Preparant la Revàlida a Sant Honorat i Primer de Filosofia 1930-31
De totes les assignatures que havíem estudiat durant els quatre anys, un d’ingrés i tres de llatí, no ens quedà més remei que fer la Revàlida. Record que a nosaltres, en aquells dies, ens feia molta il·lusió anar a la processó de tornada del cos de la Beata Catalina Thomàs, des de la Seu cap al Convent de Santa Magdalena; i aquell mateix capvespre ens despatxaren a Sant Honorat.
Això era a darreries de mes, crec que era el darrer dia, de tal manera que quan ens trobàrem a Sant Honorat, després de passar la primera nit, vàrem anar a Missa, i el Pare Grimalt ens va preguntar a veure si havíem fet el dia de retiro?. Com el podíem haver fet aquell mes, si encara no havia començat? El cert és que ens clavaren un Retiro.
El P. Grimalt ens feia les plàtiques, i les feia amb aquell estil de predicador medieval, es a dir, estil Pare Jaume. En un moment donat de la seva perorata, se va aixecar, va anar a l’altar i va agafar el Sant Crist. Llavors va preguntar en castellà, -perquè tot se feia en castellà-: “¿Quién de Vds. tendría un cortaplumas o un cuchillo”. Aleshores en Ginard, que sempre, tota la vida, va estar equipat d’un ganivet de butxaca, el va treure, bastant grosset, i aleshores ell continua el seu sermó, i un moment donat agafa el Sant Crist amb una ma i obri el ganivet amb l’altra, no sé si s’aixecà dret o des de la mateixa cadireta de la taula, el va alçar en l’aire i va fer aquesta pregunta: “¿Quién de Vds. se atreve a clavar este puñal al Cristo?” I hi havia el pobre Pare Jaume Sunyer que s’havia aixecat dret per no adormir-se i quan va sentir que deia: “¡que se levante!”, va caure assegut en rodó. Vàrem prémer tot l’estiu, amb el Pare Grimalt, preparant els exàmens de Revàlida al Seminari. Encara record aquella taulada llarga de professors, i nosaltres, assegudets, i un darrera l’altre te feien preguntes. Llavors havíem de començar el Noviciat; però en Nicolau Bauzà i jo érem massa joves, per lo mateix varen dir que esperin un altre any, i així tots plegats podran començar el Noviciat.
A Sant Honorat un grup estudiaven encara humanitats (el de Joan Jaume, Pep Obrador, Martí Rosselló, T. Riera, T. Picornell, G. Gayá), i l’altre grup, que érem nosaltres (Nicolau, Ginard, Estrany, Pericàs) estudiàrem el primer any de filosofia.
Estudiant aquest primer any de Filosofia a Sant Honorat teníem també de companys tres que havien acabat el Noviciat, els que llavors foren el Pare Miquel Pasqual, el Pare Miquel Reig i el Pare Joan Horrach. Ens feien un poc de Preceptors; tornaven per setmana.
Noviciat 1931-32
Acabat aquest any primer, tot el grup vàrem començar el Noviciat. De Mestre de Novicis, el Pare Grimalt. Feien el Noviciat, el P. Llorenç Vanrell, que era subdiaca, i el Pare Rafel Juan Escandell, canonge d’Eivissa que acabaven d’entrar. També, durant aquest temps del primer any de Filosofia començaren el Noviciat el beat Germà Pau Noguera, màrtir de Barcelona, i un que li deien Joan Montblanc, que llavors va sortir. I com nosaltres vàrem començar el Noviciat encara els agafàrem, i férem amb ells, part del Noviciat.
Professors que tinguérem durant aquest temps, eren: el Pare Grimalt, que era de Química i de Física, i el vàrem tenir una temporada, perquè llavors hi va haver Capítol i ell va ser elegit Superior de Sóller i se’n va anar, i ens va deixar en pau, perquè record que sempre que el trobàvem, sempre ens donava una passada. Un dia en lloc d’anar a passejar un dijous resulta que ens va fe fer un experiment sobre l’electricitat, i anàrem al menjador i posàrem una tira de tassons amb aigua amb sal, i llavors posàrem dos fils ferro dels quals penjaven amb un filet, també de filferro trossos de plom a dins aquells tassons; i clar, allò, els dos polos que eren es dos fils llargs, havia de produir electricitat; quan ho vàrem tenir tot preparat ell va ser el primer que se va posar els dos fils a la llengua, i quan els se va posar va dir: “quina enrampada!”.
El Pare Bauzà era el Professor de Filosofia; explicava en llatí; estudiàvem en Reinstadler, un alemanot, abstruss, mal d’entendre, i venga, el Pare Bauzà dóna qui te dóna, en llatí. Les classes duraven una hora i mitja –nosaltres dèiem la lliçó en llatí com bonament podíem- i quan havia acabat ell les explicacions i tot això, si sobraven deu minuts o no sé què, ens treia en Mercier i ens llegia un tros d’en Mercier.
El Pare Bauzanet, sí, a dins la intimitat, era alegre i li agradava fer brometes i tot això, però quan se tractava de moments, diríem, disciplinars, era dur, molt fort, no anava de bromes ni anava de res, i ens feia suar per anar a fer un dia de passeig, costava, etc. Ell, era de Villafranca, tenia son pare, que era un pagès ric i ens va pagar, no sé si dos pics, però al menys un viatge en autocar; ells posaren l’autocar i ens varen dur una vegada a Bonany, i l’altra vegada a Sant Salvador de Felanitx.
El Pare Bauzà també havia estudiat a Roma; era un intel·lectual, era llest, però de llibres; era molt ingenu. Un dia va preguntar “¿i ses rates que tenen pèl?”. I això va quedar in proverbium.
Del Pare Bauzanet també ve aquell fet que un dia conversant sobre la llengua i les modalitats diverses que hi havia a Mallorca, vaig dir que a Campanet pronuncien moltes “ons”; n’hi ha que diuen el soperior, la Poríssima, es sostro etc., i ell va entendre que a Campanet al superior li deien “es sostro!”, i tot ingènuament va dir: “ah, idò, un dia que ton pare vengui aquí jo li diré: “l’amo, voleu veure es sostro?”. I res, d’aquí va quedar que al Superior, nosaltres li dèiem el “sostro”.
També aleshores hi havia allà el Pare Antoni Thomàs, que estava ja com a mig retirat. Jo, amb el Pare Thomàs, hi vaig fer molt bona amistat; m’estimava. Era el professor d’Història d’Espanya, i ens contava unes certes anècdotes i les hi fèiem repetir. Lo únic que volia era que li fessin resums. El Pare Tomás, sempre va tenir molt d’amor a la Literatura, etc. i durant aquest temps férem algunes escenificacions de comèdies etc.; a ell li agradava ficar-s’hi i dirigir un poc. Record que férem una comèdia sobre “La Vocació de Sant Lluís”, i hi havia d’haver sa mare, i aleshores hi havia aquests Estudiants que he dit: hi havia el Pare Pasqual, i el Pare Pasqual era finet de cara, i ell va dir: “L’Hermano Pasqual podrà fer de mare de Sant Lluís que té la cara fineta”. Però llavors la cosa no va anar bé i ell va suprimir la mare de Sant Lluís; no compareixia en escena, sinó que la sentien d’enfora etc.
Férem aquesta comèdia de la Vocació de Sant Lluís, i al Pare Jaume Roselló li va agradar i va dir: “podríeu anar a Lluc a fer-la!”. I ah, fillet de Déu!: “ens diu que hi podem anar?”. “Sí, senyor!”, i no ho va haver de dir dues vegades; escapats a n’es quarto, a vestir-nos, i corrents cap a Algaida a veure si agafàvem el tren cap a Lluc. I tot va ser de correguda, però vàrem, al menys, tenir aquesta sortida; vàrem anar a Lluc a fer aquesta comèdia de La Vocació de Sant Lluís.
Pedagogia de Formació
Bé, al noviciat ja sabeu que hi havia aquelles formes primitives que se deia “provació”, i t’havien de “provar” de dreta i d’esquerra, així com anàs; i com més proves te feien, i com més proves superaves, més vocació tenies!. Clar, jo era un d’aquells que l’estovaven bastant; només que jo sempre m’ho vaig prendre un poc a les bones, perquè sinó hagués tornat loco, com n’hi va haver d’algun (el Pare Joan Horrach va perdre un poc els cabals de tanta matadura que li donaven i de tantes proves que li feien).
Una vegada, que ens havíem d’acusar en el capítol de culpes, a l’examen del vespre, sempre imposaven penitències d’aquelles rares. I resulta que aquell vespre casi tots n’havíem feta alguna.
Hi havia n’Estrany que no n’havia feta cap encara; jo tampoc aquell dia no n’havia feta cap; però quan anàvem a fer la visita al Santíssim després d’haver sopat, en Nicolau, que era el sacrista, havia posat oli a la llàntia, i va deixar la botella d’oli vora la pica de l’aigua beneïda a la sagristia. N’Estrany era el primer de la fila, i quan arriba allà exiba cop a la botella i en vols d’oli per tot! Res, arriba el vespre, l’hora de l’acusació, i aquell vespre, tothom, venga per aquí i per allà, i va arribar aquell de la botella, i tothom riu que te riu, i jo, segurament vaig riure un poc més que els altres, i com no tenia per acusar-me, me vaig acusar d’això; no sé si em va donar, perquè havia rigut, deu assots.
Quan havíem berenat i havíem arreglat la taula i el menjador, teníem la lectura dins la sala del Noviciat, que era aquella sala amb aquella finestra gran que mirava cap a Llucmajor; i allà sèiem i anàvem llegint. Crec que ens feien llegir un Comentari, crec que era del Pare La Puente damunt el Càntic dels Càntics..Record que me xocava molt: “Nuestra hermana es pequeña i no tiene pechos!; diu: “si es puerta, cubrámosla con chapas de cedro!”, i si és..., no sé; ara només, me record d’això; però ho repetia, i llavors feia el seu comentari, i tornava repetir aquest text i, figura’t, nosaltres ho agafàvem un poc amb rialles. Bé, venia el Pare Grimalt, feia la seva explicació, i llavors anàvem a fer feina; anàvem a fer feina manual, a retirar terra, a fer net, a ajudar a l’hort, etc. coses d’aquestes; i llavors a les onze que tocaven la campana i anàvem a fer l’oració, i era “Preparación para la muerte” de Sant Alfons Maria de Liguori, i no en sortíem d’aquí! I el capvespre altra volta a fer meditació i...
Deia d’una d’aquestes oracions o meditacions que fèiem al coret de Sant Honorat. Hi havia un banc que giscava una miqueta, estava un poc desenquadernat, i hi seien el Pare Rafel Juan Escandell i el Pare Joan Jaume Sunyer; tots dos tenien tics nerviosos i de tant en quant feien qualque estirada i les sortia qualque gemec. El cert és que un dia el temps del Noviciat, en tot silenci amb que fèiem aquesta oració de les onze (del matí) o de les cinc del capvespre, tots dos es veu que estaven nerviosos, i aquell banc gisca que te gisca, i ells, barrina que te barrina(?), i amb això el Pare Rafel Juan se dirigeix al Pare Joan Jaume i li diu: “però, bon home, no veus que tots dos aquí estam fent el ridícul?” I res, nosaltres riguérem un poc i la meditació va continuar.
Se va donar el cas que durant la quaresma, hi va haver una passada de grip molt forta, de tal manera que un cert moment vàrem estar engripats quasi tota la Comunitat. En aquell temps no podia fer les celebracions de Setmana Santa un sol capellà, si no tenia permís de Roma; havien de ser tres capellans. I els tres capellans no els teníem, perquè al qui va pegar més fort va ser al Pare Grimalt, i, a sobre, lo espantós que era.
I va succeir que a la Setmana Santa només estaven bons el Pare Bauzanet i el Pare Thomàs, que eren els altres dos, i tots els estudiants que estaven bons, ens vàrem haver de quedar sense funcions de Setmana Santa, i només vàrem poder fer un poc més de meditació.
A l’entretant s’anaven posant bons, i el dissabte de Pasqua ja n’hi havia bastants, però el Pare Grimalt encara estava dins el llit malaltís, perquè llavors no sé si també aquell grip se va convertir en un poc de broncopneumònia, etc. Bé, el cert és que nosaltres vàrem dir: avui és el Dissabte Sant; ja que no hem fet res, devers les deu o cosa d’això, anirem a tocar Glòria! I ja hem partit cap a la campana i venga repica qui te repica; en aquell temps el “Glòria” se tocava el matí, perquè les Celebracions se feien el matí, i varen trobar que a les deu ja era hora de poder començar les Celebracions Pasquals amb un poc de “Glòria”!
Ah fillet de Déu!, el Pare Grimalt, que estava dins el seu quarto, dins el llit, se’n tem que tocaven la campana i comença a xistar i a cridar, i ens fa comparèixer i ens diu que podíem ocasionar un disgust molt gros entre la diòcesi i el Bisbe, perquè el Rector de Randa encara no havia tocat “glòria” i nosaltres ja ho havíem fet; el Rector de Randa ens donarà una filípica de cap a peus, grosíssima!. I res, i va ser una anècdota més del nostre Noviciat!
El Divendres Sant, per cert que el record molt trist, férem una hora de meditació a les quatre de la matinada com fèiem sempre, i quan vàrem haver acabat, ens enviaren a la bugaderia a rentar; i ja ens tens tots allà fent bugada, renta que te renta. Quan va arribar, devers les vuit, vàrem anar a berenar, però, com era dejuni, només preníem la parva, i la parva era un trosseu petit de pa torrat amb quatre gotetes d’oli, i res, vàrem fer dejuni a pa i aigua aquest Divendres Sant; pa i oli! perquè menjàrem la parva, i de bell nou allà, frega que te frega! Així passàrem aquell Divendres Sant!, que per ventura va ser el Divendres Sants més Sant que hem passat i més agradable a Déu Nostre Senyor; però aparentment va ser un Divendres Sant molt divendres sant!
No hay comentarios:
Publicar un comentario