(Dijous passat celebràrem la festa de Jesucrist Sacerdot amb una Jornada, que ja s’ha fet tradicional, del presbiteri de Mallorca. Don Jesús, el bisbe, presidí l’eucaristia de cloenda de l’Any Sacerdotal, fent-li corona a l’altar els qui complien els 50 anys d’ordenació. Després el nostre Santuari els oferí un dinar de germanor a Sa Fonda, on enguany ens reunirem gairebé 130. Recolliré la salutació que els vaig fer, com a Prior.)
“Durant molts d’anys, a Lluc, s’han recitat poemes
de poetes catalans que eren eminents preveres.
Ara, quan pareix que la poesia també se secularitza,
he pensat dedicar-vos i dirigir-me a mi un poema
del poeta mallorquí i columnista del diari Balears
Bartomeu Fiol, que jo definiria un poc profètic.
Profètic per la data (és del seu llibre Camp Rodó 1973) i la seva actualitat,
pel to provocador, perquè va dirigit a tothom, i pel vestit del personatge:
“El poeta és el personador, el qui toca la trompa”.
“Tot poema ha de dir més que el que ha volgut dir el poeta;
Tot poema hauria de ser una epifania de la realitat”.
Diu així, i esper que vos agradi:
“Enc que siguem porucs i poca cosa
per tal com ens sabem molt susceptibles
i estranyament som incapaços
de corregir-nos com caldria,
no ens ha de fer por
arribar al silenci,
gens de por
restar en silenci...
No hem de pretendre dictar la veritat,
donar lliçons, llegir la bonanova,
les estadístiques recitar, ben informats,
o, com qui ha triomfat per endavant,
dictaminar la terapèutica, punt per punt.
De la trona devallam per sempre més.
Del faristol facem estelles.
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors.
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans.
No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci”.
Un silenci humil i eloqüent, com el de Santa Maria de Lluc.
Sí, Tiempo Pascual. Primavera en Mallorca... y Otoño en Argentina. Pero la Pascua tiene que ser vida para toda la Iglesia de Oriente a Occidente. Desde Galilea a todos los rincones del Mundo.
La hermana o madre naturaleza, que diría Francisco de Asís, ambienta este tiempo litúrgico y nos ayuda a vivirlo. Aquí en Sóller, conocido como el Valle de los naranjos, la flor de azahar perfuma toda la ciudad. Los visitantes al bajar de sus coches se sorprenden al respirar su buen aroma.
La Iglesia, desde el canto del Pregón y el grito del Aleluya de la Vigilia Pascual, nos anuncia plenitud y vida por todas partes.
Desde el Jesús Traspasado-Glorificado de Juan 19, 34s.: "Torrentes de Agua cristalina dan Vida a los sedientos que buscan saciar su sed. Aguas que desde el Jordán vivifican hasta los mares "muertos" por la contaminación actual. Aguas que hacen crecer y florecer las plantas y los árboles medicinales. La "camamil·la" del Puig Tomir y el árbol del mate en Argentina"...
Y nuestras "pequeñas" Comunidades crecen con los Sacramentos de la iniciación cristiana: Bautismo, Confirmación y Eucaristía.
Los niños y jóvenes tendrían que ser nueva savia. El mandato de Jesús: "Vayan y Anuncien por todo la tierra la Buena Nueva" sigue bien actual. Pero cuántos bautizados desconocen a Jesús o viven como si el Evangelio no estuviera escrito. Y cuántos de los que nos decimos comprometidos y cooperamos de cerca en la Iglesia, después tenemos actitudes que no son cristianas. Cuántos celos, envidias, ansias de poder, de mandar, de tener... oscurecen nuestro "estilo de vida" e impiden que nuestra sociedad pueda exclamar: "Miren como se aman"…
Siendo realistas y sinceros, hemos de reconocer que también hay cristianos generosos, que dedican su tiempo y su experiencia en la Catequesis de niños y jóvenes. Que visitan a lo enfermos y mayores. Que también los hay, como la pobre viuda del Evangelio,
que comparten y se solidarizan mucho. Gente sincera que desea y se esfuerza en vivir el mandamiento del amor. Otros que dedican tiempo a leer y profundizar en la fe bautismal, en la oración personal y comunitaria.
Sí! el viento del Espíritu sigue soplando y, a pesar de nuestras flaquezas y mediocridades, la Barca del Nazareno sigue su rumbo constante. Y Jesús que nos repite: No tengan miedo"... " Tiren de nuevo las redes y conféen..." "Pedro (N. N.), me amas? Sígueme!!!
Encuentros eclesiales
Mi "correo" anterior estaba fechado el primer domingo de Mayo. Estas semanas han estado marcadas por participar en encuentros Eclesiales:
El sábado 8 participo en la jornada anual de los Religios@s de Mallorca en el Santuario de Lluc. Bienvenida y oración ante nuestra querida "Moreneta". Charla sobre la realidad y futuro de la Vida religiosa, expuesta por una religiosa contemplativa de la Isla vecina de Menorca. La “Intercongregacionalitat". Eucaristía concelebrada y presidida por el Prior, P. Jaume Reynés, y compartir una "paella" para unos 100 comensales. Todo muy sencillo y fraternal. Encuentro con bastantes religiosas que conocía de Ejercicios Espirituales u otras actividades. Hermanas que han dado y siguen dando lo mejor de si mismas al servicio de nuestra Iglesia y de nuestros Pueblos. Son la mayoría un signo evangélico. Pero debemos orar y escuchar para saber discernir los "gritos" de nuestra sociedad y qué respuestas darían nuestros Fundadores en el HOY de nuestra historia.
El sábado 15 encuentro con los misioneros mallorquines, antiguos y actuales, y familiares en el "Seminari Nou". Concelebramos la Eucaristía unos 20 misioneros presididos por nuestro Obispo Jesús y el obispo de Huamachuco, Perú, Sebastià Ramis, misionero franciscano de Mallorca.
Fueron unas horas misioneras, de seguir compartiendo junto con una comida fría nuestro calor y color de nuestra Misión: Burundi, África, Perú, Argentina... Sacerdotes, religios@s, laicos en comunión de misión. Recuerdos, experiencias, vivencias, testimonios,
La Fe plantada en nuestras familias, crecida en nuestras Comunidades Parroquiales o colegios y madurada personal y/o comunitariamente nos acompañaron en el camino de la opción y decisión de entregar nuestra vida a la última propuesta del Resucitado: "Vayan y ANUNCIEN...!"
Fira y Firó
Son las fiestas principales de Sóller. Recordando la victoria de nuestros paisanos sobre los invasores sarracenos un 11 de mayo de 1561. He querido vivir estas fiestas muy de cerca, pues hacía bastantes años que no participaba. Creo que fue consecuencia de una experiencia desagradable: Hace unos 20 años prediqué la homilía de la Misa Mayor. Era el segundo domingo de Mayo y aquel año coincidía con el Domingo de Pentecostés. Intenté hacer una reflexión bíblica y después una aplicación para la realidad del Pueblo. Terminada la celebración entraron el Alcalde (Síndico) con los Concejales de nuestro Ayuntamiento. Y su salutación fue: " La 1ª parte muy bien, la segunda fatal" y siguió con su comentario airado...
Yo quedé sin saber qué responder. Después entendí, una vez más, las palabras de Jesús: "Nadie es profeta en su Pueblo".
Como me quiero liberar de aquella "hora", es la primera vez que lo expreso por escrito. A los "políticos" no les gusta escuchar verdades y menos en público. Los curas, en la Sacristía y a callar. Y... si somos "profetas", debemos ANUNCIAR y DENUNCIAR y... atenerse a las consecuencias...
Participé por 1ª vez en la Misa popular de Can Tamany. Aquí, según la tradición, "les valentes dones", dos valientes doncellas, mataron con una tranca a un moro que quería saquear su casa...
En muchos pueblos encontramos la valentía de alguna mujer que se ha convertido en símbolo. Esta Misa popular celebrada delante de la Casa se ha convertido en un momento emocionante para nuestras generaciones.
Estas fiestas han servido para encontrarme y saludar a muchas personas de la infancia y juventud. Bastantes ignoraban que estuviera de misionero en la Patagonia Argentina.
La Feria antiguamente estaba marcada por muchos puestos de ventas útiles y diversas (anar a firar), ir a comprar algo que ofrecían a la venta y los del pueblo necesitaban..., y algo dulce que alegraba el paladar. Hoy se ofrecen tantas cosas y todos los días, que el ambiente es de fiesta, de Pueblo, pero ya no se aprecian unos dátiles o un coco duro o...
La Feria reúne las familias en torno a la mesa para degustar los típicos "caracoles"...
Ejercicios a Religiosas contemplativas
En el Pueblo tenemos un pequeño Satuario cuidado y animado por una Comunidad Monástica: Sa Capelleta.
Está formado por 3 religiosas que con una gran sencillez dan testimonio de fraternidad, de acogida, de oración y vida compartida. Ofrecen a pequeños grupitos participar y gozar de la naturaleza, del silencio, de la oración, de la Comunidad... Jóvenes y mayores se encuentran con una dimensión muy necesaria y poco ofrecida por la sociedad actual...
Me pidieron si podía acompañarles en Ejercicios Espirituales y no me pude negar.
Así que desde el martes 11 hasta el sábado 15 compartimos nuestra fe, misión e ilusiones sobre la Vida Religiosa del mañana.
El Tema que me propusieron fue: Pascua. En un principio no sabía bien cómo hacerlo pero poco a poco el Espíritu fue construyendo. Y las reflexiones fueron en torno a los personajes de la Pascua: María Magdalena y las mujeres, Pedro, Tomás, Pablo, los Discípulos de Emaús, la Primera Comunidad...
Creo que desmenuzamos y vivimos el tema, de modo que nos ha estimulado a ser cristianos y comunidades pascuales, anunciadores y testimonios de la Resurrección en medio de nuestra sociedad "sedienta" pero que quizás no le ofrecemos indicaciones suficientes para poder encontrar la Fuente de la Vida. Amén. Aleluya!
Cómo he vivido Pentecostés
Jueves 20, Retiro en St. Llorenç de Sa Calobra con las Comunidades de Lluc y Sóller.
Horas de Fraternidad, de ambiente propicio para compartir desde el Espíritu.
Rezamos, hacemos Lectio de Pentecostes y después les propongo, como puntos posibles a reflexionar y orar, 4 caminos: Camino de Emaús. Camino a Damasco. Camino del P. Fundador a St. Honorat (21 abril 1890) y Camino 1ª Comunidad a Lluc (mayo 1891).
Tuvimos más de una hora para "hacer camino". Yo busqué el "rincón" de siempre entre las estepas y mirando al mar. Fue en este rincón, el día de St. Jordi de 2005, donde el Espíritu me puso en actitud de: "Estar disponible y Dejar hacer a Dios". Y refuerzo y doy gracias porque después de 5 años puedo gritar que es el Espíritu del Traspasado el que sigue animando nuestras vidas desde la serenidad, cercanía, acompañamiento...
El compartir "una torrada" (una especie de "asado criollo" a la mallorquina), nos junta como hermanos entorno a la mesa común. Donde el dialogar y realidades de vida nos aúnan y nos llevan a buscar posibilidades de futuro en nuestra misión pastoral y parroquial...
El viernes 21 acompaño a mi hermana al Hospital Son Llàtzer, donde mi cuñado Xesc está internado por una biopsia de los riñones. Lo encontramos bien y este mismo día ya está en casa. Yo aprovecho por hacer mis visitas a la comunidades de Religiosas Franciscanas de Son Espanyol. En un tiempo les celebraba la Eucaristía y la amistad siempre ha seguido.
También visité el papá, hermano y sobrinos del P. Miquel Mascaró. Pasamos una hora de compartir mi linda experiencia argentina. Visité, también, el Grupo de mayores del Secar de la Real, cuyo Presidente es Pep Riera, Antic blauet, conocido por muchos desde la Gerencia de Lluc, Laicos Misioneros, Concordia. Ha visitado unas cuantas veces Rep. Dominicana y ha trabajado para llevar a feliz término el Hospital de Montecristi.
Este mismo viernes compartí la comida con la Comunidad de la Real, donde hay 3 hermanos que han dedicado parte de su vida a Argentina: P. Rafel Carbonell, Joan F. March y MIquel Mascaró. Los recuerdos y experiencias no faltan.
Y terminé esta jornada con una experiencia muy humana y cristiana. Nor reunimos jóvenes-maduros que unos años compartimos en formación nuestro ser M.Ss.Cc. P. Miquel Mascaró, Toni Moreno, Martí Vallés, Miquel Ensenyat, Miquel Darder y el "jubilado con barba". Horas de agradecimiento, de crecimiento en la fe, de sentirnos todos desde nuestras realidades Misioneros con el "estilo del P. Joaquim". La Palabra de Dios, La Eucaristía y una comida frugal unieron y reforzaron nuestros vínculos y compromisos.
Y a la próxima ya intentaré contarles mi y nuestras vivencias del día 50.
(Acabam el cicle de trobades a Selva preparant la festa de la Santíssima Trinitat. Aquest misteri suposà una veritable descoberta per a mi amb motiu de l’Any Sant, no com un conjunt inaccessible de veritats, sinó com la Presència viva que em convidava a capbussar-me dins les seves profunditats. Record aquells tallers inoblidables en què tenguérem el privilegi de compartir el misteri amb tants d’homes i dones del poble dominicà, humils i plens de fe. La creativitat meravellosa amb el bon amic Luís Quesada, que ens feia inventar signes i símbols, paràboles i cançons. L'ocasió de fer teologia de l’alliberament des dels pobres i amb els pobres. Entrevérem la utopia d’una Església diferent. vestida de núvia. Ara aprofit eñl resum que vaig publicat, una vegada tornat a Mallorca, als frustrats “Quaderns de Sant Honorat” n. 2. A peu de pàgina citaré els llibres que més m’han influït en aquest aspecte.)
CARA I CREU DE LA TRINITAT
Diu el Catecisme de l´Església Catòlica que “el misteri de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la fe i de la vida cristiana... És la font de tots els altres misteris de la fe, la llum que els il.lumina” (n.234).
Peròés cert que encara interessa al poble cristià el misteri de la Trinitat?
K. Rahner es queixaque els cristians “viuen com si no hi hagués Trinitat”.“Ven en él una especie de monstruo doctrinal” (G. Widmer). “Creer en Dios es lo importante y básico. Lo otro –la Trinidad- seguramente tiene que creerse porque lo manda la Iglesia, pero es mejor no pensar demasiado en algo tan incomprensible” (J. Mª. Rovira Belloso).“El dogma de la Trinidad no significa nada en la práctica” (E. Kant). La teòloga brasilera Ivone Gebara ho resumeix dient: “Para muchas personas el tema de la Trinidad carece de interés. Forma parte de esas reliquias de las que hemos oído hablar, pero que tienen muy poco que ver con la vida de cada día. Tal vez sirva todavía para las personas religiosas que tienen garantizadas las necesidades básicas y que pueden darse el lujo de pensar en esas cosas... Pensar en la Trinidad sería algo superfluo y que no merece nuestra reflexión ante los angustiosos clamores de tantas personas amenazadas por el hambre, las enfermedades, el desempleo, las guerras, la falta de sentido para vivir”.
D´altra banda, “cada vez hay más teólogos que reconocen que la doctrina trinitaria contiene una fuerza explosiva para la sociedad. Y el cardenal J. Ratzinger en su famosa obra Introducción al cristianismo, afirmaba que en las relaciones trinitarias `se encuentra una imagen revolucionaria del mundo... a través de la cual llegamos a una nueva comprensión de lo real, de lo que son el ser humano y Dios´” (Cambón).
Podríem dir, doncs,que la Santa Trinitat, com l´arca de l´aliança, fa molts d´anys que se´n pujà al cel. Ara torna de l´exili i, a poc a poc, s´està convertint de bell nou en la pàtria comuna.
EL LLENGUATGE I LES REGLES DE LA TRINITAT
En l´esforç per traduir el llenguatge clàssic de la Trinitat al món d´avui, hi ha tres paraules gregues bàsiques que convé mantenir:
Compenetració mútua (Perijóresis)
Fer-se no res, abaixar-se (Kenósis)
Amor gratuït (Àgape)
Les imatges més expressives de la Trinitat són la persona humana, la família, l’Església, però també la societat. Per a llegir-hi la seva Presència ens podem servir de 5 lleis/regles trinitàries:
1ª De la Persona - Relació: “Fa més feliç donar que rebre” (Fets 20,35). A la vida trinitària cada Persona és ella mateixa mentre es relaciona i es dona a les Altres.
2ª. De la Unitat - Distinció:“Jo estic en el Pare i el Pare està en mi” (Jn 14,11; 14,20: 10,38). “En l’amor unitrinitari, cada persona es troba Ella mateixa en l’Altre, sense perdre la seva Distinció”.
3ª. Totalment – Totalment: “Qui m´ha vist a mi, ha vist el Pare” (Jn 14,9). “La plenitud de Déu es troba totalment en cada Persona i totalment en la unitat de les tres”.
4ª. Altruisme – Reciprocitat:“Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu” (Jn 17,10). “Les persones (i anàlogament les comunitats, les institucions, les nacions, etc.) actuen en un sentit trinitari quan viuen amb els demés, per als demés, en els demés i gràcies als demés”.
5ª. Buidor – Plenitud: “Que siguin u com nosaltres som u” (Jn 17,22). “No hi pot haver unitat trinitària sense una kénosis recíproca, és a dir, sense buidar-se, sense perdre’s un en l’altre per amor”.
UNA PERSONA A IMATGE DE LA TRINITAT:
“Si Déu és Trinitat, l’esser humà també ha de ser, de qualque manera, trinitari” (G.M. Zanghí). “Los seres humanos reflejamos al Padre, que en la Trinidades fuente y origen eterno del Amor, en la medida en que somos también nosotros, personal y socialmente, fuente de amor desinteresado para los demás. Reflejamos al Hijo, que en la Trinidad es acogida transparente del Amor con gratitud infinita, en la medida en que sabemos `dejarnos amar´, acoger con gratitud el amor de los demás: no es divino solamente el dar, sino también el recibir por amor. Reflejamos en nuestra vida al Espíritu Santo, reciprocidad del Amor entre el Padre y el Hijo (según la tradición latina) y Amor del Padre y del Hijo que se desborda en la creación (tradición oriental), en la medida en que, entre los seres humanos, los sectores sociales, las Iglesias, los pueblos, existe la reciprocidad del amor, no de modo exclusivo y egoísta sino `extrovertido´, `desbordante´, abierto al bien de todos. Podría sintetizarse esta perspectiva diciendo que, para vivir en sentido trinitario, en el amor fraterno hay que tomar siempre la iniciativa, acoger siempre, unir siempre”.
“La persona humana, para ser plenamente humana, necesita relacionarse por los tres lados: hacia arriba, hacia los lados y hacia dentro. Es que la Trinidad nos sale al encuentro: el Padre está infinitamente “arriba”, el Hijo es el radical “para todos los lados” y el Espíritu es el total (hacia dentro)” (L. Boff).
UNA FAMÍLIA A IMATGE DE LA TRINITAT:
“Como Dios-Padre es Padre precisamente porque se da al Hijo, y el Hijo es Hijo porque a su vez se da al Padre, así el hombre es hombre porque se da a su vez a la mujer y la acoge en sí, y la mujer es mujer porque se da al hombre y lo acoge en sí” (P. Coda).
“En la familia bien constituida encontramos las principales dimensiones de la santísima Trinidad: la distinción (padre, madre e hijos) y la unión de una sola vida, de un solo amor y de una misma comunión, en el abrazo de los tres, que constituyen una sola familia. Nacemos en el seno de una familia y viviremos eternamente como hijos e hijas en la familia divina” (L. Boff).
UNA SOCIETAT A IMATGE DE LA TRINITAT:
“La Nova Societat... ha d´esser modelada en la Comunitat del Pare, del Fill i de l´Esperit Sant” (Puebla, 1308). “La comunió que s´ha de construir entre els homes engloba tot el seu ésser, des de les arrels del seu amor, i s´ha de manifestar en tota la vida, fins i tot en la seva dimensió econòmica, social i política.. Produïda pel Pare, el Fill i l´Esperit Sant, és la comunicació de la seva pròpia comunió trinitària” (id., 215).
SOLIDARITAT: “Palabra que evoca la vocación de fondo de la humanidad a la unidad y a la comunión” (J.J.O´Donell).- “Cuando soborno a un funcionario para poder evadir impuestos con el fin de enriquecerme, sin importarme el bienestar de mi pueblo; cuando siendo gobernante, robo y con ello justifico a quienes evaden los impuestos; cuando pido una recomendación para alguien, a fin de obtener un beneficio en detrimento de otras personas que tendrían más derecho; cuando en lugar de situar a las personas más idóneas en el puesto justo, coloco a mis amigos o a los de mi propio partido político... evidentemente nos encontramos ante actitudes anti-solidarias, es decir, opuestas a una conducta trinitaria, porque `la Trinidad es... un misterio de solidaridad´ (V. Codina)”.
LLIBERTAT: “La doctrina trinitaria es la doctrina teológica de la libertad” (J.Moltmann). “La verdadera libertad es la que se vive como comunión. La verdad de la libertad es el amor: yo soy libre y me siento libre cuando abro mi vida a otros y la comparto con ellos, y cuando otros me abren su vida y la comparten conmigo. Entonces los demás no son la barrera de mi libertad sino, trinitariamente, su posibilidad y complemento”.
PARTICIPACIÓ: “Las Personas se comunican todo, salvo aquello en lo cual cada una se distingue de las otras” (Y. Congar). “No puede darse comunión trinitaria sin paridad de posibilidades, sin atención a los más desafortunados o menos protegidos, sin control sobre los deberes y derechos de todo ciudadano. En una palabra, sin verdadera participación” (Cambón).
DIÀLEG: “Somos capaces de entablar un diálogo constructivo, si lo llevamos a cabo modelándolo dealgún modo según la vida de la Santísima Trinidad, donde las Personas divinas son eternamente uno y están en amoroso diálogo” (C. Lubich).
PLURALITAT: “La revelación de la Trinidad pone de manifiesto que la afirmación del ser, en su nivel más profundo, no es cerrarse en sí excluyendo la pluralidad, sino una comunicación en la pluralidad” (J. Vives).
ECONOMIA: “Si nos relacionamos con las personas prevalentemente como potenciales clientes a quienes instrumentalizar a favor de nuestros negocios, si los obreros y empleados de una empresa son considerados no integralmente como personas sino únicamente en base a su rendimiento y eficiencia e, inversamente, los propietarios y empresarios son vistos a priori, por quienes no lo son, como ladrones y desalmados, si quienes nos hacen la competencia son fundamentalmente enemigos que hay que combatir, si las inversiones en cualquier sector o el intercambio comercial son medidos exclusivamente con el criterio del lucro… es evidente que no nos encontramos ante una economía basada en una concepción trinitaria de las relaciones sociales” (Cambón).
CULTURES: “La Iglesia actuará, en la fuerza del Espíritu, para que las distintas culturas pasen de una lógica posesivo-conflictual a una lógica trinitaria. Una lógica según la cual cada cultura sepa que puede ofrecer su riqueza a las demás, recibiendo como un `regalo´ sus respectivas riquezas… El deber-ser, el ideal al mismo tiempo transcente e inmanente del diálogo entre las culturas, es un tipo de relación vivifo según el modelo de la pericóresis de las Personas divinas: las culturas pueden vivir, por decirlo así, una mutua interioridad, un intercambio recíproco cada vez más pleno, por cuanto es posible dentro de estructuras humanas… Como en la Trinidad Santa la distinción entre Padre, Hijo y Espíritu es la condición para poder expresar la plenitud inefable del Amor divino, así analógicamente debe poder decirse de la relación entre las culturas. Lo esencial es que la diversidad no se viva como posesión sino como `don´ al servicio de los demás” (P. Coda).
ECOLOGIA: “Es necesario que nosotros, encontrándonos con el Creador a través de las obras por él cumplidas, nos elevemos en la contemplación de la Trinidad, de la cual la creación en una cierta y justa proporción contiene las huellas” (S. Agustí).
“Encontrarnos trinitariamente con la naturaleza significa ante todo tomar conciencia de que somos parte de ella, que no estamos llamados a dominarla en el sentido de explotarla desconsideradamente, sino a relacionarnos con ella en una convivencia respetuosa y responsable. Nos necesitamos recíprocamente y debemos vivir, por cuanto es posible, el uno para el otro y mediante el otro.
Cuando actuamos así, se produce el típico `retorno´ trinitario: descubrimos que el establecer una relación armoniosa con la naturaleza, nos carga positivamente, nos equilibra y nos hace crecer, produciendo un reencuentro con lo más profundo de nosotros mismos” (Cambón).
LA TRINITAT ÉS –MÉS O MANCO- “EL NOSTRE PROGRAMA SOCIAL”?
La consigna “la Santa Trinitat és el nostre programa social” es va fer mol popular al segle XIX, ja que la emprenteòlegs de tradicions molt diverses (per ex. l´ortodox N. Feodorov, l´anglicà F. Denison Maurice, el luterà N. Grundvig…). Actualment s´ha convertit en un tema debatut si és un vertader programa o un estil i un model.
“La Trinidad no es solo el misterio, es el programa” (P. Casaldàliga – J.Mª. Vigil).
L. Boff es pregunta què aporta la doctrina de la Trinitat al sofriment dels pobres?
“La respuesta de Boff... es la siguiente: la Trinidad, entendida como comunión, presenta a la sociedad humana un modelo de comunión interpersonal que sirve a los pobres como instancia crítica para valorar las sociedades existentes y para esbozar la utopía de una convivencia humana regida por el amor y superadora de las divisiones y del egoísmo. De esta manera, Boff puede decir, como los antiguos socialistas cristianos rusos, que `la Trinidad es nuestro programa social´e incluso, siguiendo a G. A. Gordon, que `Dios es un eterno socialista´. La Trinidad es así una inspiración para todo proyecto de cambio y de construcción de una sociedad más justa, que entonces `debe ser fraterna, igualitaria, rica en el espacio de expresión que concede a las diferencias personales y grupales´; lo cual por supuesto incluye también, en cuanto utopía, una crítica explícita del `socialismo real” (A. González).
Programa i acció: A. González troba la resposta de Boff correcta, però insuficient: Si la Trinitat només ens ofereix un model(revelació) i no ens diu comho realitza (acció i de maneratrinitària), no afegeix res a allò que aportava l´AT (que presentava la Llei, l´ideal, la utopia) i no arriba a esser Evangeli (que és Compliment de les promeses i Gràcia, Força de l´Esperit per actuar).I com sabem que aquest model no es una projecció de les nostres aspiracions?
“¿Por qué, pues, se ha quedado corto Boff? Porque `el Dios cristiano no solamente ha entregado una `utopía´... a los pobres, sino que se ha entregado a sí mismo en el Hijo y en el Espíritu” .
La Trinitat no és tan sols un model celestial a imitar, sinó també la força actuant de Déu en el nostre món i, baix d´aquest punt de vista, l´única esperança dels pobres. Quan Jesús acollia els pobres i els marginats, no era per a oferir-los models de comportament, sinó que creava una comunió superior. Feia experimentar signes del Regne, com un tast anticipat de la vida trinitària.
Bibliografia: L. Boff, La Santísima Trinidad es la mejor Comunidad. Ed. Paulinas. Madrid, 1990; E. Cambó, La Trinidad modelo social. Ciudad Nueva. Madrid, 2000; A. González, Trinidad y liberación. UCA ed. El Salvador, 1994; B. Forte – N. Silanes, La SS. Trinidad, programa social del cristianismo, Secretariado Trinitario. Salamanca, 1999.
Avui celebram la festa que els jueus anomenaven de les Setmanes (7 setmanes després de Pasqua, quan Moisès donà la Llei al poble). A Mallorca en deim la Cinquagesma (en grec Pentecostés, 50 dies, quan Jesús -pujat al cel- envia el do de l’Esperit Sant).
El projecte de la Confusió
Aquesta festa és una rèplica a Babel: Gn 11 conta el mite d’una societat deshumanitzada que intenta construir una Ciutat Mundial (una sola cultura) i una Torre (una sola religió) que arribi fins al Cel (divines i absolutes, controladores de tot el poder –una sola llengua- a tot arreu).La Bíblia afirma que és un projecte prostituït i contra el Pla de Déu perquè és deshumanitzador i mena a la gran Confusió, a la Dispersió, als 4 Genets de l’Apocalipsi (la Fam, la Guerra, la Pesta i la Mort).
El seu símbol serien les runes d’una antiga torre (ziggurat) que es trobaria a l’Irak, prop de Bagdad. Altres l’identifiquen amb estructures permanents (com el Pentàgon o el Kremlin, el Mercat o la Banca Mundial, les Torres Bessones o la Xarxa Informàtica…)
Podria aportar-vos molts de comentaris lletruts sobre aquest mite cultural, però fent un esforç per acostar-me al llenguatge dels joves, he escollit les paraules de dos cantants espanyols prou coneguts (David Bisbal i Pedrito Guerra), que canten (mirau per on!) a dues cançonetes anomenades “La Torre de Babel”.
Canta D. Bisbal amb Wisin and Yandel:
“Somos fichas de ajedrez en un juego de poder,
es necesario aprender a vivir en armonía,
porque mientras unos mueren de hambre,
otros derrochan dinero y tiempo en cosas sin sentido…
Por timonel, un grupo de invidentes
que se ha encallado en este mar de gente.
Nada importa ya, nada tiene su lugar.
Algunos en el alcohol ahogan las penas,
otros en el barrio se destrozan las venas,
Los hombres de razón,
especie en extinción.
Ha muerto la conciencia
y solo queda el eco de la decepción.
No des la espalda al llanto de la gente
que lo que mata es ser indiferente
No des la vuelta a la tormenta
porque al final serás quien pague la cuenta.
(I repeteix) Mira bien:
Todo va mal y todo está al revés
y talvez no haya una segunda vez
para mirar las rosas rojas del edén.
Mira bien
que se abre el suelo bajo nuestros pies
y caerás, no importa donde estés,
sobre las ruinas de la Torre de Babel”.
Una visió de la nostra societat ben negativa i apocalíptica, que vol provocar la nostra reacció quan encara hi ha temps.
El cantant canari Pedro Guerra proposa, més bé, fomentar les bones relacions a un món que respecti el mestissatge i les diferents cultures, basades no en el domini sinó en l’experiència multisecular:
”Contra la torre de Babel tendemos puentes,
lazos que invitan a entender.
Contra la torre de Babel hacemos mundos hechos de mezcla y de saber…”
La Civilització de l’Esperit
I ara voldria arrodonir-ho amb el breu comentari de les lectures d’aquest diumenge. Déu no vol que bastim una Civilització regida per lleis impossibles de complir, sinó per l’única Llei de l’Esperit, que es resumeix en l’amor. El nostre temps, com les places de Jerusalem de què ens parlava la 1ª lectura, és un guirigall “de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel”. Serem capaços de fer-nos-hi entendre, encara que es parlin 600 llengües diferents?
Crist morí per a formar la nova societat “ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs (europeus o africans), esclaus o llibres (banquers o obrers a l’atur), (homes o dones), hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ha estat donat com a beguda el mateix Esperit” (2ª lectura).
Cridats a despertar una nova consciència ecològica: tots som ciutadans/es de la mateixa Casa, el planeta terra; cridats a col·laborar en la creació divina (salm responsorial).
Jesús se’ns apareix cada diumenge a la celebració eucarística, ara mateix quan meditam les Escriptures... és que no el reconeixem? Ens mostra les mans i el costat plens de cicatrius. Són les ferides d’una vida pesada, de la feina feixuga, de la defensa de la justícia, de la vida donada per amor. No escoltau la seva salutació: “Pau a vosaltres”? No ens temem que ja començam a recuperar la pau que havíem perdut durant la setmana? No sentiu que alena damunt nosaltres, com un Vent refrescant per la calor de l’estiu? No veis que ens envia a reconstruir la Pau per tot arreu, la Pau malmenada, amb el perdó, la comprensió i la bona voluntat?
Donem gràcies a Déu que ens regala el do de l’Esperit Sant, i fa que la nostra Pasqua de Passió es convertesqui en Pasqua florida.
Fotografies: Dues pintures de l'amic dominicà Radhamés Minier (Santiago de los Caballeros).
En aquests dies en què s’ha renovat el claustre de l’antic Monestir, contaré alguns records de com era La Real quan jo hi vaig anar. Hi havia el forn a un lloc que estava al costat de la Biblioteca actual, i estava en molt mal estat, bastant brut, bastant deixat, i ho varen voler urbanitzar una mica i varen començar a tomar parets. Allà encara hi havia moltes parets que eren de terra piconada. Aleshores qui feia les obres era son pare del Pare Rafel Juan Mestre, que ja l’havien jubilat de Lluc (Sa Fonda) i vivia a Palma. Venia, i li ajudava el Germà Manera.
Aleshores va fer l’entrada en aquest departament amb aquell arc que va imitar el del costat que és el que ara puja amb una escala al segon pis. Dins aquesta terra piconada de les parets hi trobàrem les restes romàniques, aquella sanefa amb puntes de diamant d’estil romànic, que pensaren sempre que degueren pertànyer al primer Monestir.
Aquí on hi ha la Biblioteca, al pis que podríem dir a ras del corredor de la planta baixa, aquí on hi ha el portal, allà hi havia una sala d’on partia casi al fons, una escala de pedra molt menjada; a això li deien s’Abadia.
Quan havien pujat aquesta escala, arribàvem a un sala allà on, quan érem nins, hi estudiàvem i hi fèiem classe. A aquesta sala hi donava aquella finestra gòtica, que encara hi és, i que té aquella forma no del tot llarguera, sinó que a la part superior es divideix en dues petites semicircumferències i que a la part exterior hi ha esculpit l’escut del fundador del Monestir, Don Nuno Sanç, amb els calderons.
Per fer la Biblioteca tot això se va haver de tirar i se va haver de canviar. Al costat, aquí on hi ha la sala capitular, encara no era nostre, sinó que era d’aquell senyor que desprès ho va donar a l’església de La Real. Per lo tant allà nosaltres no hi teníem domini. La Biblioteca va començar amb aquella demolició. Es va construir la gran sala cúbica, i la fusta en que se feren fer aquells corredorets per a arribar als prestatges, crec que el Pare Munar la va aconseguir de Sant Cayetano. I lo demés, l’obra de picapedrer la va fer el pare de l’Hermano Manera i la part de ferreria que hi ha la va fer el ferrer de La Real, mestre Antoni, que era molt bona persona.
Aquella escaleta de caragol, la idea la va donar el Germà Abrines. Desprès se va urbanitzar tot allò una mica i un cert temps –jo ja no hi era- fins i tot va arribar a ser el Noviciat.
Els llibres que hi havia a La Real
Començaren senzillament amb lo que tenia l’antiga Biblioteca. El Pare Munar amb aquell nas que tenia per conèixer les coses de valor ja va comprar algunes coses; però qui va donar una ma forta, crec que va ser el Pare Josep Verd, que en motiu de la seva Missa va rebre un donatiu (1000 duros). També va comprar, per 4000 pts., la biblioteca de D. Jeroni Rius. El cert és que jo encara, a aquests llibres, en part els he vists que els anaven col·locant; record que en vaig fullejar algun. (Un record personal meu és que el P. Munar diverses vegades em va mostrar un volum, bastant gruixat, sobre el Beat Ramon, amb cobertes marronenques, dient-me: “Aquest va ser el primer llibre d’aquesta Biblioteca”. El títol és: “Disertaciones históricas sobre el Beato Ramon Llull”, de Custurer. R. J.)
Crec, també, que la família Monlau, del carrer de Sant Feliu, va fer el donatiu d’una biblioteca que era en part de matèries jurídiques (sobre tot de ciències)... (Això fou molt més tard, principis dels anys 70. El P. Munar fa una breu síntesi d’aquesta donació: l’iniciador de la biblioteca Monlau va ser D. Pedro Felipe Monlau, cèlebre metge a Madrid, Acadèmic de la Llengua. El seu fill Pep, catedràtic d’Institut,es va casar amb una mallorquina i la traslladà a Mallorca. Els seus fills, set, tots eren fadrins. Els va sortir una oportunitat de vendre la planta baixa del carrer de Sant Feliu i varen oferir la biblioteca al P. Munar. Quan s’havia buidat la sala, resultà que no es va vendre, però els llibres ja eren a La Real. El fons d’aquesta col·lecció és molt variat: literatura, història, filosofia, ciències... R. J.) Llavors, clar, entre barats que va fer el P. Munar i altres llibres queva anar adquirint, se’n va anar enriquint poc a poc la biblioteca.
Record, coma cosa curiosa, que quan emprengueren aquesta obra de la Biblioteca, els Estudiants per una certa temporada –no sé si era una vegada a la setmana, o era per una temporada- se privaven de fruita, i amb lo que s’estalviava de comprar fruita s’aportava al fons per a fer front a les despeses de la Biblioteca.
El servei militar
Jo vaig fer el servei militar. Quan me cridaren a quintes, abans de la guerra, me donaren per inútil, per estret de pits que deien, i només servia per a serveis auxiliars; emperò llavors va venir la guerra i varen cridar tots els de serveis auxiliars i me vaig haver d’incorporar a files; el meu quarter era el del Carme. En el quarter del Carme ens reunírem un caramull d’estudiants de capellà, i allà un cabo ens ensenyà de fer la instrucció a fi de que sabéssim fer guàrdies, i quan vàrem saber tot això ens passaren a fer guàrdia els diumenges. Entràvem els diumenges de bon matí i sortíem els dilluns. Durant la setmana podíem anar cadascú al seu Seminari; allà vaig conèixer un caramull d’estudiants de capellà i també de frares d’altres ordes: franciscans, teatins, etc.
A l’entretant m’ordenaren de subdiaca, i ja deien que teníem Ordres Majors, i els d’Ordres Majors estaven lliures del servei d’armes, i aleshores ja me vaig alliberar de les guàrdies. A mi me varen fer com assistent –criat- del Capellà. I el Capellà era un Missioner, es a dir, un de la Congregació de la Missió, i me va dir “no te preocupis, ves-te’n i no importa que venguis que jo ja m’arreglaré”. Per lo tant jo vaig passar una temporada que només anava al quarter per alguna cosa diríem de tipus jurídic; anava a cercar cada dia els dos panets que me pertanyien i llavors els final de mes cobràvem lo que se deia sobres, que me pareix que eren tres pessetes cada dia, o una pesseta o dues; bé, al final de mes no sé si eren trenta o quaranta pessetes que anàvem a cobrar al quarter.
Però llavors quan vaig cantar Missa, ja vaig començar a fer el servei militar com a Capellà. Lo primer de tot sé que me destinaren a Alcúdia on hi anava els dissabtes el capvespre, i els diumenges hi deia dues o tres Misses: a Alcanada, al Malpàs on hi havia una bateria antiaèria, etc. Llavors me destinaren a l’Hospital Militar, a Palma, on hi vaig estar una temporada llarga. A l’Hospital Militar hi anava a dir Missa els de matins a les monges i llavors cada dia havia de fer visita als malalts, i atendre si hi havia funerals, extremuncions, etc.
Me record que una vegada quan donava la Comunió als malalts, tenia una monja que m’anava al davant, davant, i me senyalava el lloc a on estava el llit del soldat que volia combregar; els soldats ja ho sabien, s’incorporaven; amb això se n’incorpora un i jo li don la Comunió, i sent aquella monja que comença a dir: “ay, Dios mío, ay Dios mío, cómo se atreve a comulgar!” i tot el temps que ens n’anàvem va fer jaculatòries d’aquestes. I llavors, jo li vaig preguntar, ¿què ha passat?, i diu, “es que éste no se ha confesado, etc.”, i jo li vaig demanar, “¿i que t’ets confessat? Diu: “una vez me confesé con mi padre!” i res, ho deixàrem fer i el Bon Jesús va obrar com li va parèixer... indirectament amb aquell pobre soldat.
Llavors encara vaig fer de Capellà a Comandància Militar. A Comandància Militar hi havia d’anar a dir Missa cada dia a les dotze, que es Capità General era molt devot i volia Missa a les dotze. Però era a n’aquell temps que per dir missa no havíem d’haver menjat ni begut cosa alguna des de les dotze de la mitja nit, i per lo tant me tocava que no podia menjar res, i a damunt, m’havia d’aixecar a les quatre del de matí, per la meditació, perquè estava a San Cayetano i la cosa anava com anava; menos mal que després jo aprofitava per anar a fer una altra dormideta i prendre una mica de força.
En aquells temps molts d’estudiants de la Congregació feien el servei militar, perquè, aleshores ja n’hi havia un bon grupet i tots varen quedar militaritzats, perquè hi havia vàries promocions, vàries quintes militaritzades; sé que el Pare Guillem Pasqual feia juntament el servei amb el Pare Gual i els dugueren, me sembla, al Fort d’Enderrocat.Una vegada el Pare Munar, quan arribaren d’Enderrocat, li va demanar: “Hermano Pascual com vos va pel quarter?”. Diu, “no molt bé”; “i què li passa?”; diu “el Capità ja m’ha enviat dues o tres vegades al mateix lloc”; diu: “i a on vos envia?”; –diu: “a la mierda!”
Fotografies: El beat Ramon en el claustre de sant Bernat.- Com estava el claustre en temps del Fundador.
(Hoy ha salido de la imprenta la 2ª ed. de El Fuego de Dios, publicado por nuestro amigo Llorenç Gelabert de Sa Pobla. Un árbol, un libro, un niño... son las huellas que podemos dejar y que nos producen una alegría más pura. Nuestra aspiración es que ayude a iniciar y a reforzar la comunión en el mismo espíritu y misión, superando las distancias y lenguas.
El martes 12, se inauguró la restauración del antiguo Claustro del monestir de sant Bernat de La Real. Publicamos a continuación el parlamento de nuestro Superior General, pues es un documento interesante que se remonta a la obra del P. Joaquim Rosselló en Lluc i en La Real. Los que no entienden el catalán pueden usar el traductor que tenemos al margen de esta misma página.)
Inauguració de la restauració del Claustre de La Real (12 de maig de 2010, 19’00h.)
Som arribats al terme d’una etapa de la restauració d’aquest monestir. La primera en la qual les institucions públiques s’hi han implicat, quan s’apropa el bicentenari de la primera expulsió dels monjos cistercencs, l’any 1815, consumada l’any 1836.
Foren esdeveniments violents, teòricament evitables, però històricament ja integrats dins les nostres apreciacions, i dins la nostra vida. Acabava un estil de vida monàstica, s’obria pas la societat liberal, i, des d’altres horitzons de l’Església Catòlica, s’albirava un nou cau de la vida religiosa, en el qual s’integra la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, fundada a Sant Honorat l’agost de 1890, i cridada l’any 1897 pel bisbe Jacinto Mª. Cervera per a pacificar la naixent feligresia de La Real, no a restaurar cap edifici, car els PP. Fc. Solivelles i companys s’enfonyaren a un racó de la Sagristia vella, on un incendi encara els esporuguí més. De fet, al poc temps morí el bisbe, i el seu successor, Pere Joan Campins, va donar permanència a aquella situació, quan veié que el primer objectiu d’asserenament del poble s’havia assolit. Aleshores, el Fundador, personatge cabdal dins l’església de Mallorca en el trànsit del s. xix al xx, i ben poc considerat, me referesc al P. Joaquim Rosselló, el qual va entrar en el joc, i va proposar adquirir i restaurar estança a estança, que posseïen les diverses famílies que tenien ca seva en el claustre, a més de l’escola de D. Bartomeu Oliver. L’ala de ponent devia ser en runes.
El gran restaurador de Lluc va ser el P. Joaquim, encara que no fos més que pel volum dels edificis que va aixecar o restaurar, com la Fonda, l’Hostatgeria i el Cambril. Era dirigit per l’amic i confident Bartomeu Ferrà. Aquell mateix va ser l’artífex del recobrament d’aquest claustre que acabau de restaurar, la Conselleria d’Habitatge i els Ministeris de Foment i de Cultura. Molts encara hem conegut les parets que tancaven aquestes arcades, i hem dormit a les sales que diverses famílies havien arreglat, sobre la Sala Capitular, convertida en estable. El P. Rosselló, amb el suport del bisbe Campins, que va donar estabilitat a la Comunitat, i el seu eficaç col·laborador, P. Francesc Solivelles, a força de deutes, que en consten ben bé, no just hi varen aportar els diners de la Congregació, sinó que hi varen consumir salut i vellesa.
L’any 1905 ja tres quartes parts del conjunt s’havia reedificat o remodelat, i tota l’ala de ponent i la part superior del migjorn se varen reedificar amb les arcades de pedra de Santanyí. La Real, segons l’aspiració del P. Joaquim Rosselló, havia esdevingut un centre de formació de missioners i d’animació espiritual del laïcat i del clergat, amb la predicació de freqüents exercicis espirituals.
L’arqueòloga que ha assessorat les obres de restauració que inauguram, coneix millor que ningú la presència de l’arquitecte Reynés en la remodelació del temple, el trespol del qual fou enfondit. Tot va ser reorientat, de llevant cap a ponent, per servir millor a la feligresia que, perquè ja no era de devots del monestir, sinó que la formaven el membres de la Parròquia de la Mare de Déu de la Font de Déu i de Sant Bernat. Eren els anys de les celebracions del VII Centenari de la Conquesta de Mallorca.
Poc després, l’interior del Claustre també passà per transformacions, quan el P. Gaspar Munar, rector i superior, va iniciar la Biblioteca Balear, com a memòria viva de Ramon Llull, el qual en la seva deixa testamentària feia arribar un cofre de llibres al monjos blancs del Cistell de La Real. Vers 1930, entraven els primers llibres d’aquesta institució cultural mallorquina que, poc a poc, se va obrir als estudiosos. Aquesta remodelació interna va suposar la desaparició de les estances de l’abat, a les quals hom hi pujava per una escala solemnial.
Arribada la democràcia, aquesta biblioteca s’ha integrat en la xarxa que ha disposat el Consell de Mallorca.
Després de que, l’any 1959, la Congregació pagàs per segona vegada per la compra de l’Hort Gran i la Sala Capitular, vam procedir a la seva restauració, a llevar les grípies dels cavalls, que hi havia a la Sala Capitular, a la banda del claustre, a reconstruir les voltes del quadrant del sud-est, i a posar-li un nou enrajolat. També se va completar la tercera planta, ja existent a l’angle nord-est del claustre. I va ser aleshores que el trespol antic va queda soterrat per un nou. El sòtil de la Biblioteca fou alçat, amb l’esperança que hom podria continuar l’obra iniciada amb la segona planta de l’ala de Tramuntana. Però aquella obra ben poc estètica encara espera que s’acabi la remodelació ideada, que al llarg de l’ala de llevant ofereixi els espais necessaris, com a complement per a dipòsit de fons bibliogràfics i documentals.
El monestir havia esdevingut de bell nou un centre religiós, un lloc d’acollida, un nucli de formació de religiosos i de grups ciutadans, i un indret integrat en el poble de La Real, de manera que, hem de reconèixer que aquí, en els anys 1970 a 1980, amb modèstia, però amb perseverança, se varen acollir grups de resistència democràtica, s’hi varen fundar diverses associacions de veïns, s’hi han fet encontres de diverses disciplines, alguns d’ells d’abast internacional.
La Congregació fa una mitja dotzena d’anys tenia projectat remodelar les estances interiors per a us de la comunitat, així com també acabar de realitzar el projecte començat l’any 1960, de recobrar espais perduts, per tal de donar més lloc a la Biblioteca i a l’Arxiu Històric de la Congregació, i a la creixent parròquia. Tot ha quedat aturat per les circumstàncies que bé coneixem, però que les hem de superar, per tal de esser a temps a salvar alguns milenars de llibres que consumeix la humitat. Esperam amb urgència que les institucions facilitin l’execució d’uns plans presentats fa uns cinc anys. Cinc anys de condemna d’uns llibres i de documents a la humitat, és molt de temps, és massa temps.
Tot aquest patrimoni és de Mallorca, i dels estudiosos, dels que de fora s’interessen pel l’espiritualitat i per la cultura cistercenca. Per a tots els estudiosos de Ramon Llull, des de l’angle de l’espiritualitat reformadora, o s’interessen per la llengua, pels seus projectes científics, per la seva preocupació ecumènica i per a la pau internacional.
D’aquí que, davant unes noves circumstàncies prou conegudes, la Congregació dels Missioners dels SS. Cors s’ha vist molt confortada, quan entre els veïnats de La Real, entre amics de la cultura, de la llengua, del patrimoni ambiental, i fins i tot entre persones de l’empresa, del dret, i també entre els polítics, etc., ha sorgit amb empenta un moviment per rellançar La Real, amb una fundació cultural, que se proposa donar força al que ja existeix, i contingut a l’espai que quedarà protegit per a sempre, sense més mutilacions.
Aquest moviment ciutadà, madur, constant i digne, canalitzat per l’Associació de veïns, que ha comptat amb la simpatia activa de moltes altres persones, i dels titulars del Monestir, ha conformat una convergència i una unió de voluntats i de forces, que no ha defallit, ans al contrari, hem estat capaços d’arribar a una defensa legal ineludible de l'interès general com és la "protecció del sòl rural i la preservació del Patrimoni Cultural" d'aquest Monestir, defensa que ha estat reconeguda definitivament pel Tribunal Suprem. Sense aquesta defensa, probablement, La Real romandria en l'oblit i avui no seríem aquí en aquest "entorn" celebrant una nova etapa. La urgència de la reparació històrica, que ha arribat endins en molts dels que sou ara aquí, ben especialment en el Conseller de Presidència, tal vegada ni hauria entrat en el nostre vocabulari.
En conseqüència, volem que La Real tradueixi, en la nostra llengua i en les nostres institucions i realitzacions, allò que significa en àrab el terme riad, és a dir, volem que sigui un hort productiu i generador d’una microeconomia sostenible, un espai que permeti que les noves generacions frueixin del paisatge rústic heretat, volem que un parc cultural pugui visualitzar una passa de l’itinerari del beat Ramon i que, ensems, sigui un tast de la cultura cistercenca, que va contribuir a congriar aquesta Europa tan fecunda, paradoxal i generadora d’esperança.
Per això, avui, quan inauguram aquesta restauració del claustre de La Real, volem que sigui la primera passa de col·laboració del Monestir, de l’Associació de veïns, de la Fundació Cultural de La Real, amb les institucions públiques. Reconeixem que l’acord de Govern pres fa poc, el contingut del qual de qualque manera coneixem, farà que aquest acte sigui la primera baula d’una cadena que ens vincularà més sòlidament a un futur més condret de les Illes Balears.
