paraula de Déu als pobres del Quart Món? Ens diuen el Profeta i 1'Evangeli (Lc 7, 22) que els pobres seran evangelitzats. Com comunicar-los doncs la Bona Nova? Com dir-los que malgrat tot, ells són benaurats? Com fer que entenguin que Déu els estima i està al seu costat?

Ja he dit que molts d'ells són delinqüents i prostitutes i, en general, gent que viu fora de la norma i que sovint fa mal; gent, per tant, a qui l'Església urgeix a penedir-se i a canviar. És que només podran ser subjectes de la Bona Nova amb aquesta condició, encara que la majoria mai la pugui complir? EIs qui sabem que la gent del Quart Món són més víctimes que culpables de la seva situació, amb l'Evangeli a la mà creiem poder afirmar que, malgrat el seu mode de vida, ells són benaurats de debò. Tanmateix no ho diem sense esforç, i fins i tot no sense una mica de desconcert, però això encara ho podem arribar a entendre nosaltres, els cristians. Però com fer-los-ho entendre a ells?...

Fixem-nos en els delinqüents que van ser executats amb Jesús (Lluc 23,39-43).

a) Un es derrota davant la mort i la seva situació i aleshores es pregunta, i referint-se a Déu prega, i a la seva manera !'interroga sobre el seu destí.

b) Però a l’altre delinqüent, Jesús no li diu res. Sembla que no se li pot dir res, perquè no pregunta. No es derrota. Mor com ha viscut, rebel·lant-se i afirmant-se en la seva actitud. Tot i així, Jesús dóna resposta. Al respondre al primer, també respon al segon, i la seva afirmació val per a tots dos...

Hem dit que hi ha delinqüents que, per una sèrie de raons i de circumstàncies, arriben a preguntar d’una manera molt autèntica i explícita... Però també hem de dir que n’hi ha d’altres que no pregunten o que es neguen a fer-ho. Són delinqüents empedreïts. Però, qui coneix el cor de l’home? Molts d’ells no poden preguntar. Tenen una culpa que no poden redimir i que els acorrala i, per tant, només la poden afirmar. No els resta res més. Potser és difícil d’admetre-ho, però la seva maldat no poques vegades representa l’única possibilitat de servar l’equilibri personal i la salut mental dins el conflicte.

Tanmateix, entre aquests dos extrems –els qui pregunten clarament i els qui clarament no pregunten- hi ha tot un ventall. Hi ha moltes preguntes només insinuades; altres que s’obren i que es tornen a tancar; altres que no troben l’expressió adequada; altres que en troben només d’errades.

Però Déu respon a totes aquestes preguntes, també les més inexpressades i inexpressables. També aquelles que per massa deformades no semblen preguntes. Fa com el pare que parla al seu fill adolescent per més que aquest no vulgui escoltar i, de fet, sembli que no escolti.

A vegades la pregunta té forma de fugida, i més que una pregunta sembla una distracció... A vegades la pregunta és tan pobra que gairebé no s'entén, perquè qui la fa, en la seva ignorància, no sap expressar-se prou bé.... Homes «penjats» per la droga, per l'alcohol, o simplement perquè sempre han estat fora de la realitat; homes que s'han arraulit en un racó de la vida i sembla que ja en tinguin prou. I tot i així pregunten, i la seva vida és també una pregunta. Pregunten com ho fem tots els humans: amb les seves il·lusions i desil·lusions, amb els seus projectes i fracassos, amb les seves trapelleries, amb els seus somnis o fins amb la seva decisió de no somniar més.

I Déu sempre revela la resposta. Sempre diu als pobres que, mal que siguin prostitutes, delinqüents o mangants, són benaurats, i que formen part del seu Regne, aquí i al cel. Però la resposta que dóna Jesús, d'una manera més clara i més universal, no és la que diu verbalment, i no s'expressa amb paraules, sinó amb fets. És el fet de la Creu; és la seva pròpia mort. Amb aquest fet, Jesús respon: «Moro com vosaltres, homes delinqüents».

Ell es posa al costat dels lladres, que per la seva mala vida van a morir, i participa del seu destí. I és aquesta encarnació i comunió la seva resposta al crit de salvació que és la vida i que la mort sempre desvetlla. Fou així com Jesús va fer cas al mal lladre. Aparentment sense creure-s'ho però també sense embuts, com ho acostumen a fer els delinqüents, ell li havia demanat a Jesús que es salvés i que els salvés a ells també. I, Jesús, sense dir-li'n res, així ho va fer. No féu cas de la seva petició explícita, sinó d'una altra més pregona, que no sabia com formular perquè estava fora de la seva comprensió. El va estimar fins a la mort. I així el va salvar de la mort: a ell, al bon lladre i a tota la humanitat”.