Avui l'homilia és, en realitat, la lectura de la Passió del Senyor, aquest text que narra el bessó de la nostra salvació, perquè és el relat de l'entrega amorosa de Jesús, el Senyor, a la mort, perquè tinguem Vida, i Vida en escreix. Amb això, Jesús acompleix allò que ell mateix diu als seus deixebles segons l'evangeli de Joan: "Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics".
Nosaltres, amb els blauets que representen els infants dels hebreus, hem aclamat Jesús com "el qui ve en nom del Senyor". En efecte, Jesús és l'enviat del Pare, l'hereu de la vinya, la seva Paraula vivent, "la imatge del Déu invisible", com diu la carta als cristians de Colosses. Nosaltres el seguim a Ell; a ningú pus. Ell és "el camí, la veritat i la vida". El beat Ramon afirma que Jesús ens ha enamorat tan fort, que el presentam i l'oferim a la humanitat com l'únic Salvador vertader i digne de crèdit.
Jesús entra a la nostra ciutat, i a la ciutat del nostre cor certament, com a Rei, però el seu trono serà la creu. La seva humilitat, que ha esmentat la primera oració de la missa, és una opció pels petits, pels exclosos, pels sofrents, pels pobres, per les dones maltractades, pels infants violats i explotats. Endemés, justament perquè Jesús, el nostre Mestre, ha fet aquesta opció pels menyspreats, avui ens hem reunit en gran nombre no per demostrar la nostra força davant els qui no creuen, sinó per seguir el mateix camí de Jesús, que, en paraules del profeta Isaïes a la primera lectura, ha rebut una llengua de savi, perquè amb la paraula sàpiga sostenir els cansats i, com ens ha recordat sant Pau, va prendre la condició d'esclau. No podem esser, per tant, una Església prepotent i esclafadora, cercadora de poder i d'influència, temorenca de perdre posicions socials i polítiques, si no volem córrer el risc d'assumir el paper d'Herodes, de Pilat i dels sacerdots.
De més a més, el qui avui és aclamat per la multitud, serà empès a la mort, el Divendres Sant, per aquesta mateixa multitud. Els deixebles mateixos el deixaren tot sol. Fixem-nos com l'esglaiador poder del mal, que, en aquesta hora de les tenebres, treballa dins els cors i els inclina fins a la tortura i a l'assassinat dels innocents. Convé, doncs que treballem dins el nostre cor la tendresa, la mansuetud, la misericòrdia, l'esperit de pau i de reconciliació, si no volem convertir-nos també en botxins dels nostres germans.
L'eucaristia que avui celebram és memòria de la passió del Senyor. Que la participació sacramental de la seva creu salvadora ens estaloni a compartir la passió dels nostres germans que viuen a les fosques, en ombres de mort, i ens convertesqui en una comunitat cristiana que transita pel camí de la justícia, la pau, la fraternitat i la solidaritat.
Esta semana me encontré con él. Visitaba una magnífica exposición valenciana “La gloria del Barroco”, cuando nos topamos en un recodo con la imagen de un crucificado. El guía nos pregunta: “Fíjense un poco si notan algo extraño en él”. Pausa. “Su falta de mansedumbre, su rabiosa impotencia, este rictus de morir sin hallarle sentido… Es el mal ladrón”. Todos quedamos sobrecogidos por un momento.
En la pasión de san Lucas con que abrimos la semana santa de este año, el buen ladrón, como el cirineo,nos representa a todos nosotros. A los discípulos crucificados al lado del maestro, que reconocemos nuestro pecado y pedimos que nos admita en su Reino. Con la jaculatoria que cierra la Vida de Jesús de F. Mauriac: “Buen ladrón, santo obrero de la última hora, vuélvenos locos de esperanza”. Pero ¿y el mal ladrón? Hoy quiero meditar sobre los que llamamos “los otros”, los que no reconocen su crimen, no se arrepienten y mucho menos confían en el Pobre que muere en su mismo lugar y hora (la montaña de la Calavera).
Significado del mal ladrón en castellano
Encuentro en J. Mª. Vergara, Museo de cuadros de Costumbres y variedades, que en Bogotá se encuentra el monumento más antiguo dedicado al Salvador crucificado entre los dos ladrones: “La estatua de este último sirve de término o comparación al pueblo, ya sea para la maldad, la fealdad, la firmeza, la enerjía, la tenacidad, y en fin, para espresar comparando las prendas o defectos de determinadas personas, con los defectos o las prendas que varios escritores biográficos atribuyen al señor Jéstas, que es el protector de los usureros” (p. 107). Y cita las siguientes frases: "Éste es peor que el mal ladrón, éste le puede dar lecciones al mal ladrón, más feo que, cara de, más tenaz y testarudo que el mal ladrón…"
Miguel Ángel Asturias ha hecho del mal ladrón uno de sus iconos emblemáticos. Devoción al mal ladrón importada por los españoles, que aprovecha para denunciar la teología justificativa de la Conquista.
Medardo Fraile en Ladrones del paraíso los imagina en el cielo, especialmente a los especuladores de cuello blanco: “Aunque los rigoristas se hagan cruces, en el Paraíso tiene que haber ladrones porque es poco probable que haya uno solo… Si digo han robado en el Banco, no es eso lo que digo, lo que quiero decir es que el Banco nos ha robado a los clientes pobres alos que nos pasamos la vida haciendo cuentas y amasando empanadas de dos reales”.
El mal ladrón y los pobres
Siempre vuelvo en estas fechas a repasar el libro de Ll. Ventosa Oliveras, El mal lladre. Teologia des del Quart Món (Claret, Barcelona 2000). Me ayuda a hacer presentes los pobres en la celebración de semana santa y en el correr de nuestros días que siguen marcados por la pasión. Dicen que el buen ladrón se robó el paraíso con su esperanza contra toda esperanza. Pero ¿y el que murió blasfemando, el que se declara agnóstico o incluso beligerante? ¿Cómo podemos repetirles que el Reino es para ellos en primer lugar? ¿En qué sentido Cristo, al responder la tímida petición del buen ladrón con una abundancia insospechada, respondía también la pregunta (jamás formulada o incluso la falta de pregunta) del que nada se reprochaba? Lo que responde al primero vale también para el segundo y al responder a Dimas, responde a Gestas también. Promete el Reino a los pobres y perdona a los que no saben lo que hacen.
Lo tendríamos que tener en cuenta a la hora de vivir, de juzgar, de condenar y, sobre todo de predicar, e n nombre del Nazareno.
Adjunto un fragmento del texto mencionado, está en catalán, pero que no ofrece dificultades con el traductor incorporado que tienen al margen.
“El Quart és un món que està separat de la societat, i també, per tant, de 1'Església; i això és un problema per als cristians. Està fet de gent que és pobra, i a la qual, per tant, cal estimar i ajudar; però és també gent de mal viure que hauria de penedir-se i canviar... Una de les qüestions que l'existència del Quart Món ens planteja als cristians és com fer-hi comunitat. La Paraula de Déu ens hi urgeix, però el fet és que ens trobem en bàndols diferents, i fins i tot oposats, i no podem coincidir en el mode d'existir. Que hi podem fer?
Hi ha un altre aspecte de la qüestió, que també ens preocupa força, i és el següent: com fer entendre la Paraula de Déu als pobres del Quart Món? Ens diuen el Profeta i 1'Evangeli (Lc 7, 22) que els pobres seran evangelitzats. Com comunicar-los doncs la Bona Nova? Com dir-los que malgrat tot, ells són benaurats? Com fer que entenguin que Déu els estima i està al seu costat?
Ja he dit que molts d'ells són delinqüents i prostitutes i, en general, gent que viu fora de la norma i que sovint fa mal; gent, per tant, a qui l'Església urgeix a penedir-se i a canviar. És que només podran ser subjectes de la Bona Nova amb aquesta condició, encara que la majoria mai la pugui complir? EIs qui sabem que la gent del Quart Món són més víctimes que culpables de la seva situació, amb l'Evangeli a la mà creiem poder afirmar que, malgrat el seu mode de vida, ells són benaurats de debò. Tanmateix no ho diem sense esforç, i fins i tot no sense una mica de desconcert, però això encara ho podem arribar a entendre nosaltres, els cristians. Però com fer-los-ho entendre a ells?...
Fixem-nos en els delinqüents que van ser executats amb Jesús (Lluc 23,39-43).
a)Un es derrota davant la mort i la seva situació i aleshores es pregunta, i referint-se a Déu prega, i a la seva manera !'interroga sobre el seu destí.
b)Però a l’altre delinqüent, Jesús no li diu res. Sembla que no se li pot dir res, perquè no pregunta. No es derrota. Mor com haviscut, rebel·lant-se i afirmant-se en la seva actitud. Tot i així, Jesús dóna resposta. Al respondre al primer, també respon al segon, i la seva afirmació val per a tots dos...
Hem dit que hi ha delinqüents que, per una sèrie de raons i de circumstàncies, arriben a preguntar d’una manera molt autèntica i explícita... Però també hem de dir que n’hi ha d’altres que no pregunten o que es neguen a fer-ho. Són delinqüents empedreïts. Però, qui coneix el cor de l’home? Molts d’ells no poden preguntar. Tenen una culpa que no poden redimir i que els acorrala i, per tant, només la poden afirmar. No els resta res més. Potser és difícil d’admetre-ho, però la seva maldat no poques vegades representa l’única possibilitat de servar l’equilibri personal i la salut mental dins el conflicte.
Tanmateix, entre aquests dos extrems –els qui pregunten clarament i els qui clarament no pregunten- hi ha tot un ventall. Hi ha moltes preguntes només insinuades; altres que s’obren i que es tornen a tancar; altres que no troben l’expressió adequada; altres que en troben només d’errades.
Però Déu respon a totes aquestes preguntes, també les més inexpressades i inexpressables. També aquelles que per massa deformades no semblen preguntes. Fa com el pare que parla al seu fill adolescent per més que aquest no vulgui escoltar i, de fet, sembli que no escolti.
A vegades la pregunta té forma de fugida, i més que una pregunta sembla una distracció... A vegades la pregunta és tan pobra que gairebé no s'entén, perquè qui la fa, en la seva ignorància, no sap expressar-se prou bé.... Homes «penjats» per la droga, per l'alcohol, o simplement perquè sempre han estat fora de la realitat; homes que s'han arraulit en un racó de la vida i sembla que ja en tinguin prou. I tot i així pregunten, i la seva vida és també una pregunta. Pregunten com ho fem tots els humans: amb les seves il·lusions i desil·lusions, amb els seus projectes i fracassos, amb les seves trapelleries, amb els seus somnis o fins amb la seva decisió de no somniar més.
I Déu sempre revela la resposta. Sempre diu als pobres que, mal que siguin prostitutes, delinqüents o mangants, són benaurats, i que formen part del seu Regne, aquí i al cel. Però la resposta que dóna Jesús, d'una manera més clara i més universal, no és la que diu verbalment, i no s'expressa amb paraules, sinó amb fets. És el fet de la Creu; és la seva pròpia mort. Amb aquest fet, Jesús respon: «Moro com vosaltres, homes delinqüents».
Ell es posa al costat dels lladres, que per la seva mala vida van a morir, i participa del seu destí. I és aquesta encarnació i comunió la seva resposta al crit de salvació que és la vida i que la mort sempre desvetlla. Fou així com Jesús va fer cas al mal lladre. Aparentment sense creure-s'ho però també sense embuts, com ho acostumen a fer els delinqüents, ell li havia demanat a Jesús que es salvés i que els salvés a ells també. I, Jesús, sense dir-li'n res, així ho va fer. No féu cas de la seva petició explícita, sinó d'una altra més pregona, que no sabia com formular perquè estava fora de la seva comprensió. El va estimar fins a la mort. I així el va salvar de la mort: a ell, al bon lladre i a tota la humanitat”.
El miércoles 24 se cumplirán los 30 años del asesinato de Monseñor Romero. Con este motivo se me ocurre desempolvar el magnífico poema deLuis Melgar Brizuela tituladoLos dioses de la guerra (El Salvador, 1992). La situación ha cambiado desde entonces, pero podría ser queel poema tuviera algo de "inspirado", y la palabra poética fuera también profética.Publicamos una selección, recortando, además, lo que dice del dios núm.2 y del núm.3 hasta donde aguantennuestras tragaderas. Podemos no estar totalmente de acuerdo con el poeta, pero indudablemente nos ayuda a reflexionar sobre la originalidad de la fe de Mons. Romero y a cuestionarnos personalmente.
"Aquí en El Salvador
podemos inventar (y luego inventariar)
que hay cuando menos
cuatro dioses en guerra
como jinetes del apocalipsis
como las puntas principales de la rosa
de los vientos
de la guerra
desatados por la falta de panes y la grandísima
culpa de los peces gordos. Amén."
I. "El primero es el Dios de la Bandera Nacional:
Su nombre está a la par de
la Unión y la Libertad
a las cuales prácticamente ignora.
Le gusta que le canten el Te Deum.
En su nombre
los ricos verguean a los pobres
y los matan
y luego los entierran parados...
Su templo mayor
es el Banco Central de Reserva.
Sus ovejas
(en realidad, lobos con pieles)
pastan la billetiza
en zonas exclusivas
de San Salvador o Miami...
Su quinto mandamiento es: ¡Matarás!.
Es el número 1 porque es el más viejo
y sigue usando balas y oraciones a la bandera
para gobernar.
No ve. No oye. En cambio grita
cada día más.
Su mejor hora es hacia el fondo de la noche.
(De ahí los estados de sitio y los toques de queda).
Y su túnica es negra
por efectos de culpa".
II. El segundo es el Dios del Te-Deum, el de la Iglesia Católica:
"Es un Dios enfermo de bonhomía. Miope
particularmente del ojo izquierdo.
No es gritón pero le falta aliento
para decirle al César lo que es del César.
Tartamudea mucho.
No sólo tarda sino que olvida.
Y le basta rezar.
Su rollo es: "No estoy listo
para poner mi reino en este mundo".
Sus ovejas son pías
mas no logran saltar la alambrada del miedo.
... Sin embargo recuerda con coraje los primeros siglos
cuando el imperialismo romano iba en retirada
y el Cristo de la Historia
implantaba su cruz de beso en beso sin traicionar
al hijo del hombre obrero.
Es decir cuando comía con los pobres del mundo
y primero los ponía en unión
y después los ponía en libertad".
III. El tercero es el Dios de Farabundo:
"Se dice a sí mismo hijo del pobre:
del carpintero y de la lavandera;
y lo de los pesebres lo toma en serio
sobre todo al fragor de la montaña.
No le gusta el Te Deum
y habla, a sotto voce, el idioma
de los pobres más tales por cuales,
la mara, la brosa, la plebe,
pero con puños,
pero con piedras,
pero con ráfagas.
Así son en sus campos
los frutos de la ira.
El Dios del Farabundo Martí
no tiene nombre bíblico ni templos de lujo:
igual puede llamarse Che-Jesucristo,
San Carlos Marx o Padrecito Lenin.
Su consigna es: Toma tu fusil y sígueme.
Sus ovejas
(en realidad, los nietos del jaguar)
dejaron de ser mansas ovejas.
Espera ser el príncipe de la paz
cuando termine de hacer la guerra".
IV. El cuarto es un Dios menos famoso, el Dios Romero:
El miércoles pasado concluimos las sesiones de lectio divina
de este curso en nuestro arciprestazgo. Lo dedicamos a la parábola del hijo pródigo (IV Cuaresma), comentando los cuatro posts que he publicado en este blog y aprovechando diversos materiales que la red pone al alcance de cualquiera, Empezamos escuchando la parábola en boca del mismo Jesús de Nazaret, el arte con que la aplica a su propio grupo de discípulos y consigue que Simón Pedro se avergüence de reaccionar como el hijo mayor, de no aceptar en el grupo a Mateo, el publicano pródigo (video de la película de Zefirelli). Vimos unos dibujos animados para la catequesis infantil, sobre el estribillo de una canción: “¡Qué alegría, Padre bueno, de volvernos a encontrar. Junto a ti nos quedaremos, no te vamos a dejar!”. Recordé aquel final de taller sobre la eucaristía, experiencia inolvidable en la parroquia de Santa Rosa (Santiago de los Caballeros). Los músicos con la guitarra, güira y tambora entonaban la bulla de la salsa “Juan en la ciudad”, de Richie Rey y Bobby Cruz.. Mientras algunas mujeres preparaban la mesa de aquel pequeño altar y bajaban del presbiterio para invitar a los feligreses a sumarse al baile de la fiesta de sentirnos perdonados. Comentamos la diferencia entre nuestras celebraciones demasiado serias y las participadas de los latinoamericanos. Luego proyectamos el ppt que nos ha enviado Agustín Etayo sobre el método de H. Nouwen. Y oramos identificándonos con el corazón del padre que se asoma a la ventana y a la terraza, soñando: “Quizás hoy será el día que regrese, quizás hoy podré su rostro acariciar” (video de Ricardo Rodríguez). Parece que aprendimos a saborear algo de las mieles de la Palabra de Dios.
Para este domingo Vª dedicado a la mujer adúltera, quisiera ofrecer dos materiales para los que siguen mi post.
Primero, la comparación entre los relatos de la casta Susana de Daniel 13 y la mujer adúltera de Jn 8, que hace X. Pikaza :
En Daniel, “Éste es un evangelio fundamental para entender la actitud de Jesús no sólo ante las mujeres como esta adúltera, sino (y sobre todo) ante los hombres (los ancianos-presbíteros) que la acusan... Se trata de una narración piadosa, que sirve para destacar la «sabia y dura» justicia de la ley, que, al fin, termina condenando a los culpables (a los falsos jueces) y salvando a Susana, la inocente, a la que acusan de adulterio. .. Aquí se sitúa la última palabra de Daniel: es juez en línea israelita y necesita que el sistema funcione por medio de la muerte, para que las buenas «susanas» de la tierra puedan bañarse en su parque, sin que nadie se atreva a molestarlas. Triunfa así la ley del miedo, ratificada por la sangre de los malos jueces. Se impone la justicia del talión: cambian las suertes (como en los Purim de Ester), pero el sistema sigue, un sistema que seguirá creando malos jueces. Esta historia es un canto en defensa de la buena mujer (Susana), pero es sobre todo una defensa de la buena sociedad, que se edifica sobre la expulsión de los culpables... Además, en este caso, no estamos ante una defensa de la mujer como mujer, sino de la mujer como “fiel a su marido” (no adúltera). Por eso, en un primer momento, ella puede gozar y seguirse bañando con sus criadas, ya sin miedo, mientras son apedreados y mueren para siempre los jueces malos. Pero a la larga los malos jueces siguen apareciendo y lo que tiene que cambiar es el sistema que los crea”.
En Lc, “Jesús, en cambio…, no se ha comportado como juez, ni con relación a la mujer, ni con relación a los cómplices y a los acusadores y curiosos, sino que se sitúa en un plano más alto: en el nivel del amor gratuito de Dios, que llega a estar mujer y, por medio de ella, a todos, conforme a su palabra clave: ¡No juzguéis y nos seréis juzgados! (Mt 7, 1-3). La actitud de juicio supone que nosotros (jueces) somos buenos, mientras los otros (juzgados) son culpables: por eso nos alzamos contra ellos, para imponer nuestro dominio «bueno». .. De esa forma nos dice a todos que somos pecadores (¡también a la mujer!), para iniciar con todos los hombres un camino de perdón compartido, no como héroes justos o heroínas rescatadas de los malos jueces, sino como culpables que pueden perdonarse”.
“Entonces le presentaron a Jesús varias mujeres “sorprendidas” en distintas situaciones que los escribas y fariseos de estos tiempos tienen la certeza que son meritorias de condena… Para que Jesús las condenara, apelaron a la ley del más fuerte, a las leyes del Imperio, a las leyes de la guerra sucia, a las técnicas y estrategias de lucha contra el terrorismo, a las leyes de la religión acomodada (o las leyes acomodadas de la religión), a las leyes del mercado y a las nuevas leyes aprobadas por el Congreso (las que “sutilmente” violan los derechos humanos)…
Por eso, aprovecharon para traerlas a todas juntas. Le trajeron:
- Una mujer con retraso mental que había sido violada y sus familiares cercanos querían hacerla abortar…
- Una mujer indígena que se había opuesto a que le quitaran las tierras que su comunidad habita desde remotos tiempos y que son sus legítimos dueños…
- Una mujer campesina que había abierto los caminos públicos, cerrados con tranqueras y candados por un potentado que quería ampliar su cerrada propiedad para abrirla al narcotráfico...
- Una mujer golpeada que quiso librarse del compañero que la maltrataba y por ello se había ido de casa…
- Una mujer-niña que robaba en las calles y cuyas ganancias iban a parar a otras manos…
- Una mujer de piel negra que estaba en una manifestación por los derechos de las mujeres y varones de su color…
- Una mujer que comercializaba su cuerpo porque no tenía otro medio de ganarse la vida y alimentar a sus hijos…
- Una mujer con Sida que había sido contagiada por su compañero y por ello había ejercido violencia contra él…
- Una mujer que, en un barquito, trataba de huir de la violencia, la pobreza y la malavida hacia un sueño costero…
- Una mujer joven y de “buena familia” que buscaba comprender el atractivo y la seducción de su genitalidad…
- Una mujer que era violada desde hace años por su patrón y al nacer su hijo, en un ataque de desesperación, lo había tirado…
- Una mujer que se negaba a mutilar su clítoris porque quería respetar la integridad de su cuerpo y su derecho a gozar en todas las dimensiones de su sexualidad…
- Una mujer-niña que se había escapado de un orfanato porque es sentía ahogada y maltratada…
- Una mujer que protestaba contra la guerra sanguinaria de los que inventan la guerra para hacer buenos negocios con la sangre, la destrucción y el petróleo…
- Una mujer feminista que luchaba por reivindicar sus derechos de género…
- Una mujer, aun muchachita, que vivía en las calles y se drogaba junto con sus compañeras y compañeras de intemperie…
- Una mujer que celebraba la muerte del dictador…
Recuerdo sólo estas…aunque eran muchas más las mujeres que le trajeron a Jesús. No exhibieron documentos, pero sé que había de Asia, África, América, Europa y Oceanía…
Y Jesús se puso a escribir en la tierra cosas ininteligibles. ¿qué habrá escrito? ¿quién sabe?. Alguno pensó que había escrito “dame paciencia”; otros, “¿qué hago con estos tipos?”; otros, pensaron que estaba dándose tiempo para la respuesta porque estaba un poco desorientado; otros, creyeron que estaba repasando el derecho civil, el derecho penal, el derecho canónico, el derecho torcido de los que siempre vuelcan la balanza de la justicia para su lado…para ver qué artículo citar y salir bien parado de esta situación; algunos, creyeron ver en sus ojos cómo elaboraba su ira…
Pero lo que muy pocos percibieron, o casi ninguno, fue que Jesús, en realidad, “se inclinó” frente a las mujeres que le habían colocado delante pidiéndole que se “erigiera” como Juez Supremo… Esta vez, después de inclinarse frente a ellas un buen rato, se levantó, tomó con sus manos el mentón de cada una de estas mujeres y, cariñosamente, lo levantó, para que no siguieran mirando hacia abajo avergonzadas, sino que recuperaran su dignidad”.
Preparant la Revàlida a Sant Honorat i Primer de Filosofia 1930-31
De totes les assignatures que havíem estudiat durant els quatre anys, un d’ingrés i tres de llatí, no ens quedà més remei que fer la Revàlida. Record que a nosaltres, en aquells dies, ens feia molta il·lusió anar a la processó de tornada del cos de la Beata Catalina Thomàs, des de la Seu cap al Convent de Santa Magdalena; i aquell mateix capvespre ens despatxaren a Sant Honorat.
Això era a darreries de mes, crec que era el darrer dia, de tal manera que quan ens trobàrem a Sant Honorat, després de passar la primera nit, vàrem anar a Missa, i el Pare Grimalt ens va preguntar a veure si havíem fet el dia de retiro?. Com el podíem haver fet aquell mes, si encara no havia començat? El cert és que ens clavaren un Retiro.
El P. Grimalt ens feia les plàtiques, i les feia amb aquell estil de predicador medieval, es a dir, estil Pare Jaume. En un moment donat de la seva perorata, se va aixecar, va anar a l’altar i va agafar el Sant Crist. Llavors va preguntar en castellà, -perquè tot se feia en castellà-: “¿Quién de Vds. tendría un cortaplumas o un cuchillo”. Aleshores en Ginard, que sempre, tota la vida, va estar equipat d’un ganivet de butxaca, el va treure, bastant grosset, i aleshores ell continua el seu sermó, i un moment donat agafa el Sant Crist amb una ma i obri el ganivet amb l’altra, no sé si s’aixecà dret o des de la mateixa cadireta de la taula, el va alçar en l’aire i va fer aquesta pregunta: “¿Quién de Vds. se atreve a clavar este puñal al Cristo?” I hi havia el pobre Pare Jaume Sunyer que s’havia aixecat dret per no adormir-se i quan va sentir que deia: “¡que se levante!”, va caure assegut en rodó. Vàrem prémer tot l’estiu, amb el Pare Grimalt, preparant els exàmens de Revàlida al Seminari. Encara record aquella taulada llarga de professors, i nosaltres, assegudets, i un darrera l’altre te feien preguntes. Llavors havíem de començar el Noviciat; però en Nicolau Bauzà i jo érem massa joves, per lo mateix varen dir que esperin un altre any, i així tots plegats podran començar el Noviciat.
A Sant Honorat un grup estudiaven encara humanitats (el de Joan Jaume, Pep Obrador, Martí Rosselló, T. Riera, T. Picornell, G. Gayá), i l’altre grup, que érem nosaltres (Nicolau, Ginard, Estrany, Pericàs) estudiàrem el primer any de filosofia.
Estudiant aquest primer any de Filosofia a Sant Honorat teníem també de companys tres que havien acabat el Noviciat, els que llavors foren el Pare Miquel Pasqual, el Pare Miquel Reig i el Pare Joan Horrach. Ens feien un poc de Preceptors; tornaven per setmana.
Noviciat 1931-32
Acabat aquest any primer, tot el grup vàrem començar el Noviciat. De Mestre de Novicis, el Pare Grimalt. Feien el Noviciat, el P. Llorenç Vanrell, que era subdiaca, i el Pare Rafel Juan Escandell, canonge d’Eivissa que acabaven d’entrar. També, durant aquest temps del primer any de Filosofia començaren el Noviciat el beat Germà Pau Noguera, màrtir de Barcelona, i un que li deien Joan Montblanc, que llavors va sortir. I com nosaltres vàrem començar el Noviciat encara els agafàrem, i férem amb ells, part del Noviciat.
Professors que tinguérem durant aquest temps, eren: el Pare Grimalt, que era de Química i de Física, i el vàrem tenir una temporada, perquè llavors hi va haver Capítol i ell va ser elegit Superior de Sóller i se’n va anar, i ens va deixar en pau, perquè record que sempre que el trobàvem, sempre ens donava una passada. Un dia en lloc d’anar a passejar un dijous resulta que ens va fe fer un experiment sobre l’electricitat, i anàrem al menjador i posàrem una tira de tassons amb aigua amb sal, i llavors posàrem dos fils ferro dels quals penjaven amb un filet, també de filferro trossos de plom a dins aquells tassons; i clar, allò, els dos polos que eren es dos fils llargs, havia de produir electricitat; quan ho vàrem tenir tot preparat ell va ser el primer que se va posar els dos fils a la llengua, i quan els se va posar va dir: “quina enrampada!”.
El Pare Bauzà era el Professor de Filosofia; explicava en llatí; estudiàvem en Reinstadler, un alemanot, abstruss, mal d’entendre, i venga, el Pare Bauzà dóna qui te dóna, en llatí. Les classes duraven una hora i mitja –nosaltres dèiem la lliçó en llatí com bonament podíem- i quan havia acabat ell les explicacions i tot això, si sobraven deu minuts o no sé què, ens treia en Mercier i ens llegia un tros d’en Mercier.
El Pare Bauzanet, sí, a dins la intimitat, era alegre i li agradava fer brometes i tot això, però quan se tractava de moments, diríem, disciplinars, era dur, molt fort, no anava de bromes ni anava de res, i ens feia suar per anar a fer un dia de passeig, costava, etc. Ell, era de Villafranca, tenia son pare, que era un pagès ric i ens va pagar, no sé si dos pics, però al menys un viatge en autocar; ells posaren l’autocar i ens varen dur una vegada a Bonany, i l’altra vegada a Sant Salvador de Felanitx.
El Pare Bauzà també havia estudiat a Roma; era un intel·lectual, era llest, però de llibres; era molt ingenu. Un dia va preguntar “¿i ses rates que tenen pèl?”. I això va quedar in proverbium.
Del Pare Bauzanet també ve aquell fet que un dia conversant sobre la llengua i les modalitats diverses que hi havia a Mallorca, vaig dir que a Campanet pronuncien moltes “ons”; n’hi ha que diuen el soperior, la Poríssima, es sostro etc., i ell va entendre que a Campanet al superior li deien “es sostro!”, i tot ingènuament va dir: “ah, idò, un dia que ton pare vengui aquí jo li diré: “l’amo, voleu veure es sostro?”. I res, d’aquí va quedar que al Superior, nosaltres li dèiem el “sostro”.
També aleshores hi havia allà el Pare Antoni Thomàs, que estava ja com a mig retirat.Jo, amb el Pare Thomàs, hi vaig fer molt bona amistat; m’estimava. Era el professor d’Història d’Espanya, i ens contava unes certes anècdotes i les hi fèiem repetir. Lo únic que volia era que li fessin resums. El Pare Tomás, sempre va tenir molt d’amor a la Literatura, etc. i durant aquest temps férem algunes escenificacions de comèdies etc.; a ell li agradava ficar-s’hi i dirigir un poc. Record que férem una comèdia sobre “La Vocació de Sant Lluís”, i hi havia d’haver sa mare, i aleshores hi havia aquests Estudiants que he dit: hi havia el Pare Pasqual, i el Pare Pasqual era finet de cara, i ell va dir: “L’Hermano Pasqual podrà fer de mare de Sant Lluís que té la cara fineta”. Però llavors la cosa no va anar bé i ell va suprimir la mare de Sant Lluís; no compareixia en escena, sinó que la sentien d’enfora etc.
Férem aquesta comèdia de la Vocació de Sant Lluís, i al Pare Jaume Roselló li va agradar i va dir: “podríeu anar a Lluc a fer-la!”. I ah, fillet de Déu!: “ens diu que hi podem anar?”. “Sí, senyor!”, i no ho va haver de dir dues vegades; escapats a n’es quarto, a vestir-nos, i corrents cap a Algaida a veure si agafàvem el tren cap a Lluc. I tot va ser de correguda, però vàrem, al menys, tenir aquesta sortida; vàrem anar a Lluc a fer aquesta comèdia de La Vocació de Sant Lluís.
Pedagogia de Formació
Bé, al noviciat ja sabeu que hi havia aquelles formes primitives que se deia “provació”, i t’havien de “provar” de dreta i d’esquerra, així com anàs; i com més proves te feien, i com més proves superaves, més vocació tenies!. Clar, jo era un d’aquells que l’estovaven bastant; només que jo sempre m’ho vaig prendre un poc a les bones, perquè sinó hagués tornat loco, com n’hi va haver d’algun (el Pare Joan Horrach va perdre un poc els cabals de tanta matadura que li donaven i de tantes proves que li feien).
Una vegada, que ens havíem d’acusar en el capítol de culpes, a l’examen del vespre, sempre imposaven penitències d’aquelles rares. I resulta que aquell vespre casi tots n’havíem feta alguna.
Hi havia n’Estrany que no n’havia feta cap encara; jo tampoc aquell dia no n’havia feta cap; però quan anàvem a fer la visita al Santíssim després d’haver sopat, en Nicolau, que era el sacrista, havia posat oli a la llàntia, i va deixar la botella d’oli vora la pica de l’aigua beneïda a la sagristia. N’Estrany era el primer de la fila, i quan arriba allà exiba cop a la botella i en vols d’oli per tot! Res, arriba el vespre, l’hora de l’acusació, i aquell vespre, tothom, venga per aquí i per allà, i va arribar aquell de la botella, i tothom riu que te riu, i jo, segurament vaig riure un poc més que els altres, i com no tenia per acusar-me, me vaig acusar d’això; no sé si em va donar, perquè havia rigut, deu assots.
Quan havíem berenat i havíem arreglat la taula i el menjador, teníem la lectura dins la sala del Noviciat, que era aquella sala amb aquella finestra gran que mirava cap a Llucmajor; i allà sèiem i anàvem llegint. Crec que ens feien llegir un Comentari, crec que era del Pare La Puente damunt el Càntic dels Càntics..Record que me xocava molt: “Nuestra hermana es pequeña i no tiene pechos!; diu: “si es puerta, cubrámosla con chapas de cedro!”, i si és..., no sé; ara només, me record d’això; però ho repetia, i llavors feia el seu comentari, i tornava repetir aquest text i, figura’t, nosaltres ho agafàvem un poc amb rialles. Bé, venia el Pare Grimalt, feia la seva explicació, i llavors anàvem a fer feina; anàvem a fer feina manual, a retirar terra, a fer net, a ajudar a l’hort, etc. coses d’aquestes; i llavors a les onze que tocaven la campana i anàvem a fer l’oració, i era “Preparación para la muerte” de Sant Alfons Maria de Liguori, i no en sortíem d’aquí! I el capvespre altra volta a fer meditació i...
Deia d’una d’aquestes oracions o meditacions que fèiem al coret de Sant Honorat. Hi havia un banc que giscava una miqueta, estava un poc desenquadernat, i hi seien el Pare Rafel Juan Escandell i el Pare Joan Jaume Sunyer; tots dos tenien tics nerviosos i de tant en quant feien qualque estirada i les sortia qualque gemec. El cert és que un dia el temps del Noviciat, en tot silenci amb que fèiem aquesta oració de les onze (del matí) o de les cinc del capvespre, tots dos es veu que estaven nerviosos, i aquell banc gisca que te gisca, i ells, barrina que te barrina(?), i amb això el Pare Rafel Juan se dirigeix al Pare Joan Jaume i li diu: “però, bon home, no veus que tots dos aquí estam fent el ridícul?” I res, nosaltres riguérem un poc i la meditació va continuar.
Se va donar el cas que durant la quaresma, hi va haver una passada de grip molt forta, de tal manera que un cert moment vàrem estar engripats quasi tota la Comunitat. En aquell temps no podia fer les celebracions de Setmana Santa un sol capellà, si no tenia permís de Roma; havien de ser tres capellans. I els tres capellans no els teníem, perquè al qui va pegar més fort va ser al Pare Grimalt, i, a sobre, lo espantós que era.
I va succeir que a la Setmana Santa només estaven bons el Pare Bauzanet i el Pare Thomàs, que eren els altres dos, i tots els estudiants que estaven bons, ens vàrem haver de quedar sense funcions de Setmana Santa, i només vàrem poder fer un poc més de meditació.
A l’entretant s’anaven posant bons, i el dissabte de Pasqua ja n’hi havia bastants, però el Pare Grimalt encara estava dins el llit malaltís, perquè llavors no sé si també aquell grip se va convertir en un poc de broncopneumònia, etc. Bé, el cert és que nosaltres vàrem dir: avui és el Dissabte Sant; ja que no hem fet res, devers les deu o cosa d’això, anirem a tocar Glòria! I ja hem partit cap a la campana i venga repica qui te repica; en aquell temps el “Glòria” se tocava el matí, perquè les Celebracions se feien el matí, i varen trobar que a les deu ja era hora de poder començar les Celebracions Pasquals amb un poc de “Glòria”!
Ah fillet de Déu!, el Pare Grimalt, que estava dins el seu quarto, dins el llit, se’n tem que tocaven la campana i comença a xistar i a cridar, i ens fa comparèixer i ens diu que podíem ocasionar un disgust molt gros entre la diòcesi i el Bisbe, perquè el Rector de Randa encara no havia tocat “glòria” i nosaltres ja ho havíem fet; el Rector de Randa ens donarà una filípica de cap a peus, grosíssima!. I res, i va ser una anècdota més del nostre Noviciat!
El Divendres Sant, per cert que el record molt trist, férem una hora de meditació a les quatre de la matinada com fèiem sempre, i quan vàrem haver acabat, ens enviaren a la bugaderia a rentar; i ja ens tens tots allà fent bugada, renta que te renta. Quan va arribar, devers les vuit, vàrem anar a berenar, però, com era dejuni, només preníem la parva, i la parva era un trosseu petit de pa torrat amb quatre gotetes d’oli, i res, vàrem fer dejuni a pa i aigua aquest Divendres Sant; pa i oli! perquè menjàrem la parva, i de bell nou allà, frega que te frega! Així passàrem aquell Divendres Sant!, que per ventura va ser el Divendres Sants més Sant que hem passat i més agradable a Déu Nostre Senyor; però aparentment va ser un Divendres Sant molt divendres sant!
